La Voyager 2 és una sonda espacial no tripulada de la NASA, llançada el 20 d'agost de 1977 amb l'objectiu d'explorar els planetes del sistema solar exterior, els seus respectius sistemes de satèl·lits i l'espai interestel·lar més enllà de l'heliosfera del Sol. És idèntica a la seva sonda germana, la Voyager 1, i actualment segueix en funcionament. Està comandada pel Jet Propulsion Laboratory i el seu seguiment es fa amb la xarxa global d'antenes Deep Space Network.NASA Voyager – The Interstellar Mission Mission Overview Les comunicacions són responsabilitat de l'antena de comunicació DSS 43 d'Austràlia, situada a prop de Canberra.
La missió Llançament i trajectòria La Voyager 2 va ser llançada el 20 d'agost de 1977 des de Cap Canaveral, en un coet llançador Titan IIIE-Centaur. A diferència de la seva companya, llançada 16 dies després, la Voyager 2 va adoptar una trajectòria diferent en la seva trobada amb Saturn, sacrificant la proximitat a Tità, però adoptant un major impuls gravitatori en el seu viatge cap a Urà i Neptú.
Sobrevol de Júpiter
L'aproximació més propera de la Voyager 2 a Júpiter es va produir a les 22:29 UT del 9 de juliol de 1979. Va arribar a 570.000 km dels cims dels núvols del planeta.
La Voyager 2 va retornar imatges de Júpiter i de les seves llunes Amaltea, Ió, Cal·listo, Ganimedes i Europa. Durant una "vigilància de volcans" de 10 hores, va confirmar les observacions de la Voyager 1 de vulcanisme actiu a la lluna Ió, i va revelar com la superfície de la lluna havia canviat en els quatre mesos des de la visita anterior.National Aeronautics and Space Administration "Voyager 2" NASA Science: Solar System Exploration. Actualitzat el desembre de 2023. [Consulta: 14 gener 2023]. Conjuntament, les Voyagers van observar l'erupció de nou volcans a Ió, i hi ha proves que es van produir altres erupcions entre els dos sobrevols de les Voyagers.
La lluna de Júpiter Europa mostrava un gran nombre de característiques lineals que s'entrecreuen a les fotos de baixa resolució de la Voyager 1. Al principi, els científics van creure que les característiques podrien ser esquerdes profundes, causades per esquerdes de l'escorça o processos tectònics. Les fotos més properes d'alta resolució de la Voyager 2, però, eren desconcertants: les característiques no tenien relleu topogràfic, i un científic va dir que «podrien haver estat pintades amb un retolador de feltre». Europa està activa internament a causa de l'escalfament de la marea a un nivell aproximadament una desena part del de Ió. Es creu que Europa té una escorça prima (menys de 30 km de gruix) de gel d'aigua, possiblement flotant en un oceà d'una profunditat de 50 km.
Dos petits satèl·lits nous, Adrastea i Metis, es van trobar orbitant just fora de l'anell. Un tercer satèl·lit nou, Tebe, va ser descobert entre les òrbites d'Amaltea i Ió.
Sobrevol de Saturn
L'aproximació més propera a Saturn es va produir a les 03:24:05 UT del 26 d'agost de 1981.
Quan la Voyager 2 va passar per darrere de Saturn, vist des de la Terra, va utilitzar el seu enllaç de ràdio per investigar l'atmosfera superior de Saturn, recopilant dades tant de temperatura com de pressió. A les regions més altes de l'atmosfera, on la pressió es va mesurar a 70 mbar, la Voyager 2 va registrar una temperatura de 82 K (−191.2 °C). Més endins de l'atmosfera, on es va registrar que la pressió era 1200 mbar, la temperatura va augmentar fins a 143 K (−130 °C). La nau espacial també va observar que el pol nord era aproximadament 10 °C més fred a 100 mbar que les latituds mitjanes, una variació potencialment atribuïble als canvis estacionals.
