El Regne Vàndal (en llatí Regnum Vandalum), o regne dels vàndals i els alans (Regnum Vandalorum et Alanorum), fou un regne establert pels vàndals germànics sota Genseric, al nord d'Àfrica i al Mediterrani, entre el 435 i el 534 dC.
La retirada de les tropes de la frontera al Rin va propiciar la derrota dels francs en la batalla de Mogoncíacum en 406 i la travessa del riu en massa de vàndals, sueus i alans a les Gàl·lies empesos cap a l'oest pels huns. El grup vàndal principal, els asdings, es van establir a Gal·lècia, i els silinges es van establir a la Bètica, que foren exterminats pels visigots de Vàlia en nom de Constantí.
El 427 Bonifaci d'Àfrica va vèncer la força invasora de Flavi Fèlix amb el suport dels vàndals. El 428 els vàndals i els alans es van unir sota Genseric, que va traslladar tot el seu poble, uns 20.000 guerrers, a Tarifa i va creuar d'Hispània a Mauretània sense oposició, i arribant a Numídia on amb l'ajut dels amazics i de la secta dels donatistes, que havien estat sotmesos a persecució, van arraconar Bonifaci a Hippo Regius el 430, on va quedar assetjat resistint 14 mesos i finalment en 431 va intentar una batalla decisiva en la què els vàndals el van derrotar. Les tropes de l'Imperi Romà d'Occident van reforçar Cartago, aturant temporalment els vàndals, que el 435 van acceptar limitar-se a Numídia i deixar en pau les parts més fèrtils del nord d'Àfrica. El 439, els vàndals es van traslladar cap a l'est, abandonant temporalment Numídia i capturant Cartago, on van establir el Regne Vàndal, un estat independent amb una poderosa marina, provocant una crisi financera immediata a l'Imperi d'Occident.
El 454, Aeci va ser apunyalat personalment per Valentinià III, i Valentinià va ser assassinat pels partidaris d'Aeci, i un any després, abans que una flota vàndal arribés a Itàlia però no va poder reunir cap defensa eficaç, va intentar fugir de la ciutat i va ser destrossat per una multitud que va fer desfilar els trossos al voltant d'un pal. Els vàndals van entrar a Roma i la van saquejar durant dues setmanes. Malgrat l'escassetat de diners per a la defensa de l'estat, des del saqueig visigot de 410 s'havien acumulat una considerable riquesa privada. Els vàndals van marxar amb grans quantitats de tresor i també amb la princesa Eudòxia, que es va convertir en l'esposa d'un rei vàndal i la mare d'un altre, Hilderic. Els vàndals van conquerir Sicília. La seva flota es va convertir en un perill constant per al comerç marítim romà, i per a les costes i illes de la Mediterrània occidental. Els atacs dels vàndals es van reprendre el març del 456 i van prendre les restes de la diòcesi d'Àfrica,, i malgrat una ulterior ambaixada de Marcià, amb la destrucció de Càpua; Avit va encarregar a Ricimer la defensa de Sicília i les forces romanes van aconseguir derrotar els vàndals en dues batalles successives, una a prop d'Agrigento i una naval a Còrsega.Hidaci, Cronicó, 176-177
El 460 Marcel·lí d'Il·líria va recuperar Sicília dels vàndals però la major part dels 300 vaixells de la flota romana que havia d'atacar Cartago van ser capturades a Carthago Nova quan la flota de Genseric va fer un atac sobtat a Portus Illicitanus i Majorià va haver de fer-hi les paus i tornar a Itàlia.
El 468, amb un gran cost, l'imperi d'Orient va reunir una força enorme per ajudar Occident a recuperar la diòcesi d'Àfrica de mans dels vàndals, i Marcel·lí va expulsar ràpidament els vàndals de Sardenya i Sicília, i una invasió terrestre els va fer fora de Tripolitània. Basilisc, el comandant en cap amb la força principal va derrotar una flota dels vàndals prop de Sicília, va expulsar ràpidament els vàndals de Sardenya i Sicília, i Heracli d'Edessa desembarcava a la costa de Tripolitània i avançava cap a Cartago. Basilisc va desembarcar al cap Bon a pocs quilòmetres de Cartago, on Genseric es va oferir a rendir-se, si podia tenir una treva de cinc dies per preparar el procés, que va utilitzar per preparar un atac a gran escala precedit per brulots que van destruir la major part de la flota romana i van matar milers dels seus soldats. El desastre va costar 130.000 lliures d'or, uns 9.000.000 de sòlids, al tresor imperial i va sentenciar el destí de l'Imperi Romà d'Occident. Els vàndals poder mantenir la Diòcesi d'Àfrica i aviat van recuperar Sardenya i Sicília.
