miniatura|Guerrers grecs en un fragment de ceràmica de figures negres atribuït al Mestre del Dípilon. Cap al 760 aC miniatura|Amphoreús (αμφορεύς —Per ser transportades en ambdós costats del vaixell-, d'on prové el mot català «àmfora») de ceràmica de figures negres que representa una carrera dels Jocs Panatenàics. Cap al 530 aC miniatura|Escultures del període arcaic (entre elles el Moscòfor) trobades durant les excavacions de l'Acròpolis d'Atenes (fotografia de 1886).
Època arcaica és un període de la història de l'antiga Grècia amb la qual la historiografia distingeix l'etapa en la qual l'Hèl·lade (Ἕλλάδα) va sortir del període anterior l'edat fosca, caracteritzada per la distribució de l'espai hel·lènic entre tribus«Tribu» és un terme llatí, utilitzat per a l'organització sociopolítica romana; que s'aproxima a l'ús que tenia la institució i la paraula grega phylé, fylé o phulē (φυλή —'raça', 'poble'—), del verb fyeszai o phuesthai (φύεσθαι, 'descendir de', 'tenir origen en'). «Clan» sol ser la traducció de la paraula grega genos (γένος -'especie','raça','família','naixement'-), que denominava a una institució política clau en les polis aristocràtiques. També existia una institució intermèdia entre el genos i la phylé: la fratria (φρατρία -'germandat'-). Les reformes de Clístenes en van desvirtuar la condició d'agrupacions basades en el parentiu, i les va substituir per les agrupacions basades en el veïnatge: trities trittyes (τριττύες, plural de tritís trittys , τριττύς -'trigèsima'-) i demoi (δeμοι, plural de demos, δeμος -'poble'-).
L'antropologia va reutilitzar el terme "tribu per a la categorització d'un tipus de societat en què la relació de parentiu estricte, pròpia d'una societat més primitiva (societat clànica), s'amplia a parentiu teòric, o descendència d'un presumpte avantpassat comú, pròpia de les societats més evolucionades (societat tribal o patriarcal); to i que menys sofisticada que les societats urbanes, societats complexes o civilitzacions, enfront de les que serien encara un estadi cultural primitiu denominat «barbàrie».
Aquesta mena de termes han quedat obsolets en l'antropologia actual, però segueixen sent explicatius de la imatge que els grecs, des de finals de l'època arcaica, tenien de si mateixos com a societat que estava construint -com a civilització, davant d'altres societats percebudes com "l'altre" (barbaroi βάρβαροι -'estranger','el que no parla grec','el que barboteja'-), en altres estadis d'evolució cultural. L'oposició civilització / barbàrie, paral·lela a la de techne / physis (τέχνη / φύσις -'tècnica','art' o 'cultura'/'naturalesa'-) i a la de cosmos / caos (κόσμος / χάος -'ordre' / 'desordre'-), és de fet un tòpic cultural a l'Antiga Grècia, visible en nombrosos mites, freqüentment representats en l'art (com la centauremàquia). Similar interpretació tenen les figures dels herois civilitzadors (Prometeu, Dèdal, Hèracles, Jàson, Teseu, Odisseu i Èdip, entre d'altres -doten la humanitat de recursos, obren camins o els buiden d'obstacles o monstres-) i els herois epònims (els fundadors mítics de les tribus o les polis -a l'Àgora d'Atenes, davant del Buleuteri s'aixecava el monument als herois epònims-). L'oposició entre allò natural (physikôn φυσικών) i allò artificial (technitón τεχνητών) és també la d'allò que és natural i allò que és convencional (nomos νόμος - "llei" -, quant aquest concepte, abans sagrat - Nomos com a daimon o aspecte de Zeus - se secularitza i relativitza), i es constituirà en un dels temes principals de la filosofia grega, per exemple, en la llegenda de l'Anell de Giges (Plató, La República ), o a la missió que es va autoimposar Diògenes de Sinope (parakhàraxis -paraula que significa tant "falsificar la moneda" com "canviar la constitució" - ); però ja en l'època clàssica (segles V i aC).
