Georg Simmel (Berlín, 1 de març de 1858 – Estrasburg, 28 de setembre de 1918) fou un sociòleg alemany.
Simmel va estudiar filosofia i història a la Universitat de Berlín. Va obtenir el doctorat el 1881 amb una tesi sobre la monadologia física de Kant i entrà a formar part del cos de professors universitaris el 1885 a la mateixa Universitat de Berlín. Tot i el suport de Max Weber no va aconseguir assumir una posició professoral estable fins al 1901. Georg Simmel va ser cofundador, junt amb Max Weber i Ferdinand Tönnies, de la Societat Alemanya de Sociologia.
Per Simmel, la sociologia s'ha de dedicar a l'estudi de la interacció social. Ha d'esbrinar les pautes d'interacció que es repeteixen en les relacions humanes. La seua formació kantiana el porta a la recerca dels a prioris sociològics, mitjançant un procediment intuïtiu. Els a prioris sociològics de Simmel parteixen de l'individu, però requereixen la reciprocitat. El primer a priori és el de les accions recíproques i es refereix al fet que el sentit de la identitat individual es construeix necessàriament mitjançant el sentiment de pertànyer a diversos grups. El segon a priori és el de la vida social empírica i es refereix a la particularitat que els individus han de ser al mateix temps actors i espectadors dels seus propis processos d'acció social. Finalment, el tercer a priori el denomina valor general de l'individu, principi que remet a la continuïtat que existeix entre la consciència que l'individu posseeix de l'estructura social i l'efectiva realitat d'aquesta estructura social.
Els plantejaments de Simmel van trobar seguidors i es va conformar una escola que va rebre el nom de Sociologia Formal. El nom es deriva del fet que els treballs de Simmel centren la seua atenció sobre les formes, sense entrar a considerar els continguts. Simmel intenta extreure generalitzacions a partir de les formes.
La influència de Simmel es deixa notar a diverses orientacions de la sociologia com ara l'Interaccionisme Simbòlic, l'Etnometodologia i les sociologies d'orientació cognitiva.
Bases de la teoria de Simmel Nivells de preocupació Hi ha quatre nivells bàsics de preocupació en el treball de Simmel. Primer, els seus supòsits sobre els mecanismes psicològics de la vida social. Segon, el seu interès en els mecanismes sociològics de les relacions interpersonals. Tercer, el seu treball sobre estructura i canvis en el Zeitgeist, l'esperit social i "cultural" del seu temps. També va adoptar el principi d'aparició, la idea que els nivells més alts emergeixen dels nivells més baixos. Finalment, va tractar sobre els seus punts de vista sobre la naturalesa i el destí inevitable de la humanitat. El seu treball més microscòpic va tractar sobre les formes d'interacció que tenen lloc entre diferents tipus de persones. Les formes inclouen subordinació, superordinació, intercanvi, conflicte i sociabilitat.
Pensament dialèctic Un enfocament dialèctic és multicausal, multidireccional, integra fets i valors, rebutja la idea que hi ha línies divisòries dures entre els fenòmens socials. Se centra en les relacions socials, no només en el present, sinó també en el passat i el futur. Està profundament centrat en els conflictes i contradiccions. La sociologia de Simmel es refereix a les relacions, especialment a la interacció, i per això va ser conegut com un ''relacionista metodològic''. El seu principi és que tot interactua d'alguna manera amb tota la resta. Simmel va estar interessat principalment en els dualismes, conflictes i contradiccions en qualsevol àmbit del món social en què es va exercir.
Consciència individual Simmel es va centrar en les formes d'associació i va prestar poca atenció a la consciència individual. Creia en la consciència creativa, creença que es pot trobar en diverses formes d'interacció, en la capacitat dels actors per a crear estructures socials i en els efectes desastrosos que aquestes estructures tenien en la creativitat dels individus. Simmel, també creia que les estructures socials i culturals arribaven a tenir una vida pròpia.
Sociabilitat Per a Simmel, les formes d'associació fan que una simple suma d'individus separats esdevingui una societat, a la qual descriu com una unitat superior composta d'individus. Estava especialment fascinat per l'impuls de la sociabilitat en l'ésser humà, que ha qualificat d'"associacions ... [a través de les quals] la solitud dels individus es resol en la unió, una unió amb els altres".
Les tríades Va fer un estudi sobre les relacions de poder en grups de tres, siguin persones o entitats. El seu concepte més conegut és el tertius gaudens, el tercer o la situació en la qual una tercera persona aprofita un conflicte entre dues altres.
Alguns dels seus punts de vista Els diners i la cultura moderna Simmel veu els diners com un component de la vida que ens ajuda a comprendre la totalitat d'aquesta. Simmel creia que les persones creaven valor en fer objectes, després separar-se d'ells i més endavant tornar a intentar superar la distància que s'havia creat entre l'objecte i la persona.
Va descobrir que aquelles coses que es trobaven massa a prop, no es consideraven valuoses, de la mateixa manera que aquelles coses que es trobaven massa lluny tampoc arribaven a considerar-se valuoses. Per determinar el valor d'una cosa es té en compte; l'escassetat, el temps, el sacrifici i les dificultats que implica l'obtenció de l'objecte.
Per Simmel suposa un canvi quantitatiu, ja que els diners farà que existeixi una diferència social que a poc a poc transforma les formes de relació i cultura.
La modernització estarà impulsada principalment per l'economia monetària, basada en els diners i no els intercanvis. Donant poder a les classes artesanes i mercantils, el grup social que protagonitzarà el canvi a causa de la seva vinculació directa als diners i no a les propietats de la terra.
