Cary Grant (nascut Archibald Alexander Leach; Bristol, 18 de gener del 1904 - Davenport, Iowa, 30 de novembre del 1986), fou un actor estatunidenc d'origen britànic que durant trenta anys va simbolitzar l'elegància, l'encant i una forma d'eterna joventut.
Va ser nominat dues vegades per a l'Oscar i va rebre un Oscar honorífic el 1970, així com el Kennedy Center Honor el 1981. Va ser escollit com la segona estrella masculina més gran del Cinema clàssic de Hollywood per l'American Film Institute el 1999.
Primers anys Grant va néixer com a Archibald Alec Leach el 18 de gener de 1904, al número 15 de Hughenden Road, al suburbi de Horfield del nord de Bristol, Anglaterra. Va ser el segon fill d'Elias James Leach (1872–1935) i d'Elsie Maria Leach (de soltera Kingdon; 1877–1973). El seu pare treballava com a premsador de sastre en una fàbrica de roba, mentre la seva mare treballava com a modista. El seu germà gran, John William Elias Leach (1899–1900), va morir de meningitis tuberculosa dos dies abans del seu primer aniversari. Grant podia haver-se considerat en part jueu. Va tenir una infància infeliç; el seu pare era alcohòlic i la seva mare tenia depressió clínica.
La mare de Grant li va ensenyar cant i dansa quan tenia quatre anys, i li agradava que fes classes de piano. De tant en tant el portava al cinema, on gaudia de les actuacions de Charles Chaplin, Chester Conklin, Fatty Arbuckle, Ford Sterling, Mack Swain i Broncho Billy Anderson. Va ser enviat a la Bishop Road Primary School, Bristol, quan tenia quatre anys i mig.
El biògraf de Grant Graham McCann va afirmar que la seva mare «no sabia com donar afecte i tampoc sabia com rebre'n». El biògraf Geoffrey Wansell assenyala que la mare es va culpar amargament de la mort del germà de Grant, John, i mai se'n va recuperar. Grant va reconèixer que les experiències negatives amb la seva mare van afectar les seves relacions posteriors amb les dones. Ella va caure en l'alcohol i el tabac, i va reduir els diners de butxaca per contratemps menors. Grant va atribuir el seu comportament a la sobreprotecció, tement de perdre'l com en John.
Quan Grant tenia nou anys, el seu pare va internar la mare a l'Hospital de Glenside, una institució psiquiàtrica, i li va dir que se n'havia anat per «unes llargues vacances», després li va dir que havia mort. Grant va créixer ressentit amb la seva mare, sobretot després que se li va dir que havia abandonat la família. Després, Grant i el seu pare es van traslladar a la casa de l'àvia de Grant, a Bristol. Quan Grant tenia deu anys, el seu pare es va tornar a casar i va formar una nova família. Grant no es va assabentar que la seva mare encara era viva fins que ell tenia 31 anys, el seu pare va confessar la mentida poc abans de la seva pròpia mort. Grant va fer els arranjaments perquè la seva mare abandonés la institució el juny de 1935, poc després de conèixer on era. La va visitar l'octubre de 1938 després de rodar Gunga Din.
A Grant li agradava el teatre, especialment les pantomimes per Nadal, a les quals assistia amb el seu pare. Es va fer amic d'un grup de ballarins acrobàtics coneguts com The Penders o Bob Pender Stage Troupe. Posteriorment es va formar com a xanquer i va començar a fer gira amb ells. Jesse Lasky era un productor de Broadway en aquell moment i va veure Grant actuar al Wintergarten Theatre de Berlín al voltant de 1914.
Carrera Inicis Molt jove va provar sort en el teatre, on aconseguí discrets èxits. Va recórrer els Estats Units durant el 1920 amb una companyia teatral britànica; va treballar en el vodevil, amb què es va convertir en un destacat actor de comèdies musicals de Nova York.
