Teheran (en persa تهران / Tehrân [tʰehˈɾɒn]) és la capital de l'Iran i una de les ciutats més grans del món. Té 8.244.535 habitants,Perspectives d'Urbanització mundials de l'ONU estimen que per a l'any 2010. Mentre que la llista de l'ONU és, nominalment, una llista de les aglomeracions urbanes, aquesta ciutat en particular es considera l'ús de la "ciutat pròpiament dita" concepte estadístic en sources section de l'informe de l'ONU. i la seva àrea metropolitana en té 15.000.000. També és la capital de la província del mateix nom. És una ciutat moderna, plena d'autopistes i d'indústria, i disposa de cinc línies de metro. Teheran té el 20% de la població de l'Iran. Tanmateix, la seva economia és encara molt més important percentualment, amb el 30% de funcionaris i el 45% d'indústries.
Etimologia Existeixen diverses teories sobre l'origen del nom de la ciutat. La web oficial de la ciutat de Teheran afirma que Tehran prové de les paraules perses Tha, que significa «final» o «fons», i Ran, que significa «vessant d'una muntanya», literalment, «final del vessant de la muntanya». Atès que Teheran és a la falda de les muntanyes Alborz, aquesta sembla l'explicació més possible de l'origen del nom de la ciutat.
Una segona teoria sosté que la paraula Tehran deriva de Tiran o Tirgan, «la casa de Tir» (essent Tir el deu zoroàstric equivalent al Mercuri de la mitologia romana). L'antic assentament Part de Tiran era veí de la població de Mehran («la casa de Mehr» o «la casa de Mitra»', el déu zoroàstric del Sol). Ambdós assentaments eren simples barris de la gran ciutat de Rayy. Mehran encara existeix i és un barri residencial dins del Gran Teheran, de la mateixa manera que Rayy, que formen els barris del sud de la ciutat.
La tercera teoria afirma que Terhan significa «lloc temperat», en oposició a «lloc fresc», que correspondria a Shemiran, un barri al nord de Teheran. Alguns textos contemporanis afirmen que la paraula Terhan significa en persa «vessant de la muntanya temperada».
Història Origen Restes de poblacions del Neolític i fins i tot de períodes anteriors s'han descobert a la comarca de Teheran i a Rayy (com per exemple, els jaciments de Chesm-e Ali, al centre de Rayy).
Teheran era originalment un poble a pocs kilòmetres (potser 7 farskhs) de la gran ciutat històrica de Rayy. Fou un dels primers pobles que van sorgir al nord de la ciutat de Rayy, els habitants de la qual es refugiaven a Shamiran, Qasran i a les planúries de l'Elburz per tal de fugir de la calor del desèrtic sud. La primera vegada que s'esmenta el nom Tihran ho fa Ibn al-Balkhi que elogia les seves magranes (1116). No obstant ja existia almenys a la meitat del doncs vers 950 s'esmenta un personatge amb la nisba al-Tihraní, que havia de ser originari de la població. El 1202 s'hi va aturar la mare del sultà seljúcida Arslan quan anava de Rayy a Nakhitxevan. El mateix sultà residia llavors a Dulab, una localitat al sud-est de Teheran on hi ha modernament el cementiri rus. Ibn Isfandiyar la cita el 1216.
miniatura|esquerra|El Palau de Golestan. La història de Teheran es coneix molt millor a partir del moment en què el seu nom es menciona en escrits històrics, com els de Yaqut al-Hamawí, que menciona la ciutat vers el 1220 on va estar just abans de la invasió mongola, la descriu com una ciutat comercial (qurā) i fins i tot una ciutat comercial important (qariyaton kabiraton), dividida en dotze barris (mahaleh). En aquella època, la ciutat tenia una fesomia particular que destacaven aquests autors i unes habitacions subterrànies on es refugiaven els pobres i servien també d'estables.
L'economia de la ciutat es basava en el comerç de fruites i verdures cultivades als jardins de la ciutat, alimentats per rierols provinents de l'Elburz i per sistemes de regadiu tradicionals (com el qanat i el kariz).
