miniatura|Els vuit jutges militars del procés de Buchenwald i Dachau. D'esquerra a dreta: Morris, Robertson, Ackerman, Kiel, Dwinell, Pierce, Dunning i Walker. El Procés principal de Buchenwald fou un procés per crims de guerra realitzat per l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica a la zona d'ocupació estatunidenca davant el tribunal militar de Dachau. Va començar l'11 d'abril de 1947 i es va perllongar fins al 14 d'agost de 1947 al Camp d'internament de Dachau, on fins a finals d'abril de 1945 s'havia trobat el Camp de concentració de Dachau. En aquest procés va ser acusades 31 persones de crims de guerra en relació amb el camp de concentració de Buchenwald. El procés s'acabà amb 31 sentències inculpatòries. El procés fou conegut oficialment amb el nom de United States of America vs Josias Prince zu Waldeck et al. – Case 000-50-9.
Al procés principal de Buchenwald s'hi uniren 24 procediments auxiliars amb 31 acusats. El procés principal de Buchenwald forma part dels Judicis de Dachau que tingueren lloc entre els anys 1945 a 1948.Vegeu Ute Stiepani: Die Dachauer Prozesse und ihre Bedeutung im Rahmen der alliierten Strafverfolgung von NS-Verbrechen. a: Gerd R. Ueberschär: Die alliierten Prozesse gegen Kriegsverbrecher und Soldaten 1943–1952. Frankfurt am Main 1999, S. 227ff.Procés principal de Buchenwald: Deputy Judge Advocate's Office 7708 War Crimes Group European Command APO 407: (United States of America vs Josias Prince zu Waldeck et al. – Case 000-50-9), novembre del 1947
Antecedents miniatura|Un guardià de les SS, acusat d'haver maltractat els presoners, és identificat per un antic presoner soviètic de Buchenwald el 14 d'abril de 1945 miniatura|Un antic presoner de Buchenwald ensenya al soldat americà Jack Levine, el 27 de maig de 1945, recipients amb òrgans humans extrets als presoners pels metges del camp miniatura|Congressistes dels Estats Units visiten Buchenwald el 24 d'abril de 1945
Quan les tropes estatunidenques, en la fase final de la Segona Guerra Mundial, arribaren al territori encara ocupat pel Tercer Reich, no estaven preparades per afrontar, en part perquè estaven enmig del combat, els rastres d'horror dels camps de concentració. Haver de tenir cura dels muselmänner, greument malalts i demacrats, així com de l'enterrament dels milers de presoners que havien mort per inanició, marxes de la mort o afusellament, posaven l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica davant una tasca difícil. Abans de l'alliberament del camp de concentració de Buchenwald l'11 d'abril de 1945, els soldats americans havien pres, després de l'alliberament d'Ohrdruf, fotografies que il·lustraven les circumstàncies horribles de l'evacuació d'aquest camp.<ref name="Greiser160f" >Cfr. Katrin Greiser: Die Dachauer Buchenwaldprozesse – Anspruch und Wirklichkeit – Anspruch und Wirkung (Els processos de Buchenwald i Dachau - exigència i realitat - exigència i efecte. A: Ludwig Eiber, Robert Sigl (editor): els crims nazis davant els tribunals militars nord-americans a Dachau 1945-1948. Göttingen 2007, pàg. 160</ref> Ja el 12 d'abril de 1945, el comandant en cap de les forces armades aliades Dwight David Eisenhower va visitar el camp de concentració de Ohrdruf i, a causa de les terribles condicions del camp, va demanar als polítics nord-americans i britànics, als representants de les Nacions Unides i de la premsa dels Estats Units, que visitessin el camp.Cfr. Robert Sigel: Im Interesse der Gerechtigkeit. Die Dachauer Kriegsverbrecherprozesse 1945–48. (En interès de la justícia. Els processos de criminals de guerra de Dachau 1945-48.) Frankfurt am Main 1992, pàg. 111 El 16 d'abril de 1945, 1.000 habitants de Weimar van rebre el mandat de visitar el KZ de Buchenwald per ordre del comandant americà i van haver de contemplar els rastres existents de la mortaldat; en altres llocs els residents propers van haver d'enterrar les víctimes de les marxes d'evacuació.
