L'illa de Corfú ha estat habitada des del Paleolític. Va ser una colònia grega i posteriorment va passar a mans romanes, romanes d'Orient, normandes, venecianes, otomanes, franceses i britàniques. L'illa va ser cedida a Grècia el 1864.
Primer poblament Habitada des del Paleolític, sembla que es tracta de l'illa d'Esquèria esmentada a lOdissea. Els autors clàssics afirmen que el seu antic nom fou Drèpane, que després hauria esdevengut Corcira o Cercira per la nimfa Cercira, filla d'Esop, que fou raptada per Zeus, que la va portar a aquesta illa i amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill anomenat Fèax, de qui se suposaven descendents els feacis.
Colònia Es creu que primer va rebre una colònia d'Erètria que no va subsistir, i foren els corintis els que la van colonitzar dirigits per l'heraclida Quersícrates, que va foragitar els liburns, els habitants originaris, i va fundar la ciutat de Corcira vers el 733 aC.
La competència comercial amb la metròpoli aviat va provocar conflictes, i el 665 aC va esclatar la guerra i es va lliurar una batalla naval esmentada per Tucídides com la primera batalla naval de la història.
El 617 aC, Corcira va fundar Epidamne a la costa il·líria i, tot i el conflicte amb la metròpoli, un corinti fou elegit per ser l'ecista ('fundador').
Periandre, que va governar a Corint del 625 al 585 aC, va sotmetre Corcira, imprescindible per a la navegació dels seus vaixells cap a la Magna Grècia. Heròdot ens dona detalls de la mort de Licofró, fill de Periandre, a mans dels habitants de Corcira, i la venjança del cap corinti contra la ciutat. Durant aquestos anys de domini corinti, Corcira i Corint van fundar conjuntament dues colònies: Apol·lònia i Anactòrion. El 585 aC va morir Periandre i Corcira va recuperar la independència.
Durant l'expedició de Xerxes I de Pèrsia, l'illa va enviar seixanta vaixells, però amb l'ordre de no passar del cap Tenaros, esperant a veure quin bàndol guanyava per unir-se al guanyador.
Aliança amb Atenes Les disputes amb Corint sobre la colònia conjunta d'Epidamne van portar a una nova guerra amb la metròpoli. La flota coríntia enviada contra Corcira fou derrotada a Àccium el 435 aC. Els corintis es van dedicar en els següents anys a preparar la revenja i, al cap de tres anys (432 aC), van poder posar operativa una flota de 150 vaixells, flota a la qual els de Corcira no podien fer front, així que van demanar ajut als atenencs i van subscriure un tractat d'aliança, ja que a Atenes no li interessava que la flota coríntia acabés en mans d'Esparta. La flota coríntia va sortir cap a Corcira i es va aturar al cap Quemèrion, a la costa epirota, una mica al sud de l'illa de Corfú. Corcira podia disposar de 110 vaixells, dels quals 10 eren atenencs; la flota es va esperar a l'illa de Sibota o Subota (avui Sývota), en el camí entre el cap Quemèrion i la costa de l'illa entre els caps Leucimme i Amphipagos, mentre l'exèrcit de terra era a Leucimme. Les dues flotes es van trobar a alta mar, a mig camí entre el cap i l'illa de Sibota i els de Corcira foren derrotats; a la tarda, els corintis preparaven la continuació de l'atac quan es va presentar una flota atenenca de reforç, i es van retirar; cada bàndol va reclamar la victòria, però no hi va haver continuïtat.
En 427 aC el partit aristocràtic local i el partit democràtic es van enfrontar en la Guerra civil de Corcira i, finalment, en 425 aC els demòcrates van obtenir el triomf i van massacrar els seus rivals. Els líders aristocràtics foren tancats a l'illa de Ptíquia, que probablement és la petita illa de Vido, enfront de la ciutat de Corfú.
Corcira es va mantenir en l'aliança atenenca i fou base per a l'expedició a Sicília el 415 aC. El 413 aC, després de la derrota atenenca i la caiguda d'Atenes, Corcira va quedar inclosa en els estats sota influència d'Esparta, fins al 375 aC, en què Timoteu va restablir el domini atenenc.
El 373 aC, una flota espartana dirigida per Mnasippos fou enviada a l'illa d'on havia sortit la flota atenenca. Els espartans van guanyar fàcilment i els habitants es van haver de refugiar darrere les muralles de la ciutat. Els espartans van assetjar la ciutat i van saquejar la resta de l'illa, fins que una sortida dels assetjats va provocar gran nombre de baixes als atacants i, poc després, l'arribada d'una flota atenenca va obligar els espartans a retirar-se.
Període macedoni i epirota Després de la mort d'Alexandre el Gran, els habitants de Corcira es van oposar activament a Cassandre; el 312 aC, van expulsar les guarnicions macedònies que s'havien establert a Apol·lònia i Epidamne.
El 303 aC, Cleònim, rei d'Esparta, amb un exèrcit de mercenaris italians, va envair l'illa i es va fer amo de la ciutat, però no la va mantenir gaire temps i la va evacuar abans del 300 aC, any en què Cassandre va venir a assetjar-la, i fou salvada per Agàtocles de Siracusa, que va cremar la flota macedònia, però es va fer amo de l'illa sense restablir la seva llibertat. Els habitants li foren hostils i Agàtocles la va donar com a dot a la seva filla Lanassa quan es va casar amb Pirros II de l'Epir, en mans del qual va estar als següents anys. Però Lanassa, que era desatesa pel seu marit, que preferia les dones "bàrbares", va sortir de l'Epir i es va retirar a l'illa i va oferir la seva mà i el seu domini a Demetri I Poliorcetes de Macedònia, que la va acceptar i va anar a l'illa i es va casar amb Lanassa, deixant una guarnició a Corcira. No va tardar a ser expulsat del tron macedoni per Pirros II de l'Epir, el qual va recuperar Corfú segons Pausànies. La cronologia de les conquestes de Pirros és incerta: alguns autors pensen que un primer atac va acabar amb la cessió de l'illa i la filla per Agàtocles; i que després de la caiguda de Demetri I (288 aC) no fou fins després del 274 aC que Pirros la va tornar a ocupar; durant tota aquesta època confusa de la història de Macedònia (288-274 aC), l'illa hauria recuperat la independència. Vers el 274 aC, Ptolemeu, fill de Pirros, hauria consolidat el domini patern a l'illa, però fou per poc de temps, puix a la mort de Pirros el 248 aC l'illa es va independitzar.
Els il·liris Va ser independent breument, ja que aviat fou ocupada pels pirates il·liris sota la reina Teuta, després de derrotar la flota de la lliga Aquea cridada en auxili per l'illa (230 aC). Es va demanar ajut als romans, que van enviar una flota a combatre els pirates il·liris. La flota romana es va presentar davant l'illa (229 aC), que estava governada per Demetri de Faros amb una guarnició il·líria, i aquest es va rendir sense lluitar.
Domini romà miniatura|Corfú, les dues puntes de l'actual fortalesa antiga donaren el nou nom de la ciutat durant la baixa edat mitjan
Des de llavors l'illa fou possessió de Roma, amb una autonomia interna (fou declarada ciutat lliure) com altres ciutats gregues més tard. Al segle II es va introduir el cristianisme. El 455 fou atacada pels vàndals de Genseric que també la van devastar el 466. El 535 Belisari hi va passar camí d'Itàlia. El 551 fou atacada pel rei got Tòtila i l'antiga ciutat (la Quersòpolis) fou devastada i els seus habitants van haver de traslladar-se una mica al nord, a un lloc més protegit naturalment, el de la fortalesa antiga. De les dues puntes d'aquesta menuda península sorgirà el nom actual de la ciutat: De Κορυφαί (koryfaí, 'fortaleses'), va derivar al femení singular Κορυφώ (koryfó), adoptat en llatí com a Coriphus, que al final donaria l'italià Corfú.
