La història de la sociologia recull el pensament de la sociologia des de l'antiguitat fins avui dia, especialment des de la seva consideració com a disciplina d'estudi al . L'origen de la sociologia s'emmarca en un context definit pels aclaparadors canvis propiciats per les dues grans revolucions que tingueren lloc a Europa durant el i el . La Revolució Francesa assenyala el triomf d'idees i valors seculars com la llibertat i la igualtat sobre l'ordre tradicional (les ciències i les realitats s'independitzen de la religió). La segona gran revolució començà a Gran Bretanya a finals del , fou la Revolució Industrial: un ampli espectre de transformacions socials i econòmiques que envoltà el desenvolupament d'innovacions tecnològiques com l'energia de vapor i les maquinàries que propulsava. L'auge industrial produeix un enorme desplaçament de llauradors cap a les fàbriques de les ciutats, el que generà una ràpida expansió d'àrees urbanes i propicià noves relacions laborals.
La demolició de les formes de vida tradicionals feu que els pensadors acceptaren el desafiament de desenvolupar noves interpretacions tant del món social com del món natural, partint de la constatació d'una existència autònoma de la societat, com a realitat concreta i com a categoria del pensament.
La sociologia va adquirir validesa al llarg del com a expressió científica del positivisme d'Auguste Comte, i va assolir la maduresa amb la sociologia marxista i les obres d'Émile Durkheim (que derivarien en el funcionalisme) i Max Weber (que derivarien en l'interaccionisme).
Apunts historiogràfics Segons Donald N. Levine (Visions of the Sociological Tradicion, 1995), Occident ha tingut cinc maneres d'explicar la història de la sociologia, degut a la concepció mateixa que adquireix la sociologia a cada època.Olivier Tschannen. Historie de la sociologie et théorie sociologique. Université de Fribourg. (UQAC, Université du Québec à Chicoutimi)
història positivista: l'esquema és reprès normalment dels treballs de Park i Burgess (1921) i explica l'origen de la sociologia a partir d'una acumulació progressiva de coneixements objectius, és a dir, és una narrativa que va de la filosofia sociològica a la sociologia positiva. història pluralista: l'esquema es reprèn normalment dels treballs de Sorokin (1928) i es desdiu de la lògica evolucionista per a proposar diversos punts d'on parteix la sociologia fins a arribar a la seva institucionalització on apareixen els diversos corrents de pensament. història sintètica: l'esquema el va proposar Parsons (1937) i prova de conciliar la lectura positivista amb la pluralista.
És a partir dels anys 1960 que es reprenen els estudis sociològics gràcies al trasllat de molts intel·lectuals als EUA. Llavors la sociologia pren realment aspecte d'allò que se li confereix avui.
història humanista: l'esquema es reprèn de la lectura de Nisbet (1966) i mira d'acostar-se a l'humanisme, la seva història i les humanitats, de manera que la història de la sociologia ja no parteix de punts focals diversos o dispersos i tampoc no és el progressiu camí d'un canvi de mentalitat propiciat per la Il·lustració. La història de la sociologia comença, si fa no fa, al perquè és llavors quan es comença a fer realment sociologia o en tot cas quan hi ha intents evidents de fundar una disciplina acadèmica dita sociologia.
La història de la sociologia des d'un punt de vista humanista ha estat molt majoritàriament represa després de la Segona Guerra Mundial. Avui es tendeix a explicar el naixement de la sociologia a través d'un punt més conciliador que sigui capaç d'entendre la importància de cada lectura, bé pluralista, bé sintètica o bé humanista.
De tot, Gouldner proposa a partir dels anys 1970 de fer un diagnòstic crític sobre la sociologia,
història contextualitzada: segons Gouldner totes les lectures anteriors no compten amb el context d'època i, si el reprenem, la sociologia és al cap i a la fi un instrument ideològic adaptat a les necessitats de cada època, de manera que si calgués fer-ne una lectura històrica podríem dir que la sociologia com a ciència existeix, però ha estat sempre instrumentalitzada pel poder. Altrament dit, la història de la sociologia seria la "història de l'adaptació del pensament sociològic a la ideologia dominant" [traducció].
