Els maghrawa o maghrawes (; o ) foren una gran confederació tribal amaziga dels Butr, la més poderosa branca dels zenates, coneguts antigament com a gètuls. El seu ancestre mític era Maghraw.
Ibn Khaldun dona com a llar dels maghrawes la regió del Chelif, al nord-oest d'Algèria, entre la Mediterrània i les muntanyes Ouarsenis, i fins a Tlemcen a l'oest. Lleó l'Africà els situa en aquesta zona, a uns 65 km de Mostaganem, que sembla que hauria estat el seu port. Vivien com a nòmades però tenien fortaleses i establiments permanents (almenys als segles i ).
Les tribus membres de la confederació són discutides. Segons Ibn Khaldun eren: Banu Sindjas,Banu Righa, Banu Laghwat, Banu Warra o Warrak, Banu Zandadj o Zandak, Banu Warsifan, Banu Izamratan (o Izmartan o Izmarti), Banu Said, Banu Ilit (o Ilant). Però no hi ha acord entre els historiadors sobre les sis primeres totes les quals són assenyalades per alguna font com a no membres del grup maghrawa.
Història Els seus orígens són desconeguts. Quan van arribar a l'Àfrica es van establir al que avui dia és l'Algèria oriental mentre que la zona del Chelif que van habitar segles després era llavors ocupat per Ajjana, pare de Zanata. Tot aquest període és molt fosc. En el temps dels romans Plini esmenta els macurebis i Claudi Ptolemeu els makkhurebis que segons una hipòtesi indemostrable no serien altres que els maghrawes. Ptolemeu assigna als makkrurebis (també makkarous o makkourbes) una zona extensa entre el Zaccar i la Gran Cabília a la Mauritània Cesariense, és a dir un territori a l'est del territori del Chelif que després van ocupar. Ptolemeu diu que una fracció dels makkrurebis vivia a Líbia interior, al curs mitjà del Dran i és probable que aquests siguin els maghrawes que al i XI ocupaven la regió de Sigilmasa on havien fundat un estat amb capital a aquesta ciutat. Segons el Journal Asiatique de la Société asiatique (Paris, France), "Centre national de la recherche scientifique" (France), 1884, fou el rei Ptolemeu de Mauritània el que els va traslladar a la regió de Chelif però això resta dubtós. El que si cal assolir és que els makkrurebis són els mateixos que Corippos anomena Macarel.
Segons Ibn Khaldun la confederació ja existia quan van arribar els musulmans junt amb dues altres confederacions zanates o zenetes: els Jawara (la confederació de la reina Kahina) i els Banu Ifran. Ibn Khaldun hi afegeix els Bani Irniyan, tot i que aquesta sembla més propera als lawates (el grup Lawata i en especial a la tribu Sadrata). Ibn Khaldun diu que el seu clan reial eren els Wanzamar o Warzamar (variants Wazmar, Wartazmar, Warazmar o Wartazmir).
Segons Ibn Khaldun el cristianisme es va difondre (ell diu imposar) en temps del francs (que eren els romans o els romans d'Orient). Vers el o el VIII es van convertir a l'islam i foren una de les primeres tribus berbers a adoptar aquesta religió. En aquest temps els seus governants eren el clan dels Banu Khazar, descendents de Khazar ibn Haf ibn Sulat ibn Wanzamar ibn Maghraw. Ibn Khaldun dona una llista incompleta dels sobirans d'aquesta dinastia que va governar els territoris de Fes a Sigilmasa (i a més a Tripolitana). Una altra llista existent és encara menys completa. Segons aquestes llistes Sulat ibn Wanzamar era el cap en temps del califa Uthman (644-656) i fou fet presoner en un combat amb els àrabs vers 647/648. Enviat al califa aquest li va concedir la gràcia i es va fer musulmà; fou al retorn al seu país quan fou nomenat cap de la tribu. Segons Ibn Khaldun en aquest temps vivien a Algèria oriental. A la mort de Salat el va succeir el seu fill Hafs ibn Sulat que va esdevenir cap d'altres tribus zenetes probablement les restes dels Djarawa dels Aures que havien seguit a la Kahina que es van posar a les ordes dels seus parents maghrawes. Al Hafs fou succeït pel seu fill Khazar ibn Hafs que va donar nom a la dinastia dels Banu Khazar. Khazar es va aprofitar de la revolta de Maysara al Magreb occidental (739/740) i del subsegüent afebliment dels governadors àrabs de l'Ifríqiya (amb seu a Kairuan) per estendre la seva autoritat a tots els zenetes nòmades del Magreb central excepte els Banu Ifran de Tlemcen arribats vers el 760 i que van formar un imamat a Tlemcen.
