El Futbol Club Inter de Milà (oficialment Football Club Internazionale Milano), comunament anomenat Internazionale (pronunciat [ˌinternattsjonaːle]) o simplement Inter és un club de futbol de la ciutat de Milà (Itàlia). Va ser fundat el 9 de març de 1908 sota el nom de Foot-Ball Club Internazionale Milano per quaranta-quatre dissidents del Milan Cricket & Football Club, actual AC Milan, que en aquest temps no acceptava estrangers en les seves files.
L'Inter juga com a local a l'Estadi Giuseppe Meazza (també conegut pel seu antic nom, San Siro) des de 1947, i el comparteix amb l'AC Milan. Els colors que identifiquen a l'equip són el blau amb el negre, i han estat utilitzats en els colors del seu uniforme des de 1908. Els seus rivals tradicionals són l'AC Milan, amb el qual disputa el Derbi de Milà (conegut popularment a Itàlia com el Derby della Madonnina), i la Juventus FC, amb qui s'enfronta en el denominat Derbi d'Itàlia.
És un dels clubs més reeixits i amb major renom històricament d'Itàlia, d'Europa i del món. L'Inter és el segon club més reeixit del futbol italià, amb 38 títols a nivell local (21 lligues, 9 copes i 8 supercopes), sent només superat per la Juventus. A nivell internacional ha aconseguit proclamar-se campió tres vegades tant de la Copa de la UEFA com de la Lliga de Campions de la UEFA (en les temporades 1963/64, 1964/65 i 2009/10), després de la qual cosa va obtenir en les posteriors ocasions la Copa Intercontinental (posterior Copa Mundial de Clubs de la FIFA). És l'únic equip que ha participat en totes les edicions de la Serie A, competició instaurada l'any 1929. Fins al 2006 compartia aquest honor amb la Juventus, que després del Calciopoli va ser descendit administrativament a la Serie B. Un fet a destacar és que l'Inter és el primer i únic equip italià que ha aconseguit un triplet (tres títols en una mateixa temporada), en proclamar-se campió de la Serie A, Copa d'Itàlia i Lliga de Campions de la UEFA en la temporada 2009/10, a més d'aconseguir un quintuplet (guanyant també la Supercopa d'Itàlia i el Mundial de Clubs), aconseguint aquesta fita el 2010.
D'acord amb les estadístiques realitzades per la Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol (IFFHS), lInter és el tercer millor equip italià i sisè millor d'Europa del , i el millor club italià i el cinquè millor del futbol europeu del . A més d'estar situat en el sisè lloc de la classificació històrica del rànquing mundial de clubs, on es triaven als millors clubs del món des de l'1 de gener de 1991 fins al 31 de desembre de 2009. Cal destacar també que segons la classificació anual de clubs realitzada per la mateixa entitat, ha estat el millor equip del futbol mundial en els anys 1998 i 2010.
L'equip és el catorzè més valuós del món, en tenir un valor de 401 milions $, d'acord amb la revista Forbes. És un dels clubs més populars del món, ja que segons un estudi realitzat el 2010, l'Internazionale és el vuitè club amb més seguidors d'Europa. I d'acord amb una enquesta elaborada per l'Institut Estadístic Demos en el mes de setembre de 2012, del total d'afeccionats al futbol a Itàlia, l'Inter és el tercer club amb major quantitat d'afeccionats, després de la Juventus i l'AC Milan, amb el 14,5% del total. També cal destacar que el club va formar part com a membre fundador de l'Associació de Clubs Europeus (antic G-14), grup compost pels catorze clubs més poderosos i influents tant econòmicament com esportivament d'Europa.
Història El Football Club Internazionale Milano va néixer el 9 de març de 1908 després d'una escissió del Milan Cricket and Football Club. Des dels seus inicis el club s'obrí als jugadors forans en contraposició al Milan on dominaven els italians. L'any 1910 guanyà el seu primer campionat i el 1920 el segon. El 1928 s'uní al US Milanese, un club que ja practicava el futbol des del 1903, i el nou club passà a anomenar-se SS Ambrosiana. Dos anys més tard passa a dir-se AS Ambrosiana i durant el període 1932-1942 rebé el nom dAmbrosiana-Inter, recuperant, acabada la Segona Guerra Mundial el seu nom original. Els títols continuaren arribant, 1930, 1938, 1940.
