Mequinensa és una vila i municipi del Baix Cinca situat a la Franja de Ponent, dins la província de Saragossa (Aragó) d'aproximadament 2.600 habitants (any 2006). Està situat en la confluència de tres rius, l'Ebre, el Segre i el Cinca (anomenada Aiguabarreig). El municipi és molt extens, amb una mica més de 300 km quadrats. El català que s'hi parla és el nord-occidental amb els trets propis de la Franja de Ponent. L'escriptor Jesús Moncada va nàixer aquí i al seu llibre Camí de sirga retrata l'antiga vida al Poble Vell de Mequinensa.
Etimologia El nom prové de Miknasa, tribu amaziga que va edificar el castell al . Es va llatinitzar com Miquinencia i en la documentació fins al alternen Miquinensa/Mequinensa o Miquinença/Mequinença. Aquesta vacil·lació es dona encara en la pronúncia local. Per antonomàsia s'anomena «lo Poble».
Història Edat antiga Cal destacar la importància que alguns autors han donat a la situació en aquesta zona de la ciutat ibèrica d'Octogesa, que va tenir un paper important en el desenvolupament de la batalla d'Ilerda. Des de 1983 i com a part dels programes de recerca del Museu de Saragossa, en col·laboració amb l'Ajuntament de Mequinensa i el suport de la Diputació General d'Aragó es van dur a terme una sèrie d'excavacions en tres llocs: Els Castellets, Barranc de la Mina Vallfera i Riols I.
Els Castellets: un espai clau per al coneixement del pas dels pobles de l'Edat de Bronze tardana a la cultura dels camps d'urnes. El conjunt es compon d'una colònia sobre un estrep al riu Ebre, envoltat per dues torres, una paret i una rasa, al costat de dues necròpolis. És l'únic de tot Aragó en el qual s'han trobat conjuntament necròpolis d'inhumació i incineració.
Barranc de la Mina Vallfera: es va dur a terme una campanya d'excavació d'emergència en aquest lloc, descobrint un grup molt important de llogarets necròpolis i datació final neolítica.
Riols I. A l'octubre de 1985 es va dur a terme la primera campanya d'excavació d'emergència que descrivia un assentament de característiques similars a les del Barranc de la Mina Vallfera. La conservació d'aquest jaciment va permetre iniciar els estudis que van apuntar que datava del període final del Neolític.
Nombroses pintures i gravats s'han trobat a Mequinensa, inclosos dins de l'Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica i considerats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998.
La presència de fragments de ceràmica sigillata decorada en diversos espais indiquen també una ocupació romana. Juli Cèsar en la seva obra "De Bello Civili" fa referència a la població d'Octogesa que alguns historiadors situen a Mequinensa:"Presa aquesta decisió, manen agafar barques per tot l'Ebre i conduir-les a Octogesa. Aquesta població estava a la ribera de l'Ebre, distant vint milles dels reals. Aquí disposen formar un pont de barques, i fent passar dues legions pel Segre, fortifiquen el seu camp amb una tanca de dotze peus ".
