La batalla de l'Ebre fou un intens combat de desgast entre les tropes republicanes i els exèrcits franquistes iniciat el 25 de juliol de l'any 1938, La Vanguardia, 26 de juliol de 1938 a les acaballes de la Guerra Civil espanyola i que esdevingué decisiu de cara a la pèrdua de Catalunya per al govern republicà. Les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van viure la major acumulació de forces combatents de la història de Catalunya i van amarar-se amb la sang de desenes de milers d'homes.
L'ofensiva de l'exèrcit republicà s'inicia la matinada del 25 de juliol de 1938 amb la travessada del riu Ebre per tres zones diferents. Les zones de Mequinensa, al nord, i Amposta, al sud, no obtingueren èxit; només per la zona central s'aconseguí avançar i establir un front d'uns 35 quilòmetres, entre Faió i Xerta. El general Franco va centrar ràpidament el focus bèl·lic en aquest punt, on els republicans lluitaven d'esquena al riu. A la serra de Pàndols i a la de Cavalls els republicans intentaren resistir, però les tropes franquistes comptaven amb més i millor artilleria i aviació i anaren recuperant territori. El 16 de novembre de 1938 les darreres tropes republicanes travessaven de nou el riu Ebre i retornaven a les posicions inicials.
Fou la batalla més llarga de la Guerra Civil espanyola (115 dies), de desgast (amb un gran nombre de baixes) i, sobretot, per a la Segona República va significar la pèrdua de bona part del seu millor exèrcit i la majoria de l'armament més modern; de fet, al cap de 35 dies, el 23 de desembre, Franco donava inici a l'ofensiva sobre Catalunya davant un exèrcit desorganitzat i una població desmoralitzada. El 26 de gener les tropes franquistes entraven a Barcelona.
Amb l'objectiu de preservar la memòria de la Batalla de l'Ebre, l'any 2003 es va crear el COMEBE - Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre.
Antecedents de la batalla de l'Ebre miniatura|esquerra|Novembre de 1938. En blau la zona franquista i en vermell la zona republicana. Les victòries de les columnes franquistes sobre Aragó i Castelló, a principis de 1938, van significar la partició de la República en dues zones aïllades i la voluntat dels comandaments republicans de redreçar aquesta situació: serà aquesta una de les causes de la batalla de l'Ebre.
A principis de 1938 l'Exèrcit Popular de la República s'havia esgotat en una sèrie de cruents combats per la conquesta de Terol, que va ser presa pels feixistes definitivament el mes de febrer. Just després de la batalla de Terol, l'exèrcit franquista va conquerir la resta d'Aragó i va penetrar a Catalunya per la franja de Ponent i la vall de l'Ebre. Des del front d'Aragó, les tropes insurrectes van aconseguir entrar a Catalunya per conquerir Lleida, Balaguer, Camarasa i Tremp, i de retruc, van controlar les centrals hidroelèctriques que abastien la indústria de guerra catalana. Al sud d'Aragó, els franquistes ocupen Morella i s'obren pas, per l'extrem nord del País Valencià, cap a la Mediterrània. En menys de dues setmanes prenen Vinaròs el 14 d'abril de 1938 i aconsegueixen trencar la continuïtat de la zona controlada pel govern legítim de la República: el territori republicà s'havia partit en dues meitats.
Les tropes del general Franco, que ja havien ocupat Lleida el 3 d'abril, havien encetat la batalla de València el 21 d'aquell mateix mes. La decisió de Franco per la continuació de l'ofensiva de Llevant amb la intenció de prendre València en lloc d'avançar cap a Barcelona és polèmica, però s'explica per la por de l'entrada en la guerra de França en suport de la Segona República Espanyola. Hugh Thomas, The Spanish Civil War (2001), p. 780-781 Cert o no, l'ofensiva cap al sud va començar amb força, però l'orografia de les serres interiors valencianes, les adverses condicions climàtiques i una línia de defensa ben fortificada van alentir l'ofensiva. El mateix dia que anava a començar la batalla de l'Ebre, les tropes insurrectes eren a les portes de València.
Causes de la batalla Per la banda republicana es plantejaven dues opcions: frenar l'ofensiva contra València o bé esperar i resistir, una posició que es veia com a derrotista. Per tant, els comandaments republicans van decidir intervenir-hi per aturar les escomeses contra València i allargar la guerra amb l'esperança que les potències europees, França i Gran Bretanya, enfrontades a l'expansionisme nazi canviessin la seva política de no-intervenció i intervinguessin en defensa del govern republicà legítim. A més significava poder emprar els recursos humans i materials de Catalunya (la Segona República restava partida en dues meitats) i reforçar el prestigi del govern de Negrin.
L'estratègia politicomilitar del general Franco és imprescindible per entendre el desenvolupament de la batalla de l'Ebre. Per Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola, a La Batalla de l'Ebre: un riu de sang, des del començament de la Guerra Civil, les operacions bèl·liques de Franco obeïen a la dinàmica d'allargar la guerra "per dos motius essencials: fer, d'una banda, una "neteja" a fons dels seguidors i defensors de "l'antipàtria" i, per l'altra, augmentar el seu ascendent sobre els generals que formaven la cúpula militar, perquè cada dia que passava s'havien de centrar més en qüestions estrictament operatives; mentrestant Franco s'encarregava de la Governabilitat, de manera que augmentaven les distàncies entre ell i els seus iguals".Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola, La Batalla de l'Ebre: Un riu de sang. Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre. GAndesa. 2005. pàgina 20
Preparatius de la batalla miniatura|Distribució de les forces d'ambdós exèrcits a les 00:15 del 25 de juliol. En color vermell, les de l'exèrcit republicà; en blau, les del bàndol farnquista. Els requadres es refereixen als estats majors i a unitats militars independents
Exèrcit Popular Republicà
Les tropes republicanes havien estat derrotades a l'Aragó el mes d'abril de 1938. Eren unes tropes molt malmeses i amb molt poca moral. Per la constitució d'un nou exèrcit, l'Exèrcit de l'Ebre, s'empraren les antigues milícies del front d'Aragó, el V Cos d'Exèrcit manat per Juan Modesto i per cobrir la manca d'efectius, el 12 d'abril de 1938, el govern republicà decretà la mobilització de noves lleves: la dels homes de més de 35 anys (l'anomenada lleva del sac) i els joves nascuts el 1920 (la lleva del biberó).
Finalment, el 25 de maig es constituí l'Exèrcit de l'Ebre, a les ordres del tinent coronel Juan Modesto, amb el lloc de comandament a l'Espluga de Francolí i integrat per dos Cossos d'Exèrcit: el XV i el V, que serien reforçats pel XII i el XVIII un cop començada la batalla. En concret: El XV Cos d'Exèrcit dirigit pel Tinent Coronel Manuel Tagüeña des d'Escaladei i el formaven les següents Divisions: la 35a Divisió Internacional a les ordres del major Pedro Mateo Merino (amb l'XI, XIII i XV Brigades Internacionals); la 3a Divisió, a les ordres del major Esteban Cabezos (amb la 31a, 33a i 60a brigades), i la 42a Divisió, sota el comandament del major Manuel Alvarez (amb la 226a, 227a i 59a brigades). A mitjans de juliol, rebé el reforç de la 16a Divisió del XII Cos de l'Exèrcit Popular Republicà, el 3r Regiment de Cavalleria, artilleria antiaèria, blindats i mitjans de pas. En segon lloc, comptava amb el V Cos d'Exèrcit, sota el comandament del Tinent Coronel Enrique Líster, amb la base a Salou i formada per: l'11a Divisió a les ordres del major Joaquin Rodríguez (amb la 1a, 9a i 100a brigades); la 46a Divisió sota comandament del major Valentín González "El Campesino" (amb la 10a, 37a i 101a brigades), i la 45a Divisió internacional dirigida pel tinent coronel Hans Kahle (amb les brigades XII "Garibaldi", la XIV "Marsellesa" i la 139a).
En tercer lloc, el XII Cos d'Exèrcit era dirigit pel tinent coronel Etelvino Vega, s'estava a la Bisbal de Falset i estava integrat per la 16a Divisió del major Manuel Mora Torres amb la 23a, la 24a i la 149a brigades (a la qual se li afegiria com a reforç la 135a Brigada Mixta), i la 44a Divisió sota comandament de Ramón Pastor i amb les brigades 140a, 144a i 145a.
Finalment, el XVIII Cos d'Exèrcit, a les ordres del tinent coronel José del Barrio, actuà com a reserva tàctica dels dos primers. Estava format per tres divisions: la 27a Divisió, manada per Marcelino Usatorre i formada per les brigades 122a (amb el 1r batalló, "la Bruixa"), 123a i 124a.; la 60a Divisió del major Manuel Ferràndiz, amb les brigades 95a, 84a i 224a, i la 43a Divisió, comandada pel tinent coronel Antonio Beltrán Casaña ("l'Esquinazau") amb la 72a, la 102a i la 130a brigades.
El V i XV Cossos d'Exèrcit disposaven a l'inici de la batalla d'uns 35.000 homes cadascun. De la resta no hi ha informacions fidedignes, però eren inferiors als dos primers.
A principi de l'estiu de 1938, el general Vicente Rojo, cap de l'Estat Major Central republicà, ja havia planejat l'atac amb una operació que preveia superar un front de més de 60 quilòmetres (des de Mequinensa fins al delta de l'Ebre). Era un pla ambiciós, xocava amb la tàctica militar de considerar els rius cabalosos com a infranquejables, i pretenia avançar cap al sud des de Tortosa (en un intent d'arribar a Vinaròs) i avançar cap al massís dels Ports i sorprendre les tropes franquistes a Morella. L'estratègia era arriscada per diversos motius: en primer lloc, per l'orografia agresta de la Terra Alta; en segon lloc, perquè les tropes quedarien d'esquena al riu i sense gaire marge de maniobra en cas de contraatac.
Exèrcit rebel
A la riba dreta de l'Ebre es trobava, inicialment, desplegat el Cos d'Exèrcit del Marroc, però posteriorment, donat el volum i duresa de les operacions es va afegir el Cos d'Exèrcit del Maestrat, dirigit pel general Rafael García Valiño.
El Cos d'Exèrcit del Marroc estava integrat per uns 98.000 homes comandats pel general Juan Yagüe, i estava format per: la 40a Divisió, la 50a Divisió i la 105a Divisió. Tret de la 50a Divisió, formada per soldats de reemplaçament, la resta de divisions eren tropes molt experimentades: legionaris, regulars, mercenaris africans de l'Ifni i el Sàhara, i voluntaris de les milícies falangistes i carlines.
El Cos d'Exèrcit del Maestrat, que s'afegí posteriorment, estava dirigit pel general Rafael García-Valiño Marcén i comptava amb diverses divisions: la 1a Divisió de Navarra, la 74a Divisió (la Leona), la 82a Divisió, la 84a Divisió i la 13a Divisió Requetes.com Rafael García Valiño
Però més enllà de la infanteria, la superioritat aèria i la capacitat de foc de l'artilleria del bàndol franquista van ser crucials en el desenllaç de la batalla. Pel que fa a la superitoritat aèria, els atacs de la legió Còndor i l'aviació legionària italiana seran un dels elements clau al llarg de tota la batalla. Per exemple, durant els primers dies de la batalla, els millors pilots de l'Alemanya nazi van deixar caure una gran quantitat de bombes sobre els ponts que creuaven l'Ebre, fet que va impedir l'arribada de nou material republicà al front; però també a punta Targa, a la serra de Pàndols i, sobretot, a la serra de Cavalls, van ser decisius per tombar la batalla cap al costat franquista. Pel que fa a l'artilleria, l'exemple de Punta Targa és il·lustratiu: l'artilleria franquista va arrasar les primeres línies republicanes; una constat durant tota la batalla. A més, els tiradors franquistes podien renovar les peces mentre a la rereguarda reajustaven els canons avariats; en canvi, els republicans no podien fer-ho degut a la inferioritat numèrica, fet que implicava que espremessin les armes fins a espatllar-les.
La batalla de l'Ebre miniatura|Mapa de la zona on transcorregué la Batalla de l'Ebre. S'hi indica la línia de màxima penetració de les tropes republicanes i la situació final, després del replegament