Després del sobrevol de Saturn, la plataforma d'escaneig del Voyager 2 va experimentar una anomalia que va provocar una pèrdua de dades i va suposar reptes per a la missió continuada de la nau espacial. L'anomalia es devia a una combinació de problemes, inclòs un defecte de disseny del coixinet de l'eix de l'actuador i del sistema de lubricació de l'engranatge, corrosió i acumulació de deixalles. Tot i que l'ús excessiu i el lubricant esgotat eren factors, altres elements, com ara reaccions metàl·liques diferents i la manca de ports de relleu van agreujar el problema. Els enginyers sobre el terreny van poder emetre una sèrie d'ordres, rectificant el problema fins a un grau que va permetre a la plataforma d'escaneig reprendre la seva funció. Posteriorment, Voyager 2 va continuar amb la seva missió d'explorar el sistema d'Urà.
Sobrevol d'Urà
L'aproximació més propera a Urà es va produir el 24 de gener de 1986, quan la Voyager 2 va arribar a 81.500 km dels núvols del planeta."Uranus Approach" NASA Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. [Consulta: 14 gener 2023]. La Voyager 2 també va descobrir 11 llunes desconegudes anteriorment: Cordèlia, Ofèlia, Bianca, Crèssida, Desdèmona, Julieta, Pòrcia, Rosalina, Belinda, Puck i Perdita. La missió també va estudiar l'atmosfera única del planeta, causada per la seva inclinació axial de 97,8°; i va examinar els sistema d'anells d'Urà. La durada d'un dia a Urà mesurada per la Voyager 2 és de 17 hores i 14 minuts. Es va demostrar que Urà tenia un camp magnètic que estava desalineat amb el seu eix de rotació, a diferència d'altres planetes que havien estat visitats fins a aquest punt, i una cua magnètica en forma d'hèlix que s'estén a 10 milions de quilòmetres de distància del Sol.
Quan la Voyager 2 va visitar Urà, gran part dels seus núvols estaven ocults per una capa de boira; tanmateix, les imatges de color falsos i de contrast millorat mostren bandes de núvols concèntrics al voltant del seu pol sud. També es va trobar que aquesta àrea irradia grans quantitats de llum ultraviolada, un fenomen que s'anomena "brillant del dia". La temperatura atmosfèrica mitjana és d'aproximadament 60 K (−213.2 °C). Els pols il·luminats i foscos, i la major part del planeta, presenten gairebé les mateixes temperatures a la part superior dels núvols.
Imatges detallades del sobrevol de la Voyager 2 de la lluna uraniana Miranda mostraven enormes canyons fets amb falles geològiques.Elizabeth Landau (2016) "Voyager Mission Celebrates 30 Years Since Uranus" National Aeronautics and Space Administration, 22 gener 2016. Accessed December 11, 2018 Una hipòtesi suggereix que Miranda podria consistir en una reagregació de material després d'un esdeveniment anterior quan Miranda estava trencada en trossos per un impacte violent.
La Voyager 2 va descobrir dos anells uranis desconeguts fins llavors.Voyager 2 Mission Team (2012) "1986: Voyager at Uranus" NASA Science: Solar System Exploration, 14 desembre 2012. [Consulta: 14 gener 2024]. Les mesures van demostrar que els anells d'Urani són clarament diferents dels de Júpiter i Saturn. El sistema d'anells d'Urà podria ser relativament jove i no es va formar al mateix temps que Urà. Les partícules que formen els anells podrien ser les restes d'una lluna que va ser trencada per un impacte d'alta velocitat o per un esquinçat pels efectes de les marees.
El març de 2020, els astrònoms de la NASA van informar de la detecció d'una gran bombolla magnètica atmosfèrica, també coneguda com a plasmoide, alliberada a l'espai exterior des del planeta Urà, després de reavaluar dades antigues registrades durant el sobrevol.
Sobrevol de Neptú
Després d'una correcció a mitjan curs el 1987, l'aproximació més propera de la Voyager 2 a Neptú es va produir el 25 d'agost de 1989. Mitjançant repetides simulacions de proves informatitzades de trajectòries a través del sistema neptunià realitzades per endavant, els controladors de vol van determinar la millor manera d'encaminar la Voyager 2 a través del sistema Neptú-Tritó. Atès que el pla de l'òrbita de Tritó s'inclina significativament respecte al pla de l'eclíptica, mitjançant correccions a mitjan curs, la Voyager 2 es va dirigir cap a un camí d'uns 4950 km per sobre del pol nord de Neptú. Cinc hores després que la Voyager 2 s'apropés a Neptú, va fer un sobrevol proper de Tritó, la més gran de les dues llunes conegudes originalment de Neptú, passant a uns 40.000 km.National Aeronautics and Space Administration "Neptune Approach" NASA Jet Propulsion Laboratory: California Institute of Technology. [Consulta: 14 gener 2024].
