miniatura|Damavand, Mazandaran Mazandaran (en mazanderani: مازرون Māzerūn; en persa: مازندران; en rus: Мазендеран; antigament Tabaristan o Tapúria, del persa: Taparistan; en grec antic: Hyrcania, catalanitzat Hircània, derivat del nom local Vergana o Vehrkana ('país dels Llops'), en persa: Gorgan)el nom Càspia derivat del local kaspi, i la província de Càspia, correspon a Gilan i no a Mazanderan; La unió de Mazanderan i Gilan fou coneguda pels perses com Shomal o Nord, no acceptat localment és una província de l'IranKeddie, N. R.; 1968; The Iranian villages before and after land reform. Journal of Contemporary History, 3(3), 69–78. situada al nord del país i al sud de la mar Càspia, i limita a l'est amb la província de Golestan (creada per segregació el 1998, antiga província d'Astarabad i històrica Gurgan), al sud-est amb la província de Semnan, al sud amb la província de Teheran, al sud-oest amb la província de Qazvín, i a l'oest amb la província de Gilan. L'antiga ciutat de Mazandaran era Amol (Amard).
Entre el i el XII hi va prevaldre el nom Tabaristam, versió àrab de Tapúria, però en realitat el Mazanderan (possible traducció: 'la porta de Mazan') hauria estat originàriament una part diferent del Tabaristan, i seria la regió a l'oest poblada de dew mazainians (mzadeites) i el Tabaristan la part oriental. El nom Mazanderan no apareix pràcticament en època antiga i desapareix per complet del segle VII al XI, quan els àrabs només esmenten Tabaristan; Mazanderan es va començar a utilitzar sota els seljúcides, quan el 1065 el "Mazanderan" fou donat en ikta a l'emir Inandj Bighu. Encara del al XIV es fa una distinció entre Tabaristan i Manzanderan, i el 1340 es diferencia clarament, quan s'esmenta que el primer està format pels districtes de Simnan, Damghan, Firuzkuh, Damavand, Firrim i les seves comarques; i el segon pels districtes de Djurdjan, Mirustak (no identificat), Astarabad, Amol, Rustamdar, Dehestan, Rughad i Siya-rustak (no identificat). Posteriorment, és el nom Tabaristan el que desapareix i tota la regió passa a ser el Mazanderan. miniatura|Copa d'or hircana del primer mil·lenni, trobada a Kalardasht, al Mazandaran La capital n'és Sari. La superfície de la província és de 23.842 km² i la població al cens del 2006 de 2.922.432 habitants. Mazandaran està densament poblada.Statistical Centre, Government of Iran, a: "General Characteristics of Ostans according to their administrative divisions at the end of 1383 (2005 CE)", "Population estimation by urban and rural areas, 2005" Econòmicament, gaudeix de reserves de petroli i gas natural. La província en la seva organització moderna es va fundar el 1937. L'orografia n'és variada i disposa de planes, prats, boscos i jungles;Springer Netherlands; July 10, 2005; Contributions to the knowledge of the useful plants and plant raw materials of Iran ; ISSN 0921-9668 té platges a la vora de la mar Càspia i altes muntanyes a la serralada de l'Elburz,Mazandaran, Geography & History incloent-hi el mont Damavand.Encyclopedia Britannica, Elburz
Història L'ocupació humana hi està atestada des de fa 75.000 anys. i excavacions recents a Goher Tippe mostren que la zona fou urbanitzada fa més de 5.000 anys.Parthia News La zona sempre va tenir un paper destacat en els esdeveniments històrics.
Els primers pobles coneguts foren els tapyres (tapurs o tapirs), que ocupaven segurament la muntanya al nord de Semman, i els amardes, que haurien donat nom a Amol. El regne d'Hircània a l'est tenia capital a Zadracarta (prop de Sari, localització exacta desconeguda) i fou vassall dels medes i dels aquemènides.
Els dos pobles foren derrotats per Alexandre el Gran. El rei Fraates I de Pàrtia (vers 181 aC a 173 aC) va traslladar als amardes a la regió després anomenada Khwar, a l'est de Waramin, al sud de l'Elburz, i el seu lloc fou ocupat pels tapirs, que van donar nom a tota la regió. Durant la dinastia de Gushnasp que regnava a l'inici de la dinastia sassànidaMinorsky, V.; Vasmer, R. "Mazandaran" Encyclopaedia of Islam. Edited by: P. Bearman, Th. Bianquis, C.E. Bosworth, E. van Donzel and W.P. Heinrichs. Brill, 2007. Brill Online. (els seus ancestres ja governaven la zona des del temps d'Alexandre el Gran o almenys des del temps de l'Imperi part) es va introduir el cristianisme. El 418, es va crear el calendari tapurià. La dinastia de Gushnasp va governar fins al 528, quan fou eliminada pel rei sassànida Cavades I en el segon regnat (499-531). El govern de la regió fou donat al príncep Cavades, que va exercir el càrrec fins al 536. Llavors, el rei persa va nomenar el noble Sukhra, suposat descendent del ferrer Kāveh, vers 537.
