miniatura|Bartholomeus Spranger, 'Hèrcules, Deyanira i Neso, 1580-85.
Els manieristes del nord va ser un moviment amb una interpretació del Manierisme en les arts visuals practicat al nord dels Alps al i principis del .Les diferents definicions del que va constituir el Manierisme italià són notables, i tenen una repercussió a l'hora de definir les versions septentrionals. Per al present article el terme s'usa amb amplitud en el sentit establert per Shearman (pàg. 15-32), encara que en un sentit més ampli quan es discuteix l'ornament. A Smyth, i especialment a la seva Introducció per Cropper per a un relat de les diferents formes en les quals s'usa el terme pels historiadors d'art. Als Països Baixos i altres indrets es troben estils que deriven àmpliament del Manierisme italià des de mitjans de segle, especialment la decoració manierista en arquitectura.
Els tres centres principals de l'estil van ser a França, especialment en el període 1530-50, Praga des de 1576, i als Països Baixos des dels anys 1580, les primeres dues fases molt determinades pel mecenatge real. En els últims quinze anys del segle l'estil, llavors ja passat de moda a Itàlia, va ser difós per tot el nord d'Europa, divulgat en gran part a través de gravats. A la pintura el moviment va tendir a retrocedir ràpidament en el nou segle, sota la nova influència de Caravaggio i el Barroc primerenc, però en arquitectura i les arts decoratives, la seva influència es va sostenir durant més temps.
Context miniatura|esquerra|Motllura ornamental per sobre d'una porta, realitzada en estuc, a Fontainebleau, dissenyada probablement per Primaticcio, que va pintar la inserció oval L'art sofisticat del Manierisme italià va començar durant l'Alt Renaixement dels anys 1520 com una reacció en contra i un intent de superar, amb un desenvolupament dels assoliments serenament equilibrats d'aquell estil. Com explica l'historiador de l'art Henri Zerner: «El concepte de Manierisme -tan important per a la crítica moderna i notablement al gust renovat per l'art de Fontainebleau- designa un estil en oposició al classicisme del Renaixement Italià encarnat sobretot per Andrea del Sarto a Florència i Rafael a Roma».Zerner, pàg. 124
L'Alt Renaixement era un fenomen purament italià, i el Manierisme italià va exigir tant artistes com un públic altament format en els precedents estils renaixentistes, les convencions dels quals eren sovint obertament desobeïdes en una moda de complicitat. A Europa Septentrional, tanmateix, aquests artistes i aquest públic es trobaven amb dificultat. L'estil predominant continuava sent gòtic, i diferents síntesis d'aquest estil i els italians es van fer en les primeres dècades del pels artistes més conscientment internacionals com Durer, Hans Burgkmair i altres a Alemanya, i l'escola el nom de la qual porta a confusió, Manieristes d'Anvers, de fet no relacionada, i precedent del Manierisme italià.El terme de vegades s'usa també en arquitectura en arquitectura per descriure un estil diferent, que és manierista. L'estil pictòric es troba majoritàriament abans de l'any 1520, l'arquitectònic després del voltant de l'any 1540. El Romanisme es va veure més àmpliament influït per l'art italià de l'alt Renaixement, i aspectes del Manierisme, i molts dels millors exponents havien viatjat a Itàlia. La pintura dels Països Baixos ha estat generalment la més avançada del Nord d'Europa des d'abans de 1400, i els millors artistes neerlandesos eren millors que els d'altres regions per mantenir-se al nivell dels assoliments italians, encara que anant a la saga en la distància.
