El monestir de Santa Maria de Ripoll és un edifici conegut com a monestir benedictí a la localitat catalana de Ripoll. El monestir, fundat cap a l'any 880 pel comte Guifré el Pelós –segurament sobre un de l'època visigòtica (589) destruït pels àrabs–, va esdevenir lloc d'enterrament dels comtes de Barcelona i Besalú i un centre cultural de scriptorium molt important de la Catalunya medieval, amb una projecció a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període com Saint-Denis, Fleury o Montecassino. Va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1931.
L'edifici va passar per diverses ampliacions, reformes i reconstruccions degudes a falta d'espai, incendis, pillatges i finalment profanacions de tombes durant la Guerra Civil espanyola, per la qual cosa del gran conjunt monàstic només resten la basílica i el claustre reconstruïts i l'edifici adossat al claustre, antic habitatge del vicari i en l'actualitat seu de l'ajuntament de la vila.
Al es va realitzar una nova portalada en forma d'arc de triomf que és tinguda com una gran obra de l'escultura romànica monumental a Catalunya, amb la imatge central superior de la Maiestas Domini, l'apostolat i escenes de l'Antic Testament.
El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva, arran de la desamortització del 1835, diverses obres provinents dels fons del monestir. Així mateix, ha registrat i descrit diversos exemples de les marques de propietat que van identificar el convent al llarg de la seva existència.«Monestir de Santa Maria (Ripoll, Catalunya) ». [Consulta: 2 abril 2025].
Història miniatura|esquerra|Vista del campanar del monestir miniatura|esquerra|Nau central del monestir en una imatge d'entre 1880 i 1926
Fundació El repoblament i recuperació de territoris així com una nova organització social va influir amb notabilitat en la construcció religiosa dels segles VIII fins al X. El canvi litúrgic que va substituir el visigòtic a l'arquebisbat de Narbona a mitjan , també va afectar les institucions religioses catalanes, on els principals agents difusors d'aquesta nova litúrgia van ser els monestirs de la regla de sant Benet.
El fundador del nou monestir ubicat a Ripoll seria Guifré el Pilós; (c. 840-897), fill de Sunifred I d'Urgell. Guifré fou comte d'Urgell, de la Cerdanya i de Conflent (870-897), de Barcelona i Girona (878-897) i d'Osona (886-897 de facto), encara que de iure ho era des del 878. Guifré pertanyia a un llinatge hispano-got dels entorns de Prada, al comtat de Conflent. El seu govern va coincidir amb un període de crisi que va portar a la fragmentació de l'Imperi Carolingi en comtats. Guifré va ser l'últim comte de Barcelona designat per la monarquia franca i el primer que va llegar els seus estats als seus fills. Així, es va crear la base patrimonial del Casal de Barcelona. Una de les seves accions més rellevants va ser la repoblació de la plana de Vic (878-881), una extensa «terra de ningú» situada entre els dominis carolingis i els musulmans, que posteriorment es convertiria en el comtat d'Osona, gràcies a la seva acció restauradora.
Guifré va fundar el monestir de Ripoll l'any 880 –alguns autors donen la data de 879, i d'altres l'any 874–, i el de Sant Joan de les Abadesses el 885, dotats no sols de terres també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll hi va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat. A més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i d'altres delictes, i els monjos van obtenir el dret d'escollir lliurement el seu abat segons la regla de sant Benet.
Al vessant eclesiàstic, va fer falta integrar la xarxa de parròquies, erigides sovint pels mateixos colons, dintre de la jerarquia episcopal. Com a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de Vall de Lord van ser incloses dintre de la diòcesi d'Urgell. Ara bé, a l'àrea central va caldre restaurar el bisbat d'Osona (Ausona), ciutat destruïda per la invasió musulmana del . Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolità dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració com a bisbe l'any 886 de l'arxipreste Gotmar.
La primera consagració de l'església del monestir de Ripoll hi va tenir lloc el 20 d'abril de 888 i es va dedicar l'església a l'advocació de Santa Maria. En el document consta que va ser fundada i edificada «Per voluntat del comte Guifré i de la seva esposa Guinedilda». En aquest mateix acte l'església va ser lliurada a l'abat Daguí i als monjos de la regla benedictina.
Guifré va deixar el seu fill Radulf a càrrec del monestir i del seu abat Daguí, perquè fos criat i educat segons les normes monàstiques. A la mort dels seus pares, Radulf va emprar les seves possessions com a dot per al seu matrimoni i va ser anys més tard abat de Ripoll i bisbe d'Urgell cap a 914. El comte Guifré va morir en la lluita contra l'islam l'11 d'agost de 897, durant la ràtzia islàmica del 897. Les seves despulles romanen al monestir de Santa Maria de Ripoll.
Ampliacions miniatura|Vista actual dels absis del monestir Just dos anys més tard, l'any 890, el mateix bisbe Gotmar de Vic va consagrar l'església de sant Pere situada a prop del monestir. Aquest temple complia la funció d'església per al culte dels feligresos, mentre que la del monestir era d'ús privat de la comunitat de monjos.
