miniatura|upright|Eros de Centocelle, còpia romana d'un original grec tradicionalment atribuït a Praxíteles Per art romà s'entén l'art de l'antiga Roma, des de la fundació fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, sigui a la ciutat de Roma o en la resta d'Itàlia i en les províncies orientals i occidentals. L'art de la part oriental de l'imperi, després de la caiguda d'Occident, si bé està en continuïtat amb l'Imperi Romà, s'anomena art romà d'Orient.
Les formes artístiques autòctones en la fase de l'origen de Roma i de la Primera República Romana eren força elementals i poc refinades. Amb el contacte que Roma tindrà progressivament amb la civilització grega anirà apreciant-ne les formes, mentre menystindrà socialment els artistes grecs, en contraposició als conqueridors romans. Amb el pas dels segles, l'art grec s'anirà apreciant més, però no mancaran tendències autòctones anticlàssiques que seran un element de continuïtat amb l'art romànic posterior.
Les primeres manifestacions de l'art romà varen néixer sota l'influx de l'art etrusc, i de seguida es van contagiar de l'art grec, amb el qual els romans varen entrar en contacte a les colònies de la Magna Grècia del sud d'Itàlia, que Roma va conquerir en el procés d'unificació territorial de la península, durant els segles IV i III aC. La influència grega va augmentar quan, al , Roma va ocupar Macedònia i Grècia.
Fins a cert punt es pot pensar que l'art de Roma és una imitació i ampliació de l'art grec, i per descomptat de l'art etrusc, però l'esperit que va animar els artistes romans és totalment diferent d'aquells. La Roma conqueridora i urbanista va tractar d'unir al sentit estètic grec, el caràcter utilitari i funcional que les seves obres requerien.
Des del punt de vista cronològic, l'art romà es va desenvolupar amb força homogeneïtat i autonomia des del fins al de la nostra era. Seguint les etapes que el seu esdevenir històric marca, destaquen almenys la República, fins a l'any 27 aC, i l'imperi, que es va estendre des dels temps d'August fins a la caiguda de Roma en mans dels bàrbars l'any 476 després de C.
A causa del profund centralisme exercit per Roma sobre les seves províncies en tots els aspectes de la vida, es va originar un art molt uniforme sense que es pugui parlar d'escoles provincials, almenys durant l'època imperial. No obstant això, donada l'amplitud de l'imperi i la seva constitució en diferents moments, no existeix una contemporaneïtat cronològica, ja que en zones on l'art de l'hel·lenístic està més consolidat les seves formes artístiques estan molt més evolucionades que a les províncies més tardanament incorporades a la cultura romana.
Art Romànic o art de l'Imperi Romà? miniatura|Evolució territorial de l'Imperi Romà Parlar d'art romà implica tractar de la producció artística de prop d'un mil·lenni amb confins geogràfics cada vegada més amplis.
A l'inici d'aquest desenvolupament el problema principal és identificar el moment del canvi entre la producció genèricament itàlica (entesa com a les característiques comunes) entre l'art de la Campània, Etrúria i del Laci) i el naixement de l'art romà pròpiament dit.
Una altra qüestió sorgeix amb l'expandiment romà i les influències de les províncies de l'imperi: Hel·lenisme de Grècia, Egipte, Àsia Menor i també Hispània, la Gàl·lia, etc.
Tot l'art romà és producte d'un intercanvi entre el centre i la perifèria. De Roma partien les indicacions ideològiques i de contingut que influenciaven la producció sense prohibir, però, una certa diversitat i autonomia d'expressió. En particular els romans arribaren a influir en l'hel·lenisme amb un nou concepte d'art entès com a celebració de l'individu "dins l'Estat" i de l'Estat com a propulsor del benestar col·lectiu.
