Els otomí són un dels pobles indígenes de Mèxic, també coneguts com a Ñahñú o hñä hñü, però és una designació ampla del grup de pobles de parla otopame, complex otomí. Com passa amb la major part dels etnònims emprats per referir-se als pobles indígenes de Mèxic, el terme otomí no és natiu del poble al que fa referència. Otomí és un terme d'origen nàhuatl que deriva dotómitl,Gómez de Silva, 2001. paraula que en la llengua dels antics mexiques vol dir qui camina amb sagetes, encara que autors com Wigberto Jiménez Moreno l'hagin traduït com arquer d'ocells.
Localització Ocupaven la vall de Toluca, nom donat pels nahues als pobles sedentaris que ocupaven Hidalgo, Estat de Guanajuato, Estat de Mèxic i Querétaro de Arteaga, amb bosses a San Luis Potosí, Puebla i Tlaxcala. Actualment habiten un territori fragmentat que va del nord de Guanajuato al sud-est de l'Estat de Tlaxcala. No obstant això, la major part d'ells es concentra en els estats d'Hidalgo, Mèxic i Querétaro.
Demografia Segons el cens mexicà del 2000 eren 646.875 individus, dels quals el 50,6% encara parlava la llengua ameríndia. Entre les diverses varietats de parles otomí podem destacar: Est, als veïnatges de Huehuetla i San Bartolo (Hidalgo), Tlachichilco i Ixhuatlán (Veracruz). Entre 17.500 i 20.000 parlants el 1982. Mezquital, a la vall de Mezquital (Hidalgo). Entre 80.000 i 100.000 parlants, inclosos 100 a Carolina del Nord (EUA). Nord-oest, als estats de Querétaro de Arteaga, Estat de Guanajuato, Hidalgo i Mèxic. Entre 30.000 i 40.000 parlants. Sud-est, a Tlaxcala. De 1.000 a 1.500 parlants el 1977.^ Estat de Mèxic, a l'estat de Mèxic, 7.000 parlants el 1982. Temoaya, 35.000 parlants el 1991. Tenango, a San Nicolás (Hidalgo) i Puebla. De 8.000 a 10.000 parlants. Texcatepec, al NE de Veracruz. De 6.000 a 8.000 parlants el 1977. Tilapa, ciutat entre Mèxic, DF i Toluca (Mèxic).
Monuments 800px|centre|miniatura|Vista panoràmica del Centre Cerimonial Otomí
Costums Se semblen als nahua en gairebé tot llevat la llengua, com que hi vivien molt a prop els uns dels altres, i es deien tots descendents dels tolteques; però els nahua els menyspreaven i rebutjaven com a propers, com ho mostra el Còdex Florentí. Tenien forts lligams amb els tepaneca, governants imperials amb base a la ciutat d'Azcapotzalco, que foren vençuts pels mexicans i acolhues el 1430. També els menysperaven com a bàrbars i salvatges, sobretot després de la penetració txitximeca. Però, els respectaven com a guerrers, ja que ambdues cultures tenien títols militars d'alta graduació.
Història Els textos historiogràfics sobre els pobles mesoamericans de l'època prehispànica han prestat molt poca atenció a la història dels otomís. Molts segles enrere, al territori que ocupaven els otomís a l'arribada dels espanyols van florir grans ciutats com Cuicuilco, Teotihuacan i Tula. Fins i tot, en la Triple Aliança que dominava l'anomenat "Imperi Asteca", Tlacopan va heretar els dominis d'Azcapotzalco, amb majoria de població otomí. No obstant això, gairebé mai s'esmenten els otomís com a protagonistes de la història mesoamericana prehispànica, potser perquè la complexitat ètnica del centre de Mèxic en aquesta època no permet distingir les contribucions dels antics otomís d'aquelles produïdes pels seus veïns. Només fins a anys recents comença a aparèixer algun interès sobre el paper que va jugar aquest poble en el desenvolupament de les altes cultures del Planell Mexicà, des del Període Preclàssic fins a la Conquesta.
