miniatura|Minifaldilla La minifaldilla, minifalda o minifaldeta és una peça de roba femenina consistent en una faldilla curta, per damunt dels genolls, recta o bé prisada. Per a alguns, ha de ser necessàriament una peça de roba molt curta, «la llargada de la qual no ha de ser de més de 10 cm per sota de les natges per tal de merèixer aquesta denominació».Sophie George, Le Vêtement de A à Z, pàg. 100 En aquest cas, la faldilla més llarga, però rematada just damunt dels genolls, s'anomena faldilla curta per a distingir-la de la minifaldilla pròpiament dita. Habitualment s'anomena la minifaldilla de manera abreujada: mini. Tanmateix, també es pot distingir la microfaldilla, que encara és més curta, i que té la vora inferior justament a l'alçada de les natges.
La minifaldilla, inspirada per la dissenyadora anglesa Mary Quant el 1965, es va popularitzar molt ràpidament a tot el món occidental. Esdevinguda un dels símbols de la revolució sexual i de l'alliberament de la dona, la mini fou una de les manifestacions més evidents de l'evolució dels costums vestimentaris femenins.
L'èxit considerable de la mini conduí al desenvolupament dels pantis, i gairebé a la desaparició de les mitges. Amb el temps, la mini s'ha modernitzat i diversificat de la mà de les col·leccions proposades pels dissenyadors de moda.
Història Orígens històrics miniatura|esquerra|Soldats romans portant la faldilleta de l'uniforme. A l'antiguitat clàssica grecoromana, la túnica i la faldilleta curtes només eren per als esclaus i per als soldats, en tot cas homes. Amb el temps, la túnica curta va acabar sent substituïda per túniques més llargues o per pantalons. A l'edat mitjana van aparèixer els primers pantalons utilitzats exclusivament pels homes. En aquesta època es va concretar, tot i que molt més tardanament, la norma estricta de reservar els pantalons per als homes i les faldilles per a les dones, tot i que algunes tradicions locals de faldilles portades per homes van perdurar almenys fins al i l'adveniment de la Revolució Industrial, com és el cas del kilt escocès.
Les dones van adoptar la faldilla curta per primera vegada en la pràctica esportiva, durant la dècada de 1920, primer en el tennis i després en el patinatge artístic. Com a vestimenta de carrer, en canvi, no va aparèixer la minifaldilla fins a la dècada de 1960. Tanmateix, hi ha testimonis gràfics d'haver-se portat faldilles extremadament curtes abans de la II Guerra Mundial al Canadà, potser més com a reclam publicitari que altra cosa i, de fet, aquesta tendència no va prosperar.
La dècada del 1960 L'aparició de la minifaldilla de Mary Quant Oficialment, però, es considera que la primera minifaldilla va aparèixer el 1962 en una boutique anomenada Bazaar, a King's Road, al barri de Chelsea, a Londres. La seva creadora, Mary Quant, era aleshores una jove dissenyadora de moda autodidacta, d'estil pop. Mary Quant reconegué que la primera mini que va confeccionar era per portar-la ella mateixa.Ho explica al seu llibre Quant on Quant ("Quant, per Quant") Tot seguit va començar a vestir les seves amigues, que trobaven divertit i provocador el fet d'anar ensenyant les cames. Però també hi ha qui diu que la noia es va comprar la seva primera mini a la Boutique des Arts, a Saint-Tropez, abans de posar-la de moda al Regne Unit.
El dissenyador Jacques Delahaye va provar de llençar la minifaldilla a França des del 1963, però encara devia ser massa prematur i no va tenir gens d'èxit.Yvonne Deslandres et Florence Müller, Histoire de la mode au XXe siècle, p. 256.
Finalment, el 1965, Mary Quant va incloure la mini a la seva col·lecció i va obtenir un èxit immediat, primer com a símbol del Swinging London, tot seguit per tot Europa i després a tot Occident.Noberto Angeletti et Alberto Oliva, En VOGUE, page 179 A alguns llocs, com als Països Baixos, va ser prohibida en un primer moment perquè la trobaven massa provocativa.
