Els marbres d'Elgin, marbres del Partenó o escultures del Partenó, exposats al Museu Britànic, són una col·lecció d'escultures de marbre que formaven part del Partenó, a Atenes.
Thomas Bruce, 7è comte d'Elgin, que fou ambaixador britànic en l'Imperi Otomà en el període 1799–1803, havia obtingut un molt controvertit permís de les autoritats otomanes per a treure les peces de l'Acròpoli.
El seu emplaçament actual és objecte de debat des de fa dècades, car el govern grec en demana la restitució, sense èxit.
La història del Partenó
L'origen del Partenó es remunta a l'època en què Pèricles inicia, cap a l'any 450 aC, un programa constructiu que tenia com a objectiu l'embelliment de la ciutat d'Atenes. Aproximadament, les obres del temple es van iniciar al capdamunt de l'Acròpoli l'any 447 aC. L'any 438 aC, les parts més essencials del temple ja estaven construïdes, i va ser en aquest moment quan Fídies va col·locar-hi l'estàtua criselefantina de l'Atenea Pàrthenos. El temple va quedar completament acabat quan, l'any 432 aC, se'n van finalitzar els frontons i el fris. Els arquitectes ideòlegs del temple van ser Ictinos i Cal·lícrates. miniatura|El Partenó d'Atenes.
El Partenó és un temple construït en marbre pentèlic, que presenta una estructura de perípter dòric amb 17 columnes als costats i 8 a les façanes. L'edifici és rectangular, amb dues cambres rematades als extrems per porxos de 6 columnes cadascú. La cambra gran, o naos, albergava l'escultura de Fídies, mentre que la petita tenia la funció de custodiar el tresor. El nom Partenó volia dir «cambra de les donzelles», és a dir, les servidores de la dea, i provenia originalment de la cambra petita. Finalment, el terme es va utilitzar per a designar tot el temple.
El temple s'aixeca sobre una plataforma que havia estat construïda pocs anys abans per suportar el temple que s'hi estava construint quan els perses van saquejar Atenes l'any 480 aC. Un dels trets més característics n'és la riquíssima decoració escultòrica que presentava, on destaquen sobretot les mètopes, el fris i els frontons.
Després que el Partenó estigués dedicat mil anys a Atenea, el triomf del cristianisme va fer que, al segle V dC, es reutilitzés l'edifici per convertir-lo en església durant un mil·lenni més. L'any 1458, els turcs otomans van conquerir la Grècia continental. Un cop van arribar a Atenes, van convertir el Partenó en una mesquita.
L'any 1674, l'ambaixador francès de Turquia, el marqués de Nointel, va visitar Atenes. Un dels seus artistes es va dedicar a dibuixar l'edifici i les escultures de la manera més fidel possible, sense reconstruir-ne cap de les parts. Pel que sembla, l'autoria podria ser de Jacques Carrey de Troyes, però és un tema que ha estat discutit. Els dibuixos es conserven a la Biblioteca Nacional de París i suposen un testimoni molt important d'abans del desastre que vindria a continuació.
L'any 1687, es va produir el més gran dels infortunis del Partenó. L'exèrcit venecià de Francesc Morosini havia posat setge a les tropes turques que s'havien refugiat a l'Acròpoli. En aquells moments, el Partenó exercia les funcions de polvorí i, el 26 de setembre del 1687, el Partenó va rebre l'impacte directe d'una bala de canó que el va deixar fet una runa..