A la seva mort, va dividir els territoris entre dos fills: Zarmhir i Karin, que van fundar dues branques (zarmhírides i karínides). Sota aquestes dinasties es va establir el zoroastrisme. A la caiguda de l'Imperi sassànida Isdigerdes III va fugir a Tapúria. El 645, el governador persa (ishpabadh) Gil Djamaspi, que ja era segurament el principal poder de la regió, va esdevenir poder sobirà a causa de la invasió musulmana; el zarmihrida Adar Velash de la branca sènior dels sobirans vassalls perses de la zona, va esdevenir també un poder independent o potser vassall de l'ishpabadh; Gil va escollir Amol com a capital el 647.
La dinastia de Gil fou coneguda com a Gawbara i es va dividir a la seva mort, vers 665, en dues branques fundades pels seus fills: la dabúyida i la baduspànida. En la primera, el quart sobirà, Farrukhan el Gran (Farrukhan I ibn Dabuya 712-728), va estendre el domini cap a l'est fins al que avui és el sud-oest de Turkmenistan. La dinastia dabúyida fou conquerida pels abbàssides el 759/760 (els masmughans de Dunbawand, que eren els seus vassalls, també ho foren al mateix temps), mentre que la dels baduspànides va conservar un poder local durant segles.
La dinastia dels zarmíhrides fou eliminada pels abbàssides el 785 i la dels karínides ho fou el 840.
Vers el 665 (data tradicional) els tapurs van elegir rei Baw, que va governar el Tabaristan oriental al mateix temps que els ishpabadhs dabúyides i baduspànides, que governaven la costa i la part occidental fins a Gilan, i els zarmíhrides i karínides governaven a les muntanyes del centre. Hi havia també alguns poders locals que van subsistir més o menys temps, dels quals cal destacar: els marzpans de Tomisha o Tamisha (desapareixen al ), els djustànides de Daylam (eliminats el 1042); els marzpans de Laridjan (van existir fins a 1597); hi va haver cases locals de poca importància a Mantir (Barfurush), Lafur i en alguns altres llocs. Més modernament, cal esmentar com a senyors purament locals els Ruzafzun de Sawadkuh (1492-1517) i els Diw ().
miniatura|Mazandaran no va ser mai dominat pels omeies i només parcialment pels abbàssides
miniatura|Mapa dels dominis alides del Mazanderan (864-929)
La dinastia dels bawàndides va donar origen a tres successives dinasties: la primera (665-1007) fou deposada per la conquesta del país pel ziyàrida Kabus ibn Wushmgir. La segona, anomenada ispahbadiya (pel títol) fou una continuació de la bawàndida, i va regnar del 1073 al 1210, quan el Mazanderan fou conquerit per Ala al-Din Muhammad xa de Coràsmia. La tercera, anomenada dinastia Kinkhwàrida, va iniciar el govern el 1237 fins al 1349. Posteriorment, es va imposar la dinastia dels afrasiyàbides (Kiya Čulab) a Amol, Talakan i Rustamdar, i la de dels Kiya Djalali a Sari.
Els baduspànides foren vassalls dels alides, buwàyhides i bawàndides, van ser deposats el 1190 i foren restaurats el 1209/1210. El 1453 es van dividir en dues branques: Banu Iskandar i Banu Kawus, que van subsistir fins a 1597 i 1598.
Domini musulmà El domini abbàssida parcial fou eliminat pels alides a partir del 864, quan es va revoltar el Ruyan i va proclamar al sayyid Hasan ibn Zayd descendent del califa Alí en sisena generació. Aquesta branca hasanita va regnar fins al 928 i una branca husaynita va regnar del 916 al 949.
Els ziyàrides van governar la zona, no sense enemics, entre 928 i 1077. Després fou administrada per un amir seljúcida de nom Inandj Bighu, que el va rebre en ikta (1065). Amb el debilitament del poder seljúcida, va créixer el dels poders locals bawàndides i baduspànides. El bawàndida Shah Ghazi Rustam I (1140-1163) va expandir el seu domini; Shah Ghazi Rustam II fou assassinat i el país va caure en mans del xa de Coràsmia (1210).
Període mongol El 1220, Mazanderan fou devastat pels mongols dirigits per Djebe o per Subotai (Subetei/Sübetey). A finals del 1220, Ala al-Din Muhammad xa de Coràsmia va morir de cansament en una illa de la costa de la mar Càspia. Durant uns anys, fou un corredor per al pas de tropes, però els mongols no hi van exercir domini directe i els kans Il-Khans van tenir la regió com un campament d'hivern (el Khurasan era per a les pastures d'estiu), i els poders locals es van mantenir (baduspànides i kinkhwàrides), o ressorgir com els alides coneguts com els sayyids marashis (tenint com a ancestre un descendent d'Ali en dotzena generació), que van regnar del 1358 a 1596. Els sayyids Murtadais van governar al Hazar Djarib del 1359 al 1597. Mazanderan formà part del virregnat d'Abu Said Bahadur Khan abans de la seva proclamació (1317). El 1318 el rebel Yasaur i el seu lloctinent Bagtüt van atacar el territori.
Tamerlà El 1370 quan Tamerlà va ocupar el poder suprem a Balkh, un ambaixador de Sayyid Ali el wali governant de Mazanderan, es va presentar amb un missatge del seu senyor; la genealogia de Sayyid Ali fou explicada resultant ser descendent del Profeta.An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart