Lev Boríssovitx Kàmenev (en rus: Лев Бори́сович Ка́менев), nascut Rosenfeld (18 de juliolSegons l'estil antic, 6 de juliol de 1883 – 25 d'agost de 1936) va ser un revolucionari bolxevic i un preeminent polític soviètic: fou un dels primers membres del Politburó, el qual presidí entre 1923 i 1924. Va ser el primer cap d'estat de l'Estat Soviètic Rus, precursor de la futura Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, entre el 9 i el 21 de novembre de 1917.
Orígens Kàmenev va néixer a Moscou, fill d'un treballador del ferrocarril jueu i d'una mestressa de casa russa ortodoxa.Vegeu AlbVerert S. Lindemann. 'Las lágrimas de Esaú: Moderno antisemitismo y la subida de los judíos, Cambridge University Press, 1997, El 1901 s'uní als bolxevics i donà suport a Lenin. Va anar a l'escola a Tiflis, Geòrgia, i continuà els seus estudis a la Universitat de Moscou, que van quedar interromputs el 1902 a causa d'una detenció. Des d'aquest moment esdevé revolucionari de manera professional, i treballa a Sant Petersburg, Moscou i Tiflis. A inicis de 1900, Kàmenev va conèixer Olga Kàmeneva, camarada marxista i germana de Lev Trotski, amb qui es casà i tingué dos fills.
Durant un curt viatge a l'estranger el 1902 Kàmenev va conèixer els líders socialdemòcrates russos que vivien a l'exili, inclòs Vladímir Ilitx UIlianov "Lenin", amb qui s'associà i esdevingué un dels col·laboradors més íntims. També visità París, on es trobà amb el grup Iskra. El 1901 s'afilià al Partit Socialista Demòcrata dels Treballadors, i quan el partit es dividí entre bolxevics i menxevics el 1903, s'uní a la facció bolxevic.Per a un resum de les activitats revolucionàries de Kàmenev entre 1901 i 1907, vegeu la “Col·lecció de Treballs” de Vladímir Lenin, volumen XX, International Publishers, 1929, p.353 Després d'assistir al 34 Congrés del Partit Socialista Demòcrata dels Treballadors a Londres el 1905, Kàmenev tornà a Rússia per participar en la Revolució de 1905 a Sant Petersburg, entre l'octubre i desembre. Tornà a Londres per assistir al 5è Congrés del Partit, on va ser elegit per formar part del Comitè Central del partit i el Centre Bolxevic, al maig de 1907, però va ser detingut només tornar a Rússia. Kàmenev va ser alliberat de la presó el 1908, i marxà amb la seva dona a l'estranger per ajudar Lenin en l'edició de la revista bolxevic Proletaris. Després de la ruptura de Lenin amb un altre líder superior bolxevic, Aleksandr Bogdànov, a mitjans de 1908, Kàmenev i Grigori Zinóviev esdevingueren els ajudants principals de Lenin. Van ajudar-lo a expulsar a Bogdànov i als seus seguidors Otzovist (revocadors) de la facció bolxevic del PSDTR a mitjans de 1909.
El gener de 1910 els leninistes, els seguidors de Bogdànov, així com diverses faccions menxevics tingueren una reunió del Comitè Central del Partit a Paris, on intentaren reunificar el partit. Kàmenev i Zinóviev tenien dubtes sobre la idea, però es veieren obligat a acceptar-ho sota la pressió dels bolxevics conciliadors com Víktor Noguin. Lenin es mostrà obertament oposat a qualsevol reunificació, però estava en minoria entre els líders bolxevics. La trobada assolí una temptativa d'acord, i un dels seus acords va ser que el Pravda de Trotski, amb seu a Viena, fos parcialment finançat per l'orgue central. Kàmenev, cunyat de Trotski, va unir-se al comitè editorial per part dels bolxevics, però les temptatives d'unificació fracassaren l'agost de 1910, quan Kàmenev dimití de l'equip redactor enmig de recriminacions mútues.
