miniatura|(1) Mapa de Ptolemeu en què s'hi pot apreciar la regió de Germània; (2) Corona del Sacre Imperi Romanogermànic però vinculada a l'Imperi Carolingi; (3) Butlla papal contra Martí Luter (4) Caricatura del Zollverein prussià amb el qual es mirà d'unificar els territoris de parla alemanya en vista de crear una única nació de parla alemanya; (5) Esvàstica i emblema del feixisme alemany responsable de l'exterminació de jueus i altres minories com ara homosexuals o gitans; (6) Àngela Merkel que aconseguí liderà el seu país durant la Gran Recessió i que portà polítiques contestables contra la resta d'Estats Europeus al cavall de la Unió Europea La història d'Alemanya és la història d'un món germànic que té una certa coherència cultural, lingüística i de vegades política, tot i que variable segons les èpoques. Els límits geogràfics d'aquest món també han variat amb el pas del temps i no corresponen exactament amb els de l'Alemanya actual, que com a país no va existir fins a l'any 1871. Així, la història d'Alemanya és complexa i varia segons els límits geogràfics i històrics dins dels quals es considerin el territori i l'etnogènesi del poble alemany.
Durant la major part de la seva història, la nació que avui és Alemanya fou una agrupació d'estats en el marc del Primer Reich —conegut com a Sacre Imperi romanogermànic— ramificat de la divisió de l'Imperi Carolingi constatat al tractat de Verdun el 843, el qual fou fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany i va existir en diverses formes fins a ser dissolt el 1806 a conseqüència de les guerres napoleòniques. El terme dutsch ('alemany') data del i originàriament feia referència a l'idioma parlat a la part oriental del Regne dels francs.
Historiografia Prehistòria Edat de la pedra
Alemanya és el país més nodrit de restes arqueològiques sobre els nostres avantpassats. El territori fou també terra d'habitatge de les grans bèsties del Juràssic i el Cretaci. Les cerques arqueològiques també hi són molt antigues. La troballa més antiga d'un gènere homo en territori germànic remunta la presència humana a fa prop de 600.000 anys arrere. L'any 1907 es trobà efectivament a la localitat de Heidelberg una mandíbula que després dels estudis realitzats sobre l'os i amb l'ajuda d'altres elements, permeteren confirmar que es tractava d'una espècie a part, batejada finalment amb el nom de la localitat. Alguns autors utilitzen el terme Homo rhodesiensis (humà de Rhodèsia) per a designar les restes fòssils africanes semblants a Heidelbergensis. La idea és que Homo antecessor s'hauria dividit en dues poblacions, una d'europea que originà Heidelbergensis (espècie mare del neandertal) i una altra d'africana, que va originar el rhodesiensis, que seria l'espècie mare dHomo sapiens idaltu (l'ésser humà modern antic), de la qual deriva alhora Homo sapiens sapiens, l'ésser humà modern actual. Una altra troballa destacada i que testimonia d'un territori ben nodrit de presència humana fou la descoberta l'any 1856 d'un Home de Neandertal a Düsseldorf. Datat aproximadament de 40.000 anys arrere, és una altra de les espècies que acabaren rebent el nom del lloc on es descobrí després que es fes efectiva la hipòtesi que es tractava d'un gènere diferent a la resta d'homínids.
A banda, la presència d'Homo Sapiens Sapiens amb la de Neandertals i Heidelbergensis donaria per certa la hipòtesi d'una continuïtat en el poblament a més d'un espai geogràfic de trànsit humà de gran abundància. Moltes cerques arqueològiques prengueren inici durant el . L'assentament més important en aquest sentit és el Bilzingsteben que recull una quantitat important d'ossos i altres restes paleolítiques i que han estat igualment analitzades de forma recurrent per diversos científics.
David Siegmund Büttner (1710) Freiherr Friedrich von Schlotheim (1818) Ewald Wüst (1908) Adolf Spengler (1922) Dietrich Mania (1969)
Alemanya és un país que gaudix d'una quantitat no menys preable de museus dedicats exclusivament a la prehistòria siga del període d'aparició dels primers homes com del període en què altres éssers animals poblaren la terra. En aquest sentit cal destacar les nombroses grutes amb restes de presència humana força nombroses a Swabian Jura. Mamuts, ivori, escultures i pintures rupestres són algunes de les traces que tenim de la via ara fa 40.000 anys arrere. Entre aquestes hi destaca la figura de Löwenmensh que juntament amb la Venus de Hohle Fels constituïxen les primeres mostres d'escultura, d'un ésser amb una bona capacitat de concentració, cognitivament desenvolupat i conscient probablement ja de la seva existència com la del seu entorn directe.
L'ús d'estris i fabricació d'elements defensius o de supervivència han estat analitzats des de diverses disciplines. La paleoantropologia proposa una successió de cultures que tot seguit enumerem o llistem,
Altmühlien (Blattspitzen gruppe), la cultura de punta esfoliada Lincombià-Ranisià-Jerzmanowicià, cultura que trobem semblantment repartida del Regne Unit fins a Polònia Cultura d'Hamburg Cultura d'Ahrensburg Cultura de la Bromma Tardenoisià
Tot amb tot, la darrera cultura prehistòria que s'haja documentat fou la cultura de la ceràmica de banda, pròpia d'Alemanya i Polònia, és a dir, del centre europeu. A banda, no es podria acabar l'apartat sense donar el nom d'alguns arqueòlegs importants com en Peter Lerche, l'Hugo Obermaier, l'Eduard Peters i el Paul Reinecke.
