LOligocèEn els parlars orientals. o OligocéEn els parlars occidentals. és l'època geològica que començà fa milions d'anys i s'acabà fa milions d'anys. Es tracta de la tercera època del període Paleogen i de l'era del Cenozoic, que encara dura. El seu nom deriva de les paraules gregues antigues ὀλίγος (oligos), que significa ‘poc’, i καινός (kenós), que significa ‘recent’, i en el seu conjunt vol dir ‘poc recent’.
La Grande Coupure, un canvi faunístic definit per l'arribada de nombroses espècies de mamífers d'origen asiàtic a Europa i l'extinció de moltes espècies autòctones d'aquest continent, marca el principi de l'Oligocè. En canvi, el límit Oligocè-Miocè no queda marcat per un únic esdeveniment global de fàcil identificació, sinó que es troba en límits regionals entre el Catià, més càlid, i el Miocè inferior, més fred. Com en altres períodes geològics, els estrats que delimiten aquest període estan ben identificats, però no han estat datats amb màxima precisió.
El nom de l'Oligocè, definit per l'alemany Heinrich Ernst von Beyrich, es refereix a l'escassetat de nous grups moderns de mamífers en comparació amb l'explosió evolutiva de l'Eocè.
Subdivisions L'Oligocè se subdivideix en Rupelià i Catià, cadascun dels quals correspon a un dels dos estatges faunístics que componen aquesta època. Aquests estatges faunístics són:
Rupelià: començà fa milions d'anys amb el final de la Grande Coupure, un episodi d'extincions, de canvis faunístics i d'abundant especiació, sobretot entre els mamífers. Estratigràficament, el seu inici queda marcat per foraminífers planctònics i l'extinció del gènere Hantkenina. S'acabà fa 28,4 ± 0,1 milions d'anys i el seu nom, encunyat el 1850 pel geòleg belga André Hubert Dumont, fa referència al Rupel, un riu del nord de Bèlgica, afluent de l'Escalda. Catià: començà fa milions d'anys. Estratigràficament, el seu inici queda marcat per foraminífers planctònics i l'extinció del gènere Chiloguembelina. Durant aquest període tingué lloc l'erupció volcànica individual més gran coneguda: l'erupció de Fish Canyon a La Garita, amb un IEV de 9,2 (un volum d'ejecció de > 10.000 km³), i que tingué lloc fa 27,51 milions d'anys. L'estatge s'acabà fa 23,03 ± 0,05 milions d'anys i el seu nom, encunyat el 1894 pel geòleg alemany Theodor Fuchs, fa referència als cats, una tribu de l'antiga Germània, coneguts amb el nom llatí de Chatti.
Paleoclima L'Oligocè ha estat descrit com un «període crucial, ja que fa entroncar el món arcaic de l'Eocè tropical amb els ecosistemes d'aspecte més modern del Miocè». En efecte, aquesta època fou un període de transició que provocà grans alteracions en els ecosistemes, i molts grups d'animals foren incapaços d'adaptar-se i s'extingiren. El canvi més destacat fou l'obertura dels boscos que havien cobert la Terra fins a l'Eocè, creant grans planes obertes, matollars i fins i tot zones semidesèrtiques. Tanmateix, l'herba encara no havia experimentat la gran expansió que tindria més tard, de manera que les planes no s'assemblaven gaire a les sabanes d'avui en dia, i estaven poblades per altre tipus de vegetació.