No està documentat el seu suport als moviments kharigites del Magreb del , però si que sap que l'imam de Tahert Abd al-Wahhab ibn Abd al Rahman (784-823) va nomenar al maghrawa Nahdi ibn Asim al-Zanati com a governador al Magreb central, segurament amb la direcció d'una part dels maghrawes. Un altre maghrawa, Muhammad ibn Ishak al-Khazari, que era ibadita, fou nomenat governador de Nafzawa pel mateix imam; els al-Khazari van governar a Nafzawa fins al temps del zírida Xàraf-ad-Dawla al-Muïzz ibn Badis (1016-1062).el 1009 Nàssir-ad-Dawla Badis ibn al-Mansur va nomenar governador de Nafzawa a Warru ibn Said de la branca dels Banu Khazrun de Tripolitana sorgida dels Banu Khazar, i aquest fou succeït pel seu germà Khazrun ibn Said nomenat pel mateix emir el 1010 i governant fins al 1014 En documents no contemporanis s'esmenten com ibadites alguns xeics maghrawes.
Emirat maghrawa de Tlemcen
Khazar ibn Hafs va morir poc després del 750 i el va succeir el seu fill Muhammad ibn Khazar ibn Hafs, que vers 788/789 va arrabassar Tlemcen als Banu Ifran. Poc després entregava la ciutat als idríssides dels que va ser vassall. Els maghrawa van compatir el domini de la regió amb els Banu Ifran i foren vassall idríssides fins al 931 i després vassalls fatimites. A Tlemcen hi havia un emirat idríssida que el 931 va ser suprimit pels fatimites que van establir guarnició a la ciutat.
El 950 els maghrawa van passar a dependre dels zírides, governadors fatimites d'Ifríqiya i, per tant, la ciutat de Tlemcen. El 971 els maghrawes eren expulsats de la regió de Tlemcen després d'una greu derrota, però es van refer i uns anys després, probablement vers 975 tornaven a Tlemcen i ocupaven la ciutat de la que van haver de fugir davant l'ofensiva de l'emir Bulugguín ibn Ziri del 979.
Emirat maghrawa de Fes
Fugint de l'ofensiva zírida els maghrawes van arribar al Magreb occidental on foren derrotats i la zona ocupada pels zírides. El cap maghrawa Al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr fou fet presoner i poc després executat i el va substituir el seu fill Muhammad ibn al-Khayr que va fugir a Còrdova i va demanar ajut al primer ministre Almansor. L'enviament d'un exèrcit omeia va fer retirar-se al zírides. Els maghrawes i els ifranites van dominar llavors el Magreb occidental. El cap més influent era l'emir dels Banu Ifran, que fou nomenat governador de Fes pels cordovesos vers 986, però al cap de pocs anys substituït per un cap maghrawa de nom Ziri ibn Attiya. Aquest es va revoltar i fou expulsat pels cordovesos el 997. El fill d'Almansor va restar dos anys al Magreb i el 999 el va abandonar deixant al poder al fill de Ziri ibn Atiyya. Durant aquests dos anys Ziri havia conquerit pel seu compte el Magreb central i quan va morir el va heretar el seu fill, que governava el Magreb occidental. El 1012 va quedar independent. En aquest temps els maghrawa van ocupar també Tlemcen. El 1033 els Banu Ifran, que governaven a Salé, es van apoderar de Fes i la van dominar fins al 1038, i mentre el cap maghrawa va haver de fugir a les seves possessions orientals, retornant finalment per recuperar el poder. En aquests anys Tlemcen va esdevenir de fet un emirat independent governat per una branca maghrawa. El 1063 els almoràvits van ocupar Fez però els maghrawa la van recuperar el 1065, fins que la van tornar a ocupar definitivament el 1069, seguint després les possessions orientals.
Emirat maghrawa de Sigilmasa Khazrun ibn Falful ibn Khazar era cap d'un grup maghrawa que fou conegut com el grup meridional, el qual des del 976 o 977 i amb el suport de Còrdova, havia intentat conquerir Sigilmasa que estava en poder des de feia dos segles dels Banu Midrar, clan dels miknasa.