Els pobles otomís en l'època prehispànica miniatura|És molt possible que els ancestres dels otomís hagin ocupat el centre de Mèxic des de fa almenys cinc mil·lennis, per la qual cosa haurien participat en la florida de les primeres urbs mesoamericanes. En la imatge, figuretes de ceràmica relacionades amb el culte a la fertilitat. Procedeixen de Tlapacoya (estat de Mèxic). Cultura preclàssica del Centre de Mèxic. Cap al cinquè mil·lenni abans de l'era cristiana, els pobles de parla otomang formaven una gran unitat. La diversificació de les llengües i la seva expansió geogràfica a partir del que s'ha proposat com el seu urheimat,*Urheimat és un terme alemany que designa el lloc que es considera com l'àmbit geogràfic d'origen d'una protollengua. és a dir, la vall de Tehuacán (actualment a Puebla)Campbell, 1997. va haver d'ocórrer després de la domesticació de la trinitat agrícola mesoamericana, composta per blat de moro, frijol i xili. Això s'estableix amb base en la gran quantitat de cognays que existeixen en les llengües otomang en el repertori de paraules al·lusives a l'agricultura. Després del desenvolupament d'una incipient agricultura, el proto-otomang va donar origen a dues llengües diferenciades que constitueixen els antecedents dels actuals grups oriental i occidental de la família otomang. Seguint amb l'evidència lingüística, sembla probable que els otopames —membres de la branca occidental— hagin arribat a la Conca de Mèxic al voltant del quart mil·lenni abans de l'era cristiana i que, en contra del que sostenen alguns autors, no hagin migrat del nord sinó del sud.Wright Carr, 1996.
En aquest sentit, és plausible que durant molt temps la població del centre de Mèxic hagi format part de la família de pobles parlants de llengües otomang. A partir del Preclàssic (ss. XXV aC - I dC), el grup lingüístic otopame es va començar a fragmentar cada vegada més, de tal manera que cap al Període Clàssic l'otomí i el mazahua ja eren llengües diferents. Si les cadenes lingüístiques del grup otopame es troben concentrades i més o menys intactes< en el centre de Mèxic, és possible que els grups otomang hagin ocupat els seus actuals territoris ètnics des de fa molt temps, la qual cosa portaria a revaluar la seva participació en el sorgiment de poblacions com Cuicuilco, Ticomán, Tlatilco, Tlapacoya i altres durant el Període Preclàssic; però especialment en el desenvolupament de la gran ciutat de Teotihuacan. Encara que diversos autors coincideixen que la població de la Vall de Mèxic durant l'esplendor de Teotihuacan era principalment otomí, es resisteixen a acceptar que també els governants de la metròpoli van poder formar part del mateix grup lingüístic.
La caiguda de Teotihuacan és una fita que assenyala la fi del Clàssic a Mesoamèrica. Els canvis a les xarxes polítiques a nivell mesoamericà, les disputes entre els petits estats rivals i els moviments de població derivats per les perllongades sequeres en el nord de Mesoamèrica van facilitar l'arribada de nous pobladors al centre de Mèxic. Per aquesta època té lloc l'arribada de grans grups de parla nàhuatl que van començar a desplaçar als otomís cap a l'orient. Aquests van arribar llavors a la Sierra Madre Oriental i a algunes zones del vall de Puebla-Tlaxcala. Als segles següents, al territori otomí es van desenvolupar grans estats encapçalats pels pobles nàhues. Al voltant del , els tolteques van convertir a Tula (Mähñem'ì en otomí) en una de les principals ciutats de Mesoamèrica. Aquesta ciutat va concentrar una bona part de la població de la vall del Mezquital, de filiació otomí; encara que molts d'ells van seguir refugiant-se al sud i a l'orient, en l'estat de Mèxic i la Sierra Madre Oriental.Moreno Alcántara et al., 2002: 7.
