miniatura|1920 -el moviment Dadà. Auric, Picabia, Ribemont-Dessaignes, Germaine Everling, Casella i Tzara. El dadaisme, també conegut com a moviment dadà, va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa, l'oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. El dadaisme es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries, i especialment artístiques, per burlar-se de l'artista burgès i del seu art.
A Catalunya, la relació amb el dadaisme va ser molt directa, a causa d'un grup d'artistes d'avantguarda que, per mitjà de les Galeries Dalmau, van donar a conèixer les obres del moviment i també per la presència de Francis Picabia, que va viure a Barcelona (1916-1917) i hi va fundar la revista ‘391’, portaveu de la nova tendència.
El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals. El moviment dadà va influir de manera profunda i clara en moviments posteriors i més recents, com ara el neodadaisme o el pop art.
Per entendre bé el dadaisme, cal tenir en compte el context sociopolític en el que va sorgir, així com adoptar una visió crítica que ens permeti qüestionar els dogmes que regien -i encara regeixen- les nostres vides.
La creació del moviment El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.
La ciutat de Zúric era el refugi de diferents personalitats: desertors, emigrats polítics, objectors de consciència, artistes, literats i poetes com Tristan Tzara i Marcel Janco, a qui la declaració de guerra de Romania (la seva pàtria) els va sorprendre en la ciutat suïssa. El naixement del moviment, el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, a Zúric, pot atribuir-se a Hugo Ball qui, amb la col·laboració de Tzara, Janco, Emmy Hennings, Richard Huelsenbeck, Sophie Taeuber-Arp i Jean Arp, va posar radicalment en qüestió els modes d'expressió tradicionals i els fonaments de l'art.
Hugo Ball i els seus companys vivien exiliats en aquesta ciutat suïssa i discutien el rol de l'art, alhora que presentaven actuacions al Cabaret Voltaire expressant el fàstic que els provocava la guerra i els interessos que l'havien inspirada.
Segons diverses fonts, el dadà va néixer el 6 d'octubre en aquest cabaret i va consistir en un espectacle de varietats amb cançons franceses i alemanyes, música russa, música negra i exposicions d'art. Aquest mateix any es va publicar un pamflet titulat Cabaret Voltaire que contenia aportacions de Guillaume Apollinaire, Filippo Tommaso Marinetti, Pablo Picasso, Amedeo Modigliani i Vassili Kandinski; en la coberta apareixia un dibuix de Jean Arp. Durant la primera vesprada d'actes al cabaret, el 14 de juliol del 1916, Ball va recitar el primer manifest dadà. El 1917 es va inaugurar la Galeria Dadà.
El 1918, Tzara escrigué un altre manifest dadà considerat un dels més importants entre els escrits del moviment. Altres manifests els seguiren.
Després que el cabaret fos tancat, les activitats foren traslladades a una nova galeria, i Hugo Ball va deixar Europa. Tzara va començar una campanya agressiva per estendre les idees del dadaisme, bombardejant els artistes i escriptors francesos i italians amb cartes, i aviat va emergir com a líder i mestre estrateg del dadaisme.
Origen del nom L'origen d'aquest mot és poc clar: Alguns creuen que és una paraula mancada de tot sentit. D'altres diuen que s'origina del fet que els artistes romanesos Tristan Tzara i Marcel Janco feien servir freqüentment les paraules "da, da" que signifiquen "sí, sí" en romanès. Altres creuen que els artistes buscaven un nom per al seu nou moviment i triaren un nom apunyalant un diccionari francès-alemany i agafant la paraula que la punta del ganivet va assenyalar. També s'ha dit que va ser anomenat dadà per pur atzar lúdic. Per demostrar que tot era absurd, els artistes batejaren el moviment que acabaven de crear obrint arbitràriament un diccionari que coincidí en el mot «dada»,que significa ‘cavall de fusta’ en francès. De fet, segons Giovanni Lista, això es basava en la voluntat d'adscriure el moviment a un retorn als valors infantils. Segons l'ideari dadà, el moviment no s'havia pas d'anomenar dadaisme i molt menys ser designat com un moviment artístic. Hans Arp, membre del grup el 1921, declara el següent en una revista del moviment: Declaro que Tristan Tzara va trobar la paraula «dadà» el 8 de febrer de 1916 a les sis de la tarda. […] Estic convençut que aquesta paraula no té cap importància i que solament els imbècils poden interessar-se per les dades. El que a nosaltres ens interessava és l'esperit dadaista, i tots nosaltres érem dadaistas abans de l'existència del Dadaisme. El mateix Tzara oferí diverses explicacions sobre la paraula, totes apuntant el sensesentit de la mateixa i, no obstant, confuses. Entre aquestes hi trobem, al Manifest dadaista del 1918, el següent: "Dadà no significa res. Si algú ho considera inútil, si algú no vol perdre el seu temps amb una paraula que no significa res […] Pels periòdics sabem que els negres kru criden dadà a la cua de la vaca sagrada. La galleda i la mare a certa comarca d'Itàlia reben el nom de dadà. Un cavall de fusta en francès, la nodrissa, la doble afirmació en rus i en romanès: dadà".