El paper de Grant a Nikki va ser elogiat per Ed Sullivan, de The New York Daily News, qui va assenyalar que el «jove d'Anglaterra» tenia «un gran futur a les pel·lícules». La revisió va conduir a una prova de pantalla per part de Paramount Publix, que va resultar en una aparició com a mariner a Singapore Sue (1931), un curtmetratge de deu minuts de Casey Robinson. Grant va pronunciar les seves línies «sense cap convicció» segons McCann. A través de Robinson, Grant es va reunir amb Jesse L. Lasky i B. P. Schulberg, el cofundador i director general de Paramount Pictures respectivament. Després d'una prova de pantalla amb èxit dirigida per Marion Gering, Schulberg va signar un contracte per cinc anys amb Grant, que llavors en tenia 27, el 7 de desembre de 1931, amb un sou inicial de 450 dòlars setmanals. Schulberg va exigir que canviés el seu nom per «alguna cosa que sonés més americà com Gary Cooper», i finalment van acceptar Cary Grant.
miniatura|esquerra|Amb Charles Ruggles (esquerra), Lili Damita i Roland Young (dreta) en el seu llargmetratge de debut This is the Night (1932) Grant es va proposar d'establir-se com el que McCann anomena «l'epítom del glamour masculí» i va fer de Douglas Fairbanks el seu primer model a seguir. McCann assenyala que la carrera de Grant a Hollywood va començar immediatament perquè va exhibir un «encant genuí», que el va fer destacar entre la resta d'actors guapos de l'època, cosa que va fer «extraordinàriament fàcil trobar persones que estiguessin disposades a donar suport a la seva embrionària carrera». Va fer el seu debut al llargmetratge amb la comèdia dirigida per Frank Tuttle This is the Night (1932), interpretant un llançador de javelina olímpic davant Thelma Todd i Lili Damita. A Grant no li va agradar el seu paper i va decidir deixar Hollywood, però per a la seva sorpresa un crític de Variety va elogiar la seva actuació. El seu amic Orry-Kelly el va convèncer de continuar.
El 1932, Grant va interpretar un playboy al costat de Marlene Dietrich a Blonde Venus, dirigida per Josef von Sternberg. El paper de Grant és descrit per William Rothman com la projecció del «tipus distintiu de masculinitat no masclista que li permetria encarnar un home capaç de ser un heroi romàntic». Grant es va trobar entrant en conflicte amb el director durant el rodatge i tots dos van discutir sovint en alemany. Va interpretar un tipus de playboy suau en diverses pel·lícules: Merrily We Go to Hell al costat de Fredric March i Sylvia Sidney, Devil and the Deep amb Tallulah Bankhead, Gary Cooper i Charles Laughton (Cooper i Grant no van tenir escenes junts), Hot Saturday, al costat de Nancy Carroll i Randolph Scott, i Madame Butterfly, amb Sidney. Segons el biògraf Marc Eliot, si bé aquestes pel·lícules no van fer de Grant una estrella, sí prou bé per establir-lo com un dels «nous actors en ascens ràpid» de Hollywood.
miniatura|esquerra|Grant i Mae West a I'm No Angel (1933) El 1933, Grant va rebre atenció per haver aparegut a les pel·lícules Pre-Code She Done Him Wrong i I'm No Angel al costat de Mae West. A West li agradava dir que havia descobert Grant i havia dit d'ell: «Si pot parlar, el contracto», però no era veritat i Grant ho va negar consistentment basant-se en el fet que s'havien conegut treballant a Broadway. Per I'm No Angel, el sou de Grant es va augmentar de 450 $ a 750 $ per setmana. La pel·lícula va tenir encara més èxit que She Done Him Wrong , i va salvar Paramount de la fallida; Vermilye l'esmenta com una de les millors pel·lícules de comèdia dels anys trenta.
