L'RER de l'Illa de França (en francès réseau express régional d'Île-de-France), més conegut simplement com a RER, és una de les dues xarxes ferroviàries de transport públic de la ciutat París (França) i la seva àrea metropolitana. Té un total de 587 km de vies, de les quals 76,5 km són soterrades, principalment a París intramurs. Per raons històriques una part de l'RER és operada per l'empresa RATP mentre que la resta forma part de la xarxa de SNCF. L'RER, que és format per cinc línies que travessen París, amb 257 estaciones i és freqüentat per 2,7 milions de viatgers al dia.
L'RER ha estat constituït, essencialment, entre 1962 i 1979 amb perllongacions a París i interconnectant línies purament suburbanes però que tenien la terminal a petites estacions parisenques avui dedicades a altres usos (Orsay, Invalides) o tancades (la Bastille).
Alguns ramals de línies dels afores van ser desviades de les grans estacions parisenques on tenien la terminal per ser integrades dins de l'RER: Nanterre ↔ Saint-Germain-en-Laye, cap als afores de Paris-Saint-Lazare; Viroflay - Rive Gauche ↔ La Verrière, desviada de Paris-Montparnasse cap a Invalides; Gennevilliers ↔ Ermont - Eaubonne, desviada de Paris-Nord cap a Invalides ; Pantin ↔ Tournan et Noisy-le-Sec ↔ Chelles - Gournay, desviada de Paris-Est cap a Magenta i Haussmann - Saint-Lazare.
Finalment, altres ramals van ser integrats a l'RER a través d'estacions subterrànies adjacents a les grans estacions, per a descongestionar-les Paris-Austerlitz (Línia C) ; Paris-Nord (Línies B i D) ; Paris-Lyon (Línia D).
Les línies ferroviàries dels afores que no han estat modificades (línies H, J, K, L, N, P, R, U) són administrades per la SNCF dins la xarxa Transilien.
Descripció miniatura|Logotip de l'RER RATP en un tren MI 84 de la Línia A L'RER és un mitjà de transport ferroviari híbrid que consisteix en la integració de línies dels afores preexistents amb una xarxa subterrània. El conjunt de la xarxa és explotada amb serveis freqüents i cadenciats. Es tracta d'assegurar en hores baixes un servei cada deu minuts o quart d'hora en una zona de 15 a 20 quilòmetres aproximadament i cada vint minuts o mitja hora en la de 40 a 50 quilòmetres aproximadament al voltant de París. Aquestes freqüències són normalment augmentades en hores punta. A París intramurs, l'RER és utilitzat com una xarxa exprés que ofereix múltiples correspondències amb el metro. L'essència de la part central de l'RER ha estat fruit d'un esforç massiu d'enginyeria civil i de finançament entre 1962 i 1977, data oficial de la inauguració de la xarxa. Comprèn estacions més profundes i més espaioses que les del metro.
El 2008, el Rer tenia cinc línies: A, B, C, D i E. Amb 257 estacions i 587 quilòmetres de via, del qual 76,5 quilòmetres són subterrànis a la part central. Dins de París, hi ha 33 estacions. L'expansió de la xarxa de continua; la línia E va ser inaugurat
El RER presenta la particularitat de ser explotat parcialment per la RATP i la SNCF. Es designa sota el nom d'«interconnexió» els punts on el tren passa d'un explotador a un altre. Xarxes que prenen el mateix concepte existeixen o que són en projecte en altres regions: regió de Brussel·les, o regions properes a grans ciutats suïsses o la S-Bahn alemanya).
Història miniatura|esquerra|Un tren Z 20500 de la Línia C Els orígens L'RER de l'Illa de França va néixer d'una doble problemàtica, des del començament del : enllaçar les diferents estacions parisenques, i simplificar els intercanvis entre la xarxa regional i la xarxa urbana, i així suprimir les ruptures de càrrega a les estacions.