Després de caiguda de Roma ni vàndals ni romans d'Orient podrien estendre llur govern efectiu a l'interior de Mauretania, que es va mantenir sota control maure. En 491 Teodoric va aconseguir el control de tota Sicília després de rebutjar una invasió del regne Vàndal i apoderar-se del seu lloc avançat Lilybaeum que quedava a l'extrem occidental de l'illa. El regne fou conquerit per l'emperador Justinià I de l'Imperi Romà d'Orient en la guerra Vandàlica.
Encara que es recorda principalment pel saqueig de Roma de 455 i per la seva persecució dels cristians nicens, els vàndals també foren patrons de l'aprenentatge. Es continuaren grans projectes constructius, floriren les escoles i l'Àfrica del Nord donà molts dels escriptors i naturalistes més innovadors de l'Imperi Romà d'Occident tardà.
Antecedents
Invasió de l'Imperi Romà (406-418)
El 31 de desembre de 406 travessaven el limes del Rin un conglomerat de pobles «bàrbars» integrat per vàndals,El primer historiador romà que els esmenta va ser Plini el Vell que els anomenava vindili. Tàcit els anomenava vandili. Fins al final del els vàndals sembla que van ocupar un territori comprès entre els rius Oder i Vístula (cultura de Przeworsk), dividits en dos grups: els silinges a l'oest i els asdinges a l'est. A la fi del , les incursions dels huns els havien empès cap a Retia (Cosme, 2007, pàg. 70-72; Álvarez Jiménez, 2017, pàg. 19-20; Heather, 2023, pàg. 338). sueusPoble germànic que procedia dels altiplans limítrofs amb la gran plana hongaresa (Heather, 2023, pàg. 338). i alans,Els alans eren un poble nòmada de parla irànica entre el riu Don i el Mar Caspi. A conseqüència de l'empenta dels huns, es van traslladar cap a l'oest (Heather, 2023, pàg. 337). encapçalats per l'alà Respendial i el vàndal asding Godigisel, a qui succeiria el seu fill Gunderic. A diferència del que va passar l'any anterior amb la invasió d'Itàlia septentrional per part de gots greutungs encapçalats per Radagais que van ser derrotats per Estilicó en la batalla de Fèsules, van penetrar sense oposició a la Gàl·lia. Una de les raons que expliquen que cap exèrcit romà els aturés va ser que tres mesos abans s'havia revoltat a Britània contra Honori, emperador de l'Imperi Romà d'Occident el general Constantí, autoproclamat emperador amb el títol de Constantí III, passant a continuació al continent. Va començar així una guerra civil romana que duraria cinc anys —a l'inici de la guerra Estilicó, l'home designat per Teodosi I perquè «tutelés» als seus fills Honori i Arcadi, va caure en desgràcia i va ser executat en 408 per ordre d'Honori. En aquest context és en què es va produir el pas del gruix dels invasors «bàrbars» a la península Ibèrica el 409, encara que segueix sent objecte de debat si ho van fer gairebé com a aliats de la rebel·lió que havia sorgit a Hispània a les mateixes files de l'«usurpador» Constantí encapçalada per Geronci, el seu principal general. Els vàndals asdinges i els sueus es van dividir la Gal·lècia, els vàndals silinges es van establir a la Bètica i els alans a la Lusitània i a la Cartaginense. Segons Peter Heather, que els alans es quedessin amb dues províncies indicaria que «eren, en aquesta època, la força dominant de la coalició».