Aquesta dimensió contextualitzada d'Alvin W. Gouldner és a subratllar. La sociologia, en tant que acceptada com a disciplina acadèmica d'estudi de la societat, és una realitat recent, gairebé un fet polític o acció política. En efecte, Auguste Comte, qui li fa adquirir validesa, escriu inicialment un tractat polític, més que un assaig epistemològic que vulgui contribuir a definir una ciència en naixement. I, de fet, la sociologia sempre ha patit d'aquesta barreja entre política i ciència.Claude Giraud. Histoire de la sociologie. Col. Que Sais-Je ? París: PUFF, 2004 L'encert de la lectura humanística i pluralista és posar l'accent sobre la inquietud embrionària d'estudiar la societat, més que contribuir a un debat polític, com el comtià, on sociologia esdevé instrument d'estudi dels individus en societat, en profit d'un règim polític acabat d'instaurar-se.
Fins al s. XVIII: inquietud embrionària sobre la societat Edat antiga i mitjana Abans no es constituís una disciplina acadèmica que estudiés la societat, la idea només d'estudiar la societat era impensable. Durant molt de temps l'home comú o en societat no és objecte d'estudi perquè no és important.Johan Heilborn. The Making of Sociology. Cambridge, 2015 L'interès generalitzat és fer història dels fets memorables o gestes de cada monarca. S'editen llistes de reis, es posa l'accent sobre batalles guanyades, etc.Lacomba, Marc Baldó. Introducció a la història: Praxi, estructura i canvi. Universitat de València, 2011 L'home en societat no és objecte d'estudi perquè l'interès és enaltir el monarca i el seu poder diví. És a dir, com que el monarca té dret diví, no paguen les cerques i és preferible no atendre l'home en societat. Al cap i a la fi l'home en societat és un súbdit.
Malgrat això, de l'Antiguitat fins al a Europa, com fora d'aquest continent, diversos intel·lectuals elaboren les primeres reflexions sobre la societat, sense voler fundar cap ciència a banda que estudiï la societat.Claude Giraud. Histoire de la sociologie. Col. Que Sais-Je ?. París: PUFF, 2004 És en l'àmbit de la filosofia que s'inquieten per primer cop per la societat. La qüestionen, es fan preguntes sobre el seu entorn, pregunten a l'entorn mateix, etc.Claude Giraud. L'histoire de la sociologie. Col. Que Sais-Je ?. París: Puff, 1997 Exemple d'això Confuci (Analectes) a l'Àsia que replanteja el seu entorn i n'elabora una teoria de l'estat ideal sota uns valors ultraconservadors.Confuci. Annalectes. Barcelona: Fragmenta, 2007 També és el cas d'Aristòtil o de Plató que posen per escrit tot un corpus amb què a més d'interrogar-se sobre la societat on vivien, es deslliguen del pensament mític i posen en marxa els embrions d'allò que esdevé la ciència segles més endavant. És d'hàbit citar igualment a alguns filòsofs com Hípies d'Elis, Protàgores, Pròdic de Ceos, Trasímac de Calcedó o Gòrgies, però, segons Claude Giraud, bona part dels seus textos ens han arribat de forma fragmentada i no podem donar-los per reflexions sociològiques.
Al Llevant la Història de la Humanitat d'Ibn Khaldun també conforma al un primer abordatge sociològic. L'autor, segons Lilia Ben Salem, interroga el seu present, el seu passat i retreu als historiadors d'època de dedicar-se a fer història de noms, de llistes de reis. Els retreu de no voler explicar els fets tal com eren, ni de voler entendre les causes reals que provocaren dits fets. Per a Ibn Khaldun cal estudiar la societat, que implícitament vol dir fer sociologia, per a entendre els esdeveniments passats. Amb tot això l'obra de Khaldun té el mèrit d'haver desenvolupat els conceptes de canvi social i conflicte social. D'haver-se interessat per la vida nòmada i sedentària, a més de desenvolupar conceptes com ara cohesió social.
