Còrsega és una illa de la Mediterrània, habitada des de temps neolítics. Avui en dia forma part de França.
Neolític miniatura|Antics megàlits de Sartene Vers el 6570 aC ja existia una cultura neolítica a l'illa de la qual s'ha trobat l'esquelet conegut com la "dama de Bonifacio" al lloc de L'Araguinna Sennola, proper a Bonifacio, explorat des del 1966.
Hi ha abundants monuments megalítics de data entre el 4000 aC i el 2000 aC i es caracteritzen per les esteles, bé en forma de menhir corrent o aïllat, bé en rengles (Pagliaiu a Sartene), o les antropomorfes (Filitosa). S'han trobat pintures esquemàtiques principalment a la Grotta Scritta, a Olmetta.
Va seguir la civilització dita Torréene, estudiada per Grosjean i altres investigadors des del 1955, caracteritzada per construccions monumentals i emparentada amb la nuràgica de Sardenya i la dels talaiots de Mallorca.
Època clàssica, grecs, etruscs i cartaginesos miniatura|Antics pobles de Còrsega Les primeres referències escrites diuen que la població nadiua era d'origen lígur, i Solinus, fins i tot, diu que el nom de l'illa venia del d'una dona lígur (Corsa) que hauria descobert Còrsega. El nom que li donaven els grecs se suposa derivat de Cyrnos, un suposat fill d'Hèrcules.
Els grecs de Focea hi van fundar una colònia, Alalia, a la costa oriental, vers el 564 aC. El 544 aC hi van arribar gran nombre de colons grecs, però el 535 aC (data considerada actualment, abans 542 aC) foren derrotats segons Diòdor pels etruscs aliats als cartaginesos i van haver d'evacuar l'illa, i els primers s'establiren al seu lloc i fundaren la ciutat de Nicea; els corsos foren obligats a pagar un tribut en resina, cera i mel. Avui, se sap que la batalla d'Alalia no fou tan important com es pensava i que els grecs la van guanyar, però en van sortir debilitats, van continuar un temps a l'illa i després van marxar.
En el 453 aC els siracusans van establir una colònia coneguda com a Portus Siracusanus (Porto Vechju) al golf de Porto-Vecchio, però més tard va desaparèixer.
Sense que es conegui el procés, el domini etrusc fou substituït pel cartaginès, que en la Primera Guerra púnica ja exercia el control sobre l'illa i sobre Sardenya.
Còrsega fou anomenada Cyrnos o Kyrnos pels grecs (possible paraula d'origen fenici) i, més tard, Korsis. Els romans li van dir Corsica.
Claudi Ptolemeu dona 12 noms de tribus i 32 viles de les quals una dotzena a l'interior i la resta a la costa.
Ciutats de Còrsega miniatura|Pieves (parròquies) de Còrsega, 1730 Alèria (Aleria) Mariano o Marianon (Marianum) Oppidium Blesini, Oppidium Carax Oppidium Eniconiae Oppidium Vapanes Urcinium (a l'oest) Pauca (a l'oest) Ficaria (a l'oest) Palles (a l'est) Portus Favonii (a l'est, avui Porto Favone) Presidium (a l'est) Rubra (a l'est) Alista (a l'est) Mantinum (al nord) Clunium (al nord) Centuria (al nord) Canelate (al nord)
Tribus Entre parèntesis la regió actual que ocupaven:
Vanacinis (Cap Cors) Cilebensis (Nebbiu) Cervinis (Balagna) Macrinis (Casinca-Castagniccia) Opinis (Castagniccia del sud i Boziu) Licninis (Niolu) Tarrabenis (Cinarca) Simbris (Vénacai) Titianis (Entre el Taravu i el Rizzanese) Balatonis (Sartenais, regió de Porti Vechju) Comacenis (Fiumorbu) Subasanis (Regió de Carbini-Lévie) Blesinis (desconegut) Carax (desconegut) Eniconis (desconegut) Vapans (desconegut)
Domini romà L'any 259 aC va ser atacada per una flota romana dirigida per Luci Corneli Escipió, que va ocupar Aleria (l'antiga Alàlia o Alalia) i obligà els seus habitants a reconèixer la sobirania romana i a entregar ostatges. Les tribus salvatges de l'interior no s'hi van sotmetre (o en tot cas només de forma nominal) i en els anys que van seguir al final de la guerra, els exèrcits romans van haver de combatre repetidament contra ells i contra els sards. El 236 aC a una expedició dirigida per Gai Licini Var li van mancar mitjans i el destacament del legat Marc Claudi Glícia només va aconseguir establir una treva. Després, Var hi va tornar i va fer la guerra a major escala. Finalment, el 231 aC, Papirius Naso (fillastre de Gneu Corneli Escipió) donà per acabada la submissió de les tribus i va demanar els honors del triomf.
