La batalla de Midway fou una gran batalla naval de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc a l'oceà Pacífic, el 4 de juny del 1942, en la qual l'aviació naval estatunidenca deturà un intent japonès d'envair l'atol Midway. Els japonesos van perdre-hi quatre portaavions, cosa que va suposar un seriós revés per als seus plans d'expansió al Pacífic. Generalment, es considera aquesta batalla com una de les més importants del Pacífic. «[…] considerada la batalla decisiva de la guerra al Pacífic». Va tenir lloc a un mes escàs de la batalla del Mar del Corall, cinc mesos després de la conquesta japonesa de l'illa de Wake, i exactament sis mesos de l'endemà de l'atac a Pearl Harbor. La Marina dels Estats Units va derrotar de manera decisiva un atac de la Marina Imperial contra l'Atol Midway.U.S. Naval War College Analysis, p.1
Ambdós bàndols van patir pèrdues importants. Els japonesos van perdre 4 portaavions i un creuer pesat, mentre que els estatunidencs van perdre un únic portaavions i un destructor. Les grans pèrdues afebliren considerablement la Marina Imperial Japonesa, en especial els 4 portaavions i uns 200 aviadors navals experimentats.Willmott, The Barrier and the Javelin, p.519–523; Prange, Miracle at Midway p.395 El Japó va ser incapaç de tirar endavant una forta construcció naval i els programes d'entrenament de pilots per a produir noves lleves. El 1942, els Estats Units ja portaven 3 anys desenvolupant un programa massiu de construcció naval, amb l'objectiu que la seva marina fos més gran que la del Japó. Estratègicament, el resultat de Midway va ser que la Marina Imperial ja no va poder prendre la iniciativa en el Pacífic, i aquesta passà de manera definitiva a la Marina dels Estats Units.
El pla japonès era portar els portaavions estatunidencs a una trampa i enfonsar-los.H.P. Willmott, Barrier and the Javelin; Lundstrom, First South Pacific Campaign Els japonesos també intentaren ocupar l'atol de Midway i estendre el seu perímetre defensiu. Aquesta operació es considerava preparatòria per a posteriors atacs contra Fiji i Samoa, així com una invasió sobre Hawaii.
L'Operació de Midway, igual que l'atac a Pearl Harbor no era part d'una campanya per a la conquesta dels Estats Units, però estava dirigida a la seva eliminació com una potència al Pacífic, la qual cosa deixaria les mans lliures al Japó per establir la seva Gran Esfera de Coprosperitat de l'Àsia Oriental. També s'esperava que una nova desfeta faria que els estatunidencs s'avinguessin a seure a la taula de negociacions i acabar amb la Guerra del Pacífic amb condicions favorables pel Japó.Peattie & Evans, Kaigun.
Context estratègic L'Alt Comandament Militar japonès sabia perfectament que el seu potencial econòmic era clarament inferior al dels Estats Units, sobretot per la seva manca de matèries primeres, i que, per tant, serien derrotats si entraven en una guerra de desgast. Per tant, aquelles accions on poguessin prendre la iniciativa eren vitals per a l'objectiu final japonès: l'atac a Pearl Harbor no tenia cap altra finalitat que acabar de cop amb la Flota del Pacífic dels Estats Units i poder establir sense molèsties un programa de conquesta de territoris per a l'obtenció d'aquells recursos vitals com el petroli, el cautxú o diversos materials, les reserves dels quals s'estaven esgotant gràcies al bloqueig estatunidenc. L'objectiu final era portar als Estats Units a una taula de negociacions i establir una pau a mida dels interessos japonesos.
L'atac a Pearl Harbor, tot i el seu èxit, va tenir un efecte contraproduent, ja que desplaçà al cuirassat com a unitat més important d'una flota en favor del portaavions: de cop i volta, els cuirassats japonesos, incloent-hi els classe Yamato van quedar obsolets. A més, encara és matèria de discussió què hagués passat si els japonesos haguessin desembarcat i conquerit les illes Hawaii i, per tant, els Estats Units haguessin perdut, efectivament, tota la flota allà ancorada, a més de perdre la seva base al Pacífic central. Un altre dels errors atribuïbles a l'almirall Nagumo és no haver enviat una tercera onada per destruir els tancs de combustible i les drassanes, a més de no poder ubicar els portaavions estatunidencs, la qual cosa permeté als estatunidencs tenir la base operativa en pocs mesos i transformar-la en un immens portaavions insubmergible, que podia rebre tants efectius com li fossin enviats des del continent i que podrien iniciar la batalla contra el Japó.
