La sinestèsia és, en neurofisiologia, una condició neurològica en la qual la percepció de diferents sentits no es correspon amb el seu efecte habitual. Aquesta condició comporta una assimilació conjunta o interferència de diversos tipus de sensacions de diferents sentits en un mateix acte perceptiu. És a dir, un estímul propi d'una modalitat sensorial promou una activació d'altres modalitats sensorials representades en diferents zones cerebrals. L'activació d'un sentit estimula l'activació d'un altre. Per tant, els sinestèsics tindran sensacions característiques d'altres sentits en un mateix acte perceptiu de manera automàtica i involuntària. Per exemple: sentir colors, veure sons i percebre sensacions gustatives en tocar un objecte amb una textura determinada.
La sinestèsia és un fenomen real, és una autèntica percepció. No és una qüestió d'associació mental.
La primera descripció de la sinestèsia s'atribueix a Georg Tobias Ludwig Sachs, qui el 1812 va descriure en la seva tesi doctoral els colors que ell veia mentalment cada cop que pensava en les lletres de l'abecedari, nombres, dies de la setmana i quan escoltava notes musicals.
Per extensió, també es parla de sinestèsia com una figura retòrica.
Etimologia La paraula sinestèsia (literalment unió de sensacions) deriva del cultisme grec synaesthesia, al seu torn format pels mots syn, que significa junt i aesthesis, sensació; el sufix -ia és usat per crear substantius abstractes.
Tipus de sinestèsia Hi ha més de 100 tipus de sinestèsia catalogats, però només 8 són els més comuns entre la població sinestèsica:
Sinestèsia grafema-color: És una de les formes més comunes de sinestèsia i per això també la més estudiada. S'afirma que només el 2% dels sinestèsics responen que mai han experimentat aquest tipus de sinestèsia.
El tipus de sinestèsia grafema-color comporta que la visualització d'un grafema (lletra, número, paraula, etc.) es veu representat a la ment del sinesteta d'un color, de manera automàtica i involuntària. Per tant, els inductors són els grafemes, i els concurrents són els colors. Els colors presenten variacions, característiques concretes (forma, configuració, grau de saturació, matís, intensitat, etc.) que depenen de cada persona. Els colors són associats aleatòriament i incoherentment, però semblen existir certes regularitats en els colors associats amb diferents estímuls: els dígits dels números més alts solen "ser" més foscos en comparació als altres i els números 1 i 0 solen "ser" blancs o negres. També s'han observat tendències amb el color de les lletres, per exemple un 43% dels sinestèsics grafema-color afirmen que la lletra A "és" vermella.
Hi ha dades que declaren que el color és més intens quan els grafemes apareixen impresos sobre un fons en el qual ressalten, elevant el contrast.
Dins del tipus de sinestèsia grafema-color hi ha dos subtipus determinats:
Abocadors: aquests perceben els fotismes¹ a la seva ment.
Projectors: perceben els fotismes en el camp visual (extern). Aquest tipus té un caràcter més perceptiu que l'anterior, ja que s'ha comprovat que hi ha una menor interferència del color real del grafema (és el cas de l'exemple de la imatge).
Aquests subtipus també es donen en altres tipus de sinestèsia.
Chromestèsia (so-color): En el cas d'aquest tipus hi ha una associació entre el sentit de l'oïda i la vista, so (inductor) i color (concurrent). Per tant, les persones que tenen aquest fenomen són capaces de sentir un so i de manera automàtica i involuntària, assignar-li un color.
Les associacions de sons i colors solen ser peculiars per cada chromestèsic. No obstant això, hi ha estudis que demostren que els sinestèsics i no-sinestèsics coincideixen en la relació dels sons aguts amb els colors més clars o brillants i els sons més greus amb els colors d'un to més fosc. Això indica que pot haver-hi algun mecanisme comú de les associacions presents en els cervells adults (3.7 Causes).
