La civilització de Caral, Caral-Supe o Norte ChicoEl nom està discutit. Caral o Caral-Supe són els noms utilitzats als treballs de Shady i els més usuals a fonts en castellà. Les fonts en anglès solen utilitzar Norte Chico, tal com ho fa Haas et al. (2004). fou una societat complexa precolombina que tenia fins a trenta grans centres de població a la que ara és la regió del Norte Chico, entre el litoral central i septentrional del Perú. És la civilització coneguda més antiga d'Amèrica i un dels sis llocs on la civilització es va originar per separat en el món antic. Prosperà entre el i . El nom de Caral prové de la ciutat sagrada de Caral, un important jaciment arqueològic situat a la vall del Supe, on també es troben altres jaciments d'aquesta civilització. La societat complexa de Caral aparegué un mil·lenni després dels sumeris a Mesopotàmia i precedí la civilització olmeca de Mesoamèrica en gairebé dos mil·lennis.
En termes arqueològics, la civilització de Caral és una cultura preceràmica de l'Arcaic Tardà precolombí; no tenia ceràmica i no s'hi han observat gaires manifestacions d'art. L'assoliment més impressionant en fou l'arquitectura monumental, que inclou grans terraplens per elevar-hi construccions i fer-hi places circulars enfonsades. Els indicis arqueològics assenyalen l'ús de la tecnologia tèxtil i, possiblement, l'adoració de símbols comuns de Déu, activitats recurrents en cultures andines precolombines posteriors. Se suposa que era necessari un govern sofisticat per dirigir aquesta antiga societat. Encara queden preguntes sobre la seva organització, en particular sobre l'impacte dels recursos alimentaris en la política.
Des de la dècada del 1940, com a mínim, els arqueòlegs ja sabien que hi havia jaciments arqueològics a la zona. Les primeres investigacions es dugueren a terme a Aspero, un jaciment a la costa identificat el 1905, i més tard ja es treballà terra endins a llocs com Caral.
No va ser fins al final de la dècada de 1990 que un grup d'arqueòlegs peruans, liderats per Ruth Shady Solís, obtingueren per primera vegada informació extensa sobre la civilització amb investigacions a Caral. Un article del 2001 a la revista Science sobre les investigacions de Caral i un altre del 2004 a la revista Nature que explicava el treball de camp a una zona més àmplia i incloïa datacions basades en el radiocarboni revelaren la gran importància d'aquesta civilització i suscitaren un gran interès.Vegeu, per exemple, una notícia de la CNN miniatura|Ruïnes de les dues piràmides principals de Caral, a l'àrida vall del Supe. Història i geografia El Perú andí és una de les sis zones del món on s'ha determinat que hi ha hagut un desenvolupament autòcton de la civilització, una de les dues de l'hemisferi occidental, juntament amb Mesoamèrica. La civilització de Caral ha endarrerit l'horitzó de societats complexes a la zona peruana en més de mil anys, ja que la cultura Chavín, circa 900 aC, havia estat considerada durant anys la primera civilització de la zona. De fet, encara és citada com a tal en alguns documents no especialitzats. «El retard indicat sembla contradit per la civilització de Caral; als seus treballs, Mann és molt crític amb la manca d'atenció general a l'Amèrica precolombina.»
El descobriment de la civilització de Caral també ha portat el focus d'investigació que estava situat als Andes (on es troben els principals emplaçaments de la cultura Chavín i del posterior imperi Inca) a les zones litorals del Perú. La zona de la civilització de Caral se situa entre el litoral central i septentrional del país, entre uns 150 i 200 km al nord de Lima, més o menys limitada per la vall del Lurín al sud i la vall del Casma al nord. Comprèn les valls de quatre rius litorals: Huaura, Supe, Pativilca i Fortaleza. Els jaciments coneguts es concentren al voltant dels tres darrers, que comparteixen una mateixa plana litoral. Les tres valls principals cobreixen tan sols 1.800 km², i la recerca ha posat l'accent en la densitat dels centres de població.
El litoral peruà és una zona on sembla «improbable, fins i tot aberrant» que s'hagués de produir el desenvolupament «pristí» de la civilització, en comparació amb altres bressols de la civilització. És extremament àrid, limitat per dues ombres orogràfiques (causades pels Andes a l'est i pels vents alisis del Pacífic a l'oest). A la regió hi ha més de cinquanta rius que porten aigua del desgel andí. L'expansió del regadiu a partir d'aquestes fonts d'aigua es considera decisiva en l'aparició de la civilització de Caral; «La pretensió en aquesta columna "News of the Week" de Science que Caral és el centre urbà més antic d'Amèrica és incerta.» tota l'arquitectura monumental de diversos jaciments s'ha trobat a prop de canals de rec.
miniatura|Una plaça circular enfonsada davant d'una piràmide a Caral Les proves de datació basada en el carboni 14 de Jonathan Haas et al. indicaren que 10 de les 95 mostres preses a les zones de Pativilca i Fortaleza dataven d'abans del 3500 aC; la més antiga, del 9210 aC, ofereix «indicacions limitades» d'assentaments humans durant l'era de l'Arcaic Primerenc precolombí. Dues dates del 3700 aC s'associen amb arquitectura comunal, però és probable que siguin anòmales. És a partir del 3200 aC que és clara la presència d'assentaments humans a gran escala i de construccions comunals. Mann, compendiant la bibliografia existent el 2005, suggereix que «un temps abans del 3200 aC, i possiblement abans del 3500 aC» és la data del començament del període formatiu de la civilització de Caral. També destaca que la data més antiga associada a una ciutat és el 3500 aC, a Huaricanga (ciutat situada a la vall del riu Fortaleza, que és la vall més septentrional), segons les datacions de Haas.
Les datacions de Haas corresponents al principi del tercer mil·lenni aC suggereixen que els centres de població de la costa i de l'interior es desenvoluparen en paral·lel. Malgrat això, del 2500 al 2000 aC, durant el període de màxima expansió, la població i el desenvolupament clarament es desplaçaren cap a l'interior. Així, sembla que el desenvolupament més important es produí en grans nuclis interiors com ara Caral, tot i que encara depenien del peix i el marisc de la costa. Les dates de l'apogeu de la civilització estan en consonància amb les obtingudes per Shady a Caral, que mostren habitació del 2627 aC al 2020 aC. Tanmateix, que les zones costaneres i les interiors es desenvolupessin conjuntament segueix essent discutit (vegeu la següent secció).
Cap al 1800 aC, la civilització de Caral començà la decadència a mesura que apareixien nous centres de població al sud i al nord de la costa, així com, a l'est, dins la serralada dels Andes. És possible que l'agricultura basada en el regadiu, clau de l'èxit de la civilització de Caral, contribuís també a encaminar-la a la fi. Un investigador afirma que «quan aquesta civilització entra a la decadència, comencen a aparèixer grans canals a zones llunyanes del nord. La gent es traslladava cap a terres més fèrtils i portava el seu coneixement del regadiu.» Això seria mil anys abans del naixement de la següent gran cultura peruana, la cultura Chavín.
La costa marítima i l'interior agrícola La recerca sobre la civilització de Caral continua amb moltes preguntes sense respondre. El debat està obert respecte a dues qüestions relacionades: el grau en què l'aparició de la civilització de Caral es basà en l'aprofitament dels aliments del mar i la relació precisa que hi havia entre les poblacions de la costa i de l'interior.El terme «interior» aquí no es refereix a la zona interior muntanyosa del Perú pròpiament dit. Tots els jaciments de la civilització es troben en una franja litoral d'un màxim de 100 km (Caral es troba 23 km terra endins). «Interior» es fa servir en contrast amb els jaciments que es troben literalment adjacents a l'oceà.
