Leo Strauss (Kirchhain, Hessen, Imperi alemany, 20 de setembre de 1899 - Annapolis, Maryland, Estats Units, 18 d'octubre de 1973) va ser un filòsof i politòleg germano-estatunidenc d'origen jueu, especialitzat en filosofia política. Influït pels clàssics grecs i pel fenomenalisme, va aprofitar els ensenyaments d'aquests corrents per a la seva pròpia teoria, que va difondre a la Universitat de Chicago. Gran part dels seus escrits comparen diferents filòsofs, ja que ell pensava que hi ha dos tipus de filòsofs, els grans pensadors i els escolars, que comenten els anteriors (s'autoubicava dins els escolars). Va afirmar que els escrits esotèrics eren els realment filosòfics, ja que exigien un esforç suplementari al lector, que podia reinterpretar-los i així pensar per ell mateix, i alhora protegeixen l'autor de possibles persecucions. Una de les seves aportacions a la política va ser apropar-la al món dels valors, del qual el positivisme l'havia aïllada. La distinció entre fet i principi rector no té sentit en política per a Strauss, ja que sempre les accions duen una càrrega de moralitat.
Format en la tradició neokantiana amb Ernst Cassirer i immers en el treball dels fenomenòlegs Edmund Husserl i Martin Heidegger, Strauss va escriure llibres sobre Spinoza i Hobbes, i articles sobre Maimònides i Al-Farabi. A finals de la dècada del 1930, la seva recerca es va centrar en els textos de Plató i Aristòtil, retrocedint la seva interpretació a través de la filosofia islàmica i jueva medieval, i fomentant l'aplicació d'aquestes idees a la teoria política contemporània.
Biografia Primera vida i educació Strauss va néixer el 20 de setembre de 1899 a la petita ciutat de Kirchhain a Hessen-Nassau, una província del Regne de Prússia (part de l'Imperi Alemany), fill d'Hugo Strauss i Jennie Strauss, de soltera David. Segons l'obituari de 1974 d'Allan Bloom a Political Theory, Strauss va ser criat com a jueu ortodox , però la família no sembla haver acceptat completament la pràctica ortodoxa.Joachim Lüders and Ariane Wehner, Mittelhessen – eine Heimat für Juden? Das Schicksal der Familie Strauss aus Kirchhain (Central Hesse – a Homeland for Jews? The Fate of the Strauss Family from Kirchhain) 1989. El mateix Strauss va assenyalar que venia d'una llar jueva conservadora, fins i tot ortodoxa, però que sabia poc sobre el judaisme excepte l'adhesió estricta a les lleis cerimonials. El seu pare i el seu oncle operaven un negoci agrícola i ramader que van heretar del seu pare, Meyer (1835–1919), un membre destacat de la comunitat jueva local.In A Giving of Accounts, published in The College 22 (1) and later reprinted in Jewish Philosophy and the Crisis of Modernity.
Després d'assistir a la Kirchhain Volksschule i a la Rektoratsschule protestant, Leo Strauss es va matricular al Gymnasium Philippinum (afiliat a la Universitat de Marburg) a la propera Marburg (de la qual també es van graduar Johannes Althusius i Carl Joachim Friedrich) el 1912 i es va graduar el 1917. Va embarcar amb el cantor de Marburg Strauss (sense parentiu), la residència del qual va servir de lloc de trobada per als seguidors del filòsof neokantià Hermann Cohen. Strauss va servir a l'exèrcit alemany des de la Primera Guerra Mundial des del 5 de juliol de 1917 fins al desembre de 1918.
