La segona batalla de Khàrkiv, anomenada així pel Mariscal Wilhelm Keitelsee The memoirs of Field-Marshal Keitel. Edited with an introd. and epilogue by Walter Gorlitz. Translated by David Irving, William Kimber, London (1965) va ser una contraofensiva de l'Eix contra l'ofensiva del cap de pont d'Izium de l'Exèrcit Roig, portada a terme entre el 12 i el 28 de maig de 1942, al Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial. El seu objectiu era eliminar el cap de pont d'Izium (rus: Изюмский плацдарм) sobre Severski Donets, o el sortint de Barvenkovo (rus: Барвенковский выступ), que era una de les zones de descans de l'ofensiva soviètica. Després d'una ofensiva d'hivern que aconseguí expulsar els alemanys de Moscou, però que alhora esgotà les reserves soviètiques, l'ofensiva de Khàrkiv va ser una nova temptativa soviètica per expandir la seva iniciativa estratègica, encara que fracassà en assegurar un element sorpresa significatiu.
El 12 de maig, tropes soviètiques a les ordres del Marical Semió Timoixenko llançaren una ofensiva contra el VI. Armee alemany, des d'un sortint establert durant la contraofensiva d'hivern. Després d'uns senyals inicials prometedors, l'ofensiva va ser aturada pels contraatacs alemanys. Errors crítics de diversos oficials d'estat major i del mateix Stalin, que no van saber estimar acuradament el potencial del VI. Armee i sobreestimaren les seves pròpies forces recent entrenades, van fer que els alemanys aconseguissin realitzar un reeixit atac en pinça al voltant de les tropes soviètiques que estaven atacant, aïllant-les de la resta del front.
Rerefons Situació general del Front Oriental A finals de febrer de 1942, la contraofensiva d'hivern soviètica, que havia expulsat als alemanys de les portes de Moscou i havia reconquerit Rostov al sud, s'havia aturat, deixant a tots dos exèrcits recuperant-se de les seves ferides.
Stalin estava convençut que els alemanys es trobaven ja al seu llit de mort, i que es col·lapsarien durant la primavera o l'estiu de 1942, tal com va dir en el seu discurs del 7 de novembre de 1941.Marshal A.M. Vassilevski, The matter of my whole life, Moscow, Politizdat, 1978, p. 184. Per tant, decidí explotar aquesta feblesa aparent alemanya al Front Oriental llançant una renovada ofensiva durant la primavera.
La decisió de Stalin va haver de fer front a la resistència dels seus alts consellers, incloent el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Roig, General Borís Xàpoixnikov, així com els generals Aleksandr Vassilevski i Gueorgui Júkov, els quals preferien una postura més defensiva. Encara que, d'acord amb les paraules de Júkov, Stalin creia que els alemanys podrien portar a terme operacions simultàniament per dos eixos estratègics, Stalin estava segur que amb l'inici de les operacions de primavera per tot el front alemany es desestabilitzaria tot l'exèrcit alemany abans no tingués una oportunitat per començar de manera efectiva el que podria ser una ofensiva mortal dirigida a Moscou.Zhukov, Memoires, Moscow, Olma-Press, 2002, p. 58-59 Malgrat la cautela demanada pels seus generals, la decisió final de Stalin va ser provar de sorprendre els alemanys mitjançant ofensives locals.Glantz, David M., The Battle for Leningrad: 1941-1944. PP. 149-150. (Despite the title of the book the relevant source does explicitly mention that this applied to the entire front as a whole).