Quan es parla de chromestèsia, sol ser la relació entre la música, les notes musicals i els colors (música-color). Les tonalitats cromàtiques depenen de cada nota que compon la melodia, i el seu moviment depèn del ritme.
Però també hi ha associacions de veus i colors, el to, l'accent, el volum i la velocitat de la parla influencia en aquestes percepcions cromàtiques.
La chromestesia està lligada amb un altre tipus de sinestèsia: sinestèsia paraula-color, ja que s'associa al sentit de l'oïda amb la vista, és a dir, el lèxic amb el color, les paraules són els inductors i els colors els concurrents.
Podem associar també la sinestèsia lèxico-gustativa, ja que relaciona el sentit de l'oïda amb el del gust; la pronúncia d'una paraula indueix a una sensació d'un sabor determinat. És a dir, les persones que tenen sinestèsia d'aquest tipus són capaces de percebre sabors depenent de les paraules que senten.
Sinestèsia tacte-mirall: L'explicació a aquest fenomen es busca a la regió del cervell anomenada escorça somatosensorial, un complex òrgan encarregat de produir modalitats dels estímuls tàctils (temperatura, fricció i pressió), propioceptius (posició del cos) i nocioceptius (dolor); d'aquesta forma quan una part del cos és estimulada, determinada regió de l'escorça s'activa. També intervenen les neurones mirall (situades en el lòbul parietal, concretament a la circumvolució frontal inferior), aquestes cèl·lules neuronals permeten els comportaments empàtics, socials i imitatius, ja que permeten a l'observador simular l'experiència de l'observat. Aquesta activitat cerebral li brinda a la persona la sensació de sentir-se tocat quan veu que una persona aliena és tocada.
L'escorça cerebral de les persones amb sinestèsia tacte-mirall no només s'activa davant d'un estímul tàctil, sinó també davant d'un estímul visual. Per tant, podem dir que en aquest cas l'inductor seria l'estímul visual de l'acció d'una persona aliena i el concurrent seria la sensació tàctil que suposadament aquella persona té. Per això, els sinestetes d'aquest tipus tenen un alt nivell d'empatia.
Sinestèsia tacte-so És una de les formes de sinestèsia més inusuals. Consisteix en percebre una sensació de tacte en alguna part del cos en sentir una paraula o so concret. Com que és un tipus de sinestèsia poc habitual, també és un dels menys estudiats. Se'n coneix el cas d'una dona que durant el seu procés de recuperació de la sensació somatosensorial arran de patir una lesió talàmica, va desenvolupar sinestèsia del tacte-so. Els investigadors Beauchamp i Ro van portar a terme un estudi amb ella, en què van experimentar amb diferents sons i els formiguejos que aquests li provocaven a la seva mà i braç esquerra.
Sinestèsia temps-número-espai També es coneix com a sinestèsia espacial de seqüència. Aquest tipus de sinestèsia consisteix a relacionar la perspectiva o configuració espacial amb conceptes que tenen a veure amb seqüència o ordre, com podrien ser els números o els mesos i els dies. Per tant, una persona amb aquesta forma de sinestèsia endreçaria un conjunt ampli de formes i posicions dins l'espai mental dels números, els mesos o els dies. Les associacions dependran de la persona, però per exemple, un individu podria col·locar els dies en la part esquerra de l'espai mental, o alguns números en zig-zag.
Sinestèsia lèxica-gustativa En aquesta forma de sinestèsia, algunes paraules, ja siguin parlades o escrites, tenen una reacció gustativa dins la boca del sinesteta. No totes les paraules han de generar una reacció, però la sensació se sol produir amb les paraules més habituals del seu vocabulari. A més a més, la freqüència amb què parla l'orador pot ser determinant en la duració i la intensitat del sabor que ha causat.