Domini romà d'Orient Al fou inclosa al tema de l'Epir i al final del , amb l'emperador Lleó VI, fou part del novament creat tema de Cefalònia. Al , fou atacada repetidament pels eslaus; l'atac més important fou el 933, quan el bisbe de Corfú, Arseni, va encapçalar la defensa de la ciutat (va morir el 953 i fou santificat i fet patró de la ciutat). Fou en aquesta època (finals del segle X) que es va construir fora de les muralles l'església dels Sants Jàson i Sosipater, que encara existeix.
Els normands Va romandre dins l'imperi fins que el 1084 fou conquerida pels normands de Robert Guiscard, que en fou expulsat pels venecians el 1085 amb una flota aliada a l'Imperi Romà d'Orient, i l'illa fou retornada a l'Imperi Romà d'Orient (Guiscard va morir a Cefalònia). Al començament del segle següent, l'illa fou ocupada breument pels normands, però expulsats pels romans d'Orient. El 1147, fou ocupada per Roger II de Sicília fins al 1154. Manuel I Comnè va intentar reconquerir l'illa, però al primer atac, el 1148, fou rebutjat. Un segon atac el 1153 va comportar deu mesos de setge fins que fou ocupada el 1154. L'emperador va concedir importants privilegis a l'Església local i als residents a la ciutat.
Margaritone, Leone Vetrano i primera dominació veneciana El 1185 fou ocupada per Margaritone de Brindisi, que el 1197, en ser empresonat, la va deixar en mans del seu gendre el genovès Leone Vetrano, que va exercir la senyoria per la seva dona, filla de Margaritone.
El 1204, després d'ocupar Constantinoble, els venecians en virtut de l'acord de repartiment de l'imperi de l'octubre d'aquell any van reclamar l'illa, però romangué en mans de Vetrano. El 1206, la van ocupar els venecians sota la direcció de Giacomo Morosini, i Vetrano fou executat, però un altre gendre de Margaritone va conservar Cefalònia i Zante (vegeu Orsini); els venecians van donar les terres a nobles de la república com a senyorius hereditaris a canvi de bastir fortificacions i reparar-ne les existents, i el pagament de 500 peces d'or a la república cada any.
El despotat de l'Epir, Cinardo i alamans El 1214, Venècia la va perdre davant l'atac del dèspota de l'Epir Miguel I Àngel Comnè Ducas, que va renovar els antics privilegis de l'Església i va reforçar les fortificacions, i se suposa que fou llavors quan es van construir els castells de Gardiki i Angelocastron a l'oest de l'illa. El 1259, ocupada ja pels sicilians poc abans, en l'acord de pau va passar a Manfred de Sicília com a dot de la seva segona muller Helena Comnè (juntament amb alguns senyorius a l'Epir). Manfred va morir el 1266 en la Batalla de Benevent a mans de Carles I d'Anjou. Felip Cinardo, un cavaller llatí xipriota, es va quedar amb el govern de l'illa, però Cinardo fou assassinat pels germans Garnerio i Tomàs Alamanos, que fins llavors dirigien les seves forces i, pel tractat de Viterbo, l'illa i el Regne de Nàpols es van incorporar al domini de la casa d'Anjou, que va ocupar l'illa el 1267, i els alamans només van poder resistir a la fortalesa, que es va rendir finalment l'abril de 1272.
Domini angeví A la mort de Carles I, el 1285 l'illa va passar al seu hereu Carles II d'Anjou, que fou rei fins al 1304, en què es va haver de rendir al seu fill Felip de Tarent (príncep de Tàrent des del 1294), del qual va passar al seu fill Robert de Tàrent fins al 1364 i Felip II de Tàrent fins al 1373. Del 1380 al 1386, l'illa fou disputada per Jaume de Baus (francès: Baux, 1380 i 1380-1382), Lluís de Nàpols (1380-1382) i Carles III de Durazzo (1380-1386).