Anotem, a banda, com al , Ma Duanlín, historiador xinès, subratlla l'existència de dinàmiques socials subjacents a l'evolució històrica dins la seva enciclopèdia, Wenxian Tongkao.
A Europa i en període medieval, dos autors es destaquen freqüentment. Sant Tomàs d'Aquino i Sant Agustí haurien tingut certa preocupació per la societat, i, n'haurien esbossat conducte morals, acceptades o no pel cànon catòlic. No són pas estudis científic, més aviat dissertacions filosòfiques, sempre emmarcades dins el pensament cristià.
Edat moderna Montesquieu és igualment considerat com a pioner en sociologia, si més no així mateix el presenta R. Aron. Som lluny de tenir una ciència que estudiï la societat, però les aportacions, molts cops de caràcter filosòfic, d'autors del Renaixement i de la Il·lustració ja poden considerar-se properes a la sociologia perquè analitzen la societat per a proposar solucions, sovint idealistes, que resolguin el seu present.R. Aron. Les etapes del pensament sociològic (Vol. 2). Barcelona: Herder, 1994. Això vol dir que també a l'Edat moderna no hi ha sociologia, però sí inquietuds embrionàries sobre la societat.
Dit això, allò que distingeix el període modern del medieval i l'antic és el canvi de perspectiva. A l'Antiguitat s'hi ha de proposar forçosament una explicació pluralista dels esdeveniments perquè no hi ha cap intencionalitat ni res semblant a una ciència de la societat. Això sí, apreciem aquí com allà, és a dir, a Europa com fora d'aquesta, que existeix ja una certa mirada cap a la societat, malgrat no sigui normativa, ni desitjada pels règims d'època. L'Edat moderna, per tant, posa en marxa una explicació diferent, un rumb distint a les vivències anteriors. És a dir, d'ençà que cal obligatòriament fixar-se en Europa i abandonar la lectura pluralista perquè factualment, la sociologia neix d'una acumulació progressiva de coneixements a l'Europa que va veure néixer i desenvolupar-se el moviment humanista que clou d'alguna manera en la Il·lustració.
El Renaixement a Europa El Renaixement aconsegueix durant aquest període un canvi de mentalitats importantíssim que fa sorgir la sociologia al .Humanisme i Renaixement. Jordi Rubió i Balaguer, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1990) Els canvis enormes en l'àmbit científic que es duen a terme amb les descobertes de Kepler, Galileu i Copernic, condueixen, junt amb el moviment humanista, a posar l'home al centre dels debats i, per tant, deixar de banda mica en mica l'esperit teològic i adoptar una actitud antropocèntrica.Alexandre Koyré. Do mundo fechado ao universo infinito. Lisboa: Gravida, 1999 Això va modificar els fonaments i els marcs mateixos del pensament i va fer emergir una societat del cientifisme. Cal considerar que els treballs en astrologia i les expedicions europees cap a l'Àfrica, l'Índia i Amèrica, significaren un canvi de mentalitat important en haver de considerar tot seguit que el món no és pla, però rodó.
Amb aquest context de fons John Locke, Jean Jacques Rousseau o Thomas Hobes es poden considerar com a precursos de la sociologia perquè, com Montesquieu, fan una anàlisi antropocèntrica de la societat i, després, proposen en els seus camps respectius (economia, política, filosofia, etc) d'establir unes normes per a regir la societat. R. Aron subratlla que Montesquieu havia "examinat primer els homes i he trobat [Montesquieu] que, dins aquesta diversitat infinita de lleis i de valors morals, [la societat] no es deixa portar per fantasies" [trd.]. I, això, novament, és el producte de l'escolàstica amb personatges com Ramon Llull o Tomàs d'Aquino que separen fortament el món terrenal i el celestial. La querella esdevinguda a l'edat mitjana mateixa on el Sacre Imperi Romà es disputa totes dues esferes amb el Papat constitueix un precedent per a separar la religió de l'estat.Sàpiens. Una breu història de la humanitat - Yuval Noah Harari | Grup62.