miniatura|Temperatures al llarg dels últims 65 milions d'anys, incloent-hi l'època de refredament de l'Oligocè. Gràfic basat en l'abundància de l'isòtop 18O. Amb la seva separació del continent australià fa uns 45 milions d'anys, durant l'Eocè, l'Antàrtida havia quedat privada del flux d'aigües equatorials que fins aleshores en suavitzaven el clima. Privada d'aquestes aigües càlides, l'Antàrtida es refredà i l'oceà Antàrtic inicià la seva glaciació, creant un flux d'aigua freda (vegeu Corrent circumpolar antàrtic) i banquises que reforçaren l'efecte refredant. Per això, durant l'Oligocè, el pol Sud quedà glaçat per primera vegada des de principis del Permià, mentre que el pol Nord romangué lliure de glaç. Les regions de l'Antàrtida que encara no havien quedat cobertes de glaç tenien ecosistemes de tundra. A nivell mundial, l'Oligocè fou un període d'augment del volum de glaç,Lorraine E. Lisiecki Nov 2004; A Pliocene-Pleistocene stack of 57 globally distributed benthic δ18O records Brown University, PALEOCEANOGRAPHY, VOL. 20 que provocà una baixada de cinquanta-cinc metres en el nivell del mar, i que estigué estretament relacionat amb una caiguda de les temperatures.Kenneth G. Miller Jan-Feb 2006; Eocene–Oligocene global climate and sea-level changes St. Stephens Quarry, Alabama GSA Bulletin, Rutgers University, NJ
Malgrat un breu augment de les temperatures a l'acabament del Rupelià, durant l'Oligocè començà a accelerar-se i prendre força el refredament iniciat per un esdeveniment que tingué lloc fa uns cinquanta milions d'anys: l'esdeveniment d'Azolla. Creixeren grans quantitats de la falguera d'aigua dolça Azolla a l'oceà Àrtic. A mesura que s'enfonsaven al fons marí, les plantes quedaven incorporades als sediments, on no es descomponien a causa del baix nivell d'oxigen de les capes d'aigua profundes. La reducció resultant de la quantitat de carboni a l'atmosfera terrestre contribuí a transformar el planeta d'una «Terra hivernacle», prou càlida perquè prosperessin tortugues i palmeres als pols, a l'estat actual de «Terra glaçada». Es creu que l'esdeveniment d'Azolla i les seves conseqüències són una de les principals causes, en combinació amb l'aïllament i glaciació de l'Antàrtida, del declivi gradual de la temperatura del planeta des de mitjan Paleogen fins avui en dia.
A part de l'aïllament de l'Antàrtida i els efectes de l'esdeveniment d'Azolla, que modificaren el clima a escala global, també hi hagué altres esdeveniments que influïren en el clima a menor escala. N'és un exemple la fase final de l'orogènesi laramiana, que havia començat al Paleocè i que promogué l'aparició d'un clima continental al que actualment és la meitat occidental dels Estats Units Finalment, sembla que el clima de l'Oligocè permeté l'aparició, com a mínim en algunes ocasions, d'un pont de terra entre els continents eurasiàtic i nord-americà, unint les ecozones del Paleàrtic i el Neàrtic.
Paleogeografia miniatura|La regió mediterrània durant l'estatge Rupelià. La tercera i última gran fase de la fragmentació del supercontinent Pangea tingué lloc a principis del Cenozoic, entre el Paleocè i l'Oligocè. Durant l'Oligocè, els continents no es trobaven gaire lluny de les seves posicions actuals, amb algunes excepcions. Sud-amèrica acabà de separar-se de l'Antàrtida i començà a moure's vers el nord; tanmateix, encara faltaven desenes de milions d'anys perquè es formés l'istme que més tard uniria el continent sud-americà amb el nord-americà.
Com que el casquet polar del Pol Nord encara no existia i el del Pol Sud encara no havia assolit la seva màxima extensió, el nivell del mar era més alt que el d'avui en dia. Per això, nombroses regions es trobaven submergides. A Europa, gran part del que actualment són Països Catalans es trobava sota l'aigua, així com Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca i Itàlia. Més a l'est, la zona caucàsica també es trobava sota el mar.
Orogènesi miniatura|esquerra|Les muntanyes Rocoses acabaren de formar-se a l'Oligocè. (public domain source) El tancament gradual de l'oceà de Tetis, entre Euràsia al nord i Àfrica i l'Índia al sud, causà la formació de serralades muntanyoses com ara els Alps, els Pirineus i l'Himàlaia, en un gran procés orogènic anomenat orogènesi alpina. L'aixecament de les muntanyes formades per aquesta orogènesi separaren una bona part de l'oceà de Tetis de l'oceà Índic, creant un nou mar tancat que rep el nom de Paratetis. A l'acabament de l'oligocè, el subcontinent indi s'acoblà amb Àsia, accelerant la formació de l'Himàlaia. Aquest moviment convergent de les plaques encara continua avui en dia, i fa que l'Himàlaia sigui uns cinc mil·límetres més alt cada any.