A finals de la primavera de 1942, l'Exèrcit Roig encara era inferior a la Wehrmacht tant en termes de força numèrica com de qualitat de l'equipament, malgrat la gran campanya de reforç que havia tingut lloc durant l'hivern i la primavera de 1942, amb considerables reforços en artilleria, tancs i aviació. En total, l'Exèrcit Roig desplegat al Front Oriental consistia en prop de 5.600.000 homes, 3.900 tancs, 44.900 canons i 2.200 avions; encara que la Wehrmacht sumava 6.200.000 homes, 3.229 tancs, 57.000 canons i 3.395 avions. Així doncs, la força de l'Exèrcit Roig era inferior en tot, llevat d'en tancs, encara que la seva qualitat era inferior a la dels fabricats a les indústries alemanyes.Zhukov, p. 57
Triant l'estratègia Després de la conclusió de l'ofensiva d'hivern, tant Stalin com la Stavka creien que les possibles ofensives alemanyes es dirigirien cap a Moscou, amb també una gran ofensiva cap al sud, a semblança de les operacions Barbarossa i Tifó de l'any anterior. Tot i que l'alt comandament soviètic creien que els alemanys havien estat derrotats a Moscou, les setanta divisions enfocades cap a Moscou seguien sent una amenaça per a la seguretat soviètica al sector. A més, tant Stalin com els seus generals immediatament subordinats i els comandants de front creien genuïnament que l'esforç principal tornaria a ser una ofensiva alemanya de nou cap a Moscou.Zhukov, p. 59Vassilevski, p. 189 Això no obstant, satisfets per l'èxit hivernal, Stalin creia que mitjançant ofensives locals a la zona s'afeblirien les tropes alemanyes, i conseqüentment es dificultarien els esforços alemanys per llançar una nova ofensiva per capturar Moscou. Si bé en un inici s'havia acordat preparar l'Exèrcit Roig per a una "defensa estratègica activa", posteriorment donà ordres per planejar set ofensives locals, entre el mar Bàltic i el mar Negre. Una de les zones específiques era la de Khàrkiv, i l'acció hauria de tenir lloc pel març.Glants, David M., Kharkov 1942: Anatomy of a Military Disaster. PP. 21-37.
A inicis de mes, la Stavka ordenà al quarter general de la Direcció Estratègica del Sud-oest que llancés una ofensiva a la regió, després de les victòries que seguiren a l'operació estratègica ofensiva de Rostov i de Barvenkovo-Lozovaia a la regió del Donbàs. Els combats esclataren aquell mes quan el Mariscal Semió Timoixenko i el tinent general Kiril Moskalenko penetraren a les posicions alemanyes pel Donets superior, a l'est de Khàrkiv. Durant l'abril continuà una dura lluita, amb Moskalenko travessant el riu amb èxit i establint un tènue cap de pont a Izium, mentre que a sud, el 6è Exèrcit soviètic tenia èxits limitats defensant-se contra els alemanys, aconseguint mantenir un cap de pont a la riba est del riu. Capturant l'atenció de Stalin, faria el primer pas pel preludi de l'eventual ofensiva per arribar a Pavlohrad i Sinelnikovo, i eventualment fins a Khàrkiv i Poltava. El 15 de març, els comandants soviètics van presentar plans preliminars per llançar una ofensiva cap a Khàrkiv, reunint grans reserves. El 20 de març, Timoixenko dirigí una conferència a Kupiansk per discutir sobre la propera ofensiva. Un informe posterior dirigit a Moscou, redactat pel cap d'estat major de Timoixenko, tinent general Baghramian, resumí la conferència, encara que no s'incloïen diversos punts claus. El gruix de les forces soviètiques a les regions de Barvenkovo i Voltxansk continuaria bé a inicis de maig. Els detalls finals es van debatre en reunions posteriors entre Stalin, la Stavka i els comandants de la Direcció Estratègica del Sud-oest, encapçalats per Timoixenko, durant els mesos de març i abril, sent publicades les directrius finals de la Stavka el 17 d'abril.
