Gallinula és un gènere d'ocells de la família dels ràl·lids (Rallidae) que habita gran part del món.

Són parents propers de les fotges. Recentment, s'ha descobert que una de les espècies de Gallinula té prou diferències per formar un nou gènere Paragallinula, i l'única espècie és la polla menuda (Paragallinula angulata).

També hi ha dues espècies de la regió australiana que hi ha autors taxonòmics les separen a Tribonyx. Aquestes dues espècies es diferencien visualment per tenir els dits i el bec més curts, gruixuts i curts, i la cua més llargua que no tenen el patró de senyal blanc de les polles d'aigua típiques.

A Catalunya se les coneix com polles o polles d'aigua.

Descripció miniatura|Polles d'aigua comunes lluitant. Aquestes polles d'aigua són majoritàriament marrons i negres amb algunes marques blanques en el color del plomatge. A diferència de molts dels ràl·lids del gènere Rallus solen ser fàcils de veure perquè s'alimenten en marges d'aigües obertes en lloc d'amagar-se en canyissars. Tenen ales curtes i arrodonides i no solen aixecar el vol, tot i que són capaços de cobrir llargues distàncies. La polla d'aigua comuna (G. chloropus), en particular, migra fins a 2.000 km des d'algunes de les zones de cria a les parts més fredes de Sibèria. Migren de nit. La polla de Gough (G. comeri) en canvi, es considera gairebé incapaç de volar; només pot aletejar uns metres. Com és comú en els rasclons, hi ha una marcada tendència a desenvolupar la incapacitat de volar en les poblacions insulars. Les polles d'aigua poden caminar molt bé gràcies a tenir les potes fortes i els dits llargs que estan ben adaptats a superfícies suaus i irregulars. Aquests ocells són omnívors i consumeixen material vegetal, petits rosegadors, amfibis i ous. Són agressivament territorials durant la temporada de cria, però sovint es troben en estols amb molts individus als llacs amb vegetació poc profunda.

Sistemàtica i evolució miniatura|La polla de Tasmània (Tribonyx mortierii) ja no té capacitat de vol. El gènere Gallinula va ser descrit pel zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson l'any 1760 amb la polla d'aigua comuna (G. chloropus) com a espècie tipus.

En l'actualitat el gènere Gallinula conté cinc espècies existents, una recentment extinta i una possiblement extinta:

Gallinula tenebrosa - polla endolada. Gallinula galeata - polla d'aigua americana.Recentment dividida per l'AOU, altres comitès encara l'estan avaluant Gallinula chloropus - polla d'aigua comuna. Gallinula nesiotis - polla de l'illa de Tristan da Cunha.(† - s.XIX)Anteriorment de vegades col·locada a Porphyriornis; extinta (finals del segle XIX). Gallinula comeri - polla de Gough.Anteriorment de vegades col·locada a Porphyriornis. Gallinula silvestris - polla de Makira.De vegades situada dins Pareudiastes o Edithornis, extremadament rara sense observacions directes en les últimes dècades, però que encara es considera probablement existent a causa dels informes que l'espècie persisteix en nombres molt petits. Gallinula pacifica - polla de Samoa.(† - 1907?)De vegades situada dins Pareudiastes, possiblement extinta (1907?)

A partir del 2009 el IOC classifica al gènere Tribonyx dues espècies tradicionalment situades a Gallinula. També era antany classificat a Gallinula l'espècie actualment ubicada a Paragallinula.

Notes

Antics membres del gènere Paragallinula angulata - polla menuda. Porphyriops melanops - polla caranegra. Tribonyx ventralis - polla cama-roja. Tribonyx mortierii - polla de Tasmània.

S'ha descrit altres polles d'aigua a partir de restes més antigues. A part de les 1–3 extincions en temps més recents, entre 1–4 espècies més s'han extingit a conseqüència dels primers assentaments humans: Polla de Hodgen (Gallinula hodgenorum / Tribonyx hodgenorum) de Nova Zelanda —que pertany al subgènere Tribonyx— i una espècie propera a Gallinula pacifica de Buka, illes Salomó, que és gairebé segur que és diferent de la polla de Makira (G. silvestris), ja que aquesta última no pot volar. La polla d'aigua no descrita de Viti Levu (Fiji) o bé es separaria dins de Pareudiastes si aquest gènere es considerés vàlid, o bé podria ser un gènere completament nou. De la mateixa manera, la no descrita "polla blava" de Mangaia, actualment assignat provisionalment a Porphyrio, podria pertànyer a Gallinula/Pareudiastes.

Etimologia Gallinula prové del llatí i és el diminutiu de la paraula "gallina", és a dir, “gallineta”.

Evolució miniatura|216x216px|Insígnia de la polla d'aigua d'HMS Fòssils encara més antics documenten el gènere des de l'Oligocè superior. El gènere sembla haver-se originat a l'hemisferi sud, a la regió general d'Austràlia. Al Pliocè, probablement es va distribuir per tot el món:

Gallinula sp. (Pliocè inferior d'Hongria i Alemanya). Gallinula kansarum (Pliocè superior de Kansas, EUA). Gallinula balcanica (Pliocè superior de Varshets, Bulgària). Gallinula gigantea (Pliocè inferior de Txèquia i Israel). "Gallinula" disneyi (Oligocè superior - Miocè inferior de Riversleigh, Austràlia) s'ha separat com a gènere Australlus.

Fins i tot entre els no passeriformes, aquest gènere té una llarga existència documentada. En conseqüència, alguns fòssils fragmentaris de rascló no assignats també podrien ser de polles d'aigua o polles natives. Per exempl3e, l'espècimen QM F30696, un tros de tibiotars distal esquerre del límit Oligo-Miocè a Riversleigh, és similar, però difereix en detalls de "G." disneyi. No es pot dir si aquest ocell, si és una espècie diferent, no era volador. Només per la mida, podria haver estat un avantpassat de Gallinula mortierii.

A més de la paleosubespècie de Gallinula chloropus, es va descriure la dubtosament diferent Gallinula mortierii reperta, del Pliocè superior al Plistocè, referint-se a la població de la polla nativa de Tasmània que antigament habitava Austràlia continental i que es va extingir al final de l'última glaciació. Pot ser que, a part del canvi climàtic, fos conduïda a l'extinció per la introducció del dingo (Canis lupus dingo o Canis familiaris dingo), que, a diferència dels depredadors marsupials, caçava durant el dia, però això requeriria que Gallinula mortierii continental hagués sobreviscut fins a l'any 1500 aC aproximadament.

"G." disneyi va ser una altra polla nativa que no volava, cosa que indica la posició més aviat basal d'aquest grup entre les polles d'aigua. El moment i lloc d'aparició la suggereixen com un avantpassat de G. mortierii (reperta), de la qual es diferenciava principalment per la mida molt més petita. Tanmateix, algunes proporcions dels ossos de les extremitats també són sorprenentment diferents i, en qualsevol cas, un escenari així requeriria que un ocell no volador canviés molt poc durant uns 20 milions d'anys en un entorn ric en depredadors. Com que els fòssils de G. disneyi, així com el ric material recent i subfòssil de G. mortierii, no mostren cap evidència d'aquest canvi, és més probable que "G." disneyi representi un cas d'evolució paral·lela en una data anterior, com ho indica la ubicació a Australlus.

Referències