La dimetiltriptamina (DMT) és una droga alucinògena natural de la familia de les triptamines. D'aquesta droga, que es troba en bastantes plantes, també se n'han trobat traces en humans i altres mamífers, on la dimetiltriptamina és produïda per l'enzim amina-N-metiltransferasa (INMT, de l'anglès indolethylamine N-methyltransferase) en el correcte funcionament del metabolisme. La funció de la DMT en el cos humà encara no ha estat determinada. Estructuralment, té una estructura semblant a la del neurotransmissor serotonina (5-HT), l'hormona melatonina, o altres triptamines alucinògenes, com és el cas de la 5-meO-DMT, la bufotenina (5-OH_DMT) i la psilocina (4-OH-DMT).
Diverses cultures, tradicionals i modernes, consumeixen DMT com a droga psicodèlica, tant en la seva forma pura com en la sintetitzada. Quan el DMT és inhalat (depenent de la dosi) pot provocar experiències al·lucinògenes, que van des d'estats alterats de consciència a poderoses al·lucinacions, fins i tot una total desconnexió de la realitat convencional. El DMT és el principal component psicoactiu de l'ayahuasca, una beguda amb efectes al·lucinògens dels indígenes amazònics, que és emprada amb propòsits curatius i místics. Farmacològicament, l'ayahuasca combina el DMT amb un inhibidor de la monoamino oxidasa (MAOI, de l'anglès monoamine oxidase inhibitor), un enzim inhibidor que permet que la dimetiltriptamina ingerida per via oral sigui activa.
Història El DMT va ser primerament conegut com a producte de laboratori, quan el 1931 va ser sintetitzat per primera vegada pel químic canadenc Richard Manske (1901-1977). El seu descobriment com a producte natural està acreditat al químic i microbiòleg brasiler Oswaldo Gonçales de Lima (1908-1989) qui, el 1946, va aïllar un alcaloide que va anomenar 'nigerina' de l'escorça de l'arrel de Mimosa tenuiflora, popularment coneguda com a jurema preta al Brasil. El 1959 Gonçalves de Lima va proporcionar una mostra de l'arrel de la Mimosa tenuiflora, que va demostrar que el DMT es troba en aquesta planta. El 1955, un equip de químics americans dirigit per Evan Horning (1916-1993) va aïllar i identificar DMT en llavors i beines de la Anandenanthera peregrina. Des del 1955 el DMT s'ha trobat en almenys 50 espècies de plantes de deu famílies diferents i en 4 espècies d'animals: una gorgònia i tres espècies de mamífers.
Una altra fita històrica va ser el descobriment de DMT en plantes que els natius amazònics utilitzaven per fer decoccions d'ayahuasca. El 1957, els químics americans Francis Hochstein i Anita Paradies van identificar DMT en un extracte aquós de fulles de la planta que ells van anomenar Prestonia amazonicum (sic) i la van descriure com «barrejada» amb Banisteriopsis caapi. La falta d'una identificació botànica precisa de la Prestonia amazonica en aquest estudi va portar a l'etnobotànic americà Richard Evans Schultes (1915-2001) i a altres científics a plantejar dubtes sobre la identitat d'aquesta planta. Una prova millor es va veure el 1965 quan el farmacòleg francès Jacques Poisson va aïllar DMT com a únic alcaloide de les fulles la vinya Diplopterys cabrerana (abans coneguda com a Banisteriopsis rubyana) utilitzada pels indis aguarunes. La primera identificació de DMT d'una altra planta que també s'utilitzava tradicionalment, la Psychotria viridis, va fer-la el 1970 un equip d'investigadors americans dirigit per la farmacòloga Ara der Marderosian. Van detectar DMT en les fulles de P. Viridis obtingudes dels indis cashinahua, i també van ser els primers adetectar-lo en una mostra de decocció ayahuasca, preparada pels mateixos indis.
