Alessandro Scarlatti (Palerm, Sicília, 2 de maig de 1660 – Nàpols, 24 d'octubre de 1725) fou un compositor barroc italià, especialment famós per les seves òperes i oratoris. Es considera el representant més important de l'escola d'òpera napolitana. Fou el pare de dos altres compositors, Domenico Scarlatti i Pietro Filippo Scarlatti.
Vida Scarlatti va néixer a Sicília, a Trapani o a Palerm. Sembla que fou alumne de Giacomo Carissimi a Roma, i se suposa que tenia alguna connexió amb Itàlia del nord, ja que les seves primeres obres mostren la influència de Stradella i Legrenzi.
Alessadro Scarlatti és una de les figures cimeres dintre de la tradició de la música instrumental, dedicà la major part de la seva carrera musical al teatre; hi creà, dintre més de cent vint obres, entre originals, reelaboracions de composicions d'altres autors (els anomenats pasticci, segons la terminologia de l'època) i revisions de les seves pròpies partitures. No obstant això, i encara que n'hi ha menys, la música instrumental representa una part important del catàleg de Scarlatti. Quant a aquest gènere, molt aviat es col·locà a l'altura de compositors que no pertanyien a la seva generació, però eren coetanis seus. Els límits cronològics de la vida de Scarlatti són 1660 i 1725, a Palerm i Nàpols, respectivament; això ens indica que era un xic més jove que Corelli (1653-1713) i bastant més jove que Pasquini (1637-1713), dos compositors que desenvoluparen a Roma llurs carreres instrumentals; el primer, dedicat als instruments de corda, i el segon, als de teclat, i tingueren relacions d'amistat i professionals amb Alessandro. Per altra banda, s'observa que Scarlatti fou major que la generació d'autors venecians especialitzats en el Concerto: Albinoni, Vivaldi o els germans Marcello, entre d'altres. Totes aquestes dades ens mostren amb força fidelitat la situació de la música instrumental de Scarlatti, repartida entre la modernitat i la tradició.
Scarlatti s'havia format en l'ambient de Roma. Per altra banda, estava força ocupat en la música teatral, el que endarrerí la seva entrada en el gènere instrumental. Aquest endarreriment, evidentment no influí en absolut en la qualitat de la seva producció. La vàlua de la música instrumental de Scarlatti es troba en la disposició arquitectònica, en l'efecte virtuós i en la intensitat lírica amb què emprava els elements d'un llenguatge musical subjecte a ràpides transformacions; aquests valors, malgrat tot, no anul·laven en cap cas els aspectes tradicionals. Segons s'indica en l'autògraf conservat al British Museum de Londres, les Dodici Sinfonie de Concerto Grosso foren començades l'1 de juny de 1715, precisament quan el compositor estava en el punt culminant de la seva carrera. Scarlatti començà, doncs, a treballar en aquestes obres un any després d'haver aparegut la col·lecció dels dotze Concerti grossi, Op. 6 de Corelli, va ser considerada modèlica quant a música per a conjunt instrumental de corda. Ensems havia aparegut ja la sèrie dels Concerti grossi, Op. 8 de Corelli. Era un moment que aquest gènere començava a abundar, perquè el 1711 aparegué L'Estro armonico, Op. 3 de Vivaldi i, l'any següent, la col·lecció dels dotze Concerts de La Stravaganza, Op. 4 del mateix compositor.
Scarlatti afrontà la música instrumental amb un endarreriment de quasi deu anys respecte als seus contemporanis, i inclús a la generació posterior a ell, representada per Vivaldi. Poden considerar-se d'aquesta mateixa època els dotze Concerts publicats a Londres el 1740, quinze anys després de la mort del compositor. En la presentació d'aquesta col·lecció hi cap una petita explicació del que es pot trobar en l'obra: una sèrie de concerts en sis parts, per a dos violins i violoncel obbligato, amb dos violins més una viola i baix continu, composts per ell. Publicats sota llicència de Sa Reial Majestat, Londres, imprès i enquadernat per Cooke al Golden Harp, Newstreet Covent Garden. Com es pot veure, es tracta d'una sèrie de concerts que segueixen el model barroc del concerto grosso, això és, composicions a dues parts, una solista (el concertino) formada per dos violins i violoncel i la part del tutti (el concerto grosso) constituïda per dos violins, i el baix continu. Aquesta última es limitava a un simple acompanyament o, en paraules de l'època, al ripieno.
