miniatura|Guerres dels maraixis La dinastia Maraixi o dinastia dels Sayyid Maraixis de Mazanderan, fou una nissaga local que va governar el Mazanderan del 1358/1359 a la segona meitat del lluitant fins vers el 1596. El nom deriva perquè els sayyids, sobirans o no, eren originaris de Màraix.
Història Inicis de la dinastia La dinastia fou fundada per Sayyid Kawam al-Din ibn al Sadik (o Ibn Abd AllahAbd Allah apareix com el seu avi a les fonts safàvides i a la genealogia d'Abbas Xayan, però com a pare a la de Zahir al-Din Maraixi) al-Maraixi conegut com a Mir-i Buzurg (El Gran Emir), que es proclamava descendent de l'imam Ali Zayn al-Abidin; vivia a Dabu prop d'Amol. Va fer estudis religiosos i va entrar en contacte amb Izz al-Dun Sughandi, un dels tres xeics sufites influents del Khurasan deixeble de xeic Hasan Djuri, fundador dels Sarbardars del Khurasan. Va fundar una khankah a Dabu i va obtenir nombrosos seguidors. Llavors el control el Tabaristan i Mazanderan era objecte de disputa entre poders locals que havien emergit amb la decadència dels il-kànides des de 1335; el 1349 els Kiya-i Čulab i els Kiya-i Djalal es van reconciliar i Fakhr al-Dawla Hasan, representant de la tercera nissaga bawàndida fou assassinat per un fill de Kiya Afrasiyab, sipahsalar epònim dels Kiya-i Čulab també anomenats Afrasiyàbides, que era cunyat de Fakhr al-Dawla) esmentat com a Muhammad, i Kiya Afrasiyab va aconseguir un control precari sobre Amol i el Mazanderan. Kiya Afrasiyab va intentar augmentar la seva popularitat esdevenint deixeble de Mir-i Burzurg a Dabu, que li va donar el lakab de Xeic, però no fou acceptat pels altres deixebles. Llavors Kiya Afrasiyab va ordenar detenir al sayyid, cosa que va provocar la revolta dels seus deixebles que el van alliberar. Kiya Afrasiyab va demanar ajut als Kiya-i Djalal però en debades, i fou derrotat per 300 dervixos rebels a Djalalakmar-parčin, prop de Dabu (760 de l'hègira equivalent a 1358/1359); els rebels eren manats per Kamal al-Din, fill de Sayyid Kawam al-Din al-Maraixi, i en la batalla va morir Afrasiyab i quatre dels seus fills; el cinquè fill, Muhammad, l'assassí de Fakhr al-Dawla, fou mort en combat pel malik de Rustamdar;Rabino di Borgomale assenyala tres fills morts a Djalalakmar-parčin, i el quart Ali, mort amb el seu germà Muhammad en el combat contra el malik de Rustamdar un sisè, Sayd al-Din, va morir de kulandj (còlic); i va quedar només un fill, Iskandar-i xeic.
Kawan al-Din es va girar llavors contra els Kiya-i Djalal, branca governada per Fakhr al-Din a Sari i per Viixtap a Tudji.Tudji era una fortalesa propera a Babul o Barfuruix-dih Barfuruix-dih fou conquerida per Kamal-al Din. Amb l'ajut d'antics lleials de Kiya Afrasiyab, Vixtap va assassinar Abd Allah ibn Kawan al-Din, però Fakhr al-Din de Sari i quatre fills d'aquest van morir en combat prop de Babul (Barfuruix-dih), i els maraixis van entrar a Sari; Viixtap es va haver de refugiar, amb la seva família i fidels, a Tudji, que fou assetjada pels maraixis i es va haver de rendir després que Viixtap i els seus set fills van morir en diferents moments de la lluita (1362). Kamal al-Din es va casar amb la filla de Vixtapla mare d'aquesta noia era neta per via femenina de Hasan Fakhr al-Dawla Bawand, i fou després l'avia del historiador Zahir al-Din
Dominant tot el Mazanderan, Mir-i Buzurg, que només es volia dedicar a la religió, va concedir el govern als seus fills.tenia 14 fills dels que 4 van morir joves; els 8 coneguts dels restants foren: Abd Allah, Kamal al-Din I, Rida al-Din, Fakhr al-Din, Zayn al-Abidin, Yahya, Ali Amuli i Xaraf al-Din Com que el gran Abd Allah havia estat assassinat (de fet, com el seu pare, també havia renunciat a governar), el govern fou concedit al segon, Kamal-al-Din, amb seu a Sari, que va donar alguns governs als seus germans, especialment el germà Rida al-Din, que fou nomenat governador d'Amol i Xaraf al-Din, nometat governador del Karatughan. Els maraixis