La neuropatia perifèrica (NP) és un terme general usat per referir-se al dany dels nervis del sistema nerviós perifèric, un dany que pot ser causat per problemes en els mateixos nervis o ser la conseqüència d'una malaltia sistèmica (que afecta a tot el cos).
Els quatre tipus principals d'aquest grup de patologies nervioses són: polineuropatia, mononeuropatia, mononeuritis múltiple i neuropatia autònoma. La forma més comuna és la polineuropatia perifèrica que afecta les extremitats inferiors, tant cames com peus. Les NPs poden ser classificades en funció de la seva etiologia o per la mida de les fibres involucrades (neuropatia perifèrica de fibres curtes o de fibres llargues). Sovint la causa de la neuropatia no pot ser identificada i es considerada com a idiopàtica. Les manifestacions de les NPs comprenen diverses combinacions de debilitats, canvis autònoms (també coneguts com a vegetatius) i canvis sensitius (que afecten el sistema sensorial). Es pot observar pèrdua en el volum i/o la potència dels músculs, pèrdua del to (grau de tensió dels músculs quan es troben en estat de repòs) i la coordinació en diferents grups musculars, presència de fasciculacions (petites contraccions musculars involuntàries) i mioclònies, en alguns casos. Els símptomes de l'afectació del sistema sensorial comporten pèrdua de la sensació tàctil, dolor o altres fenòmens desagradables com disestèsies o parestèsies. Tot i així els símptomes depenen del tipus de nervi afectat (motors, sensitius o autònoms/vegetatius) i de la seva localització corporal. Per altra banda, les NPs poden afectar un o més tipus de nervi alhora.
Els símptomes més comuns en el dany dels nervis de la part motriu són debilitat, rampes i espasmes. També poden succeir pèrdues de coordinació i equilibri. Quan el problema es troba als nervis sensitius, es pot produir formigueig, entumiment i dolor. En aquest cas, el malalt pot descriure el dolor de diferents maneres, tal com les següents: tenir la sensació de portar posat un guant invisible o un mitjó, sensació d'escalfor, de calfreds, d'electrocució i d'extrema sensibilitat en tocar. Quan els nervis afectats són els autònoms, s'alteren les funcions involuntàries. En concret, apareixen símptomes com: pressió sanguínia anormal i ritme del pols del cor alterat, sudoració anòmala, restrenyiment, disfunció de la bufeta urinària i disfunció sexual.
Classificació La neuropatia perifèrica es troba classificada de diferents maneres: segons el nombre de nervis afectats, segons la funcionalitat del nervi danyat (motora, sensorial o autònoma) o segons el procés lesional predominant, com per exemple la inflamació en el cas de la neuritis.
No sempre és fàcil adscriure una neuropatia a un sistema classificatori determinat a causa del gran nombre de subtipus descrits i que presenten trets atípics: asimetria, inici agut/subagut o grau d'afectació motora, per exemple. Les neuropaties difuses, no dependents de la longitud de les fibres nervioses alterades, poliradiculopaties, plexopaties i radiculoplexopaties, son formes que sovint requereixen múltiples exploracions i proves per aconseguir el seu correcte diagnòstic.
Mononeuropatia La mononeuropatia és un tipus de neuropatia que afecta únicament un sol nervi. Pel que fa a diagnòstic és important distingir-la de les polineuropaties, ja que la limitació en l'àmbit d'aplicació les fa més semblants que si la causa és una infecció o un traumatisme localitzat.
La causa més comuna de la mononeuropatia és la compressió física del nervi i es coneix com a neuropatia compressiva o neuropatia per atrapament, i pot succeir en qualsevol part del cos. La síndrome del túnel carpià n'és un dels exemples. La sensació de cruiximent quan un peu queda adormit (parestèsia) és causada per la compressió d'un nervi, si bé quan succeeix temporalment pot ser resolta fàcilment movent el peu i recolocant-lo en una postura diferent, quan afecta el nervi directament, la interrupció del subministrament de sang (isquèmia), o la inflamació, pot degenerar en mononeuropatia. Una altra mononeuropatia freqüent és la del nervi cubital, la segona en freqüència en l'extremitat superior. Es manifesta inicialment per la presència de disestèsies als cinquè i quart dits de la mà, abans de cursar amb una pèrdua de força en la pinça digital que pot fer impossibles determinats exercicis o treballs. El grau en el que els símptomes motors es presenten depèn del tipus de feina o activitat manual que la persona realitza. Si el tractament conservador no és efectiu, s'ha de efectuar una intervenció quirúrgica.
La neutitis ossificans era considerada fins fa poc una mononeuropatia; avui dia aquesta classificació es motiu de debat. Es tracta d'una entitat patològica rara identificada per primera vegada com a tal l'any 1946, que consisteix en una ossificació heterotòpica intraneural. És a dir, surt teixit de característiques òssies dins d'un nervi perifèric i quasi sempre superficial. Sembla que podria ser un procés reactiu, potser de naturalesa post-traumàtica, si bé dita hipòtesi no ha estat confirmada. Microscòpicament s'observa un nucli central fibroblàstic, envoltat d'una zona de producció osteoide i amb una capa externa ossificada. Des del punt de vista anatomopatològic té un patró molt similar al de la miositis ossificant. S'ha descrit algun cas de múltiples lesions d'aquest tipus en diferents nervis d'una mateixa extremitat.
En alguns casos de mononeuropatia, existeix un trastorn autosòmic dominant de base.
Mononeuritis múltiple La mononeuritis múltiple és la lesió simultània o seqüencial de troncs nerviosos no contigus en més d'una extremitat, ja sigui de forma parcial o total. L'evolució i desenvolupament pot durar de dies fins a anys i generalment es presenta amb pèrdua aguda o subaguda de la funció motriu i sensorial de cada un dels nervis perifèrics que pertanyen als troncs afectats. En rigor i segons la semiologia mèdica es tracta d'un grup de símptomes, no d'una malaltia. El patró d'afectació és asimètric, encara que a mesura que el procés progressa el dèficit esdevé més confluent i simètric, fent més difícil diferenciar-la de la polineuropatia. Consegüentment, és bàsic atorgar especial atenció als primers símptomes. La mononeuritis múltiple també pot causar dolor, definit com a profund i agut i que s'agreuja a la nit. Normalment és freqüent a la zona lumbar, als malucs o a les cames. En les persones que pateixen diabetis mellitus, la mononeuritis múltiple és aguda, unilateral, amb dolor sever a la cuixa i que va seguida de debilitat muscular i pèrdua del reflex del genoll.
Els estudis d'electrodiagnòstic (electromiografia) mostren una neuropatia axonal multifocal, habitualment senso-motora. Amb freqüència, cal una biòpsia de nervi per aconseguir un diagnòstic de certesa
Generalment és causada o es troba associada a diferents condicions mèdiques: Diabetis mellitus. Vasculitis: poliarteritis nodosa, granulomatosi de Wegener i la síndrome de Churg-Strauss Malalties autoimmunitàries com artritis reumatoide, lupus eritematós sistèmic i sarcoïdosi. La neurosarcoïdosi és un trastorn infreqüent. Dintre de les diferents manifestacions que afecten al sistema nerviós, cal esmentar aquí la gènesi de granulomes, bilaterals o no, en el nervi facial. Els granulomes que només afecten l'epineuri són poc lesius. Per contra, els granulomes necrotitzants alliberen enzimes proteolítiques que poden inflamar l'endoneuri i ocasionar una vasculitis dels petits vasos que irriguen el nervi, fet que comporta danys isquèmics en aquest i degeneració axonal. Síndromes paraneoplàsiques d'origen pulmonar. Infeccions: malaltia de la lepra (sobretot la seva forma neural pura), malaltia de Lyme (causada pel bacteri espiroquetal Borrelia burgdorferi) i SIDA (o com a efecte no desitjat del seu tractament antiretroviral). Amiloïdosi. Rarament, aquesta malaltia pot debutar amb aquest tipus de lesió nerviosa sense trets sistèmics o autonòmics acompanyants. Crioglobulinèmia. En les persones amb aquesta patologia predominen les polineuropaties sensorials, de vegades asimètriques, encara que en un ~9% d'elles s'observen mononeuritis múltiples ben definides i associades amb canvis de vasculitis necrotitzant. Agents químics, incloent tricloroetilè, plom i dapsona (diamino-difenil sulfona, un antibiòtic del grup de les sulfonamides amb importants efectes antiinflamatoris).