Tot i així, anys després, els corsos es van revoltar diverses vegades i, tot i les victòries dels pretors romans, la subjecció de les tribus era sempre dèbil i sovint limitada al pagament d'un tribut ocasional. Entre el 238 aC i el 138 aC es registren dotze revoltes corses. La província de Còrsega i Sardenya es crea el 221 aC. El 181 aC el pretor Pinarius va matar dos mil corsos, en va empresonar dos mil més i va fer pagar a les tribus un gran tribut en cera. El 174 aC el pretor Cicierius va matar set mil corsos i, altra vegada, va rebre el tribut de cera. Altres matances van seguir i, finalment, els corsos van quedar tan minvats en nombre que no van poder seguir les revoltes. El 163 aC Marc Juvenci Talna i Escipió Nasica (que va dirigir la dècima expedició) gairebé van assegurar el domini romà. La colònia de Mariana la va fundar Gai Mari el 93 aC i Juli Cèsar la va visitar el 46 aC. El 81 aC Sul·la envià colons a Aleria, que va esdevenir colònia i tenia uns vint mil habitants. El 6 aC August convertí la província Còrsega-Sardenya en la imperial de Còrsega, administrada per un procurador i la senatorial de Sardenya, administrada per un procònsol. Així, doncs, durant la República, Còrsega i Sardenya van formar una sola província subjectes al mateix pretor i, només excepcionalment, van tenir dos pretors separats, però durant l'Imperi, en canvi, eren províncies separades. La capital de Còrsega va ser Aleria.
Després de les colònies del , ja no es va fer res pel desenvolupament de la civilització romana a l'illa, considerada salvatge i inhòspita i, fins i tot, era un lloc de desterrament polític (com va ser el cas de Sèneca, que hi va estar com a desterrat polític del 41 aC al 33 aC).
Estrabó descriu les tribus en temps d'August, com gent dedicada al robatori i al saqueig; els governadors romans feien incursions periòdiques a les muntanyes i s'emportaven alguns presoners que venien com esclaus. L'any 60, Decimus Pancarius va voler posar a Còrsega al costat de Vitel·li, tot i que la costa estava exposada a la flota controlada per Otó.
Vàndals i romans d'Orient El 454 els vàndals van desembarcar temporalment a l'illa. Vers el 456 o 457, després d'un nou desembarcament, fou ocupada pels vàndals, que la van dominar, almenys nominalment, fins al 533, en què, derrotat el Regne Vàndal per Belisari, els romans d'Orient hi van desembarcar, hi restabliren el domini imperial, i liquidaren el Regne Vàndal el 534.
Ostrogots, romans d'Orient, llombards El 551 va ser ocupada per la flota dels ostrogots dirigits per Tòtila, però el general romà d'Orient Narses la recuperà el 553. Els romans d'Orient la van dominar fins al . No se sap en quin moment exacte del segle VIII es van retirar els romans d'Orient, però a començaments del les incursions àrabs eren constants. Vers el 725 s'esmenta que els llombards haurien ocupat l'illa fins a la meitat del segle (756); és molt possible i, si així fou, els romans d'Orient ja no hi van tornar.
Incursions àrabs La primera incursió de la qual es té notícia és del 670, però no fou fins al segle VIII quan en foren continuades i importants. El litoral es va despoblar i la gent va fugir a les muntanyes o a Itàlia, però eren atacs de saqueig i no s'hi feien establiments permanents.