es van estendre cap a Sawadkuh i Firuzkuh, en mans encara dels bawàndides i en la conquesta de Firuzkuh van tenir l'aliança dels sayyids Malatis de Gilan.mercès al suport dels maraixis els Malatis van poder dominar bona part del Gilan Després fou conquerit Rustamdar fins a Nati-rustak, en una campanya dirigida pel germà Fakhr al-Din (+1380/1381); la conquesta de Kudjur va donar als maraixis el control de tot el Mazanderan i Kamil al-Din va concedir a Fakhr el govern del Rustamdar, des d'on va anar dominant les fortaleses de la regió del Kudjur (o Kojur), del Kala-rustak i del Nur; va dominar Talikan i Lawasan i una part del Laridjan.els forts de Kuhrud o Kahrud al Diyala-rustak, i de Lawandar a Rayna Va arribar fins a Qazvín, que es disputaven els amirs de l'Azerbaidjan i de l'Iraq ajamita, però la va abandonar o perdre a la mort, per una malaltia, de Mir-i Buzurg el 1379, quan vivia retirat a Babul (Barfuruix-dih).
Fins llavors la seva figura havia unit als seus fills, i l'únic perill seriós el representava la dinastia de sayyids Murtadais d'Hazaradjarib a l'est dels seus territoris, fundada per Mir Imad al-Din, i a Astarabad per Amir Wali; aquest darrer va intentar fer assassinar Kamal al-Din però aquest va passar a l'ofensiva i va conquerir Astarabad on va establir una guarnició. Al cap de pocs mesos Fakhr al-Din va dominar Qazvín i va percebre impostos a la ciutat, després va anar a Talikan i des d'allí va assaltar Alamut que va saquejar. Aquests fets van passar vers 1379/1380.
Enfrontament amb Tamerlà Kamal al-Din, per temor a una aliança de Mir Wali (expulsat d'Astarabad) amb Tamerlà, li havia restituit Astarabad (vers 1380) i el 1391 el Rustamdar fou retornat al baduspànida Malik Tus. Quan Tamerlà va conquerir Khurasan i Herat (1384), Iskandar-i Xeic, el darrer afrasiyàbida, (que havia lluitat al Khurasan) es va unir al gran conqueridor el qual per dues vegades va conquerir Astarabad (1384 i 1389) i la segona vegada li va donar el govern a Pirak Pasha (potser al haver mort el seu pare, el kan de Gurgan i Astarabad Lukman Padshah), amb el qual Kamal-al-Din tenia bona amistat. Kamal al-Din va enviar per tres vegades al seu fill Ghiyath al-Din amb regals per Tamerlà demanant protecció pels maraixis contra la venjança d'Iskandar, però com que els maraixis eren xiïtes i els caps militars de Tamerlà eren sunnites incloent Pirak a Astarabad (a l'est) i Malik Tus a Rustamdar (a l'oest) i tot i l'amistat de Pirak i Kamal al-Din, el governador va donar suport a Iskandar.
Giyath al-Din fou retingut com a ostatge i Tamerlà va ordenar creuar el Mazanderan a la seva avantguarda. Kamal al-Din no estava disposat a deixar-lo creuar i va establir el seu campament a la llacuna Mahanasar on foren portats tots els tresors de la dinastia i les riqueses del Mazanderan (incloent-hi els béns dels comerciants, dels estrangers, dels notables, els arrabassats als čulabis, als djalalis, als sawadkuhis, etc.Quan s'acostaven les forces de Tamerlà, Kamal al-Din va sortir amb les seves forces i es va dirigir a Karatughan on els dos exèrcits van xocar el 24 de setembre de 1392; els maraixis van lluitar bé i van infringir greus pèrdues a l'enemic però finalment foren rebutjats per la superioritat numèrica dels tamerlànides i es van replegar a Mahanasar que fou assetjada durant dos mesos i sis dies. Kamal al-Din va enviar llavors uns ulemes a Tamerlà per demanar el aman i mercès a la mediació de Malik Tus, van poder abandonar la fortalesa el 2 d'agost de 1393 amb la vida salvada; però els habitants de Mahanasar que no eren sayyids foren executats. El botí de Tamerlà fou dels més grans de la història al que es va afegir el pillatge de totes les ciutats entre Mahanasar i Amol i a Sari. Els sayyids foren enviats a Coràsmia i a Transoxiana per via marítima (mar Càspia) i fluvial. Només tres sayyids van poder fugir a Gilan: Abd al-Muttalib ibn Rida al-Din, Abd al-Azim ibn Zayn al-Abidin i Izz al-Din Hasani Rikabi.