Polineuropatia El terme neuropatia perifèrica de vegades és utilitzat de forma inadequada per referint-se únicament a la polineuropatia. La polineuropatia és un subgrup de trastorns en els nervis perifèrics que es caracteritza pel fet que moltes de les cèl·lules nervioses de diverses parts del cos pateixen lesions, sense predomini d'un nervi en particular. Seria necessari destacar que no totes les neurones es troben afectades de la mateixa manera. En l'axonopatia distal, patologia bastant estesa, el cos de les neurones es manté intacte; però els axons presenten danys, més o menys greus segons sigui la seva longitud. La diabetis és la causa més comuna d'aquest patró. En el cas de les polineuropaties desmielinitzants, la beina de mielina que envolta els axons està atrofiada i la capacitat dels axons per conduir els impulsos elèctrics es veu alterada. El tercer i últim patró més freqüent afecta directament al cos (pericarion) de les neurones. Normalment escull les neurones motores (patologia coneguda com a neuropatia motoneuronal) o les neurones sensorials (conegut com a neuropatia sensorial o ganglionopatia de l'arrel dorsal).
L'efecte de tot això és l'aparició de símptomes en més d'una part del cos, sovint en el costat dret i esquerre simètricament. Com qualsevol neuropatia, els principals símptomes inclouen: debilitat o incapacitat del moviment (aparell locomotor), sensacions inusuals i desagradables com podrien ser formigueig o escalfor, disminució en la capacitat per distingir textures o notar la temperatura (entre d'altres disfuncions sensitives) i l'alteració de l'equilibri al mantenir-se dret o caminant (problemes sensorials). En un considerable nombre de polineuropaties, aquests símptomes es donen primer i més severament en els peus. A més, poden haver-hi símptomes derivats de l'afectació de nervis del SNA, com marejos en aixecar-se, disfunció erèctil i dificultat per controlar la micció.
Les polineuropaties, per regla general, són conseqüència de processos que afecten a la totalitat del cos. La diabetis i la intolerància a la glucosa són causes molt comunes. Existeixen altres patologies que es relacionen amb el tipus de polineuropatia i n'hi ha de molt diverses per cada tipus, incloses les deficiències vitamíniques, malalties inflamatòries, infeccioses -com la malaltia de Lyme-, trastorns de la sang i elements tòxics (incloent l'alcohol, alguns fàrmacs i metalls pesants, especialment: arsènic, plom, tal·li i mercuri). La majoria de classes de polineuropatia progressen lentament, des de mesos fins a anys, però pot succeir que el període de desenvolupament de la malaltia sigui curt i succeeixi ràpid. És important reconèixer que quan els nivells de glucosa en sang assoleixen un pic la intensitat del dany nerviós pot augmentar, normalment després d'una ingesta d'aliments, encara que en dejú els nivells de sucre en sang i la mitjana del nivell de glucosa en sang estiguin sota els valors “normals” (actualment la normalitat és considerada per sota dels 100 mg/dl en plasma -en dejú- i menor al 5,7% per HGBA1c, el test que s'usa generalment per mesurar els nivells mitjans de glucosa en sang durant un període prolongat de temps). Diferents estudis han demostrat que molts dels casos de neuropatia perifèrica en fibres petites amb els símptomes típics de formigueig, dolor i pèrdua de sensibilitat als peus i les mans, es deuen a intolerància a la glucosa abans que a una diabetis o prediabetis. Aquest dany és sovint reversible, sobretot en les primeres etapes, amb dieta, exercici, abstinència del tabac i pèrdua o control del pes.