La discapacitat és la condició d'aquella persona que té una funció, física o mental, limitada respecte de la mitjana de la població o anul·lada. Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se a Espanya per iniciativa de les mateixes persones afectades. El terme va ser proposat en el Fòrum de Vida Independent, el mes de gener de 2005 i pretén substituir altres termes amb una semàntica que pot considerar-se pejorativa, com ara "discapacitat" o "minusvalidesa". Es proposa un canvi cap a una terminologia no negativa, no rehabilitadora, sobre la diversitat funcional.Agustina Palacios i Javier Romañach, El Modelo de la Diversidad, 2007, L'evolució de la consideració social dels discapacitats ha anat millorant quant a la seua adaptació i, sobretot, a la seua percepció. Des de principis de la dècada de 1980 s'han desenvolupat models socials de discapacitat que afigen noves apreciacions al terme. Per exemple, es distingeix entre un discapacitat (l'habilitat del qual és objectivament menor que la de la mitjana) i una persona amb capacitats diferents de les normals, que, encara que per això només no representa cap avantatge o inconvenient, sovint és considerat un problema degut a l'actitud de la societat o al fet que els estàndards estan basats en les característiques mitjanes o normals. miniatura|Bandera de la Discapacitat és la bandera que representa les persones amb discapacitat i els seus drets. miniatura|Símbol de la discapacitat física Aquest canvi d'actitud ha possibilitat canvis en la comprensió de determinades característiques físiques que abans eren considerades com a discapacitats. En la dècada de 1960, per exemple, els esquerrans eren vistos com a persones amb anomalies. En les escoles del món occidental, els xiquets esquerrans eren obligats a escriure amb la mà dreta i eren castigats si no ho feien. Més tard, en els anys 80, es va acceptar aquesta qualitat simplement com una diferència, una característica física. Si determinades ferramentes com a tisores o llevataps són creades només per a destres, una persona esquerrana se sentirà com un discapacitat: serà incapaç de realitzar certes accions i haurà de ser ajudat per altres persones, perdent la seua autonomia.Varis Autors. (2010). Cos de Psicòlegs. Generalitat de Catalunya. Barcelona:Adams.</ref>
Així, en la societat actual es cuida molt l'adaptació de l'entorn a les persones amb discapacitats per a evitar la seua exclusió social i també en la societat digital.
Lingüísticament, en alguns àmbits, termes com "discapacitats", "cecs", "sords", etc. poden ser considerats despectius, pel fet que d'aquesta manera es pot estar etiquetant a la persona. En aquests casos, és preferible usar les formes "persones amb discapacitat", "persones invidents", "persones amb sordera", "persones amb mobilitat reduïda".
A Catalunya, el 2013 hi havia 513.859 persones amb algun tipus de discapacitat, dels quals 299.519 tenen una discapacitat física.
Història El terme de discapacitat ha sofert moltes modificacions des dels seus inicis. En un principi semblava un fet universal, on tots els discapacitats eren iguals, ja que l'experiència de la discapacitat era única per a cada individu, no només per la manifestació de la malaltia, trastorn o lesió sinó perquè aquesta condició, estrictament lligada amb la condició de salut estava profundament influenciada per una combinació complexa de factors (personals, d'experiència, emocionals, psicològics, intel·lectuals, relacionats amb el context físic, social i cultural, etc.). Tot aquest moviment, dona lloc a suggerir la impossibilitat de crear un llenguatge cultural comú a les tres dimensions de la discapacitat, ja que les experiències individuals de la discapacitat són úniques, però, a més a més, les percepcions i les actituds envers la discapacitat estan subjectes a valors dependents de les interpretacions culturals, del context, de la tecnologia, del temps i del lloc o espai, així com la perspectiva de l'estatus social de la persona que ho estudia.
Minusvalidesa i Discapacitat El terme minusvalidesa, utilitzat durant molt anys en lloc de discapacitat, fou substituït l'any 2000. L'OMS va prendre la decisió, quan va revisar els seus criteris de classificació, i basant-se en criteris tècnics i polítics va decidir utilitzar el terme discapacitat com a terme genèric que inclou dèficits, limitacions en l'activitat i restriccions en la participació, en lloc de "minusvalidesa", per la connotació pejorativa d'aquesta paraula. A l'estat espanyol, el govern espanyol, va modificar l'any 2009 el reial decret 1971/1999 que cavan el terme minusvalore, utilitza en tot el text, pel de discapacitat incorporant canvis en la nomenclatura de la Comissió Estatal per al Seguiment del Grau de Minusvalidesa, pel de Comissió Estatal per al Seguiment del Grau de Discapacitat. Amb els canvis que va introduir el Consell de Ministres, les referències que en el reial decret inicial es feien a la "discapacitat" foren substituïdes per limitacions en l'activitat. Així mateix, el terme grau de minusvalidesa fou substituït pel de grau de discapacitat, i totes les referències que des de feia deu anys es venien realitzant al grau de discapacitat, quedaren substituïdes per "grau de les limitacions en l'activitat ". El govern espanyol ja havia començat aquests canvis amb la Llei de Dependència, ja que en la disposició addicional vuitena, deixava establert que les referències que en els textos normatius s'efectuen a disminuïts i a persones amb minusvalidesa s'entendran com realitzades a persones amb discapacitat.
Tipus de discapacitat Discapacitat física
Es divideix en dos tipus:
Motòrica: Discapacitat física (discapacitat motriu) que pateixen aquelles persones que tenen afectada la capacitat de moviment per diverses causes (malformacions, accidents, lesions cerebrals...). No motòrica: Discapacitat física que tenen aquelles persones que per causes orgàniques no poden desenvolupar una vida plena (cansament, malalties coronàries, renals, pulmonars...).
