miniatura|Esquema de les branques actuals de l'islam Els diferents corrents de l'islam van començar a perfilar-se immediatament després de la mort de Muhàmmad, el profeta de l'islam, l'any 632. Arran de la seva desaparició, la jove religió es va trobar confrontada a casos que no estaven abordats directament en l'Alcorà i al problema del lideratge de l'Umma (la comunitat de creients). Les divergències originades per aquests fets van donar peu a l'aparició diferents escoles de pensament, que van transformar-se en les diverses tradicions interpretatives que existeixen encara avui dia.

Actualment, les branques principals de l'islam les componen els sunnites (prop del 90% de la població musulmana mundial), els xiïtes (prop del 10%) i els ibadites (prop d'un 1% i única branca existent dels antics kharigites).

Altrament existeixen els sufís, que representen l'islam místic, així com diversos moviments i escoles de pensament més o menys vinculats amb les tres branques principals.

Islam sunnita

Els sunnites (Ahl as-Sunnah, "gent de la tradició [de Muhàmmad]") són els components majoritaris de l'islam. El mot "sunnisme" prové de sunna, el recull dels ensenyaments i actes del Profeta. Així, el terme defineix "els qui segueixen o mantenen la tradició del Profeta". També se'ls denomina "musulmans ortodoxos".

Els sunnites comparteixen el respecte dels sis articles de fe i dels cinc pilars de l'islam, encara que s'hagin desenvolupat diverses visions de com s'han de respectar concretament, vehiculades per les diferents escoles (màdhhabs) de dret religiós (fiqh). També hi ha hagut, tant antigament com actualment, visions variades pel que fa a la teologia i la filosofia, que han engendrat tota mena de corrents més o menys propers de l'ortodòxia. Però, en última instància, el que caracteritza el sunnisme és que cada fidel és l'únic responsable de la seva relació amb Déu, i els imams o altres líders religiosos no es consideren infal·libles.

Igualment, segons els sunnites, el guia suprem de la comunitat o califa ("successor del Profeta") es pot escollir democràticament, tot i que, en realitat, després del curt període del califat dels raixidun (regne dels quatre primers califes: Abu-Bakr as-Siddiq, Úmar ibn al-Khattab, Uthman ibn Affan i Alí ibn Abi-Tàlib), el títol va esdevenir una regla dinàstica hereditària.

Escoles de Dret

Una màdhhab és una escola de jurisprudència islàmica (fiqh) que serveix per a "traduir" les indicacions dels texts sagrats en lleis concretes aplicables. Per a fer-ho, els legisladors (alfaquins) disposen d'una sèrie d'eines basades en l'esforç de comprensió personal (ijtihad), és a dir, el consens (ijmà), l'analogia (qiyàs) o el respecte de l'opinió tradicional dels erudits (taqlid).

A l'origen, diferents sahaba (aquells qui van conèixer Muhàmmad) van crear llur escola de jurisprudència, però amb el pas del temps, certes d'entre elles es van anar consolidant mentre que d'altres van desaparèixer. Les diferències entre aquestes escoles d'interpretació es manifesten en qüestions pràctiques menors, i la majoria dels sunnites les consideren totes legítimes.

Actualment hi ha quatre escoles reconegudes dins del sunnisme:

Hanafita Hanafita - Fundada per Abu-Hanifa an-Numan, es considera que és l'escola més oberta a la modernitat. A escala mundial és seguida per un 45,5% de musulmans, i és predominant a l'Àsia central, Egipte del nord, el Pakistan, l'Índia, l'Iraq, Turquia, els Balcans i a molts països occidentals.

Xafiïta Xafiïta - Va ser fundada per Muhàmmad ibn Idrís aix-Xafií, i va tenir partidaris entre molts dels grans erudits musulmans. És practicada per tot el món musulmà, però és predominant a Egipte, Somàlia, Indonèsia, Tailàndia, Singapur, pels kurds i a les Filipines. A escala mundial és seguida per un 28% de musulmans, sent la segona màdhhab més important en terme de seguidors.

Malikita Malikita - L'escola malikita deriva dels treballs de l'imam Màlik ibn Anas. Predomina a l'Àfrica del Nord i Occidental. És seguida per aproximadament un 15% de musulmans.