També el 1965, el francès André Courrèges fou el primer a treure realment profit del fenomen, quan en va fer la peça clau de la seva col·lecció primavera-estiu, amb una versió més futurista que la de la seva col·lega britànica. Va presentar molts models de minifaldilles d'alta costura que, contràriament a les de Quant, ja no eren rectes, sinó més curtes d'un costat que de l'altre, de manera que les anomenaren "faldilles trapezi".
L'èxit de la minifaldilla miniatura|Una minifaldilla. Contràriament a André Courrèges, Mary Quant proposà una línia de vestits més popular. Alhora assequibles, futuristes i pràctiques, les seves col·leccions Chelsea look obtingueren molt ràpidament un èxit considerable, i la mini era el vaixell insígnia d'aquestes col·leccions. Molt aviat, Mary Quant associà al seu invent unes botes altes.Colin McDowell, Haute pointure, une histoire de la chaussure, page 73 Paral·lelament, aparegueren els models de confecció en sèrie (l'anomenat prêt-à-porter), destinats a vestir les dones amb elegància i a preus moderats. Les adolescents s'apropiaren així d'aquestes minis de colors atrevits i clars, esdevingudes un veritable símbol de l'alliberament de la dona en un context de prosperitat econòmica que afavoreix la transgressió de les normes socials.Victoria Déodato, « La femme dans l'univers romanesque de Michel Houellebecq », p. 14 La mini esdevingué aleshores un dels senyals de l'evolució dels costums de les dones joves, i provocà l'escàndol en determinats mitjans conservadors. Ja el 1964, Noëlle Noblecourt, presentadora del programa de televisió "Télé Dimanche" va ser acomiadada de l'ORTF, segons la versió oficial, per haver ensenyat els genolls en pantalla, tot i que, en una entrevista concedida a Vincent Perrot una trentena d'anys més tard, la mateixa interessada va afirmar que la causa real fou que ella destorbava la carrera professional de Raymond Marcillac, aleshores director d'informatius de TF1.Documental Des femmes enchaînées, des femmes déchaînées, realitzat per Pascale Clark i Jean-Pierre Devillers, i emès al canal France 3 el 24 de maig de 2010. La dissenyadora Coco Chanel s'oposà violentament a l'arribada de la minifaldilla, en tant que «Christian Dior considera que el genoll és la part més lletja del cos». El ministre francès d'Educació, Christian Fouchet, la considerava «fora de lloc als instituts». Això no va impedir que nombroses dones famoses, tals com Sylvie Vartan, Twiggy, Françoise Hardy, Catherine Deneuve o Brigitte Bardot es posessin la mini i en fessin bandera, mentre que les nord-americanes Joan Baez o Janis Joplin, per exemple, encara més inconformistes, s'atrevien amb els texans. Mary Quant reconegué amb elegància: «Ni jo, ni En Courrèges no hem tingut pas la idea de la minifaldilla. És el carrer qui l'ha inventat».François Baudot, Mode du siècle, page 204 En efecte, «per primer cop, la moda ve del carrer, de Kings Road i de Carnaby Street: minifaldilla, impermeable curt de vinil, jersei ajustat, pintallavis pàl·lid i pestanyes postisses».Noberto Angeletti i Alberto Oliva, En VOGUE, pàgina 180
A partir de 1965, l'escurçament de les faldilles prengué les dimensions d'un veritable fenomen de moda que no va parar de créixer els anys següents. La importància d'aquest fenomen comportà la moda del mot «mini» per ell mateix, i el cantautor Jacques Dutronc en feu una cançó el 1966: Mini, mini, mini. No menys de 200.000 minis es van vendre a França el 1966. A la fi de la dècada, a França, «l'emancipació juvenil […] passa pels cabells llargs per als nois i la minifaldilla per a les noies».Anne-Marie Sohn, «Un nouveau défi: traiter à égalité féminin et masculin, ou de l'histoire des femmes à l'histoire de "tous les garçons et les filles"», Le Mouvement Social, 2002/1 - Núm. 198, pàg. 134.
El 1969, el fotògraf de moda Berry Berenson retratà la seva germana, Marisa Berenson, model i futura actriu, amb una minifaldilla d'Yves Saint Laurent. Aquesta imatge esdevingué el símbol gràfic de l'esperit de llibertat omnipresent a la moda dels anys seixanta.Noberto Angeletti i Alberto Oliva, En VOGUE, pàgina 181 Fins i tot el mateix any 1969 Roland Barthes escrigué a la revista Marie-Claire: «No es tracta d'un escurçament, sinó d'una construcció perfecta».
L'estat espanyol A l'estat espanyol es vivia en aquests anys sota la dictadura franquista. Amb l'arribada del turisme a les costes, a més d'una nova font d'ingressos, van aparèixer noves formes de vida. Simultàniament, començaven a arribar a les fàbriques i a la universitat les generacions que no havien participat en la Guerra Civil espanyola. Tots aquests factors van posar de manifest les limitacions d'un règim autoritari, ja que el nivell de llibertat personal i política de la població no va augmentar de la mateixa manera. Però la classe mitjana, que havia aparegut amb el desenvolupament econòmic dels seixanta, buscava instintivament menys coercions, en part, a causa de la mateixa cultura de classe mitjana, i també per la influència de la televisió i les facilitats més grans per viatjar, i també pels milions de turistes de l'Europa rica i liberal que arribaven a Espanya cada estiu. El predomini del nacionalcatolicisme semblava haver arribat a la seva fi.
Aquest és el marc propici per a l'entrada de la mini a la moda femenina, a partir dels darrers anys seixanta, i ho feu inicialment amb les noies universitàries de classe mitjana, però de seguida també amb les noies treballadores de tot l'espectre social. La minifaldilla va rebre un rebuig molt sonat de l'Església Catòlica i de la "gent d'ordre", però de cap manera es va poder aturar la seva embranzida.
El fenomen de moda: botes i minifaldilla miniatura|esquerra|La fanfàrria alemanya Fanfarenzug-Strausberg el 2008. miniatura|Les animadores dels Dolphins de Miami el 2005. El 8 d'octubre de 1968, Sheila participà en l'emissió televisiva Si ça vous chante de Guy Lux, on va cantar la seva cançó La vamp en mini i botes altes. La mini esdevingué molt popular, combinada amb botes altes, aquestes inicialment de vinil i després de cuir, i de seguida es va considerar que aquesta combinació era la moda, tant d'estiu com d'hivern. Brigitte Bardot i Claudia Cardinale apareixien sovint a les portades de les revistes vestides amb mini, botes i jersei de coll alt, cosa que va fer dir a Harriet Worsley «el 1968, la minifaldilla, les botes i el jersei de coll alt són l'uniforme informal de dia».Harriet Worsley, Très tendance: la mode de 1900 à 1999, pàgina 567
Des de la dècada de 1970, aquesta combinació és molt habitual en els uniformes de les majorettes i, sovint, també en el de les cheerleaders.
L'expansió dels pantis La popularització de la minifaldilla afavorí també l'expansió dels pantis, que van anar substituint les mitges, i que sovint es portaven de colors. La generalització dels pantis proporcionà a les dones un nou confort,François Baudot, Mode du siècle, page 189 a desgrat dels amants de les lligacames, que pràcticament desaparegueren, Els pantis es consideraven «més decents que les mitges».Chronique de la France, page 1182, éditions Chronique, «Qui diu minifaldilla, diu pantis a joc per acompanyar-la».Obra col·lectiva sota la direcció de Geneviève Dreyfus-Armand, Les années 68, le temps de la contestation, pàgina 145, éditions Chronique, L'èxit de la mini va disparar el mercat dels pantis, tan còmodes i pràctics que les dones ja no han deixat de portar-ne.James Laver, Histoire de la mode et du costume, pàgina 261 La idea dels pantis, que fins aleshores només els havien portat les ballarines, la reprenen els industrials i es comercialitza a França amb el nom de Mitoufle.