El 977 ja dominaven la ciutat on Khazrun va fer proclamar la sobirania dels omeies de Còrdova i va enviar el cap del darrer midràrida a la capital del califat. Poc després va rebre un diploma d'investidura del hàdjib Almansor (el primer ministre del califat omeia). La dinastia va conservar el poder a aquesta regió fins a l'arribada dels almoràvits excepte la breu ocupació zírida (979-980).
Khazrun va governar fins a la seva mort en data desconeguda i el va succeir el seu fill Wanudin ibn Khazrun. El 979 els zírides van atacar Sigilmasa que van arribar a conquerir. Després de la retirada zírida (980) Wanudin va recuperar el poder però vers el 995 va perdre el suport d'Almansor que segurament el sospitava proper a Ziri ibn Atiyya de Fes. Almansor va enviar una expedició al Magreb al front de la qual va posar al seu propi fill Abd-al-Màlik al-Mudhàffar (997). Aquest va ocupar Fes i es va dirigir a Sigilmasa on va deposar Wanudin sent proclamat Hamid ibn Yasal, però el 999 es va fer enrere i el va restaurar.
El 1012 a la caiguda del califa a Còrdova, es va fer independent i es va apoderar de la de regió del Draa i el 1016/1017 va ocupar Sufruy, a la vall del Muluya, que depenia de Fes. Va esclatar la guerra entre l'emirat de Fes i el de Sigilmasa i aquest darrer va obtenir una important victòria i es va apoderar de molts territoris que pertanyien a Fez. Va morir en data desconeguda però, pels anys que portava al govern, no podia ser gaire després, i el va succeir el seu fill Masud ibn Wanudin.
Es van enfrontar als almoràvits que el van derrotar i matar ocupant l'emirat (1053). Els maghrawa que foren trobats a Sigilmasa foren morts pels vencedors (1053/1054). Els maghrawes que es van refugiar a Sufruy entre els quals alguns fills de Wanudin foren finalment dispersats el 1063 i només van poder conservar algunes posicions a la riba del Muluya que els almoràvits van ocupar el 1070/1071.
Emir maghrawes de Sigilmasa Khazrun ibn Falful ibn Khazar 977-979 Wanudin ibn Khazrun 979 Ocupació zírida 979-980 Wanudin ibn Khazrun 980-997 Hamid ibn Yasal 997-999 Wanudin ibn Khazrun 999-vers 1020 Masud ibn Wanudin vers 1020-1053 Als almoràvits 1053
Emirat maghrawa d'Aghmat
Un grup maghrawa es va establir a Aghmat en data desconeguda no llunyana al 990. Fou conquerit pels almoràvits el 1058.
Segon emirat maghrawa de Tlemcen Vegeu article principal: Emirat maghrawa de Tlemcen
El governador maghrawa de Tlemcen Yala ibn Muhammad, fou fidel a al-Muizz de Fes; va transmetre la ciutat i regió als seus descendents i progressivament Tlemcen va esdevenir un estat independent separat de Fes. Després del 1050 governava un emir de nom Bakhtit al que va succeir el seu fill al-Abbas ibn Bakhtit. El 1080/1081 Yussuf Ibn Taixfín va enviar un exèrcit format per lamtunes que es va apoderar de Tlemcen. Al-Abbas fou executat junt amb tots els descendents de Yala ibn Muhammad i els maghrawes que s'havien refugiat a la ciutat foren exterminats com els almoràvits ja havien fet en altres llocs.
Emirat maghrawa de Sus al-Aksa Ja després del 971 un grup de maghawes s'havia dirigit al sud del Marroc sota el xeic Mukatil ibn Khazar que segons Ibn Hawkal era germà de Muhammad ibn Khazar ibn Muhammadsi era l'emir que va morir el 961 amb més de 100 anys, el seu germà, encara que hagués nascut quan el seu germà ja era gran, seria força vell i es va apoderar del territori anomenat el Sus (conegut com a Sus al-Aksa) i hi vivia vers 976/977. La personalitat d'aquest emir no s'ha pogut esbrinar amb certesa però és possible que en realitat fos Mukatil ibn Attiya, germà de Ziri ibn Atiyya i considerat el principal cap maghrawa del 986 al 988/989. Després de la seva efímera presència al Sus no se'n torna a parlar.
Els darrers maghrawa del Marroc