Els orígens de l'RER es remunten al pla de Ruhlmann-Langewin del 1936 de la CMP (Compagnie du chemin de fer métropolitain de Paris) per a la construcció d'un metro exprés regional de gran gàlib. El primer acte concret, la línia de Sceaux és retrocedida a la CMP per la Compagnie du chemin de fer de Paris à Orléans (PO) el 1938 després d'una important modernització (electrificació, il·luminació, andanes més altes...) mentre que la resta de la xarxa francesa de gran gàlib va ser nacionalitzada amb la creació d'SNCF.
Aquest pla va ressorgir després de la postguerra pel successor de la CMP, la RATP, durant la dècada de 1950. El 1960, un comitè interministerial comença la construcció d'una línia ferroviària est-oest. La RATP que havia llançat la idea, va ser l'encarregada d'explotar la nova línia per a la qual, en vista de la constitució, la SNCF li va cedir dues línies que explotava: la línia de Paris a Saint-Germain-en-Laye a l'oest i la línia de Vincennes a l'est.
El pla director de 1965 Va caldre esperar a el pla director de la regió de l'Illa de França (SDAURP) de 1965, fins que la xarxa regional va esdevenir realitat. El pla va preveure tres línies principals, un total de 260 quilòmetres.
Concebuda sota l'autoritat de Paul Delouvrier, es va definir la xarxa exprés regional com un «mitjà de transport d'alta capacitat, el metro regional ha de drenar necessàriament els principals centres d'ús. Les línies proposades convergeixen cap a París i la travessen. Si aquestes línies són dibuixades d'un extrem a l'altre de la futura aglomeració, és per permetre llargs desplaçaments, que continuaran sent poc nombrosos, com per suprimir les ruptures de càrrega: per exemple la transversal de St-Germain a Boissy-St-Léger que jugarà realment el paper de dues línies (St-Germain - Vincennes, Boissy-St- Léger - La Défense). Fora de París, les línies segueixen els eixos d'urbanització previstes pel pla director, servint els nous centres urbans. Les correspondències entre aquestes línies podran assegurar les relacions al llarg de les dues direccions principals de població, de Pontoise a Mitry-Mory i de Trappes a Melun.».
La creació de la xarxa Les obres van començar el 6 de juliol 1961 sota Robert Buron, ministre de Treball públic i de Transport, al pont de Neuilly. L'expansió ràpida del nou barri de negocis de la Défense va prioritzar la secció occidental de la nova xarxa. La primera estació que es va obrir l'any 1969 - i el nom de RER - va ser Nation a la secció oriental. Aquesta nova estació completament subterrània es va fer provisionalment la terminal de l'antiga línia de Vincennes, limitada a Boissy-Saint-Léger. Algunes setmanes més tard es va obrir la secció occidental, molt esperada, entre ÉtoileL'estació va ser rebatejada Charles de Gaulle - Étoile posteriorment. i la Défense. Aquesta senzilla llançadora inicial va ser en principi perllongada cap a l'est fins a la nova estació Auber el 23 de novembre de 1971, després cap a l'oest l'1 d'octubre de 1972 fins a Saint-Germain-en-Laye per la seva connexió a NanterreCarrière 1999: p. 116 a 126. a l'antiga línia de Paris a Saint-Germain-en-Laye.
La unió entre les dues seccions, occidental i oriental, va ser realitzada el 9 de desembre 1977 amb l'obertura de l'estació de correspondència Châtelet-les-Halles, que va ser perllongada per la línia de Sceaux a partir de l'estació de Luxembourg, a la riba esquerra, creant així un embrió del metro regional projectat. I en aquesta data també es va començar a utilitzar públicament el nom de les línies A i B, que ja era utilitzat oficiosament de forma interna per la RATP. Durant aquesta primera fase, sis estacions completament subterrànies van ser creades.Carrière 1999: p. 151 a 159.
El finançament Dos aspectes de la progressió de l'RER durant els anys 1960 i 70 són particularment destacables. El primer va ser la despesa global de l'empresa. Per exemple, dos mil milions de francs es van concedir al projecte en l'únic pressupost de 1973. Que correspon a 1,37 mil milions d'euros.
Aquesta despesa s'explica en part pel pagament transport, un impost lleuger assentat sobre la massa salarial de les empreses de la regió que aprofiten l'enorme mercat laboral. Aquest impost es va crear per una llei el juny de 1971 i ha constituït una font permanent d'ingressos per a la inversió de transport a l'Illa de França.