Aquest canvi cultural es donarà gràcies al fet que es començarà a calculabilitzar tot a conseqüència de l'economia monetària, l'exemple més clar és el temps, "Time is Money" serà el nom que se li donarà a aquest canvi cultural, el símbol d'aquesta modernitat serà l'aparició del rellotge de butxaca representant la puntualitat.
Això comporta una societat molt més accelerada, perquè el temps es calcula basant-se a guanyar el màxim de diners possibles, creant noves formes de relacions socials.
Les relacions socials es tornen anònimes, ja que estan basades en el preu i no la confiança, per tant, l'engany serà més fàcil.
Al capítol 6 de la Filosofia dels diners, Simmel ens exposa tres formes socials que, segons ell, han pres molta autonomia amb la modernitat (fins i tot podríem dir, segons ell, que l'autonomia d'aquestes tres formes és el pilar fonamental de la modernitat).
Aquestes tres formes són les del dret, és a dir, les formes de conducta normativa que s'adopten en l'edat moderna, el diner, la forma moderna de les relacions d'intercanvi i la intel·lectualitat, una forma moderna de relacions basades en la transmissió del coneixement.
Per a Simmel, aquestes tres formes empoderen els individus perquè es converteixin en un element de la cultura objectiva, i obtindran el poder de determinar formes d'interacció social.
Apareixerà una contradicció a la vida social, perquè sembla que perdem relacions socials i alhora puja el nivell d'individualisme, independència i la possibilitat de dedicar-se al que es vulgui, ja que cada vegada augmenten més les professions relacionades amb els diners, una situació que implicarà el canvi del camp a la ciutat. Es dona en el moment que les terres deixen de ser comunals i comencen a ser monetàries, canviant el seu valor, ús, i les relacions implicades.
Sociologia urbana Simmel és pioner en el tema de sociologia urbana. És un pensador romàntic pessimista a causa de la seva descripció freda de les coses. No és un marxista que denuncia canvis i proposa una solució a aquests, descriu el que podria ser nomenat com una tragèdia, la tragèdia de la cultura.
La ciutat és la plasmació del que nosaltres volíem, la llibertat, com un bé humà o la igualtat, això pot tenir un efecte advers com l'alienació tornant la llibertat en repressió.
La creació de les grans urbs es dona per la voluntat dels individus de sortir d'aquest poble petit, on no hi ha anonimat, i junt amb creences religioses es crea una gran protecció i cohesió del grup, la ciutat serà el contrari a això.
Per Simmel la metròpoli serà la ciutat amb més de mig milió d'habitants. La ciutat és una forma social que s'escapa de l'abast de l'individu, ja que com més gran sigui la ciutat, més petit serà l'individu, creant-se un conflicte entre l'herència històrica, la cultura objectiva i les tècniques de la vida.
Per Simmel la vida a la ciutat porta a una extrema divisió del treball, especialització i una individualització contínua. L'individu s'especialitza i individualitza fins a arribar un punt on és un complement dels altres, creant una interdependència entre els ciutadans.
La metròpolis té unes exigències a les quals el metropolita s'ha d'adaptar, això comporta la creació d'un tipus especial de persones, les quals es diferencien per quatre característiques:
· Reservats; han d'amagar les emocions que perillen.
· Indiferent
· Calculador
· Intel·lectual; tot el que fa passa pel seu intel·lecte i no per les parts emocionals.
A la ciutat hi ha un predomini de l'economia monetària, gràcies a l'intercanvi de diners, que fa que es pugui efectuar aquesta relació calculadora, atès que amb els diners es pot mesurar tot amb un mateix valor.
Els diners simplifiquen completament l'enorme complexitat de la vida humana, el que podria ser el càlcul de quant val el treball d'una persona. També simplifica les negociacions entre individus, ja que només importa el caràcter o rol, deixen de ser personals i es fan impersonals i numèriques, evitant posar la nostra personalitat en risc.
L’— El concepte de distància de Simmel entra en joc quan identifica a un estranger com una persona que està lluny i a prop al mateix temps.
«L'estrany està a prop nostre, en la mesura en què sentim entre ell i nosaltres trets comuns de caràcter nacional, social, ocupacional o generalment humà. Però està lluny de nosaltres, en la mesura en què aquests trets comuns s'estenen més enllà d'ell o de nosaltres, i només ens connecten perquè connecten a moltes persones.» —Georg Simmel, «Exkurs über den Fremden», Soziologie (1908)Un estranger està prou lluny per a ser considerat com a desconegut, però prou a prop per a arribar a conèixer-lo. En una societat hi ha d'haver estranys, si es coneix a tothom, no hi ha cap persona que pugui aportar alguna cosa nova a aquest món.
L'estrany té certa objectivitat, un fet que el fa valuós per l'individu i la societat. La gent abandona les seves inhibicions al seu voltant i confessa obertament sense gens de por. Això es dona pel fet que existeix la creença de què l'estrany no està relacionat amb ningú significatiu, i, per tant, no representa una amenaça per a la vida de l'agent.
Simmel observa que l'estrany acostuma a fer feines que els altres membres dels grups són incapaços de fer o no estan disposats a realitzar-les.
En les societats premodernes eren utilitzats com a àrbitres i jutges, pel fet que s'esperava que tractessin a les faccions rivals amb una actitud imparcial. Pot ser imparcial i decidir lliurament i sense por, sent capaç de veure, pensar i decidir sense ser influenciat per l'opinió aliena.
«L'objectivitat també es pot definir com llibertat: l'individu objectiu no està subjecte a compromisos que puguin perjudicar la seva percepció, comprensió i avaluació d'allò donat.» —Georg Simmel, «Exkurs über den Fremden», Soziologie (1908)
Per tant, es podria dir que l'opinió de l'estrany realment no importa a causa de la seva desconnexió amb la societat, però alhora sí que importa a causa de la seva desconnexió amb la societat.
El pobre