Per a cada una de les successives generacions d'artistes, el problema es va fer molt més greu, ja que gran part de l'obra septentrional va continuar assimilant gradualment aspectes de l'estil renaixentista, mentre que l'art italià més avançat s'havia disparat cap a un món de sofisticació afectat i complex que han d'haver semblat d'un altre món, però va gaudir d'una reputació i un prestigi que no podia ignorar-se.Shearman, pàg. 22-24
França miniatura|Diana, Escola de Fontainebleau. França va rebre una influència directa de l'estil italià en la forma de la primera Escola de Fontainebleau, on des de 1530 van treballar diversos artistes florentins de qualitat per decorar el Palau de Fontainebleau, amb alguns ajudants francesos. Els més destacats van ser: Rosso Fiorentino (Giovanni Battista di Jacopo de' Rossi) (1494-1540), Francesco Primaticcio (c.1505-1570), Niccolò dell'abbate (c.1509-1571), i tots ells van romandre a França fins a la seva mort. Aquesta conjunció va aconseguir generar un estil francès natiu amb forts elements manieristes que després va ser capaç de desenvolupar-se per si mateix. Jean Cousin el Vell, per exemple, va produir pintures, com Eva Prima Pandora i Caritat, que, amb els seus nus allargats i sinuosos, bevien palpablement dels principis artístics de l'escola de Fontainebleau.Chastel, pàg. 219-220 El fill de Cousin Jean Cousin el Jove, del que no ha sobreviscut quasi cap obra, i Antoine Caron ambdós van seguir en aquesta tradició, produint una versió agitada de l'estètica manierista en el context de les guerres de religió franceses. La iconografia d'obres figuratives era majoritàriament mitològica, amb gran èmfasi en Diana, deessa de la cacera que era la funció original de Fontainebleau, i el mateix nom que l'amant i musa del rei Enric II, Diana de Poitiers, alhora una gran caçadora. La seva atlètica figura, prima i de llargues cames «va quedar fixada en l'imaginari eròtic».Bull, pàg. 278
Altres llocs d'Europa septentrional no van tenir l'avantatge d'un contacte tan intens amb artistes italians, però l'estil manierista es va fer present a través de les làmines i els llibres, les adquisicions d'obres italianes pels governants, i d'altresEn particular a Francesc I de França li van regalar Venus, Cupido, la Bogeria i el Temps de Bronzino que van viatjar a Itàlia a més dels artistes italians individuals que treballaven al Nord.
Gran part de la important obra a Fontainebleau es va fer en forma de relleus d'estuc, sovint executats per artistes francesos segons dibuixos dels italians (i després reproduïts en gravats), i l'estil de Fontainebleau va afectar l'escultura francesa més fortament que la pintura francesa. Els grans marcs d'estuc que dominen les seves pintures d'inserció amb marcats alts relleus de llaços de cuir, rastelleres de fruita, i figures semblants a nimfes, van ser molt influents en el vocabulari de la decoració manierista per tot Europa, divulgades per llibres i gravats d'ornaments per Androuet du Cerceau i altres. Rosso sembla haver estat l'originador de l'estil. La misteriosa i sofisticada porcellana de Saint-Porchaire, de la qual només sobreviuen al voltant de seixanta peces, van portar una estètica similar a la ceràmica.
A part del mateix Palau de Fontainebleau, altres edificis importants decorats en aquest estil van ser el Château d'Anet (1547-1552) per a Diana de Poitiers, i algunes parts del Palau del Louvre. El mecenatge de Catalina de Mèdici sobre les arts va promoure l'estil manierista, excepte en el retrat, i les seves festes cortesanes van ser les úniques que es van donar amb regularitat al nord d'Europa i que podien rivalitzar amb els intermedis i entrades de la cort dels Mèdici a Florència; tots els quals es basaven intensament en les arts visuals. Després d'un interludi quan el treball de Fontainebleau es va abandonar en el punt àlgid de les Guerres de Religió Franceses, es va formar una «Segona Escola de Fontainebleau» amb artistes locals en els anys 1590.
Praga en el regnat de Rodolf II miniatura|esquerra|upright|Adriaen de Vries, bronze de Mercuri i Psique a mida real realitzada el 1593 per a Rodolfo
L'emperador Maximilià II (va regnar 1564-1576), que va fer de Viena la seva seu, tenia gusts humanistes i artístics, i va ser mecenes de diversos artistes, els Giambologna més famosos i Giuseppe Arcimboldo, famós pels seus retrats de fantasia realitzats amb objectes quotidians que eren lleugerament més seriosos, al món de la filosofia del Renaixement tardà, del que avui semblen. A finals del seu regnat va idear un projecte per a un nou palau i just abans que morís el jove pintor flamenc Bartholomeus Spranger havia estat cridat des de Roma, on havia tingut una carrera reeixida. El fill de Maximilià, Rodolf II va ser un mecenes encara millor que el seu pare, i Spranger mai no va abandonar el seu servei. La cort aviat es va traslladar a Praga, més segur respecte a les invasions turques regulars, i durant el seu regnat de 1576-1612, Rodolf es convertiria en un col·leccionista obsessiu d'art antic i modern, barrejant els seus artistes amb els astrònoms, rellotgers, botànics i «mags, alquimistes i cabalistes» que Rodolf també va reunir al seu voltant.Cita atribuïda a la «seva família indignada» a Trevor-Roper, pàg. 122
Les obres de la Praga de Rodolf estaven molt ben acabades i refinades, essent la major part de les pintures relativament petites. L'allargament de les figures i poses sorprenentment complexes de la primera ona del Manierisme italià van ser continuades, i la distància elegant de les figures de Bronzino va anar intervingut a través de les obres de l'absent Giambologna, que representava l'ideal de l'estil.
miniatura|upright|Bartholomeus Spranger Minerva triomfa sobre la Ignorància, 1591.Bull, pàg. 355, qui diu que ella sol portar «una llarga vestimenta i armadura poc manejable»
Els gravats van ser essencials per difondre l'estil per Europa, Alemanya i els Països Baixos en particular, i alguns gravadors, com els més grans de l'època, Hendrick Goltzius, van treballar a partir de dibuixos remesos des de Praga, mentre altres, com Aegidius Sadeler II que van viure a la casa de Spranger, havien estat temptats per la mateixa ciutat. Rodolf també va encarregar obres a Itàlia, sobretot de Giambologna, a qui els Mèdici no el deixaven abandonar Florència, i quatre grans al·legories mitològiques van ser enviades per Paolo Veronese.Avui dividides entre el Museu Fitzwilliam a Cambridge, la Frick Collection (amb dos) i el Metropolitan Museum of Art de Nova York. Una altra sèrie de Veronese, les quatre «Al·legories de l'Amor» avui a la National Gallery de Londres, va estar probablement encarregat també per Rodolf. La influència de l'emperador va afectar l'art d'altres corts alemanyes, especialment Múnic, i Dresden on tenia la seva seu l'orfebre i artista Johann Kellerthaler.
Rodolf estava relativament poc interessat en la religió i «a la Praga de Rodolf II es va produir una explosió d'imatgeria mitològica que no s'havia vist des de Fontainebleau».Bull, pàg. 84. Vegeu també pàg.385-386 per a temes mitològics en el manierisme generalment. Les deesses estaven normalment nues, o gairebé, i preval una atmosfera més oberta que la que es troba a la majoria de les obres mitològiques del Renaixement, reflectint evidentment els «especials interessos» eròtics de Rodolf.Trevor-Roper, pàg. 116-121, cita 120
La figura dominant era Hèrcules, identificat amb l'emperador, com abans havia ocorregut amb els monarques Habsburg precedents i Valois.Bull, pàg. 117 i 133-134 Però els altres déus no van ser abandonats; les seves conjuncions i transformacions tenien significat en el neoplatonisme renaixentista i hermetisme que prenien més seriosament a la Praga de Rodolf que en cap altra cort renaixentista.Trevor-Roper, pàg. 116-121, i Metzler, 130 ff Google books Sembla, tanmateix, que les al·legories pintades de Praga no contenen significats complexos molt específics, ni receptes amagades d'alquímia. Giambologna freqüentment va elegir, o va permetre que algú més elegís, un títol per a les seves escultures després del seu acabament; per a ell el que importaven eren només les formes.Shearman, pàg. 162-163
Manierisme dels Països Baixos miniatura|esquerra|Abraham Bloemaert Níobe plorant els seus fills, 1591