Inici de les funcions urbanes Teheran comença a prendre més importància després de la destrucció de Rayy en mans dels mongols l'any 1228. Teheran també va patir la invasió mongola, però el declivi de Rayy va instal·lar als seus habitants a instal·lar-se a Teheran, que oferia més comoditats amb els seus jardins i els seus canals de regadiu. El 1340, Hamd-Allah Mostawfi va descriure Teheran com una «petita ciutat important», però tan poc poblada com abans. Al , la província mongola de la zona estava formada per quatre departaments, un dels quals era Teheran. Rayy formava part en aquella època del districte de l'actual capital del país, període en què la futura capital iraniana començava a predominar sobre Rayy.
Transformació en capital Sota els safàvides la capital va estar primer a Ardabil, després a Tabriz, després a Qazvín i finalment a Esfahan. El Sah Tahmasp I, segon sobirà de la dinastia safàvida, va fer construir entre 1553-1554 un basar, així com una muralla amb 114 torres (d'acord amb el nombre de sures de l'Alcorà). Les raons de l'elecció dels Safàvides a favor de Teheran va ser degut per diferents causes: el fet que un avantpassat dels Safàvides, Sayyid Hamza, estigués enterrat a Rayy o que Teheran fos -des de feia segles- un refugi per als xiïtes van tenir una certa importància; però sobretot foren els esdeveniments històrics els que van empènyer als safàvides. Shah Tahmasp ja s'havia vist obligat a desplaçar la seva capital de Tabriz a Qazvin per culpa de les amenaces de l'Imperi Otomà. La ciutat de Teheran, fortificada, a 150 km a l'est de Qazvin, oferia llavors un bon refugi en cas de perill. Xavier de Planhol subratlla que la muralla era excessiva i desproporcionada amb relació a les necessitats d'una petita ciutat: s'estenia durant 8 kilòmetres de llargada, rodejant una superfície de 4,5 km², i la població no excedia les 20.000 persones en aquella època. Les descripcions de l'època parlen d'una gran ciutat, que tenia grans jardins plens de múltiples varietats de fruites. El 1574 fou executat a Teheran el príncep Hasan Mirza que havia lluitat contra Ismail II pel tron. El 1589 s'hi va posar malalt Abbas I el Gran quan anava a combatre els uzbeks, de manera que aquests van poder ocupar Mashhad.
En l'època dels Safàvides, Teheran fou un centre administratiu regional, que acollia un beğlerbeği i un governador de província. No obstant això, en l'actualitat la ciutat no compta amb restes importants d'aquella època, com una gran mesquita o fàbrica.
El 1720 el xa Sultan Husayn I va rebre a Teheran a l'ambaixador turc Dürri Efendi. Allí mateix fou destituït i cegat el gran visir Fath Ali Khan Itimad al-Dawla el que va precipitar l'enfonsament de la dinastia. Sultan Husayn I va tornar a Esfahan l'1 de juny de 1721 i allí va perdre el tron. L'agost del 1725 hi va residir per un temps Tahmasp II però quan els afganesos es van acostar va fugir al Mazanderan; sembla que Teheran va resistir i va causar moltes baixes a Ashraf Khan. Un temps després però Teheran fou ocupada tot i l'intent de Fath Ali Khan Qadjar d'enviar-li ajut. Després de la derrota de l'afganès Ashraf Khan a Mihmandust (20 de setembre de 1728) els afganesos de Teheran van massacrar als notables locals i se'n van anar a Esfahan; els habitants van saquejar llavors les pertinences deixades endarrere i en el saqueig una espurna va fer saltar un polvorí. Ashraf Khan fou expulsat de Waramin i Tahmasp II va tornar a Teheran.
El 1741 la ciutat fou concedida en feu a Rida Kuli Mirza, fill de Nadir Shah, fins aleshores regent de Pèrsia en absència del seu pare; la concessió d'aquest govern menor va ser un preludi de la seva desgràcia i la seva eliminació. En les lluites dels successors de Nadir Shah, Ali Kuli Khan (Shah Adil o Adel Shah Afshar (6 de juliol 1747 - 24 de setembre de 1748) es va refugiar a Teheran. La batalla contra el seu germà Ibrahim Shah tingué lloc entre Sultaniya i Zandjan el juny de 1748 i els homes d'Adil Shah es van canviar de bàndol i Ibrahim va obtenir així la victòria. Entregat al seu germà, Adil fou cegat. Posteriorment, va quedar en la zona d'influència dels qajars, rivals dels zands.