Hanbalita Hanbalita - Considerada la més conservadora de les quatre escoles, és la que té més confiança en els hadits i rebutja l'ús de l'argument filosòfic en qüestions de creença religiosa. L'escola va ser iniciada pels estudiants d'Àhmad ibn Hanbal. La jurisprudència hanbalita és predominant entre musulmans de la Península Aràbiga. En deriva el wahhabisme, doctrina oficial de l'actual Aràbia Saudita.

Zahirita El zahirita (de l'àrab zahir, "sentit literal") (vigent entre els segles  i ), sorgit a Pèrsia, va ser alhora una escola teològica i una escola jurídica (màdhhab), sobretot a l'Àndalus, tot i que aquest vessant va desaparèixer amb la dislocació musulmana a la península Ibèrica. És una escola literalista que rebutja aferrissadament el qiyàs (ús de l'analogia). miniatura|center|700px|Distribució geogràfica de les diferents escoles de jurisprudència

Escoles i moviments derivats Existeixen un cert nombre de moviments sorgits d'aquestes escoles jurídiques i teològiques que, o bé només han adoptat una part dels ensenyaments tot manifestant el seu desacord amb la resta, o bé han sintetitzat les ensenyances de diferents corrents tot creant un nou corpus d'idees.

Wahhabisme El wahhabisme és un moviment reformador, purità i legalista, d'inspiració hanbalita, creat al per Ibn Abd-al-Wahhab a la Península aràbiga. Té l'objectiu de restaurar un islam pur, desempallegat de les innovacions aportades per la tradició, que considera com a supersticions i desviaments herètics i idolatres. Els wahhabites pensen que només les primeres tres generacions de musulmans (sàlaf), és a dir, la dels contemporanis de Muhàmmad (sahaba) i les dues següents (tabin i taba at-tabin) constitueixen exemples vàlids per a la pràctica de la religió. Així, els wahahbites titllen per exemple el sufisme i el xiisme d'heretgies. Es tracta de l'escola que domina oficialment l'actual Aràbia Saudita.

Salafisme El salafisme va aparèixer a Egipte a finals del com una via de modernització de l'islam que evita inspirar-se de la civilització Occidental. Com els wahhabites, els salafistes preconitzen el retorn a l'islam original de les tres primeres generacions (sàlaf), considerant que cal cercar en aquell període les indicacions bàsiques per a renovar l'islam actual. Avui dia aquesta denominació inclou tant islamistes moderats com extremistes, i fins i tot es fa servir com a sinònim de wahhabisme.

Deobandi Deobandi, que va aparèixer l'any 1886 al Subcontinent indi, és un moviment reformador integrista que també defensa un retorn als primers temps de l'islam i que es declara anti-occidental. És present a l'Àsia del sud i l'Afganistan, i darrerament s'ha estès a altres països com Sud-àfrica i el Regne Unit. Els deobandis segueixen el fiqh d'Abu-Hanifa i l'escola maturidita daqida. Els talibans han estat influïts pel pensament d'aquesta escola, encara que n'apliquen una versió estricta i simplista dels seus ensenyaments. El grup missioner més gran que segueix el moviment és el Tablighi Jamaat.

Barelvi Barelvi és un extens moviment present al Subcontinent indi, creat el 1880 per Ahmed Raza Khan Barelvi (Rohilkhand, Índia) per defensar les creences i pràctiques tradicionals de les crítiques dels moviments reformadors que preconitzaven un retorn a l'islam original. S'inspira del hanafisme, l'aixarisme i el maturidisme, i inclou moltes pràctiques i ritus del sufisme popular. Manté relacions conflictives amb els moviments integristes de la regió, com el Deobandi, l'Ahl al-Hadith i els talibans.

Germans Musulmans Els Germans Musulmans és una organització fundada per l'erudit egipci Hassan al-Banna l'any 1928. Amb les seves diverses branques és el moviment sunnita més gran del món àrab. Els Germans Musulmans no es preocupen pels detalls teològics i accepten els musulmans de qualsevol de les quatre escoles ortodoxes sunnites. Els seus objectius són restablir el califat i obtenir una major islamització de la societat, considerant que només l'Alcorà i la sunna són "l'únic punt de referència per a ordenar la vida familiar, individual i comunitària musulmana, així com l'estat."

