Per la secta religiosa dels sabeus al Kurdistan Iraquià, vegeu sabeus (religió)
miniatura|inscripció sabea miniatura|Figura de bronze trobada a al-Bayda (Iemen) antiga Nashqum al regne de Sabà, del segle VI o V aC (Museu del Louvre. Els sabeus () foren un antic poble del sud d'Aràbia que parlava una llengua anomenada llengua sabea i vivia al que avui dia és el Iemen. En algun moment van establir una colònia a D'mt, lloc del nord d'Etiòpia i Eritrea i controlaven la ruta comercial de la mar Roja.Stuart Munro-Hay, Aksum: An African Civilization of Late Antiquity, 1991. El regne de Sheba (regne de Sabà) de la Bíblia i el poble dels sabeus són generalment identificats, si bé no hi la certesa que sigui així. El regne ocupava la zona de Marib i la franja de desert anomenada Sayhad pels geògrafs medievals (moderna Ramlat al-Sabatayn).
Els sabeus eren un poble sudaràbig vei dels mineus (al nord), dels hadramites (Hadramaut) a l'est i dels qatabans al sud. El seu gran èxit fou la construcció d'embassaments i d'un sistema de reg a base de rescloses, en un lloc on només plovia 15 dies una temporada i un mes i mig a l'altra i el riu fora d'aquest temps estava sempre sec. Van exercir el cultiu i el comerç de les espècies i les plantes aromàtiques, especialment encens i mirra.Yemen Les inscripcions que van deixar són nombroses especialment a Marib. Els treballs de regadiu encara es poden seguir per fotografia aèria. La seva hegemonia va durar uns mil anys almenys (de 750 aC a 250 aC).
Història Període formatiu La fase formativa dels sabeus, o el període previ a l'aparició de cultures urbanes al sud d'Aràbia, es pot situar a la darrera part del segon mil·lenni aC, i es va completar al segle X aC, on apareix una escriptura completament desenvolupada en combinació amb la destresa tecnològica per construir complexos arquitectònics i ciutats. Hi ha cert debat sobre el grau en què el moviment fora de la fase formativa es va canalitzar per processos endògens o per la transferència de tecnologies des d'altres centres, potser a través del comerç i la immigració.
Originalment, els sabeus formaven part de comunitats (anomenades shaʿbs) a la vora del desert de Sayhad. Molt aviat, a principis del primer mil·lenni aC, els líders polítics d'aquesta comunitat tribal van aconseguir crear una enorme mancomunitat de shaʿbs que ocupaven la major part del territori sud-aràbic i van assumir el títol de Mukarrib dels sabeus.
Emergència miniatura|Estàtua de Hawter 'Atht|ar|هوتر عثت (تمثال برونزي)}} trobat a Al-Baydha (antic Nashqum, Regne de Saba'), segles VI-V aC, al Museu del Louvre L'origen del Regne Sabeu és incert i és un punt de desacord entre els estudiosos, amb estimacions que el situen al voltant del 1200 aC, a tot tardar al segle X aC, o un període de floriment que només comença a partir del segle VIII aC. Un cop establerta la política, els reis Sabeus es referien a si mateixos amb el títol de Mukarrib.
Primer regne sabeu (segles VIII - I aC) Era dels mukarribs La primera fase important de la civilització sabea va durar entre els segles VIII i I aC. Durant segles, Saba va dominar el panorama polític del sud d'Aràbia. El segle VIII és quan apareixen les primeres inscripcions en pedra i quan els líders ja són anomenats amb el títol de Mukarrib (federador). A causa d'aquesta convenció, aquesta era també es pot anomenar el període Mukarrib. El títol de mukarrib era més prestigiós que el de mlk (rei) i s'utilitzava per referir-se a algú que estenia l'hegemonia sobre altres tribus i regnes.
Saba va assolir el seu apogeu entre els segles VIII i VI aC. En particular, a través de guerres prolongades, Karib'il Watar va dur a terme una sèrie de conquestes que van estendre el territori sabeu fins a Najran al nord, el golf d'Aden al sud-oest i cap a l'est des d'aquest punt al llarg de la costa fins als contraforts occidentals de l'altiplà de Hadhramaut. Saba va regnar de manera suprema sobre l'Aràbia del Sud, i Karib'il va establir contactes diplomàtics amb l'emperador assiri Sennàquerib. Aquesta extensió territorial per part d'un regne sud-aràbic no es tornaria a veure fins que Himiarites la va aconseguir més de 1.100 anys després. L'èxit de Karib'il es reflecteix en la successió dinàstica de quatre governants del seu llinatge, inclosos fills, nét i besnets, un fet poc freqüent davant la raresa de la successió dinàstica a l'antiga cultura sud-aràbica. La següent vegada que es veuria això va ser sis segles més tard a Qataban.
Era dels reis Després del segle VI aC, Saba no va poder mantenir la seva supremacia sobre l'Aràbia Meridional davant l'expansió militar dels poders adjacents de Qataban i Hadhramaut, i econòmicament de Ma'in, cosa que la va fer tornar al seu territori central al voltant de Marib i Sirwah. Els líders sabeus van tornar a utilitzar el títol de malik (rei) en lloc de mukarrib. Aquest declivi va començar poc després del final del regnat de Karib'il Watar. Mentre que Karib'il va establir l'hegemonia sobre Jawf, els seus successors immediats només van consolidar el seu poder sobre algunes de les seves antigues ciutats-estat (incloses Nashq i Manhayat), mentre que d'altres (com Baraqix i les ciutats de Wadhi Raghwan) van ser absorbides per Ma'in. Qataban es va expandir cap a les Terres Altes del Sud, anteriorment sota el domini sabeu.
Econòmicament, el primer període sabeu va estar dominat per una economia de caravanes que tenia vincles de mercat amb la resta del Pròxim Orient. Els seus primers socis comercials importants van ser Khindanu i el Mig Eufrates. Més tard, això es va traslladar a Gaza durant el període persa i, finalment, a Petra en època hel·lenística. Els deserts del sud d'Aràbia van donar lloc a importants aromàtics que s'exportaven en el comerç, especialment encens i mirra. També va actuar com a intermediari per al comerç terrestre amb veïns d'Àfrica i més llunyans de l'Índia.
miniatura|Mapa del sud d'Aràbia l'any 100 aC
A finals del primer mil·lenni aC, diversos factors van confluir i van provocar el declivi de l'estat i la civilització sabea. El repte més gran va sorgir de l'expansió de la República Romana. La República va conquerir Síria el 63 aC i Egipte el 30 aC, desviant la xarxa comercial terrestre de Saba. Els romans van intentar conquerir Saba cap al 26/25 aC amb un exèrcit enviat sota el comandament del governador Eli Gal, posant Marib en assetjament. A causa de l'esgotament per la calor, el setge es va haver d'abandonar ràpidament. Tanmateix, després de conquerir Egipte, la xarxa comercial terrestre es va redirigir cap a rutes marítimes, amb un port intermediari escollit amb Bir Ali (aleshores anomenat Qani). Aquest port formava part del Regne d'Hadhramaut, lluny del territori sabeu. Molt debilitat econòmicament, el Regne de Saba va ser aviat annexionat pel Regne Himiarita, posant fi a aquest període.
Segon regne sabeu (segles I-III dC) miniatura|Ciutat antiga de Sanà amb torres Després de la desintegració del primer regne himiarita, el regne sabeu va reaparèixer i va començar a fer campanya vigorosament contra els himiarites, i va florir durant un altre segle i mig. Aquest regne ressorgit era diferent de l'anterior en molts aspectes importants. El canvi més significatiu amb el període sabeu anterior és que les dinàmiques de poder locals s'havien desplaçat de les ciutats oasis al marge del desert, com Marib, a les tribus de les terres altes. El temple d'Almaqah a Marib va tornar a ser un centre religiós. Saba va inaugurar una nova moneda i es va construir el notable Palau de Ghumdan a Sanà, que, en aquest període, va tenir el seu estatus elevat al de capital secundària al costat de Marib.
Tot i haver-se alliberat d'Himyar cap al 100 dC, els líders d'Himyar van continuar anomenant-se rei de Saba, com havien estat fent durant el període en què van governar la regió, per afirmar la seva legitimitat sobre el territori. El Regne va caure després d'una llarga però esporàdica guerra civil entre diverses dinasties iemenites que reclamaven la reialesa, i el difunt Regne Himiarita es va aixecar victoriós. El regne sabeu va ser finalment conquerit permanentment pels himiarites cap al 275 dC. Saba va perdre el seu estatus reial i va tornar a ser una tribu normal, limitada als ciutadans de Marib, que són nomenats per última vegada en fonts sudaràbiques al CIH 541 en sol·licitar ajuda al rei per reparar una ruptura a la presa de Marib.
Societat Els déus miniatura|La inscripció CIH 393 amb el símbol d'Almaqah a la part superior
Les limitacions en les proves disponibles impedeixen una reconstrucció completa del món religiós complet als antics regnes del sud d'Aràbia. Si bé moltes de les inscripcions conegudes parlen de déus, la majoria només transmeten el nom de la divinitat sense descriure la seva naturalesa, funció o culte. No se sap, per exemple, si aquests regnes tenien un déu de la guerra o un déu del món subterrani. Tanmateix, les relacions familiars entre els déus s'esmenten amb freqüència.
esquerra|miniatura|El temple d'Awwam on es venerava l'Almaqah Saba tenia cinc déus al seu panteó: Almaqah, Athtar, Haubas, Dhat-Himyam i Dhat-Badan. Els tres primers són masculins i els dos últims són femenins. El déu suprem del panteó, i el déu nacional de Saba, era Almaqah, el culte del qual se centrava al temple d'Awwam. La victòria militar va ajudar a difondre aquest culte, com quan es va construir un temple dedicat a Almaqah a Nashshan després de ser conquerit per Saba. La menció d'Almaqah al Jawf també indica el paper polític que va jugar Saba en aquella vall. La naturalesa del déu no està del tot clara, però alguns investigadors han plantejat la hipòtesi que Almaqah és un déu de la lluna .
Athtar no es limitava a Saba, sinó que era el déu comú del panteó sud-aràbic durant la seva era politeista. Athtar també va ser el gran déu del panteó sabeu, abans de ser substituït per Almaqah. En general, però, les deïtats sud-aràbiques són específiques d'una regió i no tenen paral·lels en altres llocs del Pròxim Orient.
Les representacions antropomòrfiques dels déus falten completament des del període sabeu antic, i només comencen a aparèixer amb l'inici de les influències hel·lenístiques i romanes a principis de l'era cristiana.
El rei Els antics reis del sud d'Aràbia van construir grans obres públiques, tenien vincles especials amb els déus legitimats a través de ritus que només ells podien dur a terme i dirigien els seus exèrcits durant la batalla. Se'ls representa com a guerrers valents, adoradors pietosos i constructors actius. Els pares del rei rarament es testimonien de manera independent. La funció del rei era diferent del paper del xeic. La Geografia d'Estrabó afirma que a la regió la successió de reis no era familiar, una afirmació que es confirma en part per les inscripcions. Els reis del sud d'Aràbia no van apel·lar a la seva genealogia ni als èxits dels seus pares per legitimar el seu propi govern. Només a finals de la història sabea, a partir de la segona meitat del segle II dC, va aparèixer una veritable successió dinàstica de pare a fill, i només va durar dues generacions.
El rei sabeu era anomenat mukarrib (federador) més sovint que malik (rei) entre els segles VIII i VI aC, per indicar la seva hegemonia sobre els seus veïns. Quan Saba va decaure després del segle VI aC i el territori sabeu es va contraure al que era abans de les conquestes de Karib'il Watar, el títol de mukarrib va ser substituït pel de malik.