Desenvolupament L'expansió del missatge dadaista va ser intensa, àmplia i va tenir repercussions en tots els camps artístics. A Alemanya va trobar adeptes entre els intel·lectuals i artistes que recolzaven el moviment espartaquista. A França va guanyar les simpaties d'escriptors com Breton, Louis Aragon, el poeta italià Ungaretti.
El Dadaisme sol ser una successió de paraules, lletres i sons a la qual és difícil trobar-li lògica. Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, la mort, el fantasiós, i per la constant negació. Així, busca renovar l'expressió mitjançant l'ocupació de materials inusuals o manejant plans de pensaments abans no barrejables, la qual cosa comporta a una tònica general de rebel·lia o destrucció. El Dadaisme és caracteritzat, també, per gestos i manifestacions provocadores en les quals els artistes pretenien destruir totes les convencions pel que fa a l'art, creant, d'aquesta forma, un antiart. El moviment dadaista és un moviment antiartístic, antiliterari i antipoètic perquè qüestiona l'existència de l'art, la literatura i la poesia. De fet, per definició, qüestiona el propi Dadaisme.
El Dadaisme es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior. En el fons és un antihumanisme, entenent per humanisme tota la tradició anterior, tant filosòfica com a artística o literària. No per casualitat en una de les seves primeres publicacions havia escrit com a capçalera la següent frase de Descartes: «No vull ni tan sols saber si abans de mi va haver-hi un altre home.»
El Dadaisme es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general. Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, actual i aleatori, la crònica contra la intemporalitat, la contradicció, el «no» on els altres diuen «sí» i el «sí» on els altres diuen «no»; defensa el caos contra l'ordre i la imperfecció contra la perfecció. Per tant, en el seu rigor negatiu, també està contra el modernisme, i les altres avantguardes: l'expressionisme, el cubisme, el futurisme i l'abstraccionisme, acusant-los, en última instància, de ser succedanis de quant ha estat destruït o és a punt de ser-ho. L'estètica dadaista nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seves formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació. Per al Dadaisme, la poesia està en l'acció i les fronteres entre art i vida han de ser abolides.
L'aportació permanent del Dadaisme a l'art modern és el qüestionament continu de què és l'art o què és la poesia; la consciència que tot és una convenció que pot ser qüestionada i que, per tant, no hi ha regles fixes i eternes que legitimin de manera històrica l'artístic. Gran part del que l'art actual té de provocació (com la mescla de gèneres i matèries pròpia del collage) ve del Dadaisme.
Amb la finalitat d'expressar el rebuig de tots els valors socials i estètics del moment, i tota mena de codificació, els dadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris deliberadament incomprensibles, que es recolzaven en l'absurd i irracional. Les seves representacions teatrals i els seus manifests buscaven impactar o deixar perplex al públic amb l'objectiu que aquest reconsiderés els valors estètics establerts. Per a això utilitzaven nous materials, com els de deixalla oposats al carrer, i nous mètodes, com la inclusió de l'atzar per determinar els elements de les obres. El pintor i escriptor alemany Kurt Schwitters va destacar pels seus collages realitzats amb paper usat i altres materials similars. L'artista francès Marcel Duchamp va exposar com a obres d'art productes comercials corrents —un assecador d'ampolles i un urinari— als quals va denominar ready-mades.
En poesia el Dadaisme obre el camp per a l'arribada del surrealisme i ajuda a crear un llenguatge poètic lliure i sense límits. Per entendre què és l'estètica dadaista al món de la poesia res millor que recollir els consells que Tzara proposa per fer un poema dadaista. El text va ser publicat en la recopilació Set manifests dadà, «Dadà manifest sobre l'amor feble i l'amor amarg», VIII (1924).Agafi un periòdicAgafi unes tisoresEsculli en el periòdic un article de la longitud que explica donar-li al seu poemaRetalli l'articleRetalli de seguida amb cura cadascuna de les paraules que formen l'article i fiqui-les en una borsaAgiti-la suaumentAra tregui cada retallada un darrere l'altreCopiï consciensudamenten l'ordre en què hagin sortit de la borsaEl poema s'assemblarà a vostèI és vostè un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat embruixadora, encara que incomprès del comú.El Dadaisme va deixar com llegat les revistes i el manifest, que són la millor prova de les seves propostes. Però, per definició, no existeix una obra dadà. El propi del dadaisme eren les vetllades dadà realitzades en cabarets o galeries d'art on es barrejaven fotomuntatges amb frases aïllades, paraules, pancartes, recitals espontanis i un cerimonial continu de provocació.
Encara que els dadaistes van utilitzar tècniques revolucionàries, les seves idees contra les normes es basaven en una profunda creença, derivada de la tradició romàntica, en la bondat intrínseca de la humanitat quan no ha estat corrompuda per la societat.
Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del dadà és completament dependent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador de l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix.