Lagnosticisme és un posicionament religiós segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. A vegades aquesta falta de certesa o coneixements és un posicionament personal, relacionat amb l'escepticisme, en altres casos s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que tampoc es pot conèixer. En el primer cas parlem d'agnosticisme dèbil, mentre que en el segon d'agnosticisme fort. Finalment hi ha versions en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que també és irrellevant o supèrflua.
En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no comparteix.
La paraula agnosticisme prové del grec agnostos ("desconegut, que no es pot conèixer"). Els termes agnosticisme i agnòstics foren utilitzats per primera vegada per Thomas Henry Huxley el 1869, tot i que el concepte d'agnosticisme és molt més antic.
Variacions i tipus d'agnosticisme L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre saber i creure. D'aquesta manera una persona religiosa es distingeix d'un ateu pel fet que el religiós creu i l'ateu no creu. L'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre la realitat superior que l'agnòstic no comparteix. Moltes persones afirmen que no es pot fer aquesta divisió: que l'afirmació «crec en Déu» implica «sé que Déu existeix».Algunes variants de l'agnosticisme inclouen: Agnosticisme dèbil: És la persona que afirma que no té coneixement o certesa sobre la realitat superior. Agnosticisme fort: és una afirmació categòrica sobre el coneixement de realitats superiors indicant que aquestes no són cognoscibles i que els éssers humans no estan preparats per descobrir l'existència d'aquestes realitats o de provar la seva existència. Ateisme agnòstic: No tenen creença en l'existència de cap déu, i agnòstic perquè no tenen la pretensió de saber que un déu no existeix. Agnosticisme apàtic: conegut també com a ignosticisme o apateisme, és aquella creença que diu que la visió que les realitats superiors, tot i existir, no canvien en res la condició humana i, per tant, les religions són irrellevants.
Definició segons Thomas Henry Huxley El terme agnòstic va ser introduït per Thomas Henry Huxley el 1871 per descriure la seva filosofia que rebutja el gnosticisme, pel qual no rebutjava només a aquest grup religiós del primer mil·lenni, sinó a tots els grups que afirmaven tenir un coneixement ocult o místic. Els primers líders de l'església cristiana van utilitzar la paraula grega «gnosi» (coneixement) per descriure el «coneixement espiritual.» L'agnosticisme no s'ha de confondre amb les visions religioses que s'oposen a la doctrina del gnosticisme - aquests són conceptes religiosos que no es relacionen generalment amb l'agnosticisme. Huxley va utilitzar el terme en un sentit ampli. No s'ha de confondre amb Nosticisme.miniatura|Thomas Henry Huxley.
I més endavant en el mateix paràgraf: «El principi pot ser expressat positivament: En assumptes intel·lectuals, segueix la teva raó tan lluny com et porti sense importar cap altra consideració. I negativament: En assumptes intel·lectuals, no pretenguis que són certes les conclusions que, o no són demostrables, o no han estat demostrades. Això entenc com a significat de la fe agnòstica, que si un home manté completa i incorrupta, no haurà de sentir vergonya de mirar l'univers a la cara, qualsevol que sigui el futur ofert per a ell.»
Variacions i tipus d'agnosticisme L'agnòstic sol separar les posicions religioses entre "conèixer" i "creença". Per a ell, una persona religiosa es distingeix d'una atea pel fet que el religiós creu i l'ateu "creu que no". Així, l'agnòstic s'allunya d'aquestes posicions indicant que uns i altres (religiosos i ateus) afirmen un nivell de coneixement sobre larealitat superior que ell no comparteix. En canvi, per al religiós no es pot fer aquesta separació: l'afirmació "crec en Déu" implica "sé que Déu existeix".
Hume i Kant Molts filòsofs (seguint l'exemple d'Aristòtil, Anselm, Aquin i Descartes), van presentar arguments que tracten de provar racionalment l'existència de Déu. Després de l'empirisme escèptic de David Hume i les antinòmies d'Immanuel Kant, els filòsofs més tard va abandonar aquests intents, pel que fa al fet que és impossible construir cap prova irrefutable per a tal objectiu.
Robert G. Ingersoll miniatura|Robert G. Ingersoll. Robert G. Ingersoll, un advocat d'Illinois i polític que va esdevenir un conegut i buscat orador del a Amèrica, ha estat anomenat l'agnòstic "Gran".
En una conferència de 1896 titulada Per què soc agnòstic, Ingersoll diu el perquè d'esser un agnòstic:
A la conclusió del discurs que simplement resumeix la posició agnòstica com: Podem ser tan honestos com som d'ignorants. Que si que Si ho som, quan se li va preguntar el que està més enllà de l'horitzó del conegut li hem de tindre por?, respongué: no ho sé.
Charles Darwin miniatura|Charles Darwin en una fotografia de Julia Margaret Cameron de 1868. El 1879, quan Darwin estava escrivint la seva autobiografia, li va arribar una carta preguntant-li si ell creia en el Déu Jahvè, i si el teisme i l'evolució eren compatibles. Ell va replicar que «un home pot ser un ardent teista i un evolucionista», citant com a exemples a Charles Kingsley i Asa Gray, respecte a ell, va dir que «mai havia estat ateu en el sentit de negar l'existència d'un Déu». Va afegir: «Crec que en general (i més com més vell em faig) encara que no sempre, crec que "agnòstic" seria una descripció correcta del meu pensament».