Els seus millors moments els visqué als anys 60. Després de les dues lligues dels cinquanta (1953, 1954), el club que fou conegut amb el sobrenom de Grande Inter guanyà tres lligues més (1963, 1965, 1966) i dues Copes d'Europa (1964 i 1965), amb jugadors com Luis Suárez, Giacinto Facchetti, Sandro Mazzola, Angelo Domenghini o Mario Corso i amb un gran entrenador Helenio Herrera. Els anys posteriors, el club ha anat guanyant títols importants, com les lligues del 1971, 1980 i 1989, però sempre restant un pas per darrere dels dos grans d'Itàlia, la Juve i l'AC Milan. Com a curiositat cal esmentar que el club mai ha estat a la Segona Divisió italiana.
Després de la crisi dels anys noranta a partir del 2005 el club va viure una de les seves millors èpoques de la seva història i va esdevenir el millor equip d'Itàlia guanyant cinc lligues consecutives, i també va esdevenir un dels millors equips d'Europa guanyant la Lliga de Campions de la UEFA el 2010 a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid guanyant 2 a 0 al FC Bayern de Múnic a la final.
Fundació i primers anys miniatura|Giuseppe Meazza va jugar 408 partits amb l'Inter. Ell és el màxim golejador de tots els temps del club, amb 284 gols. El Football Club Internazionale Milano neix en el "Ristorante Orologio" (Restaurant Rellotge), el 9 de març de 1908 a Milà per un grup de 44 membres dissidents del llavors "Milan Cricket and Football Club", actualment anomenat AC Milan, el qual no acceptava jugadors estrangers. El nom del club deriva de la voluntat dels socis fundadors d'acceptar no només a jugadors italians (com el Milan) sinó també a estrangers (molts dels quals eren suïssos que estaven treballant en la banca local), d'aquí "Internazionale". L'Inter és encara l'equip italià amb major nombre d'estrangers.
El 1910 l'equip va guanyar el seu primer scudetto, envoltat de gran polèmica. Havent empatat a punts al final del campionat amb l'US Pro Vercelli, s'havia de jugar un partit de desempat al camp del segon –avantatge degut al millor coeficient de gols–, però aquest equip estava jugant de forma simultània un torneig militar i li van impedir ajornar un dels dos partits. De fet la Federació Italiana de Futbol no va donar cap valor pels matchs militars. En senyal de protesta van enviar a jugar un dels seus equips de les categories inferiors, compost íntegrament per nens d'11 anys. El resultat del desempat va ser una golejada, 10 a 3. L'Inter després del Vercelli va ser condemnat per conducta antiesportiva.
Amb l'arribada del Feixisme l'Inter, simbolitzat en aquest període pel jugador Giuseppe Meazza, es veu forçat a adaptar-se als ideals del Partit Nacional Feixista, al qual com no li sembla bé el nom de l'entitat, ja que el troba molt poc italià i sobretot igual al de la Tercera Internacional Comunista (Internazionale en italià). Per això l'any 1928 l'Inter es fusiona amb la Unione Sportiva Milanese i assumeix el nom de Società Sportiva Ambrosiana (Ambrosiana derivada de Sant Ambrosi de Milà o Sant'Ambrogio en italià, patró de la ciutat de Milà) que dura fins a l'any 1932. El Club també perdria els seus colors, ja que l'uniforme canviava de les ratlles verticals blaves i negres intercalades a una camisa blanca amb una creu vermella, reflex de l'escut d'armes de la Ciutat, i el Fascio Littorio o Fasces Lictoriae sobre el centre de la creu, el qual era el símbol del feixisme. El 1932, a causa de les pressions de la dirigència nerazzurra encapçalada pel president Ferdinando Pozzani i la insistent campanya de la tifoseria que partit rere partit entonaven el cor "Forza Inter", la Federcalcio li concedeix al club que, al costat del nom Ambrosiana, es col·loqués alguna cosa representativa de la història de l'equip, per la qual cosa l'equip vindria a anomenar-se definitivament "Associazione Sportiva Ambrosiana-Inter", el qual duraria fins al final de la Guerra el 1945. Juntament amb el nou nom, torna la camisa nerazzurra, a la qual s'agregava el color blanc al voltant del coll amb quadres negres en ell, que representaven els colors de l'uniforme de l'O.S. Milanese i comptava amb el Fasces com a escut. Sota el feixisme s'aconsegueixen tres scudettos (1930, 1938 i 1940) i una Copa d'Itàlia (1939).