Després del fracàs en l'intent de reunificació, Kàmenev continuà treballant a Proletariat i donà classes a l'escola del Partit Bolxevic a Longjumeau, prop de París,Ver Adam Bruno Ulam. Stalin: El hombre y su tiempo, Boston, Beacon Press, 1973, p.112 la qual havia estat creada com a alternativa a l'escola del partit que Bogdànov havia creat a Capri. El gener de 1912, Kàmenev ajudà a Lenin i a Zinóviev a convèncer els delegats de la Conferència de Praga del Partit Bolxevic per separar-se dels menxevics i dels otzovits. El gener de 1914 va ser enviat a Sant Petersburg per treballar en la versió bolxevic de Pravda i en la facció bolxevic de la Duma. Kàmenev va ser detingut després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial i jutjat, on es distancià de la posició antibel·licista de Lenin. Kàmenev va ser exiliat a Sibèria a inicis de 1915, on passà dos anys fins que va ser alliberat per la Revolució de Febrer de 1917.
Abans de la Revolució de 1917 Després de tornar a Petrograd de l'exili siberià a mitjans de març de 1917, Kàmenev i els membres del Comitè Central Stalin i Matvei Muranov van prendre el control de Pravda, amb Kàmenev formulant una política de suport condicional al nou Govern Provisional Rus i de reconciliació amb els menxevics. Després del retorn de Lenin a Rússia el 3 d'abril de 1917, Kàmenev es resistí a les Tesis d'Abril de caràcter antigovernamental, però poc després s'alineà amb Lenin i li donà suport fins a setembre.
Kàmenev i Zinóviev s'oposaren a la conquesta del poder feta per Lenin a l'octubre de 1917.p.221, David Evans and Jane Jenkins, Years of Russia and the USSR 1851-1991, Hodder Murray, 2001 El 10 d'octubre de 1917, Kàmenev i Zinóviev eren els dos únics membres del Comitè Central que votaren contra una revolta armada. La publicació d'una carta oberta on s'oposaven a l'ús de la força irrità a Lenin, qui demanà la seva expulsió del partit. Però quan els bolxevics encapçalaren el Comitè Militar Revolucionari d'Adolph Joffe i el Soviet de Petrograd presidit per Trotski iniciant l'alçament, Kàmenev i Zinóviev s'uniren. Al Segon Congrés dels Sòviets de Totes dels Rússies, Kàmenev va ser nomenat President del Congrés i President del Comitè Executiu Central de Totes les Rússies. Aquest darrer nomenament equivalia al de Cap d'Estat segons el sistema soviètic, encara que el poder real seguia en mans del Comitè Central Bolxevic.
El 29 d'octubre de 1917, tres dies després que els soviètics es fessin amb el poder durant la Revolució d'octubre, el comitè executiu del Sindicat Nacional de Treballadors del Ferrocarril, Vikzhel, amenaçà amb una vaga a nivell nacional a menys que els bolxevics compartissin el poder amb els altres partits socialistes i apartessin del govern als líders insurrectes, Lenin i Trotski. Zinóviev, Kàmenev i els seus aliats al Comitè Central bolxevic van argumentar que no tenien cap altra opció que negociar car una vaga dels ferrocarrils dificultaria la seva capacitat de lluita contra les forces que encara eren lleials al Govern Provisional.Por cuenta de la discusiones dentro del liderazgo bolchevique en noviembre de 1917, ver Elizabeth A. Wood. La abuela y el camarada: Genero y Politicos de la Rusia Revolucionaria, Indiana University Press, 1997, p. 70 Tot i que Zinóviev i Kàmenev van tenir breument el suport de la majoria del Comitè Central i s'iniciaren les negociacions, un ràpid col·lapse de les forces antibolxevics als afores de Petrograd van permetre a Lenin i a Trotski convèncer el Comitè Central per abandonar el procés de negociacions. Com a resposta, Zinóviev, Kàmenev, Aleksei Ríkov, Vladímir Miliutin i Víktor Noguin dimitiren del comitè Central el 4 de novembre de 1917, i Kàmenev a més dimití del seu càrrec al Comitè Central Executiu. L'endemà, Lenin va escriure una proclama on titllava Zinóviev i Kàmenev de "desertors", http://www.marx2mao.com/Lenin/FCCb17.html sense oblidar mai el seu comportament, fent una ambigua referència de "l'episodi d'octubre" al seu testament.
