miniatura|Una ossa amb dos cadells al Parc Natural de l'Alt Pirineu, fotografiats l'any 2010 Los bru als Pirineus, de tradició mil·lenària, ha estat perseguit els darrers segles fins a la seva pràctica desaparició a la segona meitat del , raó per la qual l'any 1993 la Unió Europea, França i Espanya, incloses les diputacions de Navarra, Aragó i la Generalitat de Catalunya, ratificarien una sèrie d'acords per tal d'impulsar el primer projecte LIFE, dirigit a la salvaguarda dels tres animals més compromesos dels Pirineus, entre ells l'os bru.
Antigament, tenia una forta presència als Pirineus i a la resta de Catalunya; en aquest sentit, Enrique Bayerri explica a Historia de Tortosa y su comarca (1935) que l'espècie havia habitat els Ports de Beseit segles enrere. Però amb el pas del temps la població anà minvant davant la voluntat d'una societat hostil i d'una gestió equívoca i despreocupada per l'administració.
L'any 2014 el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya inicià, conjuntament amb el Consell General d'Aran, la Fundación Oso Pardo i la Universitat de Lleida, el projecte PirosLife (2014-18), inherent al programa LIFE de la Unió Europea, amb l'objectiu de contribuir en la conservació de l'espècie per així consolidar el seu futur als Pirineus Catalans. Els objectius essencials del projecte són: conèixer i consolidar genèticament la població; dissenyar una xarxa d'espais de connectivitat per l'os bru i millorar-los; provar que el risc d'atacs «zero» a la ramaderia i a l'apicultura és possible; generar un clima d'acceptació i coexistència i incrementar i millorar els espais de coordinació internacional en relació al plantígrad.
L'any 2014, s'identificaren més de 30 espècimens d'os bru als Pirineus. Actualment, la població d'ossos als Pirineus es considera arrelada, car superà els 45 espècimens el 2015, els 52 el 2019, els 76 el 2022 i els 96 el 2024. El 2025 se superà oficialment el llindar del dos dígits, amb 108 individus comptabilitzats a tota la serralada, dels quals 54 en territori català.
Ossos autòctons
Els ossos autòctons dels Pirineus foren els darrers ossos bruns descendents directes del llinatge ursí pirenaic. La diversitat genètica de l'os bru euroasiàtic (Ursus arctos arctos) s'agrupa entorn de dos grans clades, l'oriental (Rússia, Carpats i Escandinàvia) i l'occidental (resta d'Europa). Aquest darrer, alhora es subdivideix en dos sub-clades més. En un hi trobem la soca pirenenca, més properament emparentada amb les dels ossos del Cantàbric i del sud d'Escandinàvia. L'altre sub-clade el formen els ossos dels Balcans, els Alps i els Apenins. De fet, la península Ibèrica i els Balcans foren els dos refugis a Europa on pervisqueren els ossos durant el darrer període glacial, expandint-se posteriorment per tot el vell continent.
Al llarg del , alguns caçadors i ramaders locals dels Pirineus varen practicar la caça i l'enverinament com a resposta a les escomeses dels plantígrads, que sovint posaven en perill la pròpia subsistència d'unitats domèstiques al atacar bestiar i arnes. Així mateix, els orsallers de l'Arieja, al , extreien ossalls de la muntanya per a ensinistrar-los i exhibir-los en fires i festes de poble en poble. Mentre, els caçadors de ciutat visitaven el Pirineu per participar en batudes del senglar i practicar la caça de grans trofeus fins que aquesta va ser prohibida al darrer terç del segle. Aquests són els principals factors que van contribuir a empenyer la població autòctona fins a la seva gairebé extinció local.