Els marbres d'Elgin: d'Atenes a Londres Ambaixada a Constantinoble i el procés de compra Thomas Bruce va néixer el 20 de juliol del 1766, i el 1771 ja s'havia convertit en el setè comte d'Elgin i en l'onzè comte de Kincardine. La seva formació com a militar va començar com a portaestendard del Regiment d'Infanteria, però ben aviat va anar escalant posicions fins a arribar a comandar el seu propi regiment i a convertir-se en tinent coronel. L'any 1790, va rebre el títol de lord d'Escòcia, motiu pel qual va poder mantenir durant disset anys el seu escó a la Cambra dels Lords. La seva carrera diplomàtica es va iniciar com a ambaixador extraordinari de Viena el 1791, on va mantenir contactes amb Leopold II. El 1792, es va convertir en ambaixador de Brussel·les durant dos anys, mentre que els tres següents va passar a ser-ho de Berlín com a ministre britànic plenipotenciari a la Cort de Prússia. A l'edat de 32 anys, la seva perícia com a militar, polític i diplomàtic, és a dir, els tres atributs bàsics d'un noble, el van convertir en ambaixador extraordinari i ministre plenipotenciari del rei britànic a Constantinoble davant la Sublim Porta de Selim III, el soldà de Turquia.
L'any 1799, després de casar-se amb una jove provinent d'una família adinerada, anomenada Mary Nisbet de Dirleton, va posar-se en contacte amb l'arquitecte neoclàssic que li estava construint una casa a Broomhall, Thomas Harrison. Progressivament, la influència que Harrison va exercir sobre ell el va dur a la decisió d'iniciar un projecte que consistia a realitzar motlles de guix i dibuixos dels edificis d'Atenes, amb el propòsit de «beneficiar el progrés de les Belles Arts a la Gran Bretanya». Davant les negatives del govern a finançar el seu projecte i d'alguns artistes com J. M. W. Turner per contribuir-hi, lord Elgin contracta William Richard Hamilton i John Philip Morier perquè siguin els seus secretaris privats, i el reverend Philip Hunt per exercir les funcions de capellà.
Durant el seu viatge cap a Constantinoble, lord Elgin va fer escala a Palerm, lloc on va contractar el paisatgista Giovanni Battista Lusieri. Aquest, acompanyat per W. R. Hamilton, va viatjar a Nàpols i Roma per contractar la resta d'artistes que hi eren necessaris. Els artistes que finalment van ser escollits van ser el pintor Feodor Ivanovitch, Bernardino Ledus i Vincenzo Rosati per a la realització de motlles, i finalment els dos dibuixants d'arquitectura Vicenzo Balestra i Sebastian Ittar. Un cop reunits, l'equip va desembarcar a Atenes a l'agost de 1800.. miniatura|Vista panoràmica del turó de l'Acròpoli i del Partenó.
Un cop a Constantinoble, lord Elgin va rebre una calorosa cerimònia de benvinguda per part dels turcs, que semblaven no mostrar-hi cap mena de desconfiança. Va ser en aquest moment quan Elgin va comprar els seus primers marbres a les autoritats locals. Es tractava d'una estela amb una inscripció i d'una base esculpida amb les quals s'havia format un banc per seure. A més, va comprar també un escarabat de grans dimensions fet amb granit d'origen egipci, que avui es troba al Museu Britànic.
Com a conseqüència de les dificultats que va presentar el DisdarComadant militar de l'Acròpoli. davant dels treballs dels artistes d'Elgin al Partenó, aquests van iniciar la realització de motlles a l'Hefesteion i al monument de Lisícrates. El cònsol britànic Logotheti, qui havia acollit els artistes sota la seva protecció, va escriure a Elgin perquè sol·licités a les autoritats atenenques un accés lliure a l'Acròpoli per als seus artistes. Tot i que va ser concedit al febrer de 1801, els turcs es van continuar negant perquè hi construïssin bastides.
A principis del 1801, Lusieri va viatjar a Constantinoble per reiterar a Elgin la necessitat d'aconseguir-ne un signant.Decret suberà turc.Malgrat que Elgin el va aconseguir i el va enviar a Atenes, el document mai va arribar a la seva destinació i va desaparèixer en mans dels oficials otomans. Encara que no se sap amb certesa el que contenia escrit, segurament demanava permís per accedir a l'Acròpoli per tal de dibuixar, aixecar bastides i elaborar-ne motlles. El 16 de maig, Logotheti va escriure una carta a Elgin per informar-lo que el Disdar havia tancat l'Acròpoli perquè la flota francesa s'hi aproximava mentre avançava en el seu camí cap a Egipte.
El 14 de juny següent, Elgin va entaular-hi negociacions per aconseguir un nou signant que presentava una sèrie de canvis. En primer lloc, demanava el lliure accés als edificis de l'Acròpoli per poder dibuixar i modelar a plaer. En segon lloc, la possibilitat de construir bastides i excavar on desitgessin per trobar-ne noves estructures. Finalment, el canvi més radical amb relació a les demandes inicials era tenir la llibertat d'endur-se qualsevol escultura o inscripció que no interferís amb les obres o muralles de la ciutadella. L'oportuna derrota que l'exèrcit francès havia rebut a Egipte a mans dels britànics va comportar que el govern turc accedís a la petició. El 6 de juliol, Elgin va rebre el signant i el dia 22 de juliol Hunt ja havia desembarcat a les costes greques amb el preuat document. Tot i que no es conserva el document original en turc, es va realitzar una traducció coetània a l'italià que autoritzava a Elgin i els seus acompanyants a tot el que havien sol·licitat, motiu pel qual ja no van trobar cap més impediment per a modelar i dibuixar.
Després de rebre una carta d'Elgin, Lusieri va iniciar la tasca de col·leccionar tots els fragments de pedra que tinguessin representacions artístiques o inscripcions. El punt culminant es va produir al 31 de juliol de 1801, moment en què Hunt va rebre l'autorització per arrencar una mètopa del Partenó. A partir d'aquest moment i fins al juny de l'any següent, més de la meitat de les escultures del temple havien estat despreses. Es conserva una única versió del memoràndum de Hunt que va ser traduïda de l'anglès al turc i d'aquest a l'italià. Segons aquest document, la prohibició inicial de respectar els materials que depenguessin de les obres o de les muralles de la ciutadella va ser omesa, fet que va provocar una gran llibertat en els treballs dels artistes. miniatura|Porta dels Lleons de Micenes.
Abans de l'estada de lord Elgin a Grècia, que es va produir entre l'1 d'abril i el 15 de juny del 1802, moltes de les escultures ja havien embarcat i pres direcció a Anglaterra, dipositades en grans caixes. Els enviaments van continuar amb el transport de deu caixes de marbres i motlles cap a Alexandria a bord del Mentor, el bergantí d'Elgin. Alguns dels altres materials van ser enviats en els dos bucs de Sa Majestat, La Diane i el Mutine. Durant la visita dels Elgin per Grècia, Hunt va proposar endur-se també la Porta dels Lleons de Micenes, però finalment va desistir per les dificultats que comportava aquesta tasca..
El segon viatge del Mentor cap a Alexandria incloïa quatre blocs del temple d'Atenea Niké, blocs del fris del Partenó i un tros de marbre regalat per l'arquebisbe d'Atenes als Nisbet. El bergantí, que va salpar d'Atenes el 15 de setembre, no va arribar a la seva destinació, ja que es va enfonsar a l'entrada del port de Cerigo (actual Cythera). Tot i això, totes les caixes van poder ser recuperades finalment a l'octubre del 1804.
Entre els anys 1802 i 1803, els ajudants de lord Elgin van continuar adquirint elements escultòrics i arquitectònics de l'Acròpoli, entre els quals destaquen la colossal estàtua de Dionisos del Monument de Tràsil i una de les cariàtides del pòrtic sud de l'Erecteion. També es van encarregar de col·leccionar exemples de tots els detalls arquitectònics com ara capitells, bases, cornises, fragments de columnes, entre d'altres.
La finalització de l'ambaixada d'Elgin a Constantinoble va fer que, el gener de 1803, hagués d'abandonar la ciutat. Tot i això, la tasca de seguir enviant els marbres grecs en direcció a Anglaterra va quedar en mans de Lusieri, qui es va haver de quedar a Atenes. La seva feina va acabar a l'octubre de 1805, quan el VoivodaComadant principal de la força militar dels rebels búlgars sota l'Imperi Otomà va prohibir definitivament l'extracció de materials i les excavacions en territori grec.