El Concert per a piano i orquestra núm. 2 en sol menor, op 22, fou compost per Camille Saint-Saëns en només disset dies, a la primavera de 1868, a petició del pianista Anton Rubinstein, que volia dirigir una obra nova a París. L’estrena va tenir lloc el 13 de maig de 1868 a la sala Pleyel de París, amb Rubinstein a la batuta i Saint-Saëns com a solista. És el més cèlebre dels cinc concerts per a aquest instrument de Saint-Saëns.

Origen i context Han estat pocs els músics tan precoços com el francès Saint-Saëns. Als dos anys i mig va començar les seves classes de música, als tres va fer la seva primera composició i als 10 anys es va presentar com a concertista a la prestigiosa Sala Pleyel a París. Paral·lelament als seus estudis musicals va desenvolupar un interès seriós i profund per les matemàtiques, la geologia, la mineralogia i la poesia. Però semblant caràcter multifacètic en el coneixement i precocitat en la música, contrasten amb una posició força conservadora en la creació. Per això les seves aportacions com a compositor s'ubiquen més en el camp de la revitalització de certs gèneres oblidats que a la invenció de noves formes i estils musicals. miniatura|esquerra|La melodia principal del concert Com cap altre francès de la seva època, Camille Saint-Saëns va escriure en tots els gèneres: simfonia, òpera, música de cambra, cançons, música religiosa, etc. Com a destre instrumentista va compondre peces de genuí virtuosisme tan cultivat i apreciat durant el . Part d'aquest interès per exhibir els dots dels intèrprets es mostra en les seves obres per a solistes, entre elles el Concert per a piano núm. 2.

Entre les anècdotes que envolten la composició d'aquest concert destaca l'amistat que Saint-Saëns tenia amb el pianista i director d'orquestra rus, Anton Rubinstein. Aquest concert és fruit de l'interès que Rubinstein tenia per presentar-se com a director a París. La iniciativa va motivar immediatament a Saint-Saëns i en gairebé tres setmanes va compondre el Concert per a presentar-lo a la Sala Pleyel, ell mateix com a pianista i Rubinstein com a director. No obstant això, l'obra no va ser ben rebuda. Segons sembla, la interpretació de Saint-Saëns no va ser prou neta. Malgrat això, aquest concert va entrar a la sèrie d'obres estàndards del repertori pianístic. Segons el mateix Rubinstein és una obra que "Ho té tot: audàcia i elegància, enlluernadora brillantor i temperament, a més, és bona música, encara que no exempta de certa banalitat."

Estructura El concert segueix la forma tradicional de tres moviments, però exhibeix més llibertat en la tria dels temps. Normalment, el primer moviment sol ser ràpid i el segon lent, però en aquest cas l'ordre s'inverteix.

Andante sostenuto Allegro scherzando Presto

I. Andante sostenuto El concert s’inicia de manera poc convencional amb una llarga intervenció del piano solista, rica en arpegis lluminosos i acords enèrgics, abans de l’entrada de l’orquestra. El tema principal, més reposat i cantabile, es desenvolupa progressivament amb una escriptura cada vegada més exigent, fins a culminar en una nova cadència i un desenllaç de gran força.

II. Allegro scherzando Aquest moviment presenta un caràcter lleuger i gairebé dansaire, articulat al voltant d’un tema elegant i juganer que reapareix amb un encant creixent al llarg de la secció.

III. ''Presto El moviment final és ràpid i brillant, amb un aire proper al d’una tarantel·la. La música es desplega amb gran vitalitat, combinant lleugeresa i intensitat en passatges pianístics d’una gran espectacularitat tècnica.

Instrumentació El concert està escrita per a 1 piano, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, percussió i corda.

Referències

Saint-Saens, Concert per a piano num. 2 Concert per a piano num. 2 Concert Piano Saint-Saens Categoria:Composicions musicals del 1868 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1860 Categoria:Concerts de la dècada del 1860