A la primera meitat dels anys noranta, els ossos havien pràcticament desaparegut del Pirineu Central. Segurament, restaren encara alguns individus dispersos, que deixaren algun rastre al Port de la Bonaigua, al bosc de Bonabé i al pic de la coma del Forn (Pallars Sobirà), bé com a la serra de Madres (Arieja), Però aquests ossos no foren identificats ni sembla que aconseguiren reproduir-se. Ja als Pirineus occidentals la situació es perllongà un temps més, esdevenint una minsa població relicta d'uns pocs mascles sense femelles reproductives a la primera dècada del . Aquests ossos habitaven entre l'àrea de la Vall de Roncal (Navarra) i Urdatx (Bearn) a Occitània fins a la vertical formada pel Parc Nacional d'Ordesa i la població francesa de Tarbes. Els últims exemplars coneguts foren: Cannelle L'última femella reproductiva autòctona dels Pirineus, morta per un caçador el 2004 Camille L'últim os autòcton dels Pirineus, en Camille, va desaparèixer l'any 2010. Canelito Nascut a l'hivern 2003/2004, fill de Cannelle i de Nere (un os nascut al 1997 a la Vall d'Aran però engendrat a Eslovènia). Canelito és l'únic os actual descendent de l'estirp pirinenca, però al 50%. Els ossos que hi habiten actualment són de procedència eslovena (Balcans), i han permès la supervivència de l'especie a la zona i una lenta però constant recuperació de les poblacions.
Reintroducció miniatura|Petjades d'un os bru a la neu. Pirineu de Lleida.
A mitjans de la dècada del 1990 l'os bru va estar a punt de extingir-se dels Pirineus. Només va quedar un reducte de població a la zona atlàntica, entre França, Navarra i l'Aragó. L'extinció hauria representat, entre d'altres aspectes, la pèrdua d'una peça bàsica en l'ecosistema.
El reforçament de la població de l'os bru als Pirineus es va iniciar l'any 1996 amb una subvenció del programa Life de la Unió Europea de conservació i protecció d'espècies. Tot i les protestes aquell any es van alliberar a Melles dos exemplars: les osses Živa i Melba, i el 1997, un mascle, en Pyros, tots procedents d'Eslovènia.
L'origen va ser seleccionat atenent estudis que demostren que els ossos balcànics, del sud d'Escandinàvia, i els del sud i sud-oest d'Europa pertanyen a una única línia genètica, que s'explica pel fet que es va produir un refugi durant l'última glaciació al sud d'Europa.
El Programa de conservació de vertebrats amenaçats dels Pirineus, presentat conjuntament per Catalunya, Aragó, Navarra i França, va ser aprovat l'any 1993 per la Comissió Europea, que incloïa a més el trencalòs i la cabra salvatge i s'havia de dur a terme entre el 1994 i el 1997. El programa implicava la reintroducció d'ossos a Catalunya i a França i el seguiment de les poblacions relictuals a Aragó i Navarra. La inversió prevista era de 1.100 milions de pessetes, finançada el 75% per la UE. El principal objectiu va ser realitzar una experiència pilot. Es van alliberar tres ossos als Pirineus centrals per avaluar la seva adaptació al medi i testar els mètodes de translocació.
Els exemplars reintroduïts es van adaptar i van tenir cadells a la zona. L'Estat francès, després de signar un protocol internacional de col·laboració amb Andorra i Espanya, va alliberar cinc nous ossos l'any 2006. Van ser quatre femelles, de les quals només dues encara viuen –Hvala i Sarousse– i un sol mascle, Balou, que va morir per l'impacte d'un llamp el 2014.
L'evolució demogràfica, des dels primers progenitors, ha estat positiva als Pirineus centrals (Val d'Aran, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Alt Urgell i Cerdanya) s'han obtingut primeres i segones generacions, tot completant el cicle biològic, i no han aparegut problemes d'adaptació. La variabilitat genètica és baixa, però no extraordinàriament baixa per al nombre de fundadors. l'os Pyros, que ja s'apropa a la senectut, s'ha reproduït en 16 ocasions entre 1997 i 2016 amb sis femelles diferents, i ha tingut 28 fills coneguts. Pràcticament tots els mascles en edat reproductora són parents directes seus. Les últimes dades confirmen que l'únic no emparentat amb ell, Balou, va tenir un sol fill pòstum, l'any 2015, amb la femella Plume. En canvi, les femelles reproductores representen a tres estirps diferents, procedents de les fundadores Živa, Mellba i Hvala.