Gràcies a les donacions i testaments rebuts, el monestir havia crescut sobre manera i va ser necessari ampliar l'església. Així l'any 935 es va procedir a una nova consagració per part del bisbe Jordi de Vic quan l'abat era Ènnec. En temps de l'abat Arnulf es va tornar a reedificar tant l'edifici com el claustre. Arnulf també va ordenar la realització d'una muralla prop del monestir i va començar les obres d'una nova basílica. L'any 951 Arnulf es va traslladar a Roma per demanar una butlla al papa, en què es garantís les possessions de les propietats del monestir. D'aquesta manera aconseguia desfer-se de la tutela dels comtes, ja que els monestirs passaven a dependre directament de Roma, amb el que es deslliuraven de pagar o de donar la part dels seus béns a certs comtes que així ho demanaven. Les obres van ser acabades pel seu successor, l'abat Guidiscle l'any 977, quan el temple va tornar a ésser consagrat pel bisbe de Girona Miró Bonfill.
Quan l'Abat Oliba tenia 31 anys, l'agost de 1002, va renunciar als comtats que havia rebut del patrimoni familiar, va cedir el comtat de Ripoll al seu germà Bernat Tallaferro i el de Berga a Guifré II de Cerdanya, i ingressà a l'orde benedictí al monestir de Ripoll. L'any 1008, després de la mort de l'abat Seniofré, Oliba fou escollit abat. Va dedicar molts dels seus esforços a defensar dels atacs senyorials els béns i drets de les esglésies a càrrec seu. L'any 1011 tingué audiència al Vaticà i obtingué del papa Sergi IV un seguit de butlles per als seus monestirs. Com a constructor d'edificis religiosos, va ser un dels impulsors de l'estil romànic llombard: entre les seves construccions es troben la catedral de Vic i les ampliacions fetes als monestirs de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà.. A l'acta de consagració de l'any 977, la planta de l'església de Ripoll apareix amb cinc altars, cosa que fa suposar que podia tenir cinc absis, i a la consagració efectuada per l'abat Oliba el 1032 la capçalera refeta totalment constava de set absis.
Declivi A partir de l'any 1070 el monestir va passar a dependre de l'abadia de Sant Víctor de Marsella, dependència que va durar fins a l'any 1169. La ruptura es va produir per un conflicte en el nomenament de l'abat. Ramon Berenguer IV va haver d'intercedir davant del papa a favor dels monjos, malgrat les reclamacions que hi va haver des de Marsella. Santa Maria de Ripoll va ser un del primers cenobis que van entrar a la Congregació Claustral Tarraconense. Aquesta època va estar plena de conflictes entre els bisbes de Vic i els abats per problemes d'administració i jurisdicció.
Ripoll va continuar sent el principal centre religiós de Catalunya fins al , en el qual inicia un lent declivi que comença amb una disminució d'ingressos degut a la mortalitat causada per la Pesta Negra del 1348, amb la pèrdua del control sobre el monestir de Montserrat l'any 1402. El 2 de febrer de 1428, un fort terratrèmol va assolar la comarca del Ripollès. El sisme, d'intensitat IX a l'escala de Mercalli va ser un dels més intensos soferts en la història de Catalunya, va destruir completament un dels campanars del monestir i va deixar la resta de l'edifici molt afectat. Les parts deteriorades es van reconstruir seguint un estil gòtic, amb elevats costos.
Al alguns monjos es van oposar fortament a les reformes del concili de Trento. Alguns d'ells van ser desterrats a monestirs de l'Aragó, i els abats van ser escollits pel rei. Al la vida interna al monestir era d'anarquia i insubordinació. A més a més, el segle es va acabar amb les invasions franceses, i al va començar un gran declivi del qual el monestir ja no es va recuperar.
Atac i destrucció de l'Abadia miniatura|Santa Maria de Ripoll després de l'atac de 1835 miniatura|Santa Maria de Ripoll després de l'atac de 1835 miniatura|Santa Maria de Ripoll després de l'atac de 1835 El 1833 va esclatar la Primera Guerra Carlina; els principals focus de la revolta es bastiren al País Basc i al Maestrat (País Valencià), mentre a Catalunya diverses partides carlines cridaven a la insurrecció contra el govern de Madrid. Davant la necessitat de tropes per reprimir la rebel·lió, el capità general de Catalunya Manuel de Llauder i de Camín entregà armes a la «Milicia Urbana» i amb elements radicals de Barcelona organitzà un cos franc de voluntaris anomenat «Tiradores de Isabel II»,Giménez y Guited, Francisco: Historia militar y política del general don Juan Prim marqués de los Castillejos ; pàg. 19 amb els quals sortí a la muntanya per acabar amb el carlisme. Un dels oficials que comandava aquella turba del «batallón de voluntarios» era el jove cadet Joan Prim i Prats.El general Prim ingressà al «Batallón de Tiradores de Isabel II» el 27 de febrer del 1834, i hi serví fins a la fi d'octubre del 1835. Seguidament passà al 4t Batalló de Voluntaris de Catalunya, on serví fins a la fi de febrer del 1836, i després va passar al 3r Batalló fins a la fi de juliol del 1838. En el seu full de serveis hi consten diverses faccions tot al llarg de la província de Barcelona i Girona «contra facciosos en Cataluña»La Corona de laurel: coleccion de biografias de los generales que han tomado parte en la gloriosa campaña de África, Volum 1 ; pàg. 496