miniatura|Repartiment de les províncies d'Hispània entre sueus, vàndals i alans en 411. La Gallaecia se la van dividir els vàndals asdinges i els sueus, la Bètica va ser per als vàndals silinges i la Lusitània i la Cartaginense per als alans. La Tarraconense, lliure de «bàrbars», continuaria sota el domini romà. El final de la guerra civil romana, amb la derrota de Constantí III i dels seus fills en 411 i del seu continuador Joví en 416, va possibilitar la signatura en 417 d'un foedus entre el vencedor a la guerra i nou home fort de l'Imperi d'Occident, el magister militum Flavi Constanci, actuant en nom de l'emperador Honori, i el rei visigot Walia, successor d'Ataülf i de Sigeric. En virtut del pacte els visigots es comprometien a servir l'Imperi com a foederati i a canvi se'ls permetia el seu assentament a Aquitània, al sud de la Gàl·lia, on el rei visigot, encara que subsistiria l'administració romana, tindria àmplies atribucions que suposaven l'establiment de fet d'un embrió d'Estat dins del territori imperial. La primera missió encomanada als foederati visigots va ser acabar amb les «monarquies militars» establertes a Hispània per alans i vàndals silings. Si no van posar fi a la resta va ser perquè Flavi Constanci els va fer tornar a la Gàl·lia, on fundarien el que seria conegut com el regne visigot de Tolosa.
L'hegemonia vàndala asdinga a Hispània (418-429) Els supervivents alans i vàndals silings van buscar refugi entre els vàndals asdings de Gunderic assentats en la Gallaecia. D'aquesta manera, va néixer un segon gran grup bàrbar assentat dins de l'Imperi (després dels visigots). Així ho va relatar el cronista Hidaci:
lang=ca|miniatura|Campanyes de la guerra suevo-vàndala (419-420) un dels episodis principals del qual va ser el setge vàndal de 420 en les muntanyes Nervases, de localització desconeguda, i que els sueus únicament van aconseguir aixecar amb l'ajuda del comte de les Hispànies Asteri i del vicari Maurocel. A partir de la incorporació dels alans i vàndals silings supervivents Gunderic va adoptar el títol de rex Vandalorum et Alanorum i cap al 420 des de la Gallaècia es va dirigir a la Bètica on va ocupar el «buit» deixat pels silinges, que probablement va ser allà on es van sumar als asdings, iniciant-se un procés d'etnogènesi al voltant del poble asding, gentilici adoptat per la dinastia reial iniciada per Gunderic. Segons David Álvarez Jiménez, van ser tres els motius que van portar Gunderic a traslladar-se a la Bètica: reunir-se amb els supervivents silings; buscar un territori més gran i més ric que la Gallaecia per mantenir la nova supergens vàndala; i allunyar-se dels seus veïns conflictius, els sueus, amb els quals van mantenir una guerra, la guerra suevo-vàndala (419-420), i als que van sotmetre en 420 a un setge a les muntanyes Nervases, de localització desconeguda, i que els sueus únicament van aconseguir aixecar amb l'ajuda del comte de les Hispànies Asteri i del vicari Maurocel, i també allunyar-se dels visigots d'Aquitània. Els vàndals asdings van anomenar a la Bètica Vandalousia, possible topònim del que deriva Andalusia.
En 422 el magister militum Castí, acompanyat d'un important contingent got, probablement procedent de les files de l'hoste del derrotat Radagais, va intentar desallotjar els vàndals de la Bètica, dos anys després de la seva arribada, però després d'uns èxits inicials —els vàndals es van haver de refugiar a les muntanyes— en la batalla definitiva els gots, segons Hidaci,Peter Heather dubta de la fiabilitat del relat d'Hidaci, ja que no proporciona cap detall sobre la traïció i considera «molt més probable que allò que estiguem contemplant en la derrota de Castí sigui l'efecte general de la unificació dels vàndals i els alans. Si, quatre anys abans, una força combinada de romans i visigots havia aconseguit derrotar els dos grups per separat, el nou contingent unit tenia una capacitat de resistència molt més gran» (Heather, 2023, pàg. 341). el van trair i es van passar al bàndol vàndal i Castí va haver de fugir a Tarraco. Després de la «derrota humiliant» de Castí l'Imperi Romà d'Occident (el domini d'Hispània del qual es limitava a la Tarraconense) ja no va emprendre cap altra acció militar per recuperar la Bètica, malgrat que podia comptar amb els foederati visigots d'Aquitània.