Una de les principals accions que contempla el programa LIFE+ Piroslife és la introducció d'un nou mascle d' os bru que substitueixi Pyros. El juny de 2016, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, es va alliberar un nou os bru (Ursus arctos) procedent de la Reserva de Caça de Jelen, a Eslovènia. L'exemplar és un mascle d'entre nou i deu anys, un pes aproximat de 205 quilos i que va ser batejat com a Goiat. Aquest mot, en la variant pallaresa, significa noi jove o fadrí. El motiu de la translocació d'aquest plantígrad és la necessitat d'un mascle reproductor entre la població pirinenca de l'espècie que trenqui la dominància reproductora de l'os Pyros i que aporti més variabilitat genètica.
Resistències a la reintroducció Les resistències de la població han estat molt fortes pel paper important que tenia el caràcter mític de l'os i la por atàvica que la seva presència despertava. La Generalitat de Catalunya pretenia fer de l'os una marca de qualitat turística, però l'any 1994, amb la notícia del pla d'alliberament, els municipis de les valls d'Àneu es van oposar a la presència de l'os.
La campanya opositora va aconseguir que el 1995 es retardés l'alliberament previst i el març de l'any següent es decidia no fer la reintroducció a Catalunya, tot i això el departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Medi Ambient de França van firmar un conveni de col·laboració per garantir la coordinació del seguiment i control dels ossos alliberats a França, per la possibilitat que passessin la frontera.
L'abril de 1996 els ramaders i caçadors del Pallars Sobirà i la Vall d'Aran es van manifestar contra l'alliberament dels ossos que s'havia de dur a terme a França.
PyrosLife, una iniciativa que s'emmarca dins del programa LIFE+ de la Comissió Europea per consolidar la població d'os bru al Pirineu, compta amb un pressupost de 2,5 milions d'euros, dels quals un 75% provenen de fons europeus. El 40% d'aquests 2,5 milions estan dissenyats per afavorir la convivència amb ramaders i apicultors, dos dels sectors més contraris a la reintroducció de l'os.
El 2019 Cachou era considerat pels equips de seguiment com un mascle sub-adult. A la tardor d'aquell any se li atribuïren diversos i reiterats a atacs a bestiar equí a la Vall d'Aran que generaren alarma pública. El malestar entre els ramaders provocà que els polítics es reunissin a Madrid per a estudiar la revisió del Protocol d'Intervenció amb ossos i permetre la possible extracció del medi d'exemplars problemàtics. A l'octubre, els tècncis del Conselh Generau d'Aran assajaren l'ús d'aversius químics en carronyes de cavalls per tal de forçar un canvi d'hàbits alimentaris de Cachou. Aquesta estratègia sembla que sortí efecte. Però el 9 d'abril, poc temps després que hagués despertat de la hibernació, Cachou aparegué mort al fons d'un barranc, al terme de Les Una autopsia preliminar encomanada pel Conselh a la UAB apuntava a una possible baralla amb un altre os, però les entitats ecologistes ho qüestionaren al haver-hi indicis d'enverinament en el cadàver. Finalment el jutjat de Vielha va decretar el secret de sumari (el primer que s'obria per la mort d'un os a l'estat). El 18 de novembre un agent de medi ambient de la Vall d'Aran, que formava part de la patrulla de l'os des de feia pocs mesos, fou detingut en el curs de les investigacions judicials. L'endemà, se'l deixà en llibertat amb càrrecs, acusat d'un crim contra la fauna, rebel·lació de secrets i prevaricació. La investigació va concloure que Cachou hauria estat enverinat amb un anticongelant (etilenglicol). Un cop aixecat parcialment el secret de sumari, s'ha sabut que a través d'un grup de WhatsApp anomenat Plataforma Anti-os, amb més d'un centenar de membres, s'hauria ordit el pla per acabar amb la vida de Cachou. Sis persones estarien sent investigades. En algunes de les comunicacions intervingudes per ordre judicial, s'han constatat el contacte del líder dels investigats amb persones a França igualment interessades en la mort de més plantígrads.
L'adoració de l'os als Pirineus