El 1757/1758 Muhammad Hasan Khan Qadjar, després d'una lluita infructuosa contra Karim Khan Zand a Siraz, es va retirar i es va dirigir a Teheran on el seu exèrcit es va dispersar. Karim va enviar a Teheran al seu general Shaykh Ali Khan i amb l'ajut de Muhammad Hasan Khan Dawalu, Muhammad Hasan Khan Qadjar va ser mort. Karim va entrar a Teheran el 1759 on va fer enterrar el cap de Muhammad Hasan Khan Qadjar amb honors de xa. El 1769 va construir una seu de govern (imarat). Es diu que Karim planejava fer-la la seva capital. Agha Muhammad Khan Qadjar fou fet presoner al Mazanderan i portat a Teheran, sent tractat amb una generositat que després fou mal recompensada. Finalment el 1762/1763 Karim va optar per Siraz com a capital i Ghafur Khan va quedar com a governador de Teheran.
Karim va morir el 2 de març de 1779, vuit dies després Agha Muhammad Khan arribava a Teheran i es proclamava xa. No obstant els Zand, amb Ali Murad Khan Zand (germanastre de Djafar Khan Zand) van recuperar la ciutat i regió de Teheran. Agha Muhammad la va intentar recuperar pel governador Ghafur Khan va aconseguir una treva, i l'esclat d'una epidèmia de pesta va aconsellar a Agha Muhammad de retirar-se a Damghan. A la mort d'Ali Murad Khan (1785) Agha Muhammad va retornar i va assetjar la ciutat que va resistir; el rumor que Djafar Khan havia sortit del Fars en ajut de la ciutat va provocar la desbandada de les tropes d'Agha Muhammad. Tanmateix, poc després fou rebut finalment a la ciutat que va esdevenir la seva capital (1786) i centre del seu poder des d'on es va estendre a tota Pèrsia. El darrer xa Zand, Lutf Ali Khan, fou agafat presoner i portat a Teheran on fou executat el 1794/1795 i enterrat al santuari de l'imam Zayd.
Després de l'assassinat d'Agha Muhammad el 16 de juny de 1797 el seu germà Ali Kuli Khan va aparèixer davant la capital però el gran visir Mirza Shafi no el va deixar entrar; mentre l'hereu al tron, Baba Khan (Fath-Alí Xah Qajar) va poder arribar des de Siraz i després de derrotar el rival Sadik Khan Shakaki, fou coronat el 1798. Els shakaki derrotats van ser obligats a construir la rasa de Teheran.
Els ambaixadors anglesos van residir habitualment a Teheran mentre els russos ho feien més aviat a Tabriz. El 1829 un eunuc armeni del xa, Mirza Yakub, que havia estat convertit per força a l'islam, va demanar a l'ambaixador rus Griboyedov, que per un temps residia a Teheran, ser repatriat conforme als termes del tractat de Turkmanchay; això implicava la seva apostasia de l'islam i va provocar un aldarull popular l'11 de febrer de 1829 en la qual 45 membres de la legació russa foren massacrats incloent l'ambaixador, el seu secretari, els seus cosacs de guàrdia i els seus servents.
Fat·h-Alí Xah Qajar va morir el 19 d'octubre de 1834 i el seu fill Ali Mirza Zill-i Sultan es va proclamar xa a Teheran, Ali Shah o Adil Shah, i va regnar sis setmanes, però l'hereu Muhammad Xah Qajar va arribar de Tabriz i va entrar sense lluita a la ciutat el 2 de gener de 1835. El 1850 fou teatre de la persecució dels babis després de l'atemptat contra la vida de Nàssir-ad-Din Xah Qajar. Fou a Teheran que va esclatar el moviment contra la concessió del monopoli del tabac el 1891.