Crim perfecteTítol en català a l'ÉsadirFitxa de doblatge al català a ElDoblatge (títol original en anglès Dial M for Murder) és una pel·lícula estatunidenca de 1954 dirigida per Alfred Hitchcock. El guió és del dramaturg Frederick Knott, adaptat de la seva pròpia obra teatral, aquesta va ser estrenada el 1952 a la BBC i posteriorment als teatres del West End i Broadway. Grace Kelly va estar nominada al BAFTA a la millor actriu estrangera pel seu paper a la pel·lícula.Nominacions i premis a IMDb
L'any 2008 Andrew Davis en va fer un remake sota el nom d'Un crim perfecte (A Perfect Murder), amb Michael Douglas, Gwyneth Paltrow i Viggo Mortensen en els papers principals.
Argument La història transcorre en un barri benestant de Londres. Margot Wendice (Grace Kelly), una hereva acomodada, està casada amb Tony Wendice (Ray Milland), antic tennista professional, però manté una relació amb Mark Halliday (Robert Cummings), escriptor nord-americà de novel·la criminal. Quan Tony descobreix l’adulteri i comprèn que pot perdre la seva esposa —i, amb ella, la seva fortuna—, decideix organitzar-ne l’assassinat.
Per dur a terme el pla, recorre a Swann, un antic company d’escola ara convertit en un petit delinqüent. Tony el fa xantatge i li ofereix mil lliures a canvi que mati Margot seguint unes instruccions molt precises. L’endemà a la nit, Tony porta Mark a sopar al seu club amb la intenció de deixar Margot sola a casa. Cap al final de la vetllada, truca a la seva esposa perquè s’aixequi del llit i vagi cap a la sala d’estar, on Swann l’espera amagat. L’assassí intenta estrangular-la, però Margot aconsegueix defensar-se i el mata clavant-li unes tisores. Tony, que ha escoltat l’escena a través del telèfon, comprèn que el seu pla ha fallat.
De retorn al pis, manipula les proves per capgirar la situació. La seva intenció és presentar el que ha estat una defensa pròpia com un crim premeditat: Margot hauria assassinat un xantatgista que amenaçava de revelar la seva relació amb Mark. La maniobra funciona i la jove és detinguda i condemnada a mort. Quan l’execució sembla imminent, un inspector de policia, més atent del que Tony havia previst, prepara una trampa per fer-lo caure. Finalment, el marit queda desemmascarat i surt a la llum la prova que revela que ell era el veritable responsable de l’intent d’assassinat.
Repartiment Ray Milland: Tony Wendice Grace Kelly: Margot Mary Wendice Robert Cummings: Mark Halliday John Williams: Inspector en Cap Hubbard Anthony Dawson: Capità Lesgate Leo Britt: narrador Patrick Allen: Detectiu Pearson George Leigh: Detectiu Williams George Alderson: primer detectiu Robin Hughes: Sergent de Policia O'Brien
Hitchcock volia Cary Grant com a Tony Wendice, però Jack Warner ho rebutjà perquè temia que el públic no acceptés veure’l en un paper tan pervers. Finalment escollí Ray Milland, que donà al personatge una elegància cínica i una hipocresia molt refinada.
miniatura|Fotografia promocional de Grace Kelly per a Dial M for Murder, 1953
La pel·lícula marcà la primera col·laboració entre Hitchcock i Grace Kelly. El director l’havia descobert en una prova de càmera i hi veié la seva actriu ideal: freda, sofisticada i amb una sensualitat amagada. La MGM la cedí per 20.000 dòlars, i la bona entesa amb Hitchcock fou immediata; Kelly acabà sent amiga íntima del matrimoni Hitchcock.
El repartiment es completà amb Robert Cummings com a amant de Margot, John Williams com l’inspector Hubbard i Anthony Dawson com Swann. Tant Williams com Dawson reprenien papers que ja havien interpretat al teatre, i Williams es convertiria després en un rostre habitual de l’univers hitchcockià.
Durant el rodatge, Grace Kelly despertà una forta fascinació entre els seus companys masculins. Se li atribuïren relacions amb Frederick Knott, Anthony Dawson i sobretot Ray Milland, que s’hauria enamorat profundament d’ella fins a posar en risc el seu matrimoni.