Personificació de números i lletres Les persones que pateixen aquest tipus de sinestesia associen una personalitat a números i lletres concrets. Segons Cytowic i Eagleman en el llibre de 2009 "Wednesday is Indigo Blue", aquesta associació pot incloure un gènere, professió o colors, de manera que els poden arribar a definir com a "personatges reals". Són associacions consistents per a cada individu amb aquest tipus de sinestesia, i són generen segons l'entorn en què aquesta persona desenvolupa la seva vida social.
Tendència Un estudi fet l'any 2005 a la Universitat de Granada va estudiar la tendència d'inductors i concurrents que s'havien catalogat, a fi d'analitzar quins eren els més típics i quins eren atípics en la població sinestèsica.
Tendència d'inductors catalogats: L'estudi afirma que l'inductor més comú en la població sinestèsica són els estímuls lèxics, és a dir, paraules escrites (visuals), verbals (auditives) o pensades. Aquests pertanyen a un 48% del total d'inductors més comuns. En segon lloc, el tipus d'inductor més comú és la música o els sons captats pel sentit auditiu, aquest correspon a un 27% del total. I finalment els inductors més atípics, que corresponen a un 1% del total, són la cinètica que correspon al sentit del moviment, les emocions, les temperatures i els orgasmes.
Tendència de concurrents catalogats: S'afirma que amb un elevat percentatge els colors pertanyen al concurrent més típic dins del total d'aquests catalogats, amb un 86%. Per acabar, segons aquest estudi, la cinètica, el gust i la temperatura són els concurrents més atípics.
Prevalença Les estimacions de prevalença de la sinestèsia han oscil·lat de forma molt àmplia amb el pas dels anys, des de l'1 entre el 4 i l'1 entre els 25.000–100.000. No obstant això, la majoria dels estudis s'han basat en els informes dels sinestetes, introduint el biaix autoreferral. En el que es cita com l'estudi de prevalença més precís fins ara, es va evitar el biaix autoreferral estudiant 500 persones reclutades de les comunitats d'Edimburg i Glasgow Universitats; va mostrar una prevalença del 4,4%, amb 9 variacions diferents de la sinestèsia. Aquest estudi també va concloure que una forma comuna de sinestèsia grafema-color (lletres i números de colors), es troba en més de l'u per cent de la població, i aquesta última prevalença de sinestèsia grafema - color s'ha verificat de manera independent en una mostra de gairebé 3.000 persones a la Universitat d'Edimburg.
Les formes més habituals de sinestèsia són les que desencadenen colors, i la més prevalent de totes és dia-color. També és relativament comú la sinestèsia grafema-color. Podem pensar en la "prevalença" tant en termes de com de comú és la sinestèsia (o les diferents formes de sinestèsia) dins de la població, com de comú són les diferents formes de sinestèsia dins dels sinestèsics. Per tant, dins dels sinestèsics, les formes de sinestèsia que provoquen color també semblen ser les formes més comunes de sinestèsia amb una taxa de prevalença del 86% dins dels sinestèsics. En un altre estudi, la música-color també és prevalent al 18-41%. Es diu que algunes de les més rares són les de tacte-so, mirall-tacte i lèxiques-gustatòries.
Hi ha investigacions que suggereixen que la probabilitat de tenir sinestèsia és major en persones amb condició d'espectre autista.
La sinestèsia a l'art
Al voltant de la relació entre aquest fenomen neurològic i la creació artística, el gener de 2014 s'estrena un documental amb el títol Sinestesia: arte, dolor y sexo, que indaga en la relació de les emocions en les persones amb sinestèsia. El documental és dirigit per Paula Cánovas i Alberto Sancho, i va ser realitzat en col·laboració amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València, la Facultat de Psicologia de la Universitat de Granada i la Universitat de València. Participen experts en l'àmbit, com ara María José de Córdoba, Emilio Gómez, Raúl Espert o Marisol Salanova, i aporta la seua visió Neil Harbisson, artista contemporani i activista ciborg britànic i irlandés.