Després de la Revolució de 1917 El 1918 Kàmenev va ser nomenat President del Soviet de Moscou, i poc després, adjunt de Lenin al Sovnarkom (govern) i al Consell de Treball i Defensa. El març de 1919, Kàmenev va ser escollit membre de ple dret del primer Politburó. La seva relació personal amb el seu cunyat Trotski, que havia estat bona abans de la Revolució de 1917 i durant la Guerra Civil, s'espatllaren a partir de 1920 i durant els propers 15 anys, en què va fer-se amic íntim i aliat de Grigori Zinóviev, un home encara més ambiciós que Kàmenev.
Amb Zinóviev i Stalin en contra Trotski (1923-24) Durant la malaltia de Lenin, Kàmenev actuà com a cap de facto al Sovnarkom i al Politburó. Juntament amb Zinóviev i Stalin formà un triumvirat (o troika) al Partit Comunista, jugant un paper clau en la marginalització de Trotski. El triumvirat influí amb molta cura el debat dins del Partit i la selecció de delegats durant la tardor de 1923 per al XII Congrés del Partit, assegurant-se la majoria dels escons. El Congrés, celebrat el gener de 1924, tot just després de la mort de Lenin, denuncià Trotski i el Trotskisme.
Després de la derrota de Trotski al Congrés, les tensions entre Zinóviev i Kàmenev per un costat i amb Stalin per l'altre van pronunciar-se i amenaçaren de destruir la seva fràgil aliança. No obstant això, Zinóviev i, especialment Kàmenev, ajudaren Stalin a mantenir el seu càrrec com a Secretari General del Comitè Central al XIII Congrés del partit, celebrat al maig-juny de 1924, enmig de la controvèrsia pel Testament de Lenin. Després del Congrés, Stalin començà a fer comentaris públics velats aparentment recolzats per Kàmenev i Zinóviev, els quals destruïren la troika.
Però, l'octubre de 1924, Trotski publica Les lliçons d'octubre, http://www.marxist.com/classics/trotsky/lessonsoct.html un extens sumari dels fets de 1917. A l'article, Trotski descrivia l'oposició de Zinóviev i Kàmenev a la presa del poder per part dels bolxevics el 1917, una cosa que tots dos haurien preferit que mai no s'hagués mencionat. Això inicià una nova ronda de lluites dins del Partit amb Zinóviev i Kàmenev de nou aliats amb Stalin i contra Trotski. Amb diversos seguidors més acusaren Trotski de diversos errors i coses pitjors durant la Guerra Civil Russa, malmetent la seva reputació de tal manera que hagué de Comissari del Poble d'Afers de l'Exèrcit i la Flota i de President del Consell Militar Revolucionari el gener de 1925. Zinóviev demanà que Trotski fos expulsat del Partit Comunista, però Stalin impedí que seguís endavant i hàbilment tingué un paper de moderat.
Trencament amb Stalin Amb Trotski fora de combat, el triumvirat Zinóviev-Kàmenev-Stalin començà a desfer-se finalment a inicis de 1925. Ambdós costats passaren la major part de l'any aparentant recolzar-se cara la galeria. Stalin establí una aliança amb el teòric del Partit Comunista i editor del Pravda Nikolai Bukharin i amb el primer ministre Aleksei Ríkov. Zinóviev i Kàmenev, aliats amb la vídua de Lenin Nadejda Krúpskaia i amb Grigori Sokólnikov, Comissari del Poble de Finances i membre sense vot al Politburó. La seva aliança va ser coneguda com la Nova Oposició
Les hostilitats començaren a la reunió del Comitè Central celebrada al setembre de 125, i va ser dirigida al XIV Congrés del Partit, quan Kàmenev demanà públicament la destitució de Stalin del càrrec de Secretari General. Comptant només amb el suport de la delegació de Leningrad (controlada per Zinóviev), Zinóviev i Kàmenev es trobaren en franca minoria sent sonorament derrotats, mentre que Trotski va restar en silenci durant tot el congrés. Zinóviev va ser reelegit pel Politburó, però Kàmenev va ser degradat a membre ple però sense vot, mentre que Sokólnikov va ser exclòs, mentre que Stalin mantenia la majoria dels seus aliats escollits per al Politburó.
El segon matrimoni