Diferències amb l'art grec
miniatura|LAugust de Prima Porta miniatura|esquerra|Il Dorífor de Policlet La victòria romana a l'Àsia Menor sobre els selèucides a Magnèsia el 189 aC i la conquesta de l'antiga Grècia el 146 aC, amb la presa de Corint i de Cartago, són dates fonamentals per l'evolució artística romana. Ara el contacte amb el món grec passava a ser directe. La superioritat militar dels romans contrastava amb la superioritat cultural dels grecs. Després d'un inicial menyspreu de l'art grec per part dels romans es va passar a valorar-lo especialment a través del col·leccionisme i l'eclecticisme i, en certa manera, l'art romà passà a considerar-se una continuació de l'art grec.
Però com reconeixen nombrosos especialistes,Rodenwaldt, 1942; Scweitzer, 1950. hi havia algunes diferències substancials entre l'art grec i el romà en el tema principal de la mateixa representació artística: els grecs representaven un logos immanent, el romans la res. En altres paraules, els grecs transfiguraven en mitologia també la història contemporània (la victòria sobre els perses o sobre els gàlates passaven a ser centauromàquia o lluita entre déus i gegants o fins i tot amazonomàquia), mentre els romans representaven l'actualitat i els esdeveniments històrics.
La força moral i el sentit ètic de les representacions dels mites grecs, però, ja s'havia donat en els tres segles d'hel·lenisme, quan l'art era “subjectivat” per l'expressió comunitària, esdevenint així a voltes l'expressió del poder econòmic i polític d'un sobirà, de la sofisticació d'un col·leccionista o de l'enginy de l'artista. En aquest sentit, els romans van arribar encara més lluny, arribant a representar la realitat d'un esdeveniment històric específic: abans d'ells només alguns pobles del Pròxim Orient s'havien endinsat en aquest camí, que havia estat rebutjat pels grecs.
L'ús "personal" de l'art en l'art romà permet el desenvolupament de l'art del retrat, que substituí l'abstracció formal dels caps en les estàtues gregues. El fet d'afegir caps realistes a cossos idealitzats (com en l'estàtua del personatge romà de Delos), hauria fet estremir-se un grec de l'època clàssica, era però practicat ja pels artistes neoàtics de finals del II segle aC, per a clients sobretot romans.
Art etrusc
miniatura|Aquil·les matant un presoner troià en presència del déu Charun (equivalent a Caront), amb un martell. L'art etrusc és l'art que més va influir en l'art romà. Amb l'expressió art etrusc es fa referència a les manifestacions artístiques dels etruscs en els diversos camps. S'han trobat nombroses escultures etrusques a les tombes, especialment a Perusa, Volterra i Chiusi, que representen objectes o subjectes mitològics. En general, utilitzen la pedra calcària i la terra cuita i ignoren el marbre. Les estàtues de terracota procedeixen del temple de Veïs. Estàtues assegudes es van trobar a Chiusi. Els etruscs treballaven molt bé el bronze. A Volsinii, es van trobar centenars d'estàtues de bronze. Les figures més anomenades són la Lleona (que és al Capitoli), la Quimera d'Arezzo (a la galeria de Florència) l'Orador (també a la galeria de Florència) i una estàtua d'un noi, que és a Leyden.
Les figures petites són innumerables, especialment amb bronze, i en general representen la Tyrrhena sigilla dels romans; també hi ha canelobres, i una gran varietat d'objectes d'ornament i utensilis. Els etruscs gravaven miralls de bronze (anomenats erròniament Paterae) dels quals també s'han descobert centenars. Algunes copes d'or i altres treballs de foneria i orfebreria s'han trobat al llarg dels anys i mostren clares influències orientals. L'orfebreria n'era, en general, molt rica i de formes complexes.
La ceràmica d'importació coríntia o àtica va influir en la de fabricació local, que és de dos tipus: la ceràmica llisa i negra (la principal, la del bucchero nero) o la d'imitació de la grega de figures negres anomenades hídries ceretanes. Les ceràmiques trobades a la tomba Regolini-Galassi en són les més importants. Els principals objectes provenen d'Arrècium i Clúsium, adornats aquests per figures en relleu, moltes grotesques i de caràcter oriental. Les gerres pintades s'han trobar a Clúsium, Tarquinii i Vulci i són conegudes com a “gots etruscs” i són clarament influïts per l'art grec i quasi idèntics als trobats a Campània, sud d'Itàlia, Sicília i Grècia, i representen elements mitològics grecs.