Strauss es va matricular posteriorment a la Universitat d'Hamburg, on es va doctorar el 1921; la seva tesi, Sobre el problema del coneixement en la doctrina filosófica de FH Jacobi (Das Erkenntnisproblem in der philosophischen Lehre Fr. H. Jacobis), va ser supervisada per Ernst Cassirer. També va assistir a cursos a les universitats de Friburg i Marburg, entre ells alguns impartits per Edmund Husserl i Martin Heidegger. Strauss es va unir a una fraternitat jueva i va treballar per al moviment sionista alemany, que el va presentar a diversos intel·lectuals jueus alemanys, com Norbert Elias, Leo Löwenthal, Hannah Arendt i Walter Benjamin. Benjamin va ser i va seguir sent un admirador de Strauss i la seva obra durant tota la seva vida. Jewish philosophy and the crisis of modernity (SUNY 1997), Leo Strauss as a Modern Jewish thinker, Kenneth Hart Green, Leo Strauss, page 55Scholem, Gershom. 1981. Walter Benjamin: The Story of a Friendship. Trans. Harry Zohn, p. 201The Correspondence of Walter Benjamin and Gershom Scholem, 1932–40, New York 1989, p. 155–58
El millor amic de Strauss era Jacob Klein, però també estava compromès intel·lectualment amb Gerhard Krüger, i també amb Karl Löwith, Julius Guttmann, Hans-Georg Gadamer i Franz Rosenzweig (a qui Strauss va dedicar el seu primer llibre), així com amb Gershom Scholem, Alexander Altmann, i l'arabista Paul Kraus, que es va casar amb la germana de Strauss, Bettina (Strauss i la seva dona van adoptar més tard el fill de Paul i Bettina Kraus quan tots dos pares van morir a l'Orient Mitjà). Amb diversos d'aquests amics, Strauss va dur a terme intercanvis epistolars vigorosos més tard en la vida, molts dels quals es publiquen a la Gesammelte Schriften (Escrits recopilats), alguns en traducció de l'alemany. Strauss també havia participat en un discurs amb Carl Schmitt. Tanmateix, després que Strauss abandonés Alemanya, va trencar el discurs quan Schmitt no va respondre a les seves cartes.
Carrera Després de rebre una beca Rockefeller el 1932, Strauss va deixar la seva posició a l'Institut Superior d'Estudis Jueus de Berlín per anar a París. Va tornar a Alemanya només una vegada, durant uns dies curts vint anys després. A París, es va casar amb Marie (Miriam) Bernsohn, una vídua amb un fill petit, a qui havia conegut anteriorment a Alemanya. Va adoptar el fill de la seva dona, Thomas, i més tard el fill de la seva germana, Jenny Strauss Clay (més tard professora de clàssics a la Universitat de Virgínia); ell i la Miriam no tenien fills biològics propis. A la seva mort, li van sobreviure Thomas, Jenny Strauss Clay i tres nets. Strauss es va convertir en un amic de tota la vida d'Alexandre Kojève i va mantenir relacions amistoses amb Raymond Aron i Étienne Gilson. A causa de l'ascens al poder dels nazis, va optar per no tornar al seu país natal. Strauss va trobar refugi, després d'algunes vicissituds, a Anglaterra, on el 1935 va obtenir una feina temporal a la Universitat de Cambridge amb l'ajuda del seu sogre David Daube, que estava afiliat a Gonville i Caius College. Mentre estava a Anglaterra, es va convertir en un amic íntim de RH Tawney i va estar en termes menys amistosos amb Isaiah Berlin.Leo Strauss And the Politics of Exile: The Making of a Political Philosopher p. 87 esquerra|miniatura|La Universitat de Chicago, l'escola amb la qual Strauss està més estretament associat Incapaç de trobar una ocupació permanent a Anglaterra, Strauss es va traslladar el 1937 als Estats Units, sota el patrocini de Harold Laski, que va fer presentacions i l'ajudà a obtenir un breu professor. Després d'un breu període com a investigador al Departament d'Història de la Universitat de Colúmbia, Strauss va aconseguir una plaça a The New School, on, entre 1938 i 1948, va treballar a la facultat de ciències polítiques i també va ocupar llocs de treball adjunt. El 1939, va servir durant un curt període com a professor visitant al Hamilton College. Es va convertir en ciutadà nord-americà el 1944 i el 1949 es va convertir en professor de ciències polítiques a la Universitat de Chicago, ocupant la Càtedra del Servei Distingit Robert Maynard Hutchins fins que va marxar el 1969.