Alimentació coneguda L'alimentació pròpia dels membres de la civilització de Caral ja s'ha començat a perfilar. Al jaciment de la ciutat de Caral, les plantes domesticades i comestibles que ha identificat Shady són algunes espècies de carabasseres i lleguminoses, lúcuma, guaiaba, Inga feuillei i moniato. Haas et al. també han identificat aquestes plantes estudiant jaciments de més al nord, i a més han trobat alvocats i espècies de Canna. També hi havia un component significant de peix i marisc, tant a la costa com terra endins. Shady fa constar que «les restes animals són quasi exclusivament d'animals marins» a Caral, com ara cloïsses, musclos i grans quantitats de seitons i sardines. Que els seitons es consumien terra endins és clar, però tot i així Haas diu que «els animals i algues marins no semblen formar una part important de l'alimentació en els jaciments no costaners, situats terra endins».
Hipòtesi de l'origen marítim de la civilització andina El paper dels aliments del mar a la civilització ha suscitat debat. Es va dur a terme força treball de camp a la regió litoral d'Aspero abans que es conegués el gran abast i la interconnexió de la civilització. En un article del 1973, Michael E. Moseley confirmà la manca de ceràmiques a Aspero que ja havia estat observada, i deduí que els monticles del jaciment eren plataformes de terra artificials. Però l'afirmació més agosarada que sostingué fou que una economia de subsistència marítima (consum de peix i marisc) havia estat la base de la societat i la clau del seu creixement primerenc, una teoria que més tard es definí com l'«origen marítim de la civilització andina». Aquesta hipòtesi estava en desacord amb el consens acadèmic que l'origen de les civilitzacions estava basat en l'agricultura intensiva, particularment d'almenys d'un tipus de cereal. Això s'havia considerat durant molt de temps una condició essencial per l'aparició de les societats complexes. La hipòtesi de Moseley s'ha debatut i s'ha posat en dubte (al·legant, per exemple, que s'havia sobreestimat tant la quantitat d'aliments marítims com la seva aportació calòrica), però també ha estat tractada com a versemblant en treballs com ara el sumari de Mann del 2005.
Concomitant la hipòtesi de la subsistència marítima, hi ha la idea d'un possible domini de la zona immediatament adjacent a la costa sobre la zona més interior. Aquesta idea va perdre força quan es va descobrir l'enorme magnitud Caral, una ciutat interior. Complementant l'article del 1997 en què Shady datava l'antiguitat de Caral, un reportatge del 2001 a la revista Science posava èmfasi en el predomini de l'agricultura i també indicava que Caral podia ser el centre urbà més antic del Perú (i de tota Amèrica). Així, la idea que la civilització podia haver començat adjacent a la costa va anar perdent la versemblança. De fet, un arqueòleg explicà que «més que antecedents costaners de les ciutats monumentals interiors, el que hi ha són pobles costaners satèl·lits dels nuclis monumentals interiors».
Aquestes afirmacions van ser respostes ràpidament per Sandweiss i Moseley, que van observar que Caral, tot i ser el jaciment preceràmic més gran i complex, no era el més antic. Admetien la importància de l'agricultura per la indústria i per millorar l'alimentació, però seguien defensant «el destacable paper dels recursos marítims en l'inici de la civilització andina». Actualment, hi ha consens acadèmic que els nuclis interiors tenien poblacions significativament més grans, i que, com que hi havia molta més gent al llarg dels quatre rius que a la costa, els primers havien de ser dominants. La pregunta és quina de les zones es va desenvolupar abans i creà el model que permeté el desenvolupament subsegüent. Haas rebutja que el desenvolupament marítim en llocs a la costa fos previ, i apunta a un desenvolupament contemporani basant-se en les seves datacions. D'altra banda, Moseley segueix convençut que la població costanera d'Aspero és el nucli més antic i que la seva subsistència marítima va servir com a base per la civilització.
El cotó i la política