Els etruscs van explotar les mines de ferro d'Elba i les de coure d'Etrúria. Aquestes darreres van permetre els seus treballs de decoració en bronze tan reeixits, i també armes i elements per la flota. Amb bronze van fer les seves monedes, les quals eren grosses i estaven fetes amb motllos i no manualment.
D'origen etrusc semblen objectes d'ús diari per a la comoditat de la vida: entre aquests, el vestit ornamental per a les processons triomfals (que semblen un invent etrusc) i els vestits dels reis i magistrats de Roma (Toga picta, toga praetexta, bulla daurada, la cadira curul d'ivori). Els etruscs eren molt aficionats a la gastronomia i a la bona taula, i foren ridiculitzats pels romans perquè eren molts grossos, en general.
L'art etrusc va perdre la seva originalitat al i va esdevenir una prolongació del grec, al qual es va assimilar al .
Pintura romana
miniatura|Escena de la vida d'Íxion, Casa dels Vettii, Pompeia. La pintura romana és la part de l'art romà de la qual es conserven menys restes. Només excepcionalment ens han arribat mostres de les pintures romanes i de fet només han sobreviscut les pintures sobre materials resistents.
La pintura romana exercí una influència significativa en l'evolució de la pintura occidental. La seva tradició reemergí en diversos moments de la història durant molts segles essent especialment important en la gestació de l'art paleocristià, romà d'Orient i romànic, i donant moltes idees als pintors del Renaixement, del Neoclassicisme i del Romanticisme.Rosenblum, Robert. Transformations in late eighteenth century art. Princeton University Press, 1970. p. 3-49Kitzinger, Ernst. The Arts as Aspects of a Renaissance: Rome and Italy. In Benson, Robert L.; Constable, Giles & Lanham, Carol Dana. Renaissance and renewal in the twelfth century. Volume 26 de Medieval Academy reprints for teaching da Mass Medieval Academy of America Cambridge. University of Toronto Press, 1991. p. 637-669
L'estil pompeià rep aquest nom precisament per pertànyer a les ciutats enterrades per les cendres del volcà Vesubi l'any 79: Pompeia i Herculà principalment. Malgrat el nom d'estil pompeià segurament el centre de la producció de la pintura romana va ser la ciutat de Roma.
Era típic d'una casa senyorívola romana tenir tots els angles de les parets pintades i d'això se'n deriva una gran riquesa quantitativa de decoracions pictòriques. En això també s'apreciava la influència grega.
Hi ha quatre estils o esquemes decoratius pompeians: Primer estil pompeià difós per tota la zona hel·lenística dels segles II-II aC Segon estil cap al 120 aC Tercer estil que arriba fins a la meitat del segle I amb l'emperador Claudi Quart estil documentat a Pompeia l'any 60.
Mosaic romà
miniatura|Mosaic dels dotze treballs d'Hèrcules procedent de Llíria, Camp de Túria. Els mosaics romans estaven fets amb petites peces anomenades tessel·les, per aquest motiu es referissin a ells també com opus tessellatum. Les tessel·les són peces de forma cúbica, fetes de pedra calcària o de vidre o ceràmica, molt cuidades i elaborades i de diferents mides. L'artista les disposava sobre la superfície, com un trencaclosques, distribuint el color i la forma i aglomerats amb una massa de morter.
El mosaic romà és considerat com una pintura feta de pedra. És un art que viu de la pintura pel que fa a temes es refereix. Els assumptes d'un mosaic no tenen identitat pròpia, són els mateixos que poden trobar-se en la pintura, però es diferencia d'ella en el fet que la perspectiva és falsa i forçada. La seva inspiració està en els dibuixos dels tapissos dels teixits i de l'obra pictòrica.