L'orgull cívic que es va forjar durant l'època arcaica implicava per als grecs, o almenys per a un percentatge considerablement significatiu d'ells (els homes lliures que gaudien de la ciutadania en certes polis), la consciència de ser protagonistes per si mateixos i per la seva polis (i no tant pel seu origen familiar) del seu destí personal i social (un destí que la interpretació literària dels mites representava com una tensió entre la voluntat de l'heroi i la seva Ananke - ανάγκη). Depenent menys de la seva fortuna (Tique τύχη) que del seu esforç, habilitat o virtut (Àrete αρετή), i especialment del manteniment de la solidaritat amb els seus conciutadans (la que manifestava l'hoplita, sense trencar les files, guardant amb el propi escut el flanc de l'hoplita de la seva esquerra, confiant que allò que li era propi era guardat per l'hoplita de la seva dreta); aquest destí podia sobreposar-se davant la natura, els déus, els homes poderosos o les entitats polítiques exteriors a l'espai grec. La seva condició pot qualificar-se de llibertat, una situació que mai s'havia donat amb anterioritat (Anderson, op. cit). Per expressar aquest ideal no utilitzaven tant la paraula Eleutèria ἐλευθερία ("llibertat") com les paraules autàrkeia (αὐτάρκεια - "governar-se a si mateix" -, que sol traduir-se com a "autarquia" o "autosuficiència") o autonomia (αὐτονομία - "regir-se per les seves pròpies lleis"), i expressions com Nomos Basileus (Νόμος βασιλεύς - "la llei és el rei" -, frase de Píndar divulgada per Plató a Gòrgies). indoeuropees que parlaven distintes variants de la futura llengua grega —aqueus, jonis,JAR Munro. "Pelasgians and Ionians". The Journal of Hellenic Studies, 1934 (JSTOR) doris, eolis, arcadis, superposats sobre els prehel·lènics pelasgs—, que van introduir l'edat del ferro enmig d'una total absència de fonts escrites i una dràstica ruptura cultural enfront de la civilització micènica, la fi de la qual resta objecte de debat. Es van conformar els trets de la civilització grega, que quedarà plenament cristal·litzada en la posterior època clàssica. Entre els segles i aC es van desenvolupar les ciutats estat gregues o polis (plural invariable en català, en grec: singular polis, πόλις, i plural poleis, πόλεις), que fins i tot es van expandir per tota la Mediterrània mitjançant la colonització. Malgrat la gran fragmentació política, els grecs van construir una identitat comuna enfront d'altres pobles de l'Antiguitat, de la qual van adquirir una consciència vigorosa, evidenciada en les manifestacions culturals i artístiques i en una peculiar cosmovisió que s'ha interpretat com a tensió entre l'apol·lini i el dionisíac.
Convencionalment l'inici de l'època arcaica s'estableix a la primera Olimpíada (Ὀλυμπιάς, còmput del temps en períodes de quatre anys que comença amb la celebració dels primers Jocs Olímpics, 776 aC); mentre que el final el marca la Revolta Jònica (dècada del 490 aC), quan els grecs de la costa d'Àsia Menor van demanar l'ajuda de les ciutats de Grècia continental per frenar l'expansió de l'Imperi Persa, fet que va desembocar en les guerres mèdiques (492-490 i 480-479 aC).
Abans de l'època arcaica els grecs habitaven en petites comunitats agropecuàries aïllades pel seu accidentat medi físic: curull de valls a l'interior, i amb un litoral retallat, ple de caps, golfs i illes. Tot i la pobresa del sòl i l'aridesa, la població va créixer i hi havia progrés econòmic. Això va impulsar les petites aldees originàries a unir-se en entitats més grans. Aquest procés, anomenat synoikismos (συνοικισμóς 'cohabitació', 'compartir loikos, la «casa»'), es pot veur com el naixement de les polis. Alhora, s'establiren llocs de culte religiós, compartits per comunitats molt més allunyades entre si, mitjançant lamfictionia (ἀμφικτιονία 'construir junts'); la qual cosa va conformar pràctiques polítiques per a tota mena de relacions, pacífiques i hostils, com la simmachia (συμμαχία 'lluitar junts'), la koinon (κοινόν 'comú', traduït habitualment com a «lliga»),Terme que designava aliances molt diferents: Lliga Jònica (segle VII aC), Lliga Beòcia, Lliga del Peloponès (segle VI aC), Lliga de Delos (ja en època clàssica, 477 aC) o la peculiar koinon dels aeinautai de Milet - Ἀειναῦται (cap al 600 aC) lhegemonia (ἡγεμονία), l'equilibri de poders, la política de blocs, etc.