D'altra banda, el Japó havia tingut un gran èxit en assegurar ràpidament els seus objectius de guerra inicials, incloent-hi la captura de les Filipines, Singapur i Malàisia, així com a l'hora d'assegurar-se els recursos vitals de zones com Java, Borneo i d'altres illes de les Índies Orientals Neerlandeses. Per tant, el gener de 1942 s'iniciaren els plans preliminars per a una segona fase d'operacions. No obstant això, a causa de les diferències estratègiques entre l'Exèrcit Imperial i la Marina Imperial (les alternatives eren si el Japó havia de conquerir més territoris insulars i establir un anell de seguretat o avançar agressivament cap a l'est i forçar els Estats Units a una batalla decisiva), així com entre el Quarter General Imperial i la Flota Combinada de l'Almirall Isoroku Yamamoto, la formulació d'una estratègia efectiva no tingué lloc fins a l'abril de 1942.Prange, Miracle at Midway, p.13–15, 21–23; Willmott, The Barrier and the Javelin, p. 39–49 L'Almirall Yamamoto (amb l'anàlisi de la situació feta pel contralmirant Matome Ugaki) reeixí a l'hora de guanyar una lluita burocràtica i situar el seu concepte operatiu (més operacions al Pacífic central) al davant d'altres plans. Això incloïa operacions directament o indirectament dirigides contra Austràlia i a l'oceà Índic. Al final, Yamamoto arribà a l'extrem d'amenaçar amb la seva dimissió si no es duia endavant la seva agenda.Prange, Miracle at Midway, p. 23.
miniatura|esquerra|Isoroku Yamamoto durant una planificació.
El primer pas per a l'estratègia de Yamamoto era l'eliminació de la resta de portaavions estatunidencs, el principal obstacle per a la campanya subseqüent.De fet, els submarins dels Estats Units eren més perillosos per als esforços japonesos. Blair, Silent Victory passim; Parillo, Japanese Merchant Marine. Aquesta preocupació vingué incrementada per l'atac de Doolittle sobre Tokyo (18 d'abril de 1942), portat a terme amb els B-25 de la USAAF, llançats des del USS Hornet. L'atac, si bé militarment va ser irrellevant, va causar un gran xoc psicològic als japonesos, a més del fet que es demostrà que els submarins dels estatunidencs arribaven fins a les seves costes, començant pel Gudgeon de Joe Grenfell només 12 dies després de Pearl Harbor.Prange, Miracle at Midway, p. 22–26. Hom es pregunta què pensaven els japonesos que representava la presència de submarins americans fora de la seva costa, començant pel Gudgeon de Joe Grenfell unes tres setmanes després de Pearl Harbor; a la llum de com n'era de pobra la formació i la doctrina de la Marina Imperial Japonesa en la guerra antisubmarina, potser no hauria de ser una sorpresa que això fos ignorat. Blair, Silent Victory, p.110; Parillo, Japanese Merchant Marine; Peattie & Evans, Kaigun.
Enfonsar els portaavions estatunidencs i assetjar l'atol Midway, l'única illa estratègica al costat de Hawaii al Pacífic oriental, era vist com l'única manera d'anul·lar aquesta amenaça. Yamamoto raonà que una operació contra la principal base de portaavions a Pearl Harbor faria que les forces estatunidenques sortissin a lluitar però, donat el potencial de la força aèria de la base hawaiana, jutjà que un atac directe seria infructuós. En comptes d'això, seleccionà Midway, a l'extrem nord-oest de l'arxipèlag, a uns 2.100 km d'Oahu. Midway no era especialment important en el gran esquema d'intencions japonès, però creien que els estatunidencs la considerarien vital per tal de defensar Pearl Harbor i, per tant, la defensarien amb totes les seves forces.Willmott, Barrier and the Javelin, p. 66–67 De fet, realment els estatunidencs la consideraven vital, i després de la batalla hi establirien una base de submarins per poder ampliar el radi d'acció en gairebé 2.000 km. A més, una pista aèria a Midway servia com a base avançada pels atacs sobre l'Illa de Wake.