Actualment Quaranta anys després, la xarxa de RER està quasi acabada, no sense haver sofert algunes modificacions respecte al projecte inicial. El 2007, de les grans estacions de SNCF parisenques, l'estació de Paris-Montparnasse és l'única que no enllaça amb una línia de RER; tanmateix, la línia de TGV que hi arriba és interconnectada més amunt al nus de Massy - Palaiseau i una part important del trànsit drenat a l'origen per l'estació Montparnasse és desviat cap al línia C.
De fet avui es tracta essencialment de línies SNCF. En una primera fase, l'Estat ha transferit l'explotació de línies SNCF a la RATP (línia de Sceaux, línia de Saint-Germain-en-Laye, línia de Boissy-Saint-Léger), després, en una segona fase, la SNCF ha conservat l'explotació de les línies restants enllaçant-les amb la xarxa exprés. Només el tros central de la línia A La Défense-Vincennes), són extensións entre Vincennes i Marne la Vallée i el tros central de la línia B (Gare du Nord - Châtelet - Denfert-Rochereau) han estat construïts per la RATP.
Això explica que els trens de l'RER circulin per l'esquerra, com és a gairebé a tota la xarxa de SNCF, mentre que al Metro de parís circulen a la dreta.
Un altre aspecte interessant és la relació entre e l'RER i el metro. L'eix de la línia A havia estat escollit primitivament per descarregar la línia 1 del metro entre les estacions Charles de Gaulle - Étoile i Nation. Tanmateix sent la nova línia de RER molt més ràpida i donant servei als afores, va atreure molt de pressa tants viatgers que va disminuir la saturació. Tot i que és en menor mesura, hi hagué un fenomen similar entre Châtelet - Les Halles et Gare du Nord de la línia 4 del metro.
Les línies de l'RER de l'Illa de França Les cinc línies de la xarxa sumen un total de 587 km de vies, dels quals 60 quilòmetres són soterrats (principalment en la seva part central). Hi ha un total de 257 estacions, de les quals 33 a la ciutat de París. Línies de l'RER de l'Illa de França Línia Color Any de miseen servei Nombred'estacions Longitud Distància mitjanaentre 2 estacions OperadoraLínia Avermell 1969 46 109 km m RATP / SNCFLínia Bblau 1977 47 80 km m RATP / SNCFLínia Cgroc 1979 84 186 km m SNCFLínia Dverd 1987 59 160 km m SNCFLínia Emagenta 1999 21 52 km m SNCF miniatura|650px|center|Zona central de la xarxa de RER en escala geogràficament exacta
El futur Les quatre línies inicials (A, B, C i D) estan actualment acabades. L'altra línia, l'E, té dos perllongaments programats, un cap a l'oest i un altre cap a l'est (ramal de Meaux).
L'acabament de la línia E Prevista per enllaçar les afores est i oest per tal de desembussar la línia A fortament saturada, la línia E ha quedat després del seu acabament l'any 1999 com una simple extensió dins de París de la línia París-Est. El ramal E2 està explotat amb terminal a Chelles
Hi ha diversos projectes per a la prolongació cap a l'oest: Un túnel curt entre Haussmann - Saint-Lazare i les vies de la línia Saint-Lazare a Pont-Cardinet, Un túnel de 10 km entre Haussmann - Saint-Lazare i La Défense via Pereire - Levallois o Neuilly - Porte Maillot, proposat per EPAD.
L'opció del túnel més llarg via Neuilly - Porte Maillot sembla l'opció amb la que es treballa i que es podria posar en funcionament l'any 2017 o 2018 si les obres comencen l'any 2013.
El perllongament del ramal E2 més enllà de Chelles cap Meaux podria ser factible a partir de l'any 2018.
Desdoblament del túnel Châtelet - Gare du Nord El túnel Châtelet - Gare du Nord entre la línia D i la B és un dels punts que bloqueja l'evolució del trànsit d'aquestes dues línies, sent amb 3 km la més carregada d'Europa (en hora punta, 32 trens/hora, la seva capacitat màxima és de 36 trens/hora).