Durant l'Oligocè, l'escorça que havia quedat subduïda milions d'anys abans a la regió alpina començà a pujar de nou. Això provocà un ascens de la gruixuda escorça continental que al Miocè causaria una extensió. En el cas dels Alps, aquesta extensió només podia tenir lloc en una direcció oest-est, car la placa adriàtica encara convergia al sud. Es desenvolupà una zona d'impuls enorme que més tard esdevindria la línia periadriàtica. La zona també incloïa cisallament dextral resultant de l'extensió oest-est. Amb l'excepció del material austroalpí al·lòcton, aquest impuls evolucionà al límit de les plaques adriàtica i europea. Les regions centrals dels Alps s'alçaren i foren posteriorment erodides. Finestres i cúpules tectòniques com ara la finestra de Hohe Tauern es formaren d'aquesta manera.
Fauna Aus miniatura|Copepteryx, una au marina del Catià del Japó amb un estil de vida similar al dels pingüins. L'Oligocè fou una època en què els ocells aquàtics i marins conegueren una gran radiació evolutiva. A l'hemisferi sud, els pingüins, que havien aparegut durant el Paleocè, continuaren diversificant-se i creixent a grans mides. N'és un exemple Archaeospheniscus, que presentava una barreja de característiques dels ocells primitius i dels pingüins moderns: el seu húmer encara és molt esvelt, a mig camí entre la forma típica de les ales d'ocells normals i la versió més gruixuda dels pingüins moderns. D'altra banda, el tarsometatars presenta una barreja peculiar de caràcters moderns i primitius. No se sap si això implica que aquest gènere és l'avantpassat de grups moderns o si representa un cas d'evolució paral·lela.Marples, Brian J. (1952): Early Tertiary penguins of New Zealand. New Zealand Geol. Surv., Paleont. Bull. 20: 1-66.Simpson, George Gaylord (1971): A review of the pre-Pleistocene penguins of New Zealand. Bulletin of the American Museum of Natural History 144: 319–378. Document PDF
Mentrestant, els anseriformes (els membres actuals dels quals inclouen els ànecs i les oques) continuaren el vertiginós procés evolutiu que havien començat a l'Eocè. A Austràlia, lliures de la competència dels mamífers euteris que patien les aus en altres indrets del món, els anseriformes creixeren fins a mides mai vistes abans.Murray, P. F. & Megirian, D. (1998): The skull of dromornithid birds: anatomical evidence for their relationship to Anseriformes (Dromornithidae, Anseriformes). Records of the South Australian Museum 31: 51-97. Els dromornítids (una família d'anseriformes) més petits ja eren igual de grans que els casuaris d'avui en dia. Malgrat la seva aparença terrorífica, no és clar fins a quin punt eren carnívors. Els becs massius i potents d'algunes espècies suggereixen que almenys alguns membres de la família eren o bé caçadors i carronyaires o bé omnívors. Altres característiques, com ara les seves potes similars a peülles, l'estructura de l'estómac, i l'estructura ocular, que permetia un gran abast de visió però que creava un punt cec d'uns 40° (cosa que hauria representat un gran problema per la caça), suggereixen un estil de vida més herbívor i migratori. Tanmateix, els dromornítids de l'Oligocè encara eren relativament petits en comparació amb el que vindria després.Rich, P. (1979): The Dromornithidae, an extinct family of large ground birds endemic to Australia. Bureau of National Resources, Geology and Geophysics Bulletin 184: 1-196.
Mentrestant, un dels llinatges més antics d'anseriformes, el dels presbiornítids, s'extingí al final de l'oligocè. L'estudi de la família Presbyornithidae és important per entendre l'evolució de les aus; les espècies que vivien en zones costaneres i que estaven menys especialitzades tendien a extingir-se menys que les espècies que estaven molt adaptades a un ecosistema en concret. Tanmateix, un cop les condicions del planeta tornaren a afavorir les formes especialitzades, els presbiornítids no pogueren suportar la seva competència i desaparegueren.
Mamífers