L'esplendor de l'estat tepaneca d'Azcapotzalco en la conca lacustre de la vall de Mèxic va portar a aquest poble a expandir-se cap a l'occident, ocupant el territori que tradicionalment havia estat ocupat pels pobles otomí, mazahua, matlatzinca i atzinca. D'aquesta manera, els pobles otomís van caure en l'òrbita de poder dels nahues que havien ocupat la conca de Mèxic. Després de la derrota d'Azcapotzalco davant l'aliança de Mèxic-Tenochtitlan i Texcoco, els dominis dels tepaneques en el ponent de l'actual estat de Mèxic van ser assignats a Tlacopan. El territori dels otomís es trobava precisament a la zona on confluïen els dominis dels mexiques i els seus aliats a l'orient i dels tarascos de Michoacán al ponent. Quan els espanyols van arribar al centre de Mèxic, aquesta zona era habitada per diversos grups ètnics que amb freqüència es barrejaven per formar una localitat. És per això que els cronistes d'Índies van reportar que a Tlacopan es parlava otomí, nàhuatl, chocho, matlatzinca i mazahua. Wright Carr assenyala que:
Conquesta Els otomís van entrar en la història de la Conquesta de Mèxic quan els espanyols van arribar a la regió dominada pels tlaxcalteca. Els otomís van arribar a la regió de Puebla-Tlaxcala durant el període Postclàssic Primerenc, quan el seu territori original va ser envaït pels nàhues procedents de l'occident i el nord de Mesoamèrica.Hi ha altres propostes historiogràfiques que proposen que l'ocupació otomí de la regió de Tlaxcala podria haver tingut un origen més antic. Encara que no nega els moviments migratoris dels otomís derivats de l'arribada dels nàhues al centre de Mèxic, Sierra Puche (2005: 25) assenyala que els habitants de Xochitécatl (ciutat que va florir en el Preclàssic) van poder ser otomís, basada en quatre punts: la presència de nombrosos forns, el patró d'assentament que dona preferència als llocs elevats, subsistència recolzada en el farratge i la cacera i les recurrents representacions femenines de fang (Collin Harguindeguy, s/f: 169.) A la regió de la vall de Tlaxcala van conviure amb els senyorius de l'anomenada "República de Tlaxcala", una confederació dominada per tribus nàhues i oposada als mexiques i els seus aliats. Els tlaxcalteques eren aliats militars dels otomíe de Tecóac, als qui es reconeixia com un poble amb grans habilitats per a la guerra. D'acord amb el Còdex Florentí els otomís van ser atacats pels espanyols:
D'acord amb la versió dels informants de Sahagún, en veure la ruïna dels otomís de Tecóac els tlaxcalteques van decidir aliar-se amb els espanyols.
De fet els otomis van tenir un paper molt destacat però poc reconegut en la Conquesta de Mèxic. Després de la derrota de l'exèrcit de Cortès en l'episodi de la Nit Trista, els otomís del poble de Teocalhueyacan van visitar Cortès un dia després pel rumb de Naucalpan. En aquesta trobada, els espanyols van rebre menjar i una promesa d'aliança i refugi a la zona de Teocalhueyacan. Els espanyols van visitar aquest poblat i hi van romandre prop de deu dies, recomponent forces militars i aliances de caràcter polític. A instàncies d'aquest grup d'otomís, Cortès va atacar per sorpresa i va massacrar als nahua de Calacoaya el 2 de juliol de 1520, aliats de la Triple Aliança i enemics dels otomís. Aquesta va ser la segona acció militar dels espanyols a la Vall de Mèxic, aquesta vegada reeixida i comptant amb la complicitat dels otomís de Teocalhueyacan. Després de recompondre's, els espanyols van partir rumb al territori aliat de Tlaxcala; però en el camí es van enfrontar novament amb els mexiques en la batalla d'Otumba. En aquesta ocasió van sortir triomfants i per a això van haver d'explicar molt probablement amb l'ajuda dels otomís, tant de Tlaxcala com de Teocalhueyacan.
Època colonial miniatura|Murals del Temple de San Miguel Arcángel a Ixmiquilpan (Hidalgo).