Edat mitjana El topònim de Mequinensa procedeix de la tribu amaziga Banu Miknasa als quals s'atribueix la fundació amb la seva arribada a la península entre el 714 i 719. Durant la reconquesta, Alfons I la va ocupar el 1133 (encara que els almoràvits la van reconquerir poc després) i va ser reconquerida definitivament per Ramon Berenguer IV el 1149. Mequinensa va passar als dominis de la família noble dels Moncada, senyors de la baronia d'Aitona. Es creu que els árabs s'hi van establir entre l'any 714 i l'any 719. En aquest període es reedificaria la fortalesa defensiva. Al-Idrisi, cronista de l'època, la descriu així:«És petita, però té una gran fortalesa de fort aspecte i es troba a les fronteres d'al-Àndalus».El 1133 la població musulmana és conquerida per Alfons I però és de nou recuperada per les forces musulmanes de Yahya ibn Ganiya el 1136. No serà fins al 1149 quan Mequinensa passarà definitivament a mans cristianes després de la conquesta per part de Ramon Berenguer IV,
Des de llavors, la població (i probablement les fortificacions defensives emplaçades i construïdes pels habitants musulmans) es convertiran en tinences de reialenc, denominació jurisdiccional que indica que la vila depenia directament del rei. El 1153, es realitzarà la donació de 1/5 de les terres situades a la ribera de l'Ebre des de Mequinensa fins a Benifallet a l'Orde del Temple, però és probable que el Castell, la vila, les terres circumdants i els molins i laudes de Mequinensa quedessin encara sota la dependència real o d'en Guillém Ramón de Moncada. AnyTinentSenyorRei1133Lope Iñíguez (o Lope Enecones)Alfons I (1104-1134)1134 (agost-desembre)Fortún Galíndez1135Lope LópezRamir II (1134-1137)1153-?Guillém Ramon de MoncadaPeronella i Ramon Berenguer IV (1137-1162)1160 - 1168ArpaAlfons II i Sança (1162-1196)1189?-1207Comptes d'Urgell Ermengol VIIIPere II (1196-1213)1207-1230Guillén de CerveraJaume I (1213-1276)1230Tomàs de Sant Climent Ramón Berenguer de Ager
Constança d'Aragó1231-1232Tomàs de Sant Climent1232?Pere Sanç1237-1243Tomàs de Sant Climent miniatura|Castell de Mequinensa. Mequinensa, després de mig segle de jurisdiccions reals directes, va ser un senyoriu de la casa dels Moncada, juntament amb Aitona i Seròs. I són aquests els que edifiquen l'important Castell de Mequinensa. I encara que la conquesta cristiana seguia en peu, les tres viles van ser majorment musulmanes. Anys després sorgeixen conflictes entre Fraga i Mequinensa a causa dels seus límits fronterers. El 6 de setembre de 1246, per evitar batalles i litigis, en Pere de Moncada i la seva dona Sibil·la procedeixen a la divisió oficial d'aquests termes, encara que a canvi de les millores atorgades als fragatins, respectant els termes dels seus municipis, els homes de la vila de Fraga es veuen obligats a pagar als Moncada cent maravedís d'or. AnySenyor1212 (año de la dote) - 1250Constança d'Aragó, I senyora d'Aytona1243/1245 - 1266Pere Ramon de Moncada, II senyor d'Aytona1266?-1285Guillem Ramón de Moncada, senyor de Serós i Mequinensa1253 - 1266?*Constança de Moncada1285-1313Berenguela de Moncada, senyora de Serós i Mequinensa1313-1320Elisenda de Moncada, senyora de Serós i Mequinensa1320-1322Ot de Moncada "el Vell", IV senyor d'Aytona1322-1327?Elisenda de Moncada, senyora de Serós i Mequinensa1327?-1341Ot de Moncada "e", IV senyor d'Aytona1341-1354Ot de Moncada i Moncada, V senyor d'Aytona1354-1371Guillem Ramón de Moncada, VI senyor d'Aytona1371-1421Ot de Moncada, VII senyor d'Aytona1421-1455Guillem Ramón de Moncada, VIII senyor d'Aytona Mequinensa no evita la pesta del 1348, que ocasiona moltes víctimes en aquesta ocasió i també en els rebrots epidèmics des del 1380. Arran d'això, del 1381 al 1387, l'infant Joan roman en diverses ocasions al Castell. El 1410, després de la mort sense descendència de Martí l'Humà i durant les disputes successòries que van desembocar en el Compromís de Casp, els partidaris del comte Jaume d'Urgell van organitzar el seu propi parlament al Castell de Mequinensa, en oposició al d'Alcanyís, encapçalat pels lleials a Ferran d'Antequera. Diferents guerres com la Guerra Civil Catalana (1462-1472), la Guerra de Secessió (1640-1652) i la Guerra de Successió (1705-1714) també van assolar la població i el castell.
Edat Moderna i contemporània miniatura|Louis-Gabriel Suchet. Entre els segles XV i XVI, se succeeix una època de misèria i fam amb diverses revoltes a causa de l'opressió d'alguns senyors. L'any 1697, Miguel de Sales escriu el llibre Vida de Santa Agathoclia, verge i màrtir, patrona de Mequinensa.