Després d'una sèrie de pel·lícules sense èxit financer, que incloïen papers com a president d'una empresa que és demandada per atropellar un nen en un accident, a Born to Be Bad (1934), per a 20th Century Fox, un cirurgià estètic a Kiss and Make-Up (1934), i un pilot encegat enfront de Myrna Loy a Wings in the Dark (1935), i informes de premsa sobre problemes en el seu matrimoni amb Cherrill, Paramount va concloure que Grant era prescindible.
miniatura|Targeta del vestíbul per Ladies Should Listen (1934) amb Frances Drake i Grant Les perspectives de Grant es van recuperar a la segona meitat de 1935, quan va ser cedit a RKO Pictures. El productor Pandro Berman va acceptar-lo tot i els fracasos perquè «l'havia vist fer coses excel·lents, i Katharine Hepburn també el volia». La seva primera aventura amb RKO, interpretant un estafador Cockney a la pel·lícula Sylvia Scarlett (1935), de George Cukor, va ser la primera de quatre col·laboracions amb Hepburn. Tot i que va ser un fracàs comercial, la seva actuació dominant va ser elogiada per la crítica, i Grant sempre van considerar que la pel·lícula havia estat el gran avenç de la seva carrera. Quan el seu contracte amb Paramount va acabar el 1936 amb el llançament de Wedding Present, Grant va decidir no renovar-lo i va voler treballar com a independent. Grant afirmava ser el primer actor «freelance» a Hollywood. La seva primera aventura com a actor independent va ser The Amazing Quest of Ernest Bliss (1936), que es va rodar a Anglaterra. La pel·lícula va ser un fracàs de taquilla i va fer que Grant reconsiderés la seva decisió. L'èxit crític i comercial amb Suzy més tard aquell any, en què va interpretar un aviador francès al costat de Jean Harlow i Franchot Tone, el va portar a signar contractes conjunts amb RKO i Columbia Pictures, cosa que li va permetre triar les històries que creia adequades al seu estil d'actuació. El seu contracte amb Columbia va ser un acord de quatre pel·lícules durant dos anys, garantint-li 50.000 dòlars cadascuna per a les dues primeres i 75.000 dòlars cadascuna per a les altres.
Estrellat El 1937, Grant va començar la primera pel·lícula sota el seu contracte amb Columbia Pictures, When You're in Love, interpretant un adinerat artista nord-americà que finalment festeja una famosa cantant d'òpera (Grace Moore). La seva actuació va rebre comentaris positius de la crítica, amb Mae Tinee, de The Chicago Daily Tribune, que la va descriure com la «millor cosa que ha fet en molt de temps». Després tingué un fracàs comercial en la seva segona aventura RKO, The Toast of New York,Richard Jewel, 'RKO Film Grosses: 1931–1951', Historical Journal of Film, Radio and Television, Vol 14 No 1, 1994 p. 57. Grant va ser cedit a l'estudi de Hal Roach per a Topper, una comèdia screwball distribuïda per MGM, que es va convertir en el seu primer gran èxit en comèdia. Grant va interpretar la meitat d'una parella adinerada i lliure amb Constance Bennett, que fan estralls al món com a fantasmes després de morir en un accident de cotxe. Topper es va convertir en una de les pel·lícules més populars de l'any, amb un crític de Variety que va assenyalar que tant Grant com Bennett «van fer les seves tasques amb gran habilitat». Vermilye va descriure l'èxit de la pel·lícula com «un trampolí lògic» perquè Grant protagonitzés La terrible veritat aquell any, la seva primera pel·lícula feta amb Irene Dunne i Ralph Bellamy. Tot i que al director Leo McCarey semblava que no li agradava Grant, que s'havia burlat del director posant en escena els seus gestos a la pel·lícula, va reconèixer els talents còmics de Grant i el va animar a improvisar els seus diàlegs i aprofitar les habilitats desenvolupades al vodevil. La pel·lícula va ser un èxit de crítica i comercial i va fer de Grant una estrella de Hollywood, establint-li un personatge de pantalla com actor líder en comèdia lleugera screwball. miniatura|upright|Katharine Hepburn i Grant a Quina fera de nena! (1938)