El papa i els francs El gener del 754, a Ponthion, el papa Esteve II (752-757) confirma la coronació del 751 de Pipí I el Breu feta pel seu antecessor Zacaries (741-752) i el destronament del darrer rei merovingi Quilderic III; a canvi, Pipí es comprometia a lluitar contra els llombards que amenaçaven al papa, i a restituir al papa l'exarcat de Ravenna i els territoris de les repúbliques de Còrsega, Sardenya i Sicília (tractat de Quierzy). El compromís fou merament nominal perquè no dominava les illes ni l'exarcat. El 756 Pipí derrotà el rei llombard Astulf i li imposà el tractat de Pavia. Per mantenir la donació del 754 sobre les illes, la Santa Seu va emetre un document fals en què apareixia la donació de les illes al papa per l'emperador Constantí el Gran (doncs les illes i l'exarcat només podien ser cedides per l'emperador romà d'Orient, sobirà de iure), i sobre aquesta base Pipí "confirmà" la donació de Constantí. Així, la Santa Seu n'esdevé sobirana, ara bé el domini real exercit sobre Còrsega degué ser nul.
El 774 els francs van ocupar el regne d'Itàlia, però Còrsega no li pertanyia i era considerada feu del papa. El 806 Carlemany hi va enviar una flota dirigida pel contestable Bucard, que en va establir un precari domini, però els àrabs continuaven desembarcant sovint i fins i tot sembla que hi van establir alguna base permanent entre el 809 i el 814.
Marquesat de Toscana Ni el papa ni el rei d'Itàlia no en tenien la possessió efectiva fins que el 828 se'n nomenà prefecte (tutor corsicae) el marquès de Toscana Bonifaci. El mateix 828 Bonifaci derrotà els àrabs aparentment lleials a la dinastia aglàbida de Tunísia, en una batalla decisiva, fins al punt que n'evacuaren les bases. Així Còrsega quedà com a dependència del marquesat de Toscana quant al feu útil; el papa Gregori IV (827-844) hi creà sis bisbats (Alèria, Mariana, Ajacciu, Nebbiu, Favona o Sagone i Accia) als quals es van donar terres, així com monestirs i altres establiments.
El 846 Bonifaci va transferir Còrsega al seu fill Albert o Adalbert (Bonifaci va morir uns mesos després). Però les incursions sarraïnes no s'havien acabat. Primer Bonifaci i després Albert van haver de lluitar una vegada i altra contra grups de naus procedents del nord d'Àfrica, i els corsos van fugir a Itàlia en gran nombre.
Els senyors feudals van aparèixer en aquesta època; eren els que dirigien la lluita contra els alarbs. Aquest senyors es van apropiar de les terres concedides als bisbes i als monestirs, que haurien estat la base del seu poder. Els seus abusos haurien provocat la intervenció de Gènova al . Els principals senyors en foren els Obertenghi, que eren senyors a Toscana però tenien terres a l'illa (fins al ), els Cinarchesi originaris de Cinarca (el Giudice de Cinarca) i els Istria (el primer Vicentello d'Istria).
Història llegendària El mític Ugo Colonna esmentat en la Historia di Corsica de Giovanni della Grossa (1388-1464) és un personatge llegendari que, si va existir, no fou més que un senyor local; el mateix cal dir del sanguinari Orsolamano di Freto (mort per Piobetta) i del comte Arrigo de Bel Messere (assassinat el 1000). Durant gairebé tot el els caps locals, nominals feudataris del papa, combatran contra els sarraïns, ajudats per pisans i genovesos.
Domini pisà El 1073 el papa volia recuperar la senyoria de l'illa i demanà ajut a Pisa. El 1077 envià a l'illa, com a legat, el bisbe de Pisa Landolf, encarregat de reorganitzar el clergat insular. Un temps després, vers el 1078, el papa infeudà l'illa al senyor pisà marquès d'Oberthengi (descendents del marquès Obert de Toscana, que vivia vers el 951), que va rebé el títol de marquès de Còrsega confirmat pels papes Urbà II (1088-1099) i Calixt II (1119-1124). El 1088, el bisbe Daibert va substituir Landolf i, com aquest, continuà sent totpoderós. El 28 de juny de 1091, una butlla papal donava l'illa a Pisa com a feu del papa gairebé sense contraprestació, cosa que va portar a llargues lluites entre Pisa i Gènova.
El 1114 els pisans van prendre possessió efectiva de l'illa i hi establiren un règim liberal que fou molt profitós i va portar la prosperitat. L'illa estava dividida en una seixantena de Pièvis, unitat territorial dirigida per un sacerdot en la part religiosa i per un jutge (giudice) en la part civil, si bé, a vegades, les dues funcions eren en una sola mà.