A més, a principis de maig, tingué lloc la batalla del mar del Corall, que resultà una victòria tàctica pel Japó en perdre el portaavions lleuger Shōhō davant de la pèrdua de l'enorme portaavions estatunidenc USS Lexington. Fou el primer enfrontament entre portaavions a distància i provocà, finalment, que aquells que s'havien resistit i advocat contra el pla de Midway ara esgotessin els retocs per a l'operació.
El pla de Yamamoto miniatura|L'Atol de Midway, mesos abans de la batalla. L'illa oriental (amb el seu camp d'aviació) es troba al fons, i la gran Illa de Sorra és al fons a l'oest. Com era habitual en els plans navals japonesos durant la Segona Guerra Mundial, el pla de batalla de Yamamoto era molt complex.Prange, Miracle at Midway, p. 375–379, Willmott, Barrier and the Javelin, p. 110–117 A més, els seus dissenys es basaven en una informació d'intel·ligència tremendament optimista que afirmava que el USS Enterprise i el USS Hornet, que formaven la Task Force 16 eren els únics portaavions estatunidencs disponibles de la Flota del Pacífic en aquells moments. El USS Lexington havia estat enfonsat i el USS Yorktown estava greument malmès (fins al punt que la Marina Imperial Japonesa creia que havia estat enfonsat) a la Batalla del Mar del Corall que havia tingut lloc un mes abans. Els japonesos també sabien que el USS Saratoga estava sent reparat a la costa oest després de ser danyat per un torpede.
Més important encara era la creença de Yamamoto que els estatunidencs havien quedat desmoralitzats per les freqüents derrotes durant els sis mesos anteriors. Yamamoto creia que la situació requerís portar a la flota estatunidenca a una situació de compromís fatal. Per això, dispersà les seves forces per tal que la seva extensió (particularment la dels seus cuirassats) no pogués ser descoberta pels estatunidencs abans de la batalla. Però aquest èmfasi en la dispersió comportava que cap de les seves formacions es podrien donar suport mutu. Tanmateix, per a desgràcia de Yamamoto, qualsevol benefici que pogués aportar aquesta tàctica quedava neutralitzat pel fet que els Estats Units havien trencat el principal codi naval japonès (anomenat JN-25 pels estatunidencs).
Per contra, els cuirassats i creuers de suport de Yamamoto haurien de seguir les petjades dels portaavions del vicealmirall Chuichi Nagumo durant centenars de milles. La flota pesant de superfície japonesa hauria de destruir el que la flota estatunidenca enviés a Midway com a reforç, un cop els portaavions de Nagumo els haguessin afeblit suficientment perquè pogués tenir lloc un duel de canons a la llum del dia. Però la gran distància a què es trobaven dels portaavions de Nagumo durant la batalla tingué greus implicacions, ja que els cuirassats anaven escortats per creuers, els avions d'exploració dels quals serien invalorables per a Nagumo.Willmott, Barrier and the Javelin.
Invasió de les Aleutianes Així doncs, les operacions japoneses a les illes Aleutianes (Operació AL) van fer retirar vaixells de la flota que havia d'atacar Midway. Tot i que estudis anteriors sempre han assenyalat AL com una finta per desviar cap al nord la flota estatunidenca, investigacions recents de la batalla han mostrat que, segons el pla de batalla original japonès, AL estava dissenyada per ser llançada de forma simultània amb l'atac a Midway. Però que la flota de Nagumo es retardés un dia en salpar tingué l'efecte que l'Operació AL comencés un dia abans que la seva contrapartida.
Preludi de la batalla miniatura|El USS Yorktown a Pearl Harbor dies abans de la batalla
Forces estatunidenques