Domesticació, sedentarisme i metalls miniatura|Reconstrucció d'un habitatge germànic de l'Edat del Ferro al Museu Moesgaard de Dinamarca
miniatura|Mapa sobre la distribució de les tribus germàniques en temps protogermànics i les seves fases d'expansió L'etnogènesi encara no ha conclòs certituds sobre l'origen de les anomenades tribus germàniques implantades a la partir dels metalls a Alemanya. Tanmateix, Averil Cameron diu que "és obvi que un procés d'establiment" hauria d'haver-se produït durant l'Edat del Bronze Nòrdica o si més no durant l'Edat del Ferro Preromana. I, malgrat la manca de certeses, ha quedat àmpliament demostrat que el pas de l'Edat de Pedra cap al Neolític es fe amb un protagonista indubtable: els pobles germans. Es tracta d'un poblament sedentari que l'antiga literatura designava com a sueus, gots o tudescs. Constituïxen un grup etnolingüístic indoeuropeu que s'acostuma a situar al nord d'Europa però, com s'ha dit, encara existix tot un debat al seu voltant. S'identifiquen per la parla de diferents llengües procedents de la branca germànica i s'haurien establert o en qualsevol cas tenim restes seues a Alemanya vers el segon mil·lenni abans de la nostra era.La hipòtesi més estesa és que seria un grup tribal que caldria situar originàriament al sud d'Escandinàvia i al nord de Germània des d'on començaren a expandir-se cap al sud d'Alemanya durant la primera dècada abans de la nostra era. Entraren probablement en contacte amb les tribus cèltiques però es pensa que també amb les iranianes, bàltiques i eslaves del centre i est europeu. Són estranys els estudis en història contemporània sobre els poblaments germànics inicials. Les recerques contenen molta descripció que en feren els llatins però aquests texts no permeten donar cap mena de conclusió científica, contrastable i verídica. En tot cas hi ha constància d'una cultura sedentària, amb força domini del metall que vers l'Edat del Ferro decideix baixar i penetrar territori cèltic. Moltes recerques actuals han permès dir igualment que eren grups que practicaven alguna religió.L'equip d'arqueòlegs i científics de Christian Meyer ha permès desvetllar que durant el Neolític hi hauria hagut massacres importants de població. Les restes arqueològiques donen aquesta conclusió després de ser analitzades i interpretades. Així mateix l'agència de notícies AFP anuncia l'any 2016 que l'equip de Christian Meyer havia trobar mutilacions i cossos torturats provinents del Neolític alemany.L'estructura social d'aquests grups és força flexible. Els reis, els caps de guerra, els capellans només tenen un únic poder de circumstància fonamentat en el concens. La instància superior és l'assemblea dels homes lliure que al voltant d'un santuari comú pren decisions de forma unànime i per aclamació. El grup familiar és molt solidari i col·lectivament responsable, sobretot en quant a exercici de guerra, venjança i pagament es refereix (wergeld; preu de sang). I és que els texts llatins fan relat d'unes tribus bèl·liques, fet que actualment pot posar-se fàcilment en qüestió per la poca veracitat d'alguns escrits. Tot i així, sabem que l'existència de reis germànics no és un fet propi fins que no s'establixen els primers regnes sedentaris. Els caps conduïxen el poble (dux) perquè són els més aptes a fer-ho i són alhora reconeguts per l'aristocràcia que domina el poble. Per tant, tenim un agrupament jeràrquic que es fonamenta, tanmateix, en la llibertat: els nobles que probablement procuren caps de guerra són simples homes lliures, els lets i els sefs són només homes amb llibertat condicionada. Els vincles familiars, les pràctiques sobre la propietat, així com la jerarquia mateix són les que posteriorment s'acaben implantant a l'Europa feudal de l'edat mitjana. Això fa recordar que efectivament els pobles germànics són els protagonistes indiscutibles de la caiguda de l'Imperi Romà.
D'un punt de vista econòmic, és una societat que viu de l'agricultura sedentària en la seua majoria, contràriament als pobles nòmades de les estepes amb qui mantenen, tot i així, força contacte i llaços comercials. L'agricultura és extensiva i a banda també forgen i teixeixen. Tot i que no coneguen els diners com a forma de canvi, sí que es procuraren alternatives com el blat per a fer-ne un mitjà d'intercanvi monetari. D'altra banda, vivien en comunitats de colònies petites que actualment s'han aconseguit reproduir. La mida dels llocs no superava generalment les cent persones. Finalment, tenim una població que fa un ús oral de la Llei, tal com es practicava al món escandinau.Paga la pena tenir present espais museològics com el Museu de les Palafites d'Unteruhldingen. Es tracta d'un poble germànic xiquet reconstruït i que forma en el seu conjunt un museu a l'aire lliure amb el qual el visitant pot sens dubte apropar-se a dimensió real a la vida i tarannà dels pobles del bronze o del ferro d'Alemanya i bona part del nord d'Europa.
Edat antiga Els germans segons Roma
A l'antiguitat el territori alemany mai aconseguix ser objecte d'invasió per part de l'Imperi Romà malgrat que aquest mira de fer-se amb Germània a tot preu. És amb aquest nom que els romans designaven el territori que actualment rep el nom d'Alemanya. L'origen del nom, però, sempre s'ha discutit entre especialistes i encara avui no s'ha trobat cap resposta a la pregunta. Ara bé, sabem amb certesa que la paraula aparïx per primera volta escrita en llengua llatina. Es veu escrita de forma molt repetida als Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar: els belgues són un poble brau perquè queden del tot al marge de la bona educació i de la civilització romana […] veïns, els germans habiten més enllà del Rhin, es troben en guerra perpètua entre ells". Els llatins escrigueren àmpliament sobre aquesta regió d'Europa i, per exemple, trobem referències dins autors com ara Tàcit i fins i tot una carta de Ptolemeu en què s'hi mira de dibuixar Germània.