El 28 de setembre de 1881 Darwin va rebre la visita de dos coneguts ateus: Ludwig Büchner i Edward Aveling. Estava present Brodie Innes, un religiós amic de la família. Darwin va explicar sagaçment que «el reverend i jo hem estat mig amics per trenta anys. Mai hem estat d'acord en cap tema: més aviat ens mirem i cada un pensa que l'altre ha d'estar molt malalt». En la xerrada després del sopar, Darwin va preguntar als convidats: «Per què es fan dir ateus?», explicant que ell preferia la paraula agnòstic. Aveling va replicar que «un agnòstic no era sinó un ateu elàstic, i un ateu no era sinó un agnòstic agressiu». Darwin va respondre: «I per què han de ser tan agressius?», preguntant-se què anaven a guanyar imposant aquestes noves idees a la gent, quan la llibertat de pensament estava «més que bé» per a les persones educades, però si la gent ordinària «estaria madura per a això».
Aveling va respondre que si «les revolucionàries veritats de la selecció natural i sexual haguessin estat confinades només per a les poques persones sensates" i ell "hauria demorat la publicació de l'origen de les espècies, on estaria el món en aquest moment?». Segurament el seu propi il·lustratiu exemple havia encoratjat als lliurepensadors a «proclamar la veritat des dels sostres de les cases». Darwin en aquell moment va acceptar que «el cristianisme no està recolzat en evidències", però que ell no estava disposat a forçar aquesta idea a ningú, ja que de fet «jo no vaig abandonar el cristianisme fins que vaig tenir quaranta anys».
Bertrand Russell miniatura|Bertrand Russell El pamflet de Bertrand Russell “Per què no soc cristià”, basat en una conferència que va donar el 1927, es considera un manifest clàssic de la creença agnòstica. L'assaig presenta breument les objeccions de Russell a alguns dels arguments sobre l'existència de Déu i de l'àtom, com a herència extraterrestre i després presenta una discussió sobre les seves objeccions morals als ensenyaments cristians. Després els demana als seus lectors que s'aturessin «sobre els seus dos peus i dirigeixin una mirada crua i directa al món […] amb una actitud sense por i una intel·ligència lliure».
A l'altre pamflet posterior de Russell "Soc ateu o agnòstic?" (subtitulat «Un prec de tolerància davant els nous dogmes»), ell confirma que és un agnòstic en el sentit filosòfic que no pot creure la veritat de l'existència o no existència de Déu. No obstant això en el mateix assaig admet que la manera més clara de presentar-se davant una audiència no filosòfica seria com ateu.
Agnòstics Famosos Entre alguns agnòstics famosos trobem a: Warren Buffett, Protàgores, Carl Sagan, Karl Popper (filòsof), naturalistes com David Attenborough, Premi Nobel com Milton Friedman (economia), i creadors com Matt Groening (Els Simpson), Bob Reynolds, Ozzy Osbourne, la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, King Diamond, Mercyful Fate i els ja esmentats Thomas Henry Huxley, Charles Darwin i Bertrand Russell. A partir dels treballs de David Hume, especialment Dialogues Concerning Natural Religion es pensa que era agnòstic, tot i que és un tema que continua en debat.
Enrique Tierno Galván en el seu llibre ¿Qué es ser agnóstico? distingeix entre ateísme i agnosticisme en funció que en el primer hi ha una voluntat que no existeixi Déu i en el segon no. Per a ell, agnosticisme és "no trobar a faltar Déu" ("No echar de menos a Dios"), cosa que equival a "viure en la finitut", o si es prefereix, en "aquest món".
Crítica de l'agnosticisme L'agnosticisme és criticat des d'una varietat de punts de vista. Alguns pensadors religiosos veuen l'agnosticisme com una limitació de la capacitat de la ment per conèixer la realitat que no és material. Alguns ateus també critiquen l'ús del terme agnosticisme com funcionalment indistingible d'ateisme.
La crítica religiosa miniatura|Blaise Pascal Molts pensadors teistes rebutgen la validesa de l’agnosticisme, o almenys d’algunes de les seves formes. Diversos estudiosos religiosos de les tres religions abrahàmiques sostenen que és possible assolir coneixement, fins i tot sobre realitats metafísiques com Déu o l’ànima, perquè consideren que la intel·ligència humana té un element espiritual no material. En aquest sentit, argumenten que el fet de no poder veure o verificar directament una realitat determinada no n’implica necessàriament la inexistència, i ho comparen amb casos com la gravetat, l’entropia o el mateix pensament. Tanmateix, aquest argument presenta dues objeccions principals. En primer lloc, es limita a afirmar que allò no material pot existir, cosa que no resol la qüestió central sobre si l’existència de Déu es pot demostrar. En segon lloc, el fet que existeixi una realitat no material o no directament observable no implica que n’hagin d’existir necessàriament d’altres; per exemple, el fet que existeixi la gravetat no demostra l’existència de la màgia o del destí.