El 1953, Strauss va encunyar la noció de reductio ad Hitlerum, una fal·làcia lògica que juga amb el nom de la demostració per contradicció reductio ad absurdum, i que suggereix que comparar un argument fent servir la figura de Hitler, també anomenat jugar la carta nazi, sovint és una fal·làcia que impedeix arribar a fons en les argumentacions.Leo Strauss, Natural Right and History. Chicago: University of Chicago Press, 1965 , p. 42.
El 1954 va conèixer Karl Löwith i Hans-Georg Gadamer a Heidelberg i va pronunciar un discurs públic sobre Sòcrates. Havia rebut una convocatòria per a un professor temporal a Hamburg el 1965 (que va rebutjar per motius de salut) i va rebre i acceptar un doctorat honoris causa de la Universitat d'Hamburg i la Bundesverdienstkreuz (Orde del Mèrit alemany) a través del representant alemany a Chicago. El 1969 Strauss es va traslladar al Claremont McKenna College (abans Claremont Men's College) a Califòrnia durant un any, i després al St. John's College, Annapolis el 1970, on va ser el Scott Buchanan Distinguished Scholar en residència fins a la seva mort per pneumònia el 1973.Jewish Philosophy and the Crisis of Modernity: Essays and Lectures in Modernity preface p. 6. Va ser enterrat al cementiri hebreu d'Annapolis, amb la seva dona Miriam Bernsohn Strauss, que va morir el 1985. El salm 114 es va llegir al funeral a petició de familiars i amics.
Punts de vista Filosofia Per a Strauss, la política i la filosofia estaven necessàriament entrellaçades. Considerava el judici i la mort de Sòcrates com el moment en què va sorgir la filosofia política. Strauss va considerar un dels moments més importants de la història de la filosofia l'argument de Sòcrates segons el qual els filòsofs no podien estudiar la natura sense tenir en compte la seva pròpia naturalesa humana,Laurence Lampert, The Enduring Importance of Leo Strauss, University of Chicago Press, 2013, p. 126. que, en paraules d'Aristòtil, és la dun animal polític.From these things it is evident, that the city belongs among the things that exist by nature, and that man is by nature a political animal (Aristotle, The Politics, 1253a1–3). Tanmateix, també va sostenir que els fins de la política i la filosofia eren intrínsecament irreconciliables i irreductibles els uns als altres.Steven B. Smith, Reading Leo Strauss: Politics, Philosophy, Judaism, University of Chicago Press, 2007, p. 13.Pangle, Thomas L., Leo Strauss: An Introduction to His Thought and Intellectual Legacy. Baltimore: Johns Hopkins UP, 2006, p. 51: Classical political philosophy is not concerned to rule, but it is concerned to understand, political society—and to share its understanding, in a constructive fashion, with the various political societies and their citizens and rulers. Vegeu també a Fundamental Tension (ibid., p.54f)
Strauss va distingir els estudiosos dels grans pensadors, identificant-se com un erudit. Va escriure que la majoria dels filòsofs que es descriuen a si mateixos són en realitat erudits, prudents i metòdics. Els grans pensadors, en canvi, aborden els grans problemes amb valentia i creativitat. Els estudiosos tracten aquests problemes només indirectament raonant sobre les diferències dels grans pensadors.Leo Strauss, An Introduction to Heideggerian Existentialism, 27–46 in The Rebirth of Classical Political Rationalism, ed. Thomas L. Pangle (Chicago: U of Chicago P, 1989) 29–30.
A Natural Right and History Strauss comença amb una crítica a l'epistemologia de Max Weber, aborda breument el relativisme de Martin Heidegger (que passa sense nom) i continua amb una discussió sobre l'evolució dels drets naturals mitjançant una anàlisi del pensament de Thomas Hobbes i John Locke. Conclou fent una crítica a Jean-Jacques Rousseau i Edmund Burke. Al cor del llibre hi ha fragments de Plató, Aristòtil i Ciceró. Gran part de la seva filosofia és una reacció a les obres de Heidegger. De fet, Strauss va escriure que el pensament de Heidegger s'ha d'entendre i enfrontar abans que sigui possible qualsevol formulació completa de la teoria política moderna, i això vol dir que el pensament polític s'ha de relacionar amb qüestions d'ontologia i la història de la metafísica.