La Unió Soviètica va ser el primer estat a tenir com a objectiu ideològic l'eliminació de la religió http://www.jstor.org/pss/128810 la qual volia substituir per l'ateisme com a objectiu fonamental ideològic de l'Estat.Sabrina Petra Ramet, Ed., Religious Policy in the Soviet Union. Cambridge University Press (1993). P 4John Anderson, Religion, State and Politics in the Soviet Union and Successor States, Cambridge University Press, 1994, pp 3 Amb aquesta finalitat, el règim comunista confiscà les propietats eclesiàstiques, ridiculitzà la religió, perseguí els creients i propagà l'ateisme a les escoles. http://www.loc.gov/exhibits/archives/anti.html L'ateisme estatal a la Unió Soviètica va ser conegut com a gosateizm,Protest for Religious Rights in the USSR: Characteristics and Consequences', JSTOR. i es basava en el Marxisme-Leninisme.
Malgrat això, des de 1945 i fins a la dissolució el 1991, la Unió Soviètica es declarà com un estat laic. D'acord amb diverses fonts soviètiques i occidentals, més d'un terç del país professava alguna creença religiosa, la majoria eren creients cristians o islàmics. Els cristians pertanyien a diverses esglésies: òbviament, l'Església Ortodoxa tenia el nombre més gran de fidels, seguida pels catòlics, els baptistes i per diverses branques protestants més. La majoria de fidels islàmics eren sunnites. El judaisme també hi tenia molts seguidors. Entre les altres religions practicades, encara que per un nombre petit de fidels, incloïen el budisme i el xamanisme.
El paper de la religió a la vida quotidiana dels ciutadans soviètics varià enormement. Dos terços de la població soviètica, però, eren irreligiosos. Aproximadament la meitat de la població, inclosos membres d'alt nivell del govern, professaven l'ateisme.
Abans de l'efondrament de la Unió el 1991, no hi havia xifres oficials sobre la religió a la Unió Soviètica.
Política cap a les religions a la pràctica
La política soviètica cap a la religió es basava en la ideologia del marxisme-leninisme, que feia de l'ateisme la doctrina oficial del Partit Comunista. Tot i això, «la llei soviètica i la pràctica administrativa durant la major part de la dècada de 1920 va estendre una certa tolerància cap a la religió, prohibint el tancament o destrucció arbitrari de les esglésies que estiguessin en funcionament»,Fitzpatrick, S. Everyday Stalinism. Oxford University Press. New-York, 1999. page 27. mentre que cadascuna de les successives constitucions soviètiques garantien la llibertat de creença. Com a fundador de l'estat soviètic, Lenin proclamà que
El marxisme-leninisme advocà pel control, supressió i, finalment, per l'eliminació de les creences religioses, considerant-les com a «acientífiques i supersticioses». Un any després de la Revolució d'octubre l'Estat expropià totes les propietats eclesiàstiques, incloent les esglésies, i durant el període comprés entre 1922 i 1926, 28 bisbes ortodoxos russos i més de 1.200 capellans van ser morts (un nombre molt més gran va ser persecutat).Country Studies: Russia-The Russian Orthodox Church U.S. Library of Congress, Accessed Apr. 3, 2008 Durant les dècades de 1920 i 1930, organitzacions com la Lliga dels Sense Déu van mostrar-se molt actius en la propaganda antireligiosa. L'ateisme era la norma a les escoles, organitzacions comunistes (com l'Organització de Joves Pioners) i als mitjans.
Els esforços del règim per erradicar la religió a la Unió Soviètica variaren durant els anys segons com les religions en particular servissin als alts interessos de l'Estat. Les polítiques i pràctiques oficials no només variaren en el temps sinó que també en l'aplicació d'una nacionalitat a una altra i d'una religió a una altra.
El 1929, a l'albada de la Revolució Cultural a la Unió Soviètica i amb una puixança de la militància radical al Partit i al Komsomol, va fer-se dominant una poderosa ««línia dura» que perseguia el tancament en massa de les esglésies i les detencions dels capellans, la qual evidentment guanyà el favor de Stalin. Es donaren instruccions secretes a les organitzacions locals del Partit, tot i que no van ser publicades.Fitzpatrick, S. On the drive against religion in 1929-30. Stalin's Peasants. New-York, 1994. pages 59-63. Quan aquesta flama antireligiosa inflamà la ira de la població rural, per no mencionar el papa o altres portaveus eclesiàstics occidentals, el règim va poder fer retrodecir una política que mai s'havia endurit públicament.Fitzpatrick, S. Everyday Stalinism. New-York, 1999. p.27
Encara que tots els líders soviètics tenien el mateix objectiu a llarg termini d'una població soviètica cohesinada, seguiren polítiques diverses per assolir-ho. Per al règim soviètic, les qüestions de nacionalitat i religió sempre anaven enllaçades. No sorprèn, per tant, que l'actitud cap a la religió variés d'una total i absoluta prohibició per a unes al suport oficial per a d'altres.
Polítiques cap a les nacionalitats i religió En teoria, la constitució soviètica descrivia la posició del règim cap a les diverses nacionalitats i religions. Constata que cada ciutadà de la Unió Soviètica és també membre d'una nacionalitat en particular, i cadascun dels passaports soviètics incloïen aquestes dues entrades. La constitució garantia un gran marge d'autonomia local, però aquesta autonomia sempre quedava subordinada a una autoritat central. A més a més, com que les estructures locals i central sovint no estaven clarament dividides, l'autonomia local es veia ressentida. Tot i que sota la Constitució totes les nacionalitats eren iguals, a la pràctica no succeïa això. Només 15 nacionalitats tenien un estatus de República, la qual cosa les garantia, en principi, diversos drets, inclòs el dret de secessionar-se de la Unió.
