La classificació tipogràfica de Bringhurst és un sistema d'ordenació de famílies tipogràfiques de caràcter principalment historicista, proposat pel poeta i tipògraf Robert Bringhurst el 1992. Robert Bringhurst (1946-…) va escriure The Elements of Typographic Style, una obra de referència obligada sobre els tipus de lletra, glifs i la disposició geomètrica i visual dels tipus tipogràfics. Hi relaciona els estils tipogràfics amb els principals moviments artístics des del Renaixement.

300px|miniatura|esquerra|Terminologia de les propietats dels tipusUna família tipogràfica és un grup de signes escripturals que comparteixen trets de disseny comuns, que les donen una unitat tipogràfica. Els membres d'una família s'assemblen entre si, però també tenen trets propis. Hi ha multituds de famílies tipogràfiques. Algunes tenen més de cinc-cents anys, altres van sorgir en l'explosió creativa dels segles i , altres són el resultat de l'aplicació dels ordinadors a la impremta i al disseny gràfic digital i altres van creades explícitament per crear una bona lisibilitat a les pantalles d'ordinadors. Hi ha hagut molts intents d'agrupar les formes tipogràfiques segons diferents criteris, siguin morfològics, històrics o artístics o una combinació d'aquests criteris. La classificació de Bringhurst les associa amb les grans moviments artístics.

Classisficació Renaixentistes miniatura|Mostra de tipografia Centaur i Garamond Les lletres romanes renaixentistes van ser desenvolupades pels erudits i escribes del nord d'Itàlia del i . La transformació des de la cal·ligrafia va començar el 1465 a Itàlia i va durar més d'un segle. L'exponent per excel·llència n'és el Garamond (1530) dibuixat per l'editor francès Claude Garamond (1490-1561), Com a perfeccionament dels tipus de Nicolas Jenson i Aldo Manuzio (1449-1515). Bringurst afegeix a aquesta família Centaur (1914) i Bembo (1929) Traçat modulat i suau. Eix humanista és de tipus oblic. Altura de X modesta. Remats són fins, ja que deriven de la ploma cal·ligràfica. Grans obertures. Tenen astes verticals. Anells gairebé circulars. Contrast modest.

Barroques Al els tipògrafs van començar a barrejar en la mateixa línia els tipus romans i itàlics. Les formes barroques semblen més modelades i més allunyades de l'escriptura manual que les formes renaixentistes. Es van utilitzar a Europa durant el , van prosseguir en part del i es van reutilitzar des del . De vegades les lletres desenvolupen un eix vertical secundari, però l'eix primari del traçat de la ploma és normalment oblic.

El traçat, els serifs i els acabaments són modulats. El seu eix és variable. la itàlica és suplementària de la romana. Les obertures són moderades.

Com a exemples hi ha: Simoncini, Monotype Garamond i Caslon.

Neoclàssiques miniatura|Mostra de tipografia Baskerville Són del . La primera és Roman du Roi, creada a França al voltant de 1690, són belles amb formes tranquil·les, reflex de l'era racionalista:

Tenen un contrast i obertura moderat. Tenen un traç modulat. Un eix racionalista (vertical). Els remats tenen forma de llàgrima. La inclinació itàlica és normalment uniforme.

Un exemple és: Baskerville de John Baskerville (1706-1775).

Realistes miniatura|Mostra de tipografia Franklin Gothic Les podem trobar en el i a principi del . Tenen les mateixes formes bàsiques que les lletres neoclàssiques i romàntiques.

Tenen serifs pesats o no en tenen i d'igual pes que en els traçats principals. El seu traç és uniforme en el pes, no té modulació. L'obertura és minúscula. No es fan servir versaletes ni ornaments. Tenen eix vertical. No hi ha itàliques o són canviades per les romanes obliqües.

Exemples d'aquesta família són: Franklin Gothic (1902) i Helvetica (1957).

Romàntiques miniatura|Mostra de tipografia Bodoni Les podem trobar en el i el . Aquesta família tipogràfica sembla més dibuixada que escrita, van ser fetes com si s'haguessin traçat amb ploma, permetent que el traç canviï de prim a gruixut. El contrast dramàtic és essencial pels tipus romàntics.

Tenen un alt contrast. Els serifs abruptament prims. Els remats són arrodonits. Les obertures són petites. L'eix principal normalment és vertical i l'eix secundari és oblic.

Destaquen Bodoni, Didot, Bulmer i Berthold Walbaum.

Modernes geomètriques miniatura|Mostra de tipografia Futura i Memphis Apareixen al , el seu aspecte es deu a formes matemàtiques com el cercle i la línia.

Els serifs i els traçats principals tenen un pes igual. El traç no té modulació, però freqüentment és més subtil del que sembla a primera vista. Tenen una obertura moderada. Els anells quasi sempre són circulars (sense eix). No solen tenir itàliques o normalment són substituïdes per les romanes obliqües.

Exemples: Futura i Memphis

Modernes líriques miniatura|Mostra de tipografia Palatino Daten del , són producte del redescobriment de les formes renaixentistes.

El traç és modulat. L'eix és del tipus humanista. Els remats són fins. Els serifs són derivats de la ploma cal·ligràfica. La itàlica està parcialment basada en la romana.

En aquest grup hi ha: Palatino, Dante i Pontifex.

Postmodernes miniatura|Mostra de tipografia Esprit i Nofret Són de final del , són el resultat de reciclar i revisar les formes neoclàssiques, romàntiques i premodernes. Són normalment paròdies de les fonts neoclàssiques i romàntiques Tenen eix racionalista. Els serifs i remats són bruscament modelats. L'obertura és moderada.

Exemples: Esprit i Nofret

Vegeu també Classificació Vox-ATypI Classificació PANOSE Classificació de Francis Thibaudeau Classificació DIN_16518

Referències

Bibliografia

Bringhurst