La flauta Dintre de la música instrumental, Scarlatti dedicà un apartat a la flauta, per la qual va compondre dues suites, tres sonates (conservades igualment en la col·lecció de l'abat Santini a Münster i altres set sonates, reunides, junt amb altres d'altres autors, en un manuscrit datat el 1725. Sembla força clar que les dues Suites foren compostes el 1699, això és, en el període que Scarlatti va romandre a Nàpols durant la regència del virrei espanyol, el duc de Medinaceli Luis Francisco de la Cerda y Aragón. Tenen una estructura que segueix de molt a prop a la de la sonata barroca per a instrument solista; és a dir, que s'hi troba una part important que va ser la del solista (la flauta) i una part d'acompanyament que va ser el baix continu. En canvi, les sonates van ser organitzades per a flauta solista, dos violins i baix continu, estructura que no té res en comú ni amb la Sonata per a solista ni amb la sonata a tre. Existeix una hipòtesi segons la qual aquestes sonates, i sobretot les conservades en manuscrit, haurien de relacionar-se amb la visita de Johann Joachim Quantz a Itàlia. Burney comenta que Quantz visità Nàpols el 1725, on va poder saludar el seu compatriota Hasse, que llavors estudiava amb Scarlatti […]. Quantz preguntà a Hasse si li podia presentar el mestre, i aquell hi va accedir de seguida; però quan se li comentà a l'ancià compositor, aquest li digué:Malgrat tot, Hasse no parà d'insistir fins a assolir el consentiment sol·licitat. Durant la visita, Quantz afirma haver escoltat a Scarlatti al clavicèmbal, instrument que tocava molt bé, però sense l'habilitat del fill. Per altra banda, en la biografia del flautista, aquest afirma haver tocat junt a Scarlatti i què, finalment, el vell compositor li dedicà «un parell de soli per a flauta».
Domenico i Alessandro, dues personalitats sovint comparades La narració d'un especialista ens introdueix en un fet interessant: la comparació entre Scarlatti pare i fill; no és el primer musicòleg que els parangona d'una forma clara. Aquest ha estat un fet constant i habitual en tots els biògrafs d'ambdós compositors. Inclús s'han arribat a establir anàlisis de caràcter psicològic. Així, s'ha dit d'Alessandro, per exemple, que si les seves composicions instrumentals de l'últim període de la seva vida són per a teclat és perquè, el vell compositor, en un intent de comparar-se al seu fill, volia superar-lo. Els que se sumen a aquesta suposició es basen en els escrits pedagògics i en algunes comparacions didàctiques de Scarlatti, com són Regole per principianti, Varie partite obbligate al basso, Varie introduttioni per sonare e mettersi in tono delle compositione, Canone «Tenta la fuga ma la tenta in vano», Canone a due voci, Quindici Fughe a due voci, Studio a 4 sulla nota ferma, Discorso sopra un caso particolare in arte. Però, certament, cal creure més oportú considerar aquests treballs com a fruit d'un interès per certs problemes referents a la ciència musical.
Per altra banda, i quelcom que refusa la tesi de la pugna entre pare i fill, la música de teclat d'Alessandro en cap cas pot relacionar-se amb la de Domenico, sinó més aviat amb la de Pasquini, compositor que, instal·lat a Roma, continuà la tradició de Frescobaldi (1583-1643) quant a la música per aquests instruments. Dintre d'una perspectiva molt tradicionalista, s'han d'incloure les Sette toccate per cembalo, la Dieci partite sopra basso obbligato, les deu peces que comprenent el Primo e secundo libro de toccate, les Due sinfonie per cembalo, la Toccata per Studio di cembalo (que pot datar-se de 1716), a més d'altres Tocates i unes Variazioni sopra la «Follia», que recorden a les que sobre el mateix tema col·locà Corelli a final del seu Op. 5.
Són aquestes composicions, doncs, una mescla de la forma arquitectural de Corelli i de l'estil contrapuntístic, sever i passat de moda, de Frescobaldi, el músic que començà la tradició de les obres per a orgue i clave del italià. En aquest sentit, també és Scarlatti comparable a Johann Sebastian Bach, doncs ambdós volgueren trobar en la tradició els elements necessaris per a una solida i severa arquitectura musical, encara que, comparat amb la plenitud del gran mestre alemany, la de Scarlatti roman a un nivell inferior.
Alessandro Scarlatti es dirigeix vers Roma Un aspecte interessant del caràcter musical del compositor és el que es reflecteix, amb claredat, en les cantates. Scarlatti volia expressar les passions i sentiments dels seus personatges mitjançant elements musicals; això implicava acudir a nous recursos harmònics i musicals. Contràriament al que dona en les òperes, en les quals respecta el gust del públic en general, en les cantates (n'ha més de dos-cents) emprà nous procediments, sobretot harmònics, per donar vida a aquestes obres minoritàries, que només interessaven als literats i persones cultes de l'època. Aquestes obres restaven compostes a base d'escenes en que intervenia, en la majoria dels casos, un sol personatge, l'argument del qual passava de l'idíl·lic al dramàtic per mitjà d'una sèrie de situacions convencionals. Antany, aquestes situacions convencionals es deien affetti.
Aquest gènere no anava en cap cas dirigit al públic vulgar, sinó a un restringit cercle d'artistes i aristòcrates interessats per qüestions culturals i, concretament, per la literatura o la música. Aquestes agrupacions de persones distingides, es deien accademie, el nom de l'escola platònica. La més destacada d'aquestes reunions d'aristòcrates fou la cèlebre Arcadia, amb seu a Roma i Scarlatti n'era membre actiu part. Aquestes accademie tenien lloc a les capanne, això és, als palaus dels mateixos acadèmics, la qual preocupació principal era la de fingir ser pastors dedicats a ocupacions amoroses o bucòliques. Entre altres activitats, s'hi legien els poemes escrits pels membres. Sembla que mitjançant el mecenatge del Comte de Lemos, assistí a aquestes reunions el joglar espanyol Lucas Ledesma. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 691. ()
No s'ha de confondre el gènere de cantates profanes, com les de Scarlatti, amb les religioses, pròpies dels països germànics i que Johann Sebastian Bach va portar a l'acme. La forma de la cantata italiana és més senzilla i consisteix en una successió, més o menys llarga, de recitatius i àries en un estil més proper a l'òpera que a la severitat religiosa alemanya. No hi solen intervenir més de tres o quatre personatges, acompanyats d'un clavicèmbal o un reduït conjunt de cordes.
Dintre de l'Arcadia, Scarlatti era conegut com a Trepandro, de la mateixa manera com Bernardo Pasquini canvià el seu nom pel de Protico i Arcangelo Corelli pel d'Arcomelo. Amb aquests dos compositors, més grans que ell, Scarlatti compartí, quant a la música instrumental, els ideals arcàdics d'un art reservat a una minoria. Tal fou, excepte en la música teatral, el caràcter del músic que imprimí una certa severitat als altres gèneres musicals als que es dedicà: el concert, la cantate, la música religiosa i el madrigal per a veus soles.
Els mecenatges romans Una personalitat musical com la de Scarlatti no es podia haver format en un ambient diferent a Roma o Nàpols, les dues ciutats on va fer carrera. La música hi restava encara en mans dels mecenes, persones que pagaven per tenir la música de llur gust. Aquests mecenes donaven al compositor una certa independència dels gustos del gran públic i de la moda; no havia de compondre per agradar a la majoria, sinó tan sols a la persona que l'havia contractat.