El castell de Bainac és un castell de la comuna de Bainac e Casenac, al departament de la Dordonya, dins del Perigord Negre, a França. Està construït sobre un alt penya-segat calcari que domina el poble, que s'estén per la riba dreta del riu Dordonya.

Els orígens miniatura|Vista de les torres Si el passat més llunyà es perd en les llegendes, el seu nom és testificat per primera vegada el 1115, quan diversos senyors del Perigord, entre els quals Mainard de Bainac, ofereixen terres a Robert d'Arbrissel, fundador de l'abadia de Fontevrault. És sobre aquestes terres, en ple bosc, que és fundada el mateix any l'abadia de Cadonh. Nombroses donacions mencionades durant el pel cartulari d'aquesta abadia, indiquen que les possessions de la família de Bainac cobreixen ja un important territori. El fill de Mainard de Bainac, Adémar, que participa entre 1146 i 1148 en la segona croada, morí el 1194 sense hereu directe, l'any mateix en què Ricard Cor de Lleó torna de la captivitat. En aquesta època, el castrum de Bainac, dominat per una torrassa de pedra i envoltat d'un recinte, vigila ja des de fa molt de temps, millor que tota altra fortalesa, el curs de la Dordonya. Ricard Cor de Lleó ofereix llavors el castell de Bainac a Mercadier, un dels seus més fidels companys, a qui havia confiat la guarda dels seus castells d'Aquitània durant la seva absència. El 1200, Mercadier és assassinat a Bordeus i el castell torna llavors a la família dels Bainac, sens dubte a nebots d'Adémar.

La gran frontera miniatura|Vista des de les torres El setembre de 1214, menys de dos mesos després de la victòria de Pelip August, a Bouvines, sobre una coalició en part finançada pel rei d'Anglaterra, Simó de Montfort, que condueix la croada albigesa, es dirigeix cap al Perigord meridional. La regió és llavors situada als límits entre el comtat de Tolosa, que ha conquerit el 1213, i el ducat d'Aquitania, possessió dels Plantagenet. Simó de Montfort s'apodera de manera successiva dels propers castells de Montfort, Doma i Castèlnòu i arriba finalment davant de Bainac, governat, segons Pere de Vaux-de-Cernay, per un senyor «molt dolent, molt cruel, i molt violent opressor de l'església». Sobre aquesta gran frontera que representa la Dordonya, titllar els senyors locals d'heretgia és una excusa fàcil per tal de sotmetre la regió. Encara que el senyor de Bainac no ofereix cap resistència i proclama que és «l'únic sobre aquesta terra a servir el rei de França i no el rei d'Anglaterra», Simó de Montfort decideix atacar, o més aviat, segons el terme de Pere de Vaux-de-Cernay, humiliar els cims de la torrassa i de les muralles.

Amb la intervenció probable del rei de França, el castell es queda tanmateix en mans dels Bainac. Lluny de ser aniquilats per la croada, aquests últims coneixen aviat un període de gran prosperitat, que testimonien les nombroses ampliacions de la casa senyorial.

La guerra de Cent Anys miniatura|Interior del castell Vassalls del bisbe de Sarlat, els Bainac continuen sent al llarg del conflicte fidels al rei de França. Els seus principals enemics són els senyors del massa proper castell de Castèlnòu, passat per matrimoni a la família dels Caumont i defensant així de fet el partit del rei d'Anglaterra. Espiant-se de cada costat de la Dordonya, els dos castells federen al voltant d'ells els nobles del Perigord, en una lluita on és difícil distingir entre els odis locals i el conflicte entre els reis de França i d'Anglaterra. El castell de Bainac mai no és atacat, mentre que el de Castèlnòu canvia moltes vegades de mans, de francesos i d'anglesos, fins al 1442, data en la qual Pons de Bainac i cinc altres barons, sota les ordres de Carles VII, fan fora definitivament els anglesos del castell de Castèlnòu. La família dels comtes de Perigord havent estat eliminada durant la guerra, els quatre més importants barons, els de Biront, Bordelha, Maruelh i Bainac, constitueixen una entitat fluixa al capdavant de la regió. La fi del i la primera meitat del estan marcades per les seves baralles per al títol de primer baró del Perigord.

De les guerres de religió als nostres dies miniatura|Muralla i portal Convertits al protestantisme, els senyors del castell de Bainac participen en els nombrosos conflictes del regne a finals del . El 1585, sota les ordres del rei de Navarra, defensen el castell, que serveix moltes vegades de refugi o de presó, i experimenten grans transformacions. El paper dels Bainac, això no obstant, és poc important, en l'ombra de les gestes fetes per capitans com Blaise de Monluc per als catòlics o Geoffroy de Vivans per als hugonots.

Però la història s'allunya de Bainac. Després de la mort el 1753 de l'últim hereu viril, les seves possessions passen, pel matrimoni de la seva filla, a la família dels Beaumont. En vuit segles, els Bainac no hauran deixat finalment més que el seu castell com a testimoni de la seva història. Els Beaumont abandonen la fortalesa fins al final del . Un marquès de Beaumont resideix llavors de nou al castell de Bainac i hi comença un important campanya de restauració... que el condueix a la fallida. Els seus descendents no poden mantenir el castell que, classificat monument històric el 1944, és recomprat per un particular el 1961.

Darrerament el castell ha fet d'escenari pel film Joana d'Arc de Luc Besson.

Vegeu també Bos de Benac

Beynac