En aquest context, com a part del Programa de Crims de Guerra, un programa dels Estats Units per a la instauració de normes legals i un sistema judicial per jutjar crims de guerra alemanys, els investigadors nord-americans van començar immediatament amb les investigacions per identificar els responsables d'aquests crims.Robert Sigel: Im Interesse der Gerechtigkeit. Die Dachauer Kriegsverbrecherprozesse 1945–48. ("En interès de la justícia. Els processos de criminals de guerra de Dachaue 1945-48." Frankfurt am Main 1992, pàg. 16 i seg. Els autors aviat van ser capturats i detinguts, inclòs l'últim comandant del camp de concentració de Buchenwald, Hermann Pister, que va ser detingut el juny de 1945 per soldats nord-americans a Múnic. El personal de comandament va ser internat en un camp de presoners de guerra a Bad Aibling i va ser interrogat poc després que la guerra acabés, el 1945, pel Cos de Contraintel·ligència.A partir de la declaració jurada d'August Bender a Kreuzau del 8 de novembre de 1948. Almenys 450 expresoners de Buchenwald van ser cridats com a testimonis, entre ells Hermann Brill, i dos camions carregats de material documental del comandant del camp es va utilitzar com a prova. A causa de la London EAC Protocols, l'1 de juliol de 1945, l'exèrcit americà a Turíngia el va lliurar a l'Administració militar soviètica a Alemanya (SMAD). Després de les investigacions preliminars contra més de 6.000 persones fins a la tardor de 1945, van ser detinguts uns 250 sospitosos. No obstant això, els testimonis sovint ja no estaven disponibles per identificar o les fotografies incriminatòries no foren assignades correctament; i alguns sospitosos van aconseguir fugir.Cfr. Manfred Overesch Buchenwald und die DDR – oder die Suche nach Selbstlegitimation, 1995, 206f.
La Comandància del Govern Militar de la zona d'ocupació dels Estats Units sospesà la probabilitat de deixar l'organització d'aquest procés en mans de la Unió Soviètica per diversos motius: l'URSS, en comparació amb altres països, havia registrat la major quantitat de víctimes al camp de concentració de Buchenwald (unes 15.000); per una altra banda se suposava que altres sospitosos d'haver participat en els crims es trobaven a la zona d'ocupació soviètica o hi romanien en centres de detenció; finalment pel fet que el camp de concentració estava localitzat a l'esmentada zona. Finalment, el 9 de desembre de 1945, el Governador Militar de la zona estatunidenca Lucius D. Clay proposà al cap de l'administració militar soviètica a Alemanya Vassili Danílovitx Sokolovski de traspassar el procés de Buchenwald al govern soviètic.
Després de llargues negociacions i la inspecció vacil·lant dels expedients d'investigació, el bàndol soviètic va expressar el seu interès en el procediment només quant als assassinats en massa a Gardelegen, on 1.000 presoners van ser cremats vius. Després del lliurament de la investigació dels 22 acusats a les autoritats militars soviètiques, es va acordar dur a terme el mateix procediment per als acusats en el camp de concentració de Buchenwald i Mittelbau-Dora, un antic magatzem central de Buchenwald i des d'octubre 1944 un camp de concentració independent. Es va estipular el 3 setembre 1946 com a data per al trasllat dels detinguts i el gran nombre de proves sobre Buchenwald i Mittelbau; no obstant això, cap representant de l'administració militar soviètica no va aparèixer en el punt de trobada a la zona fronterera. Després de 14 hores d'espera, els presos i les proves van ser portats al centre de detenció de Dachau. Els soviètics no podien haver acceptat l'oferta, ja que utilitzaren el camp de concentració després de la presa de possessió com a "Camp Especial 2" i ells mateixos podien haver temut futures acusacions de crims de guerra.Cfr. Manfred Overesch, 1995, p. 207 i ss.Cfr. Katrin Greiser, 2007, pàg. 162