22 nacionalitats havien viscut en repúbliques autònomes amb un grau d'autogovern local i de representació al Consell de les Nacionalitats del Soviet Suprem. 18 nacionalitats més tenien enclavaments territorials (òblasts autònoms i okrugues autònomes), però tenien molt poc poder d'autogovern. La resta de nacionalitats no tenien drets d'autogovernar-se. La definició que Ióssif Stalin va fer el 1913 conforme una nació és una comunitat estable històricament constituïda, formada en les bases d'un idioma comú, territori, vida econòmica i personalitat psicològica revelades en una cultura comuna va mantenir-se a les autoritats soviètiques fins a la dècada de 1980. Però, per garantir a les nacionalitats l'estatus de república de la Unió, es requerien 3 factors addicionals: una població de com a mínim un milió de persones, un territori compacte de la nacionalitat i una localització dins de les fronteres de la Unió Soviètica.
Encara que Vladímir Lenin creia que les nacionalitats es fusionarien en una, insistia en el fet que la Unió Soviètica fos establerta com una federació de nacions formalment iguals. Durant la dècada de 1920 es realitzaren concessions culturals genuïnament a les nacionalitats. Es permeteren florir elits comunistes de diverses nacionalitats i de tenir un considerable autogovern. Les cultures, religions i idiomes nacionals no simplement es toleraven, sinó que en les zones amb població musulmana s'encoratjaven.
Tot i que els canvis demogràfics durant les dècades de 1960 i 1970 van minvar la majoria russa, també van deixar dues nacionalitats (els kazakhs i els kirguís al cens de 1979) que passaren a ser minoritàries a les seves pròpies repúbliques i decreixé considerablement la majoria de les nacionalitats titulars en altres repúbliques. Aquesta situació comportà que Leonid Bréjnev declarés al XXIV Congrés el 1971 que el procés de creació d'un poble soviètic unificat s'havia completat, i es van realitzar propostes per abolir el sistema federatiu i substituir-lo per un estat únic. Aquest optimisme de l'estat, això no obstant, va decaure ben de pressa. A la dècada de 1970 començà un ample moviment de dissidència nacional per tota la Unió Soviètica. Les seves manifestacions van ser moltes i diverses. Els jueus insistien en el seu dret a emigrar a Israel; els tàtars de Crimea demanaven el seu dret per tornar a Crimea; els lituans demanaven la restauració dels drets de l'Església Catòlica; i s'establiren grups d'observació des de Hèlsinki a les repúbliques de Geòrgia, Lituània i Ucraïna. Les peticions, la literatura, i manifestacions ocasionals demanaren públicament els drets de les nacionalitats dins del context dels drets humans. A finals de la dècada de 1970, però, després de grans esforços, el KGB havia aconseguit suprimir en gran manera el moviment de dissidència nacional. Però Bréjnev havia après la lliçó: s'abandonaren les propostes per desmantellar el sistema federatiu i se seguí una política per esbossar una major conjunció de les nacionalitats.
Els oficials soviètics associaven religió amb nacionalitat. La implementació d'una política cap a una religió en particular, malgrat tot, generalment depenia sobre la percepció del règim de fins a quin punt s conjuntaven la religió i el nacionalisme, la mida de la comunitat religiosa, el grau de fidelitat d'una religió cap a l'autoritat, i la voluntat de la nacionalitat a subordinar-se cap a l'autoritat política. Així, les comunitats religioses més petites i les més pròximament identificades amb una nacionalitat en particular rebien una política més restrictiva per part del règim, especialment si reconeixien una autoritat religiosa estrangera com el Papa.
Polítiques cap a les Esglésies Ortodoxes miniatura|La Catedral Ortodoxa Russa, abans el punt dominant de Bakú, demolida durant la dècada de 1930 per ordre de Stalin. Les autoritats soviètiques provaren de controlar l'Església Ortodoxa Russa, i en moments de crisi nacional, d'explotar-la en benefici dels propis propòsits del règim; amb l'objectiu final d'eliminar-la. Durant els cinc primers anys del poder soviètic, els bolxevics executaren 28 bisbes ortodoxos i uns 1.200 capellans. Molts més van ser empresonats o van exiliats. Els creients ven ser perseguits. Es tancaren molts seminaris, prohibint-se la publicació de material religiós. El 1941 només quedaven obertes unes 500 esglésies de les 54.000 que existien abans de la I Guerra Mundial.
Aquests cops tingueren lloc en el context de la desafecció de molta gent cap a l'Església a la Rússia pre-revolucionària. El fet de fins a quin punt s'unien l'Església amb l'Estat comportà la percepció entre molts membres de l'intelligentsia que l'Església era corrupta i cobdiciosa. Molts camperols, si bé amb profunds sentiments religiosos, no veien favorablement la institució de l'Església. El respecte a la religió no s'estenia als capellans locals. A més, l'Esglésiposseïa una porció significativa de la terra russa, la qual cosa era un punt de contenció (la propietat de la terra va ser un factor de gran importància a la Revolució Russa de 1917.
L'atac nazi sobre la Unió Soviètica al juny de 1941 obligà a Stalin a aliar-se amb l'Església Ortodoxa Russa per fer créixer el patriotisme rus contra l'agressió alemanya. La vida religiosa va reviure en aquesta època. Milers d'esglésies van ser reobertes, arribant a les 22.000 abans que Khrusxov arribà al poder. El règim va permetre les publicacions religioses, i la pertinença a l'església va créixer.