Gènesi Després de la recepció moderadament favorable de Jo confesso (1952), Warner Bros. instà Hitchcock a posar en marxa un nou rodatge amb rapidesa. En aquell moment, el director treballava en el guió d’un projecte titulat provisionalment The Bramble Bush, però l’estudi volia una producció més immediata. Hitchcock es decantà aleshores per adaptar una peça teatral d’èxit que li havia recomanat el director de fotografia Jack Cardiff. Dial M for Murder, escrita pel dramaturg anglès Frederick Knott, s’havia estrenat a Londres el juny de 1952 i havia arribat aquell mateix setembre al Plymouth Theatre de Nova York. Warner adquirí els drets a Alexander Korda per 30.000 dòlars, una quantitat considerable. Després de La soga (1948), era la segona vegada que Hitchcock portava una obra teatral a la pantalla.
miniatura|Robert Cummings i Grace Kelly a Dial M for Murder
El director hauria preferit filmar a Anglaterra, als estudis d’Elstree, tant per allunyar-se de la pressió dels productors nord-americans com per donar més autenticitat als ambients. Warner Bros., però, descartà aquesta opció perquè no volia traslladar a Europa les càmeres necessàries per al 3D. La decisió de rodar en relleu provenia de Jack Warner, que veia en aquest procediment una manera de respondre a l’auge de la televisió. L’any anterior, la mateixa companyia havia obtingut un gran èxit amb Els crims del museu de cera, d'André De Toth, també rodada en 3D, i Warner confiava que el nom de Hitchcock faria encara més atractiva la novetat tècnica.
Hitchcock preparà el guió amb Frederick Knott, de qui valorava especialment l’enginy dramàtic. Lluny d’intentar «obrir» artificialment l’obra, decidí conservar-ne la concentració espacial. Com ja havia fet a La soga, situà gairebé tota l’acció en un únic decorat construït als estudis de Warner Bros.: l’apartament dels Wendice. Només alguns plans filmats a Londres, davant de la casa del matrimoni, trenquen puntualment aquest espai tancat. Fins i tot el judici de Margot queda fora de camp. Hitchcock el resol amb una sèrie de primers plans de Grace Kelly, mentre els canvis d’il·luminació i de color del fons suggereixen el pas per les diferents fases del procés judicial. Anys més tard, en les converses amb François Truffaut, Hitchcock defensaria aquesta decisió. Segons ell, els intents de fugir de la unitat de lloc en una adaptació teatral sovint acaben essent recursos artificials que dispersen l’atenció de l’espectador i destrueixen allò que dona força al teatre: la concentració. El mateix director trià personalment els mobles i objectes que havien de formar part de l’apartament dels Wendice.
Rodatge El rodatge durà només trenta-sis dies, però fou tècnicament complex perquè Warner imposà a Hitchcock l’ús del 3D. La càmera, molt voluminosa i amb dos objectius, limitava els moviments i obligà el director a adaptar la posada en escena. Hitchcock fins i tot feu construir una fossa al decorat per obtenir més plans contrapicats. En lloc d’utilitzar el 3D com a efecte espectacular, Hitchcock el posà al servei del suspens: accentuà la sensació de tancament dels personatges i destacà objectes clau com el telèfon, les tisores o les claus. Per als crèdits inicials, com que no podia filmar un primeríssim pla real del disc d’un telèfon, feu construir una maqueta gegant accionada per un dit de fusta.
miniatura|esquerra|Fotografia promocional d’estudi d’una prova de vestuari de Grace Kelly per a la pel·lícula Dial M for Murder
L’escena de l’intent d’assassinat fou una de les més difícils de rodar. Calia combinar violència, tensió sexual i efectes de relleu, sobretot en el gest de Grace Kelly estenent la mà cap a la pantalla i en els reflexos de les tisores. Hitchcock s’hi implicà tant que perdé deu quilos durant els assajos i el rodatge. També destaca l’escena en què Tony convenç Swann perquè assassini Margot. A través del muntatge, la disposició dels actors i un pla zenital molt expressiu, Hitchcock converteix una manipulació psicològica gairebé inversemblant en una seqüència d’una lògica dramàtica implacable.
Hitchcock acceptà rodar Dial M for Murder en 3D, però estava convençut que aquella tècnica seria una moda passatgera. De fet, quan la pel·lícula s’estrenà comercialment, el 3D ja havia perdut força, i només es projectà en aquest format en un nombre limitat de sales dels Estats Units; a la resta de països es veié en versió plana. No fou fins a començaments dels anys vuitanta, amb la reestrena de la pel·lícula, que el públic pogué recuperar l’experiència original en 3D i apreciar l’ús subtil i gens efectista que Hitchcock havia fet del procediment.
Durant el rodatge de Dial M for Murder, la relació entre Grace Kelly i Ray Milland provocà un petit escàndol. Milland se separà temporalment de la seva esposa, i la premsa de Hollywood presentà Kelly com una «trencadora de matrimonis», fet que perjudicà la seva reputació i preocupà els estudis. Pressionada pels mitjans i per la seva família, acabà deixant Milland.
Recepció miniatura|Anunci del cinema a l’aire lliure Redwood Drive-In de Dial M for Murder . Publicat a The Press Democrat l’11 d’agost de 1954
L’estrena nord-americana de Dial M for Murder fou un èxit comercial important: recaptà més de 13 milions de dòlars amb un pressupost d’uns 1,4 milions. La crítica dels Estats Units, però, fou positiva amb reserves. Alguns retreien que la pel·lícula no conservés prou la dimensió claustrofòbica de l’obra teatral o que fos massa verbal i lenta, perquè l’acció avançava sobretot a través del diàleg. Altres crítics, en canvi, valoraren la inventiva visual de Hitchcock. El Washington Post destacà l’ús magistral dels angles de càmera, les ombres, els plans llargs i els primers plans sobtats, com si el director jugués amb el guió amb plena llibertat.
A França, on s’estrenà el febrer de 1955, la recepció també fou favorable però matisada. Alguns crítics la veieren com una obra ben feta però sense gaire profunditat. Jean de Baroncelli la definí com un bon exercici d’estil, mentre que R. M. Arlaud la comparà amb una partida d’escacs impecable. André Bazin en destacà la precisió de rellotgeria, tot acceptant-la com una adaptació teatral eficaç.
La crítica de Jacques Doniol-Valcroze a Cahiers du cinéma obrí una reflexió més àmplia sobre la coherència de l’obra de Hitchcock, la recurrència dels seus temes i motius i el seu valor com a autor. Per a alguns crítics francesos, Dial M for Murder fou un pas important en el reconeixement de Hitchcock com a cineasta d’autor.
Hitchcock considerava Dial M for Murder una obra menor, gairebé un encàrrec fet per obtenir un èxit ràpid, i arribà a dir a Truffaut que l’hauria poguda dirigir «per telèfon». Durant molt de temps aquesta opinió condicionà la recepció crítica, però amb els anys la pel·lícula guanyà prestigi.
miniatura|D’esquerra a dreta: Ray Milland, Robert Cummings i John Williams a Dial M for Murder
El film reprèn alguns grans temes hitchcockians: una dona situada entre dos homes que volen posseir-la, el perill dins el matrimoni i la possibilitat de l’assassinat conjugal, com ja passava a Sospita. Però sobretot juga amb la culpa de l’espectador: en l’escena de la trucada, el públic arriba a desitjar que el pla criminal funcioni prou perquè Margot es desperti i pugui sobreviure, de manera que queda atrapat en una tensió moral contradictòria.
Tony Wendice és un dels malvats més seductors de Hitchcock: elegant, intel·ligent, irònic i molt més fascinant que el seu rival amorós, Mark Halliday. Fins i tot després de ser desemmascarat per l’inspector Hubbard, conserva una impecable cortesia britànica i ofereix whisky als presents, començant per la dona que ha intentat assassinar. En aquest gest final, la pel·lícula suggereix fins i tot una fugaç admiració de Margot envers ell.
Referències
Bibliografia
Categoria:Pel·lícules basades en obres de teatre Categoria:Pel·lícules dels Estats Units del 1954 Categoria:Pel·lícules sobre un assassinat Categoria:Pel·lícules dirigides per Alfred Hitchcock