La Voyager 2 va descobrir anells de Neptú desconeguts fins llavors,National Aeronautics and Space Administration "Neptune Moons" NASA Science: Solar System Exploration. Actualitzat el 6 de desembre de 2017. [Consulta: 15 gener 2024]. i va confirmar sis nou satèl·lits: Despina, Galatea, Larissa, Proteu, Nàiade i Talassa.Elizabeth Howell (2016) "Neptune's Moons: 14 Discovered So Far" Space.com, 30 juny 2016. [Consulta: 15 gener 2024]. Mentre es trobava a les proximitats de Neptú, la Voyager 2 va descobrir la "Gran Taca Fosca", que des de llavors ha desaparegut, segons les observacions del telescopi espacial Hubble.Phil Plait (2016) "Neptune Just Got a Little Dark" Slate, 24 juny 2016. [Consulta: 15 gener 2024]. Més tard es va plantejar la hipòtesi que la Gran Taca Fosca fos una regió de gas clar, formant una finestra a la coberta de núvols de metà a gran altitud del planeta.NASA (1998) "Hubble Finds New Dark Spot on Neptune" NASA Jet Propulsion Laboratory: California Institute of Technology, 2 agost 1998. [Consulta: 15 gener 2024].
Amb la decisió de la Unió Astronòmica Internacional de reclassificar Plutó com a planeta nan el 2006,"Pluto loses status as a planet" BBC News, 24 agost 2006. [Consulta: 14 gener 2024]. el sobrevol de Neptú per la Voyager 2 el 1989 es va convertir retroactivament en el punt en què tots els planetes coneguts del Sistema Solar havien estat visitats almenys una vegada per una sonda espacial.
Missió interestel·lar Un cop acabada la seva missió planetària, la Voyager 2 va passar a treballar en una missió interestel·lar, que la NASA està utilitzant per esbrinar com és el Sistema Solar més enllà de l'heliosfera. Des de setembre de 2023 la Voyager 2 transmet dades científiques a uns 160 bits per segon. La informació sobre els intercanvis de telemetria continuats amb "Voyager 2" està disponible a Voyager Weekly Reports.
El 30 d'agost de 2007, la Voyager 2 va passar el xoc de terminació i després va entrar a l'heliofunda, aproximadament 1.600 milions de km més a prop del Sol que la Voyager 1. Això es deu al camp magnètic interestel·lar de l'espai profund. L'hemisferi sud de l'heliosfera del Sistema Solar està empès cap a dins.Voyager 2 finds solar system's shape is 'dented' # 2007-12-10, Week Ending December 14, 2007. [Consulta: 14 gener 2024].
Malgrat que, 46 anys després del seu llançament, bona part del seu equipament es troba fora de servei, encara continua inspeccionant els límits del sistema solar i proporcionant dades de l'espai interestel·lar. En teoria pot arribar a transmetre senyals fins al 2025, amb dades sobre l'heliosfera. A la velocitat de 53.280 km/h trigarà uns 193.000 anys a arribar a l'estrella Ross 248 de la qual passarà a una distància d'1,7 anys llum. Si no es molesta durant 296.000 anys, la Voyager 2 hauria de passar per l'estrella Sirius a una distància de 4,3 anys llum.
El Jet Propulsion Laboratory de la NASA va perdre el contacte amb la Voyager 2 el 21 de juliol del 2023 quan l'equip de la missió va enviar accidentalment una ordre que va girar l'antena de la nau espacial dos graus respecte de la Terra. El primer d'agost al matí, els responsables de la Deep Space Network (Xarxa de l'espai profund), un sistema mundial d'antenes de ràdio repartides per tota la Terra que la NASA utilitza per comunicar-se amb diverses sondes espacials, van detectar un senyal portador de la Voyager 2, conegut com a batec del cor. Era massa feble per extreure'n cap dada, però suficient per confirmar que la missió encara funcionava.