Preparant l'ofensiva Orde soviètic de batalla L'11 de maig de 1943, l'Exèrcit Roig va ser capaç de situar sis exèrcits en dos fronts, entre altres unitats. Englobats al Front Sud-oest estaven els exèrcits 21è, 28è i 6è. L'11 de maig, el 21 Cos de Tancs va penetrar amb èxit a la regió juntament amb el 23è Cos de Tancs, aportant 269 tancs addicionals. També hi havia 3 divisions independents de fusellers, així com un regiment de fusellers de la 270a Divisió de Fusellers, concentrats a la zona i amb el suport del 2n Cos de Cavalleria a Bogdanovka. El Front Sud estava format pels exèrcits 57è i 9è, amb 30 divisions de fusellers i una brigada de fusellers, amb reforços del 24è Cos de Tancs, el 5è Cos de Cavalleria i 3 divisions de fusellers de la Guàrdia. En aquell moment, el Front Sud podia desplegar fins a 11 canons o morters per kilómetre de front.Glants, David M., Kharkov 1942: Anatomy of a Military Disaster, p. 40 and following.K.S. Moskalenko, On South-Western direction, Moscow, Science, 1969, p. 188
El reagrupament de forces al sector va ser durant el període de la raspútitsa, que convertí el terra en un fangar i retardà el desplegament i l'arribada de reforços en tots dos fronts. També hi va haver moltes crítiques des dels representants superiors soviètics, que culpaven als comandants dels fronts de no saber operar amb les seves forces, de la seva incapacitat per llançar ofensiva i pel seu generalat de cadira, com Vassilevski senyalà a les seves memòries.Vassilevski, p.193-194 Com que el reagrupament anava tan lentament, els alemanys no es van adonar dels moviments soviètics davant del seu front. Moskalenko, comandant del 38è Exèrcit, donà la culpa al fet que els fronts no havien previst un pla abans de decidir el reagrupament, demostrant una pobre direcció de front.Moskalenko, p. 193-199 Comentà posteriorment que no va ser cap sorpresa que el comandament feixista alemany endevinés els nostres plans.Glants, David M., Kharkov 1942: Anatomy of a Military Disaster. p. 34.
Lideratge i potència soviètica El comandament de la batalla va estar en mans del Mariscal Semió Timoixenko, un veterà de la I Guerra Mundial i de la Guerra Civil. Encara que Timoixenko havia tingut un èxit limitat a Smolensk un any abans, les seves temptatives van portar a la derrota.Vassilevski, p. 131-136 Posteriorment va poder orquestrar la victòria a Rostov durant els contraatacs d'hivern, gaudí d'un èxit limitat durant l'ofensiva de primavera a Khàrkiv prèvia a la batalla.A.P. Shickman, Actors of national history, Biographic encyclopedia (entry Timoshenko), Moscow, 1997. Supervisant totes les accions hi havia el comissari militar Nikita Khrusxov.
Tot i això, el soldat soviètic era novell. A causa dels desastres succeïts durant 1941, alleugerits només per la victòria a Moscou, la major part de la força original de l'Exèrcit Roig estava morta, ferida o presonera dels alemanys, amb gairebé un milió de baixes des de la batalla de Moscou.John Erickson, Barbarossa: The Axis and the Allies, Edinburgh Univ. Press, 1998, Table 12.4. Per tant, un típic soldat soviètic en aquells moments feia poc que havia estat reclutat i gairebé no tenia experiència de combat, si és que en tenia. Juntament als soldats poc preparats, l'Exèrcit Roig patia d'una pobre logística i d'una mancança de subministraments, car la major part de les antigues zones industrials soviètiques es trobaven en mans alemanyes. A més, la doctrina imperant en aquells moments era la defensa estratègica temporal.Vassilevski, p. 186-187
El Mariscal Aleksandr Vassilevski, Cap de l'Estat Major General, reconegué que el 1942 l'Exèrcit Soviètic no estava preparat per portar a terme grans operacions ofensives contra l'exèrcit alemany ben entrenat, simplement perquè en aquells moments l'Exèrcit Roig no tenia l'avantatge qualitatiu i quantitatiu necessari per fer front a la Wehrmacht, i perquè el lideratge, tant a nivell d'oficials superiors i inferiors, no estava reconstruït després de les derrotes de 1941.Vassilevski, p. 187-190 La noció, malgrat tot, és molt retrospectiva i és una anàlisi de la conducta soviètica durant les seves operacions ofensives el 1942 i més enllà, com l'operació Mart de l'octubre o a Târgul Frumos al maig de 1944.
Preparatius alemanys miniatura|El Front Oriental al maig de 1942. El sortint d'Izium està pintat en vermell. Desconegut pels soviètics, el 6è Exèrcit alemany, sota el recentment nomenat comandant, general Paulus, havia rebut ordres per llançar l'operació Friderikus.Beevor, Antony, Stalingrad: The Fateful Siege. PP.63-64. Aquesta operació perseguia llançar un atac contra els exèrcits soviètics situats al Sortent d'Izium, situat al sud de Khàrkiv i creat durant l'ofensiva soviètica d'hivern. El 6. Armee hauria d'encarregar-se'n, i la directiva publicada el 30 d'abril donava la data del 18 de maig com la de possible inici.