Revolta d'Iskandar El govern d'Amol fou donat a Iskandar-i Xeic i el de Sari a Djamixid Karin Ghawri; però l'economia de la regió havia quedat molt damnada i no es va recuperar; Iskandar va fer destruir la tomba de Mir-i Buzurg a Amol, ciutat que va quedar mig despoblada en emigrar els habitants a Sari. Izz al-Din Rikabi va retornar del Gilan i fou perseguit i mort amb els seus cinc fills. Iskandar va servir a Tamerlà en les seves campanyes fins al 1400 quan era a l'Azerbaidjan i va retornar a Amol; llavors es va revoltar i va fortificar Firuzkuh que va confiar al seu fill Husayn Kiya. Ali i Ghiyath al-Din, fills de Kamal al-Din, servien a Tamerlà, i van restar amb aquest i van participar en la campanya contra Iskandar el 1402/1403; un fill d'Iskandar, Ali Kiya, que anava en ajut del seu parem fou capturat; Iskandar perseguit cap al bosc, va lluitar amb desesperació contra la tropa de perseguidors manats per Hazarasf Muhammad, però va morir en combat a ixuir-rud-duhazar i se li va tallar el cap, que fou mostrat als seus fills, Ali i Husayn Kiya; aquest darrer en veure el cap del seu pare va rendir Firuzkuh; els dos fills foren perdonats per Tamerlà. El govern d'Amol fou donat a Ali ibn Kamal-al Din (conegut després com a Ali Sari) i Ghiyath al-Din (com adjunt) als que va prometre l'alliberament dels sayyids al seu retorn a Transoxiana. Poc després moria a Sari Djanixid Karin Ghawri i el va succeir el seu fill ixams al-Din que va mantenir una hostilitat permanent contra Sayyid Ali Maraixi.
A la mort de Tamerlà el 14 de febrer del 1405 a Otrar i havia quatre fills de Mir-i Buzurg vius a Transoxiana: Zayn al-Abidin, Ali, Yahya i Xaraf al-Din. Kamal al-Din havia mort a Kaixgar el 1397 i els altres tres, Rida al-Din, Zahir al-Din i Nasir al-Din havien mort a Transoxiana. Els quatre vius van anar a Herat on Xah Rukh, successor de Tamerlà, els va permetre el retorn al Mazanderan.
Restitució dels marashis Quan van arribar a Astarabad, on governava Pirak, no va creure en el permís concedit i va retenir als sayyids d'acord amb Xams al-Din Karin Ghawri. Llavors uns rebels dervixos van matar a aquest darrer i van informar a Ali ibn Kamal al-Din d'Amol de la seva intenció d'atacar Astarabad, però Pirak va alliberar els sayyids que rodejats per milers de partidaris van fer una entrada triomfal a Sari. Ali ibn Kamal al-Din, que havia governat Amol durant tres anys, fou rebut a Sari com a sobirà (fou conegut en endavant com Ali Sari) governant tot el Mazanderan (1406 a 1409/1410); els seus oncles Yahya i Xaraf al-Din van restar a Sari com a consellers, i Ghiyath al-Din va rebre el govern de Babul; els descendents de Rida al-Din volien que Amol fos per Abd al-Muttalib però Ali Sari va confiar aquest govern a Kawam al-Din II ibn Rida al-Din, que no obstant no devia complir a satisfacció doncs al cap d'un any fou substituït per Ali ibn Kawan al-Din (un dels fills de Mir-i Buzurg) conegut com a Ali Amoli que va governar amb justícia. Ghiyath al-Din va causar la discòrdia entre els dos Ali i el de Sari, que només tenia el suport del seu germà Nasir al-Din) fou derrotat per una coalició entre Rustamdar (Amir Izz al-Din) i Hazardajrib (el gendre d'Izz al-Din, Sayyid Murtada) i va haver de fugir a Astarabad; Nasir al-Din fou enviat a la cort de Xah Rukh a demanar empara.