Biosíntesi miniatura|esquerra|Biosíntesi del DMT
La dimetiltriptamina és un alcaloide derivat de l'indole per la via metabòlica del siquimat. La seva biosíntesi, resumida en la imatge, és relativament simple. En les plantes, el triptòfan utilitzat en la biosíntesis és produït pel mateix vegetal, mentre que en animals és ingerit a través de la dieta. La biosíntesi de la dimetiltriptamina comença amb la descarboxilació del -triptòfan per l'enzim aromàtic--aminoàcid descarboxilasa(també conegut amb el nom de AAAD) convertint-se així en triptamina. A continuació, l'enzim triptamina –N-metiltransferasa catalitza la transferència d'un grup metil del cofactor S-adenosil-meteonina (SAM), que actua com a núcleofil, a la triptamina. Aquesta reacció transforma el SAM en S-adenosil-homocisteina (SAH) i forma un producte intermedi, la N-metiltriptamina (NMT). La NMT torna a rebre un grup metil del SAM, cosa que acaba formant el producte final, la dimetiltriptamina (N-N-dimetiltriptamina). La transmetilació de la triptamina és regulada per dos productes de la reacció: el SAH i el DMT, que segons recents estudis demostraven ser els inhibidors més potents ex vivo de la triptamina-N-metiltransferasa de conill.
Aquest seguit de reaccions ha estat provat mitjançant el marcatge isotòpic del SAM amb carboni 14.
Evidència en mamífers L'any 1961, Julius Axelrod va publicar a la revista Science un estudi en el qual afirmava que, en els pulmons de conill, s'havia trobat triptamina-N-metiltransferasa, l'enzim que possibilita la transformació de la triptamina a DMT. Això va ser entès com una prova de la producció de DMT en humans i altres mamífers, i augmentà enormement l'interès científic en aquest tema. Des d'aleshores, s'han seguit dues línies d'investigació: localització i caracterització de l'enzim triptamina-N-metiltransferasa, i realització d'estudis analítics per determinar la presència de DMT endogen en els teixits i els fluids d'humans i altres mamífers.
Triptamina-N-metiltransferasa (INMT) Abans que les tècniques de biologia molecular s'utilitzessin per localitzar la INMT, la localització i la caracterització de l'enzim es feien a la vegada: mostres de material biològic on es creia que hi havia INMT activa eren estudiades mitjançant un assaig enzimàtic. Els assajos enzimàtics es feien amb SAM o N-metiltriptamina (NMT) que havien estat marcats amb isòtops radioactius (com ara el carboni 14), i pretenien demostrar in vivo la formació de dimetiltriptamina. En aquests estudis, la presència de radioactivitat és suficient per determinar la presència de INMT activa (és a dir, amb activitat enzimàtica) en els teixits. Per tant, els mètodes analítics utilitzats en aquests estudis no han de ser gaire sensibles, excepte aquells utilitzats per detectar la quantitat de DMT format en un cert espai de temps. El mètode qualitatiu més utilitzat en la gran majoria dels estudis fou la cromatografia de capa fina (TLC, de l'anglès thin layer chromatography). Una altra prova que demostrà que la INMT catalitzava la transmetilació de la triptamina a dimetiltriptamina fou la dilució isotòpica combinada amb l'espectrometria de massa, que es realitzà en teixits pulmonar d'humà i conill durant la dècada dels 70.El punt feble d'alguns mètodes de cromatografia de capa fina era la seva baixa sensibilitat. Això va demostrar-se durant un estudi dut a terme entre 1974 i 1975, en el qual s'incubaren cèl·lules sanguínies i cerebrals de rata (on es creia que hi havia INMT activa) amb SAM i NMT com a substrat. En aquest experiment s'obtingué com a producte derivats del tetrahidro-β-carbolin, i una quantitat negligible de DMT al teixit cerebral. A la vegada, es demostrà que els mètodes de cromatografia de capa fina utilitzats en la majoria d'estudis sobre l'activitat de la INMT i la biosíntesis de DMT eren incapaços de demostrar si es formava DMT a partir d'aquests tetrahidro-β-carbolins. Aquests estudis entraven en contradicció amb d'altres fets anteriorment, on mitjançant el mètode de la TCL s'havien trobat proves de la formació de DMT en el cervell de mamífers in vivo. Posteriors rèpliques amb tècniques de TCL millorades tampoc no van permetre trobar proves de la producció de DMTni en teixits cerebrals humans ni de rata.El 1978, l'últim estudi dut a terme amb mètodes de TCL per intentar demostrar l'activitat in vivo de la INMT en el cervell de rata amb mètodes de TCL donà com a resultat que la transformació de la triptamina a DMT era real però insignificant. Aquests resultats, però, van ser també qüestionats.Els estudis sobre la localització de la DMT van rebre un gran impuls gràcies a les modernes tècniques de la biologia molecular i a la immunohistoquímica. En els humans, el gen que ŀ la INMT es troba en el cromosoma 7. Les anàlisis amb el mètode de transferència Northern van revelar que l'ARN missatger que codifica el gen de la INMT està molt expressat en els pulmons de conill i en la tiroides, pulmons i la glàndula suprarenal dels humans. L'ARN missatger esmentat està expressat amb menys intensitat en el cor, la tràquea, l'estómac, l'intestí prim, els testicles, el pàncrees, la pròstata, la placenta, els ganglis limfàtics i la medul·la espinal humanes. Nivells molt baixos d'aquest ARN missatger es troben en el cervell de conill i en el fetge, ronyons, cólon, ovaris, tim, melsa i medul·la òssia humans. L'ARN missatger que codifica la INMT es troba absent en certs leucòcits en el cervell humà. La inmunohistoquímica va demostrar que la INMT es troba present en grans quantitats en les cèl·lules epitelials de l'intestí prim i gruixut, i que es troba totalment absent en les neurones.
DMT endogen La primera detecció de DMT endogen en els mamífers es va publicar el Juny de 1965: els investigadors alemanys F. Franzen i H. Gross van exposar que tenien proves de la presència de DMT en sang humana i orina, i que a més l'havien quantificada, juntament amb el seu anàleg estructural bufotenina (5-OH-DMT). En un article publicat quatre mesos després, el mètode que van utilitzar durant l'estudi es va criticar molt, així com la credibilitat dels resultats. El 2001, enquestes fetes en articles d'investigació van fer veure que diversos mètodes analítics que s'havien utilitzat prèviament per mesurar els nivells de DMT format endògenament tenien prou sensitivitat i selectivitat per produir resultats fiables. La cromatografia de gasos, preferiblement a la vegada que es fa una espectrometria de massa (GC-MS), és considerada com un requeriment mínim. Un estudi publicat l'any 2005 afirmava que el mètode més sensible i selectiu que s'ha utilitzat per mesurar el DMT endogen és la cromatografia líquida-espectrometria de massa en tàndem amb ionització per electroesprai (LC-ESI-MS/MS). Aquestes tècniques permeten arribar a límits de detecció 12 a 200 vegades menor (és a dir, millor) que aquells que es van obtenir amb els millors mètodes utilitzats en la dècada de 1970.
Propietats físiques i químiques miniatura|Cristalls de DMT
Normalment, el DMT es manipula i s'emmagatzema com un fumarat, ja que altres sals àcides de DMT solen ser molt higroscòpiques i no cristal·litzen fàcilment. La seva forma lliure del grup amino, encara que és menys estable que el DMT fumarat, es veu afavorida per consumidors que prefereixen inhalar aquesta forma del producte químic a causa del seu punt baix d'ebullició. En canvi, les sals del DMT pur són solubles en aigua. Una solució de DMT es degrada relativament ràpid i s'hauria d'emmagatzemar en un congelador perquè estigués protegida de l'aire, la llum i la calor.
Farmacologia Farmacocinètica