Durant la invasió napoleònica, el general Louis-Gabriel Suchet (1810), com ho va fer Ramon Berenguer IV el 1149, intenta conquerir Mequinensa a la qual Napoleó va considerar "la clau de l'Ebre". Després de 20 dies de setge de 12.000 homes de l'exèrcit francès davant 1.000 defensors espanyols, es rendia el Castell de Mequinensa. Això li facilita a Suchet la conquesta de tot el Baix Cinca i el Segrià. A conseqüència d'això el nom de "Mequinensa" figura a l'Arc de Triomf de la plaça Charles de Gaulle de París com una de les grans victòries de Napoleó. En 1812, Mequinensa entrava a formar part del departament francès de les Boques de l'Ebre. Poc després, en 1814 Mequinensa va ser recuperada pels espanyols gràcies a una audaç estratagema deguda al militar i aventurer espanyol d'origen flamenc Juan Van Halen, posteriorment tinent general, que per estratagema va aconseguir la presa de Lleida i el castell de Montsó.
El 1831 la localitat pertanyia als ducs de Medinaceli i també al corregimiento de Saragossa. Per això, quan aquesta ciutat es converteix en cap d'una de les tres províncies en què el 1835 seria dividit l'antic Regne d'Aragó, Mequinensa segueix integrada a la província de Saragossa. Mequinensa torna a ser lloc d'importància durant les guerres carlines i posteriorment en la Guerra dels Matiners. En el transcurs de l'última Guerra Civil (1936-39), el seu terme municipal va ser escenari de cruents combats de la batalla de l'Ebre, entre juny i novembre de 1938. A conseqüència d'això, el seu pont sobre l'Ebre va ser destruït i no va ser tornat a construir fins als anys cinquanta.
L'arribada del va propiciar un increment de la demanda de carbó a causa de l'increment de la indústria i el desenvolupament de la conca carbonifera de Mequinensa. L'arribada de la Primera i Segona Guerra Mundial encara va afavorir més aquest increment. Però l'aparició del ferrocarril, la crisi de la navegació fluvial i la implantació de l'energia elèctrica van provocar la construcció de diferents embassaments hidroelèctrics al riu Ebre. L'any 1957 es va començar a fer per part de l'empresa Enher el pantà (presa de Mequinensa), situada al terme municipal, riu Ebre amunt, i el de Riba-Roja d'Ebre, la cua del qual faria desaparèixer el poble antic (al marge del riu Ebre). A l'iniciar-se les obres i elevar-se el nivell de les aigües, molts mequinensans es van veure obligats a marxar o a abandonar la seva població que van reconstruir al costat del riu Segre. Es va construir un poble nou al marge del riu Segre, on és actualment. Aquest fet va originar que la meitat de la població hagués d'anar a Barcelona principalment o a Saragossa. Es conserva el castell medieval que va ser reconstruït per l'empresa Enher.
El municipi estava inclòs dins de la Vegueria de Lleida fins a la integració, al final del , a l'Aragó. Tot i així seguia pertanyent al Bisbat de Lleida. El 2 de setembre de 1955 el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum modificà, entre d'altres, la diòcesi de Lleida. Així l'any 1956 el Bisbat de Lleida perdia alhora Mequinensa i Faió en favor de l'arxidiòcesi de Saragossa.
Dins de la història recent, el 1984 va firmar-se la Declaració de Mequinensa on els alcaldes de la Franja de Ponent van sol·licitar la normalització lingüística del català.
Economia Els recursos econòmics són la mineria (lignit), l'agricultura de regadiu s'està estenent des de fa anys (préssec, cireres...) en una terra de secà (ametllers i olivers). El turisme (sobretot d'alemanys i anglesos) ha augmentat gràcies al riu i al pantà, que va ésser construït l'any 1957 i és encara avui dia un dels més grans de tota la conca de l'Ebre amb una capacitat de 1.530 milions de metres cúbics. Els turistes venen a pescar el famós silur i en alguns casos a establir-s'hi en segona residència.
Llocs d'interès turístic Museus de Mequinensa miniatura|Interior del Museu de la Mina de Mequinensa.