El gran Inter dels anys 60 miniatura|Segell de 1968 del servei postal dels EAU amb el retrat de Luis Suárez a Itàlia. Després de la Segona Guerra Mundial, l'Inter aconsegueix guanyar el seu sisè campionat el 1953 i el setè el 1954.
El 28 de maig de 1955, Angelo Moratti compra la societat per 100 milions de lires. Amb ell a la directiva el conjunt de Milà aconseguiria el període més gloriós de tota la seva història, conegut pels tifosi com el Gran Inter. Amb Helenio Herrera a la banqueta i grans jugadors com Luis Suárez, Mario Corso, Giacinto Facchetti, Sandro Mazzola, Tarcisio Burgnich, Jair da Costa, Aristide Guarneri, Angelo Domenghini i el seu llegendari capità Armando Picchi l'equip va aconseguir els scudettos de 1963, 1965 i 1966.
A més a més en aquest període l'Inter també va aconseguir els títols internacionals més importants de tota la seva història. L'any 1964, a Viena, aconsegueix guanyar la seva primera Copa d'Europa després de derrotar per 3-1, amb dos gols de Mazzola, al Reial Madrid. Aquesta victòria li permet jugar la Copa Intercontinental de futbol contra l'Independiente de Avellaneda, l'Inter perd per 1-0 a l'Argentina i guanya per 2-0 a Milà, el guanyador del torneig ha de decidir-se en un partit en camp neutre a Madrid, on els italians guanyen per 1-0 amb gol de Mario Corso.
El 1965 repeteix èxits internacionals, aconsegueix arribar a la final de la Copa d'Europa però aquesta vegada la disputa a l'estadi Giuseppe Meazza i contra el Benfica, aconseguint revalidar el seu títol amb un solitari gol de Jair da Costa. A la final de la Copa Intercontinental es torna a enfrontar a l'Independiente, el seu rival de l'any passat, l'Inter guanya 3-0 a Milà i empata 0-0 a Buenos Aires pel que aconsegueix de nou la Copa Intercontinental.
La dècada de 1970 Després de la marxa d'Herrera, la dècada del 70 només va deixar un títol de lliga el 1971 i una Copa d'Itàlia el 1978.
La dècada de 1980 Amb Eugenio Bersellini al comandament de l'equip neroazzurro, l'Inter aconsegueix tallar una ratxa de 9 anys sense títols i torna a coronar-se campió de la Serie A. Dos anys després, es consagra campió de la Copa d'Itàlia per tercera vegada en la seva història.
Van passar altres nou anys sense guanyar l'scudetto, fins que el 1989, amb la participació dels jugadors alemanys Lothar Matthäus, Andreas Brehme i de l'argentí Ramón Ángel Díaz, l'Inter obté el títol de lliga 1988-89, de la mà de Giovanni Trapattoni com a entrenador.
Els anys difícils La dècada de 1990 va ser un període de decepció. Mentre que els seus grans rivals, Associazione Calcio Milan i Juventus Football Club, estaven aconseguint l'èxit tant a nivell nacional com a Europa, l'Inter es va quedar enrere, amb resultats mediocres repetits a la lliga, la seva pitjor temporada va ser la 1993-94 quan va acabar a només 1 punt de la zona de descens. No obstant això, va aconseguir cert èxit europeu guanyant 3 Copes de la UEFA el 1991, 1994 i 1998.