Discapacitat sensorial N'hi ha de dues classes:
Visual: Discapacitat que pateixen les persones que tenen una manca total o parcial de visió que els impedeix portar una vida plena (ceguesa total o parcial). Auditiva: Discapacitat de les persones que tenen una manca total o parcial d'audició que els impedeix portar una vida plena i que, com a conseqüència d'aquesta mancança, els pot faltar també la parla. Aquestes situacions poden tenir l'origen en lesions genètiques, en el part, o bé en malalties de la mare durant l'embaràs, com ara la rubèola. Pot anar acompanyada de discapacitat de la comunicació i la expressió oral associada a limitacions cognitives d'origen divers.
Discapacitat intel·lectual
El concepte de discapacitat intel·lectual més utilitzat, és el proposat per l'American Association of Mental Retardation (AAMR) que l'any 1992 es referia al terme retard mental com aquell funcionament intel·lectual inferior a la mitjana que coexistia amb dos àrees més afectades del següent llistat:
comunicació cura pròpia vida a llar habilitats socials ús de la comunitat autodirecció salut seguretat continguts escolars funcionals oci i treball
1. El funcionament intel·lectual fa referència a un nivell d'intel·ligència inferior a la mitjana. La concepció d'intel·ligència que es maneja a aquest respecte és la proposta per Gardner, el qual parla de l'existència més que d'una capacitat general, d'una estructura múltiple amb sistemes cerebrals semiautònoms, però que, al seu torn, poden interaccionar entre si. Quant a l'ús d'un quocient intel·lectual, d'ús comú, perquè es puga parlar de discapacitat intel·lectual ha d'estar per davall de 70 i ha de produir problemes adaptatius.
2. Les habilitats adaptatives fan referència a l'eficàcia de les persones per a adaptar-se i satisfer les exigències del seu medi conceptual i social. Aquestes habilitats han de ser rellevants per a l'edat de què es tracte, de tal manera que l'absència d'elles supose un handicap.
3. El normal és que una discapacitat intel·lectual significativa es detecte ja en edats primerenques, emprant els qüestionaris i tests psicològics adequats. Segons la història familiar, pot estar indicada la pràctica de proves genètiques.
Aquest fet va provocar les primeres discussions en la literatura científica, ja que no sempre es donava la situació en què un QI inferior a 70 portés associat problemes adaptatius. Això porta a l'AMRR ha fer una reformulació del concepte l'any 2002, quan encara parla de retard mental però incorporant les habilitats adaptatives i incorporant noves precisions. Una diferència conceptual important que suposa fins i tot el canvi de nom de la AAMR, reanomenada American Association on Intellectual and Development Disabilities.
Causes Factors genètics, com en el cas del síndrome de Down. Errors congènits del metabolisme, com la fenilcetonúria. Alteracions del desenvolupament embrionari, en les que s'inclouen les lesions prenatals. Problemes perinatals, relacionats amb malalties maternes durant la gestació o pregestacionals i amb el naixement prematur. Malalties infantils, que poden anar des d'una infecció greu com la malaltia meningocòccica o la tos ferina a un traumatisme. Greus dèficits ambientals, en els que no hi ha condicions adequades per al desenvolupament cognitiu, personal i social, com ara un baix nivell socioeconòmic.
Discapacitat i trastorn mental Les persones amb trastorns mentals greus poden presentar necessitats diverses vinculades a la seva problemàtica psiquiàtrica i psicosocial. Moltes d'aquestes persones presenten limitacions en el seu funcionament psicològic, ocupacional, de socialització o tenen més risc de patir situacions de desigualtat social esdevenint especialment vulnerables a les situacions d'estrès. Els trastorns mentals greus, a més, generen una important càrrega familiar. La dedicació a la cura d'una persona amb trastorn mental pot comportar restriccions substancials en la vida social de la persona cuidadora, que s'afegeixen a la preocupació, la pèrdua d'oportunitats laborals i l'afectació de la salut mental. D'altra banda, el terme discapacitat psicosocial és un terme internacional, definit i registrat en la llengua catalana pel TERMCAT, que refereix les persones amb trastorns mentals, el concepte del qual fa referència, segons el model social de la discapacitat, a les barreres (l'entorn i, sobretot, les actituds) que també pateixen les persones amb trastorns mentals, que és un element clau que no es pot ometre en la descripció d'aquest concepte. L'estigma, la discriminació o l'exclusió comunitària i els problemes relacionats amb el món laboral, que en són les principals, els impedeixen la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condiciones amb les altres persones. Es tracta d'un concepte que reivindica els drets de les persones amb trastorns mentals com a persones amb discapacitat, que, segons el seu model social, posa l'èmfasi en les barreres, tot equiparant-los, finalment, a la resta de persones amb discapacitat.«Catalunya, cap a un canvi de mentalitat sobre la salut mental», al Diari de la Discapacitat. [Consulta: 17 de març del 2019]
Classificació Internacional del funcionament, de la discapacitat i de la salut
La Classificació Internacional del funcionament, de la discapacitat i de la salut és la classificació internacional aprovada per l'Organització Mundial de la Salut per a classificar els diferents graus de discapacitat. La 1a versió fou aprovada l'any 1980, sota el nom de classificació internacional de les deficiències, discapacitats i minusvalideses (CIMMD) i proposava les següents definicions:<ref name="adams">Varis Autors. (2010). Cos de Psicòlegs. Generalitat de Catalunya. Barcelona:Adams.
deficiència: pèrdua o anormalitat d'una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica.