La història de l'escultura és una part de la història de l'art que estudia l'evolució de l'escultura des dels seus principis tenint present les diferents cultures arreu del món i els períodes històrics que acostumen a coincidir amb els de la mateixa història de l'art. Al llarg del temps, moltes de les seves formes i eines emprades continuen sent les mateixes o similars.
Des de les civilitzacions prehistòriques fins a les actuals, l'escultura ha passat per diverses fases funcionals; inicialment, tenia un ús utilitari i es feia servir per a ritus màgics o religiosos. En certs moments de la història, a causa de l'aparició en algunes religions de l'aniconisme –per exemple, en el cristianisme ortodox i en l'islam–, la pràctica de l'escultura es redueix a la fabricació d'ornaments sense cap representació d'imatges. El rebuig de Moisès del culte al vedell d'or, que cita la Bíblia, va ser segurament un esdeveniment decisiu en una part de la història de l'escultura, ja que promogué la pràctica segons la qual calia evitar l'existència d'imatges sagrades o de persones religiosament rellevants; així, va romandre restringit entre els jueus i en les religions que n'han derivat. Iniciatives com aquesta s'ha produït també en els inicis del cristianisme i del budisme; amb el temps, però, en ambdues religions es va revertir aquesta tendència i l'escultura va aconseguir una gran rellevància, sobretot dins el budisme. Tanmateix, en alguns sectors es continua practicant la iconoclàstia, com ho demostra la destrucció dels Budes de Bamian per part del moviment fonamentalista musulmà dels talibans l'any 2001.
Els escultors medievals i renaixentistes treballaven en col·laboració amb altres artesans i acostumaven a tenir grans tallers; en aquests locals hi podien treballar molts ajudants i oficials, i el mestre escultor era l'encarregat de l'acabament de les obres. D'altra banda, darrere l'art han existit grans mecenes, el patronatge dels quals, en alguns casos, es prolongava durant tota la seva vida. Més recentment, a partir del , els escultors depenen normalment de les galeries d'art públiques i privades on s'exposen les obres de cara a la seva venda, ja que els encàrrecs per a projectes civils són relativament poc habituals. Midgley 1982: pàg.16-17
La representació de la figura humana ha estat un dels temes principals fins al . Maltese 2001: pàg.16 Amb l'aparició de nous materials artificials i eines mecanitzades, així com amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació, l'evolució dels estils es va accelerar i diversificar. Els començaments de l'art experimental que donà lloc a l'art abstracte va arribar a ser una pràctica escultòrica dominant durant pràcticament cinquanta anys, després que la tradició figurativa s'hagués imposat durant segles. La tradició escultòrica va ser qüestionada tant en el context mercantil com en el disseny industrial; el canvi que va ocasionar tant a l'àmbit social com a nivell polític i filosòfic en el període viscut entre les dues guerres mundials va permetre que l'art abstracte, a partir de 1945, es concentrés en l'expressió de les qualitats físiques dels materials i en la recerca de la sensació visual. Midgley 1982: pàg.14
Historiografia miniatura|Les Vides de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art miniatura|La màscara d'Agamèmnon és una màscara funerària d'or descoberta a Micenes el 1876 per Heinrich Schliemann, que la va atribuir a aquest heroi. En realitat s'ha datat al voltant del 1500 aC, uns segles abans de l'època en què es creu que es produí la guerra de Troia.
Els primers tractats sobre tècnica de l'escultura del pertanyen a artistes grecs. El més conegut és el Cànon de Policlet, obra en la qual l'escultor exposa les innovacions que ell mateix va dur a la pràctica, com la posició del contrapposto. Segons Plini el vell, les seves indicacions foren adoptades com a lleis per altres artistes. Albrecht Dürer, durant els seus últims anys de vida, es va dedicar a recopilar estudis teòrics que havia fet sobre el cànon humà al Tractat de les proporcions del cos, editat pòstumament el 1528. Sureda 1988: pàg.56 Leon Battista Alberti, que es mostrà constantment interessat per la recerca de regles –tant teòriques com pràctiques– capaces d'orientar el treball dels artistes, anomena en les seves obres alguns cànons com, per exemple, a De statua, en la qual exposa les proporcions del cos humà. Sureda 1988: pàg.356
La Naturalis Historiae de Plini el vell, els Mirabila de Pasiteles al i altres obres van contribuir a difondre les teories històrico-crítiques dels filòsofs grecs que en el període hel·lenístic establien que l'escultor Fídies representava el cim del seu passat artístic. Pensadors romans com Ciceró i Quintilià formularen observacions crítiques d'interès sobre l'escultura i la pintura però, en conjunt, l'aportació de l'antiga Roma a la historiografia de l'art rau en la descripció de les obres i la transmissió de les notícies i els coneixements segons els precedents grecs perduts. Durant la baixa edat mitjana, els artistes comencen a signar les obres i, fins i tot, alguns d'ells es fan autoretrats en les seves obres, com l'escultor Arnau Cadell al monestir de Sant Cugat del Vallès (c. 1190); a causa de la falta de contractes, aquestes signatures són una de les dades més importants que té la historiografia de l'escultura romànica. Sureda 1988 Vol. IV: pàg.29
Durant el Quattrocento florentí es formula una teoria i una historiografia d'acord amb la nova pràctica i mentalitat artística. El gènere de les «biografies d'artistes», oblidat des de l'antiguitat clàssica –de fet aquest gènere va ser iniciat al per Duris de Samos– es torna a cultivar: Cennino Cennini amb el seu Libro dell'Arte i els Comentarii de Lorenzo Ghiberti són el testimoni més eloqüent de la profunda renovació que el renaixement va portar en el pla de la literatura artística. Durant el Cinquecento, Leonardo da Vinci va continuar aquesta tradició teòrica amb els seus escrits i tractats. Les Vides (1550) de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art que es desenvolupà posteriorment. Historia Universal del Arte-8 1984: pàg.1129
Al món grec es va iniciar la recerca arqueològica amb les excavacions de Schliemann entre 1868 i 1874, gràcies a les quals es van descobrir Ítaca, Troia i Micenes. Schliemann també va donar nom a la Màscara d'Agamèmnon:
Passat el temps, se sap que aquestes tombes pertanyen a segles anteriors als fets narrats per Homer, els quals Schliemann va prendre com a guia per al seu treball. Al va ser Arthur Evans amb l'excavació de Cnossos qui va establir una cronologia per a la cultura minoica. Amb tot això i noves excavacions, van canviant les denominacions: ja no es parla de la cultura cretenca, sinó de la minoica, i no de l'art micènic, sinó de l'helàdic. Bozal 1983: pàg.103
El llibre L'art grec (1972) de Kostas Papaioannou nega que el període arcaic sigui una etapa inferior i prèvia al procés de l'estatuària grega plena aconseguida a l'anomenada segona etapa; segons diu, l'etapa de l'arcaisme va ser la de «presentar la realitat» i no «representar-la com una còpia de la realitat». Així, les figures arcaiques dels koúroi no són atletes retratats i reproduïts d'individus concrets sinó creacions artístiques que es poden interpretar com a signes culturals i, per tant, històrics. Bozal 1983: pàg.114
Segons Panofsky, l'estudi concret de les obres d'art hauria de constar de tres anàlisis: primer una anàlisi preiconogràfica, en la qual se situï el període i l'estil, segons les seves formes, en termes descriptius; en segon lloc, una anàlisi iconogràfica, en la qual s'analitzin els elements que acompanyen l'obra, els seus diferents atributs o característiques, amb relació a la seva funció simbòlica; i, finalment, una anàlisi iconològica, en la qual s'estudiï el seu significat conceptual o ideològic en el context cultural de la seva època.
Prehistòria
miniatura|esquerra|Vista frontal i lateral de la Venus de Brassempouy en ivori miniatura|esquerra|Part d'una placa de cinturó de bronze daurat de la Cultura de Hallstatt circa L'art prehistòric es remunta al Paleolític inferior, quan l'home tallava el sílex tot percudint-lo contra una altra pedra: d'aquesta manera s'aconseguia el bifaç, un estri amb punta i tall que feien servir per defensar-se i per esquarterar i aprofitar la carn dels animals. L'any 1800 apareix la primera representació d'un bifaç, en una publicació anglesa, de la mà de John Frere.Frere 1800 pàg.204-205 Posteriorment van fer servir el gravat, el relleu en pedra i en ossos d'animals. Apareixen representades les primeres figures humanes femenines de pedra, que mostren una gran exuberància en l'exaltació a la fertilitat: n'hi ha exemples d'entre 27.000 i 32.000 anys d'antiguitat.La Gran enciclopèdia en català 2004 Aquestes figures es coneixen amb el nom genèric de «Venus» i, d'entre totes les que ens han arribat, cal destacar la de Willendorf, la de Brassempouy i la de Lespugue.
Durant el període magdalenià es van fer servir bastons i propulsors.El propulsor era una eina d'os utilitzada per llançar dards. Tenia un extrem perforat i, a l'altre extrem, un ganxo amb la representació del cos d'un animal. Pel que fa al Paleolític superior, els exemples més abundants són talles o objectes gravats, els quals van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins a arribar a la representació de figures animalístiques que s'adaptaven a l'estructura de l'os.Sureda 1988 Vol. I: pàg.36-37 En l'anàlisi d'aquest tipus de peces, duta a terme per Serguei A. Semenov, es van apreciar empremtes tallades amb ganivets de sílex i amb alguna espècie de burí que permetia fer osques, fer determinats detalls i eliminar el material sobrant. Semenov 1981: pàg.82
L'argila també va ser un material utilitzat ja a la prehistòria. Es creu que la descoberta del procés de cocció i enduriment del fang va ser casual, probablement durant l'ús d'algun estri de fang en contacte amb el foc. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'Egipte, la Xina, l'Índia i l'Orient Mitjà, llocs on cap al 4000 aC ja existien forns per a fabricar objectes de terrissa.Midgley 1982: pàg.32
Més o menys per aquestes dates es va descobrir la fosa dels metalls. Un dels avenços més importants en la història de l'escultura va ser poder treballar el metall –primer el bronze i després el ferro–, la qual cosa serví per a fabricar eines més eficients i, a més a més, obtenir un nou material per crear obres escultòriques. Les eines de metall van permetre millorar la precisió i reduir el temps en el procés d'elaboració de les talles, tant de fusta com de pedra. El treball, primer en argila i després buidat en bronze, ja es coneixia a les antigues civilitzacions gregues i romanes i, a més, és el sistema que actualment encara s'utilitza. Midgley 1982: pàg.13 (Per a més detalls vegeu el procediment de la cera perduda).
A partir del , en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tot Europa; va representar una evolució de l'art aconseguit durant la cultura de Hallstatt. A la decoració de tots els seus objectes, espases, escuts, fermalls i diademes s'hi poden copsar motius d'animals, plantes i figures humanes. A partir del encunyen les primeres monedes seguint els models hel·lènics, així com obres figuratives com el Déu de Bouray, treballat en xapa de coure repussada. Bozal 1983: pàg.50
Edat antiga miniatura|Estàtua sedent del rei Gudea de la ciutat estat de Lagash, a Mesopotàmia, circa 2120 aC miniatura|Imatge procedent de la necròpolis Puig des Molins a l'illa d'Eivissa (Museu d'Arqueologia de Catalunya), segle III-IV aC