Jamaat al-Muslimín Jamaat al-Muslimín va néixer al Sud-est asiàtic als anys 1960, creat per Syed Masood Ahmad. És un moviment extremadament rigorista, actualment basat al Pakistan, i molts grups extremistes i terroristes islàmics se'n reivindiquen seguidors.

Islam xiïta miniatura|Mesquita d'Alí a Najaf, Iraq, on hi està enterrat el primer imam xiïta.

El xiisme (aś-śīʿa, "seguidors d'Alí") és la segona denominació més gran de l'islam, encara que només es tracti d'una minoria dins del conjunt del món musulmà (entre un 10% i un 15%).

Aquest corrent inclou moltes ramificacions així com diverses visions teològiques i filosòfiques, escoles de jurisprudència i moviments espirituals. La identitat xiïta va emergir ràpidament després de la mort del segon califa, Úmar ibn al-Khattab, i la seva component principal, l'imamisme, es va formular durant els dos segles següents;Dakake (2008), pàgs 1 i 2 els primers governs i societats xiïtes es van establir a finals del .

Els xiïtes comparteixen amb els sunnites les creences bàsiques en l'autoritat de l'Alcorà i en els ensenyaments de Muhàmmad, però se'n diferencien perquè consideren que els descendents de la família del Profeta (lAhl al-Bayt o "Gent de la Casa") gaudeixen d'un rol espiritual i polític especial que els converteix en els únics dirigents legítims de la comunitat. D'aquesta manera, dins del xiïsme s'accepta l'existència d'una jerarquia eclesiàstica, anomenada "imamat", i es consideren els "imams xiïtes" com a descendents actuals de lAhl al-Bayt. De fet, els hadits xiïtes inclouen les dites dels imams.

Igualment, pels xiïtes, Alí ibn Abi-Tàlib, el cosí i gendre de Muhàmmad, va ser el primer d'aquests imams i havia de ser el seu primer successor, per això també rebutgen la legitimitat dels tres primers califes ben-guiats.

Una altra diferència és la creença en l'existència d'un missatge ocult contingut en l'Alcorà, missatge que només els imams serien capaços d'interpretar. Això fa que aquest corrent tingui una forta component esotèrica.

El xiisme és sobretot predominant a l'Iran i a l'Iraq, tot i que té seguidors disseminats per diverses zones d'Àsia i d'arreu. Es divideix en tres branques principals, de les quals van sorgir-ne una munió de subgrups: la més important i coneguda és l'imamisme (o els "duodecimams", ja que creuen en els dotze imams xiïtes); les altres dues, amb menys seguidors, són l'ismaïlisme ("septimams") i el zaidisme, que discuteixen el llinatge dels dotze imams i diverses altres creences.Tabatabae (1979), pàg. 76

Imamisme Els imamites consideren que el dotzè imam és en "ocultació" i que reapareixerà just abans del Yaum al-Qiyamah (dia del Judici Final) per redimir els homes. Són l'escola xiïta més extensa (un 85%), seguidors de la màdhhab jafarita, i predominen a l'Azerbaidjan, l'Iran, l'Iraq, el Líban i Bahrain, tenint un nombre de seguidors significatiu al Pakistan, Kuwait i l'est de l'Aràbia Saudita. Es divideixen en els subgrups següents, encara que aquests no es consideren sectes diferents:

L'escola de dret jafarita El jafarisme és una de les primeres escoles de jurisprudència islàmica (màdhhab) que es va formar. Es basa en els ensenyaments de Jàfar as-Sàdiq (702 - 765), sisè imam xiïta, i és la principal escola del fiqh dins del xiisme.

Ussulisme Els practicants de l'ussulisme formen la majoria aclaparadora dels imamites. Segueixen un Marja-i taqlid ("Gran Aiatol·là") pel que fa al taqlid i al fiqh i es concentren a l'Iran, l'Iraq i el Líban.

Akhbarisme L'akhbarisme és similar a l'ussulisme amb la diferència que rebutja l'''ijtihad a favor del hadit. És present al Bahrain.

Xaykhisme