Es van produir negociacions privades pel que fa a la competència dels procediments de Buchenwald a causa del significatiu retard de la crítica internacional. En particular, la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides, una Comissió dels Estats Aliats per enjudiciar els crims de guerra comesos per les Potències de l'Eix, va exigir, ja a principis de 1946 la realització del procés de Buchenwald davant un tribunal internacional. Després que les autoritats militars soviètiques no mostressin cap interès, les autoritats judicials franceses i belgues van anunciar el seu desig de dur a terme el judici. Aquesta opció va ser rebutjada pel bàndol estatunidenc, fent referència a la immensa tasca de traducció que s'hauria hagut de fer. L'investigador principal de l'Exèrcit dels Estats Units va obligar llavors a iniciar el procés. A finals de desembre de 1946 es va completar la preparació per al procés.Cfr. Katrin Greiser, 2007, pàg. 163
Acusació i fonaments de dret La majoria dels acusats havien estat membres del personal del camp, però també va ser acusat el comandant de les SS Josies de Waldeck-Pyrmont, perquè el camp de concentració de Buchenwald estava sota la seva jurisdicció. El comandant del camp, Hermann Pister, i els membres del personal de comandament, així com la vídua del primer comandant, Ilse Koch, van ser acusats. A més, tres dels metges del camp i alts funcionaris metges de les SS van haver d'enfrontar un judici. Finalment, fins i tot els líders de bloc, comandants de destacament, tres funcionaris de presoners i un empleat civil va ser sotmesos a judici.Buchenwald-Hauptprozess: Deputy Judge Advocate's Office 7708 War Crimes Group European Command APO 407: (United States of America vs Josias Prince zu Waldeck et al. – cas 000-50-9), novembre 1947
La base legal del procés fou l'"Administració Legal i Penal" de març de 1947, sobre la base dels decrets del Govern Militar. La Llei del Consell de Control No. 10 de 20 de desembre de 1945, segons els quals tota persona que hagués estat acusada de crims de guerra, crims contra la pau i crims contra la humanitat podria ser condemnada, no va exercir cap paper significatiu en aquest procés.Cfr. Robert Sigel: Im Interesse der Gerechtigkeit. Die Dachauer Kriegsverbrecherprozesse 1945–48. Frankfurt am Main 1992, p. 36f.
L'acta d'acusació, lliurada a començaments de març de 1947 als acusats, es dividia en dues acusacions principals, aplegades sota el títol "Violació dels costums i lleis de la guerra". El contingut de l'escrit d'acusació eren els crims de guerra que s'havien comès durant el període comprès entre l'1 de setembre de 1939 i el 8 de maig de 1945 a Buchenwald i els seus camps satèl·lits als civils i presoners de guerra no alemanys. Era perseguit al començament de només crims a súbdits dels aliats o bé els estats aliats amb ells; els crims d'autors alemanys a les víctimes alemanyes a la llarga van romandre impunes i en general es van negociar més tard davant els tribunals alemanys.
Als acusats se'ls atribuïa a més un procediment col·lectiu (Common Design) i se'ls retreia així la participació final en un sistema d'homicidis, maltractaments i negligència inhumana.Procés principal de Buchenwald: Deputy Judge Advocate's Office 7708 War Crimes Group European Command APO 407: (United States of America vs Josias Prince zu Waldeck et al. – cas 000-50-9), novembre 1947. Per tant, la fiscalia havia de demostrar que "estava clar que cadascun dels acusats en aquest sistema sabia què els havia passat als presoners, i havia de demostrar que tothom que participava en alguna part de l'organització del camp donava suport, amb la seva activitat o el seu comportament, al funcionament d'aquest sistema, en la part que corresponia a aquella operació".Robert Sigel: Im Interesse der Gerechtigkeit. Die Dachauer Kriegsverbrecherprozesse 1945–48. Frankfurt am Main 1992, pàg. 44 Si s'aportava aquesta prova, variava la naturalesa de la sentència individual i l'abast d'aquesta participació. Aquesta figura jurídica no era corrent en la tradició judicial europea.Florian Freund: Der Dachauer Mauthausenprozess. In: Dokumentationsarchiv des österreichischen Widerstandes. Jahrbuch 2001. Viena 2001, pàg. 35-66.