Paral·lelament, la pressió demogràfica i la prosperitat econòmica mal repartida van provocar conflictes socials que tenien dues vàlvules d'escapament: la colonització de la Mediterrània i les reformes sociopolítiques internes protagonitzades per legisladors i tirans.
Després de segles d'oblit de l'escriptura lineal micènica, els grecs van tornar a ser un poble històric quan van adoptar l'alfabet fenici i adaptar-lo al seu idioma amb l'alfabet grec, els primers testimonis del qual apareixen cap al (Copa de Nèstor, Inscripció del Dípilon).Powell, B. (1988), "The Dipylon Oinochoe Inscription and the Spread of Literacy in 8th Century Athens", Kadmos, 27: 65–86. A partir de la poesia oral que té les arrels en segles anteriors, en aquesta època es van compondre per escrit les principals creacions de la literatura grega: els dos poemes homèrics, la Ilíada i l'Odissea (l'autoria i la ubicació temporal dels quals van objecte de debat des de l'Antiguitat, i encara ho són), que van fixar els mites ancestrals dels herois de l'edat del bronze, en textos que no es van acabar de fixar fins al (probablement per iniciativa de Pisístrat)García Iglesias, op. cit. p. 238Signes, op. cit., pàg. 363 i ss. i la seva difusió va ser crucial per a la conformació del conjunte de la civilització grega, i per a la pervivència d'aquesta a la civilització occidental.
La colonització de la Mediterrània
miniatura|Crater (κρατήρ - "mesclador" - paraula de la qual venen "crater" i "cràter") de bronze realitzat per un artesà laconi, trobada a Vix (nord-oest de l'actual França), una zona molt allunyada de la Mediterrània, prova de l'extensa difusió de les manufactures gregues. Vers el 530 aC.René Joffroy, La Tombe princière de Vix Côte d'or, Boudrot, 1961.
Els craters eren recipients de gran capacitat (1100 litres en aquest cas) on es barrejava el vi amb aigua i espècies (era considerat propi de bàrbars el beure el vi sense barrejar). Les libacions col·lectives formaven part essencial de la vida social (simposion συμπóσιον - "beure junts" -). Molts altres tipus de recipients, habitualment de ceràmica, eren necessaris per a la sofisticada cultura grega del vi (οἶνος, oinos ). Les àmfores servien per al transport i la conservació de l'oli d'oliva, una altra de les bases agrícoles de la cultura grega. La base de l'alimentació de l'antiga Grècia, el pa, molt sovint no era lartos (ἄρτος, de blat, reservat per les lleis de Soló per a les festivitats), sinó el maza (μᾶζα, d'ordi). La resta d'aliments es coneixien amb el nom dopson (ὄψον.Davidson, James (1997). Courtesans and Fishcakes: The Consuming Passions of Classical Athens. Great Britain: Harper Collins. miniatura|esquerra|Reglament dels klērouchos (κληροῦχος) de Salamis (Salamina). Vers el 510 aC miniatura|esquerra|Les colònies gregues (en vermell) enfront de les colònies feno-púniques (en groc). miniatura|esquerra|Estatera (στατήρ - "pes" -, "estàter") de 9,31 g de plata de Thasos, de la primera meitat del segle V aC miniatura|esquerra| Tetrádrakmon (τετράδραχμα - "4 dracmes" -, "tetradracma") de 16,85 g. de plata d'Atenes, del segle V aC (Dissenys similars, amb l'efígie d'Atenea i els seus símbols iconogràfics - les fulles d'olivera i l'òliba -, s'utilitzaven des del segle anterior).
Antecedents Al principi de l'època arcaica les àrees ocupades per grecs tenien una sèrie de variants dialectals. La distribució d'aquests dialectes ha suggerit que en segles anteriors (a l'edat fosca) i al llarg de dates no ben precisades hi havia hagut una sèrie de migracions de doris, jonis i eolis, en alguns casos a zones ja habitades per grecs en època micènica.Adolfo Domínguez Monedero i José Pascual, Atlas histórico del mundo griego antiguo, p. 48-52. Madrid: Síntesis, 2006,