Gerard ter Borch (Zwolle, Holanda, 1608 - Deventer, Països Baixos, 8 de desembre de 1681) fou un pintor i gravador flamenc.
Primers passos El seu pare, Gerad ter Borch de Dude (Zwolle, 1584 - 20 d'abril de 1662), també era pintor. Va fer un viatge d'estudis per Colònia, Venècia i Roma, i treballà, el 1609, al Palazzo Colonna. Després residí successivament a Nàpols, Nimes i Bordeus, i retornà, per acabar, a la seva pàtria. Aquest era fill, al seu torn, de German ter Borch. El 1613 va contraure matrimoni amb Anna Zaclotsdr Buskens, amb qui va tenir dos fills que també foren pintors. El 1622 tornà a casar-se amb Geesgen Johansdr van Voorst, i el 1628 en terceres núpcies amb Wesken Hermansdr Mattys, amb qui també va tenir dos altres fills. La seva obra es troba en la seva totalitat repartida en els museus del seu país.
Gerard fou deixeble del seu pare, pintor mediocre que havia visitat Itàlia, i després de Pieter Molijn, a Haarlem, des de 1632 fins a 1635, any en què passà a Anglaterra i després a Itàlia, on continuà els seus estudis. El 1641 tornà a Holanda i residí una temporada a Amsterdam. Entre el 1646 i el 1648 es trobava a Münster, quan se signà el cèlebre tractat que donà fi a la Guerra dels Trenta Anys, i aquest fet li donà motiu per pintar el cèlebre quadre La Pau de Münster, obra admirable de doble valor artístic i històric, ja que en el llenç s'hi veuen reunits els retrats de tots els plenipotenciaris.
Viatge per Europa L'ambaixador de la corona espanyola, encantat pel seu art, l'envià a Madrid, on Felip IV de Castella es feu retratar per ell, el nomenà cavaller i l'omplí de tota mena de regals. Ter Borch després visità novament Londres i París, ciutat en la qual va romandre algun temps, passat el qual traslladà la seva residència a Holandasi'establí a Deventer, on va viure amb fastuositat i riquesa, molt considerat dels seus conciutadans, que l'anomenaren burgmestre de la vila. Fou un gran pintor de gènere, essent la seva manera capaç d'arribar a la pintura d'història, com ho demostrà en el ja mencionat La Pau de Münster. A pesar de la meravellosa correcció del seu dibuix, l'harmonia del seu color i la finesa de la seva factura, hi ha quelcom en el seu art d'espontani i gran que el fa característic, i alguns crítics l'han anomenat "el mestre dels mestres". Els seus llenços tenen, en general, dos o tres personatges.
Albors a Zwolle miniatura|Vista parcial de la vila de Zwolle on va néixer Gerard ter Borch Els primers albors de l'obra de Ter Borch es manifestaren a Zwolle, a Overyssel, i té per bressol la casa del seu pare, llar en què tot allò artístic trobava una acollida excel·lent. El pare de Gerard sabia agermanar el seu càrrec de cobrador d'impostos municipals amb el culte a les belles arts, segons testimonien nombrosos documents descoberts a les primeries del , i va ser el primer mestre del seu fill en qüestió d'art. Gerard Ter Borch 'el vell' tenia un d'aquests caràcters ben temperats, com molts dels que llavors posseïa Holanda. Els Ter Borch eren treballadors incansables. A casa seva, on es gaudia d'un benestar especial, s'hi reunien les persones més cultes del voltant. A més, cadascú per la seva banda procurava augmentar aquesta felicitat amb totes les delícies de l'art.
Família Ter Borch Amb l'auxili de l'Àlbum dels Ter Borch es podria reconstruir la crònica d'una família holandesa del . Els incidents més insignificants són anotats per la mà atenta del pare o dels fills, tots artistes, en ràpids i justos croquis realçats a vegades amb algun text; les menges íntimes en família, les alegres reunions, els passeigs, batejos, festes i diversions són anotades escrupolosament, sense oblidar el decorat o fons amb el més característic que Zwolle i els seus voltants posseïen. Així, el vell Ter Borch es veié envoltat d'una vida activa i culta que ell havia sembrat. En aquest terreny tan ben preparat germinà l'obra de Gerard Ter Borch. En els seus primers intents de dibuix al llapis, amb trets rara vegada vacil·lants, s'hi veuen narrats amb veritat extraordinària les mil ocupacions de la família.
Els dibuixos del jove Gerard es coneixen de seguida d'entre els altres per la netedat del traç i per l'esperit d'observació que sense voltes mostra el més essencial de l'assumpte, i sorprenen les actituds, els aspectes fugissers de les fisonomies, els gests ràpids però característics. Abans de llançar-se a representar els diversos matisos de l'ànima de la societat que l'envoltava, Gerard es dedicà a assolir innombrables detalls de l'embolcall material.
L'ombra de Frans Hals En aquell temps el geni de Frans Hals estava en el seu major apogeu; aquest virtuós del pinzell ja havia acabat alguns dels seus quadres de corporacions, en els quals la fantasia de la composició accentua la impressió de la vida espontània que emana de cadascun dels seus personatges. El fogós realisme de Frans Hals havia format molts deixebles de vàlua; però l'obra de Ter Borch a penes li'n deu quelcom, si no és cert aspecte d'energia i arrogància. Per aquella època vivia a Haarlem un pintor que contribuí en gran part a restituir al paisatge holandès la seva verdadera fisonomia: Pieter Molijn, que es mostrà sempre resolt adversari dels italianitzants.
Sense posseir l'inquiet vigor de Van Goyen, posava en els seus treballs més unció. Ter Borch feu en el seu taller els seus primers assajos seriosos. Un quadre signat per Molijn i Ter Birch, i que va pertànyer a Van Goyen, feu presumir que Ter Borch també s'assajà en el paisatge, però no s'ha tornat a trobar rastre d'aquests estudis. Pieter Molijn, per altra banda, no deixà de pintar aquelles "escenes de vida tranquil·la", de les quals en feren una especialitat els seus deixebles. Tota una escola de vertaders "petits mestres" tenia el seu assentament a Haarlem: els Hals, Peter Codde, Cornelius Dyster i Antonio Palaniedes eren els seus corifeus. miniatura|Don Caspar de Bracamonte y Guzman, comte de Peñeranda, Museum Boijmans Van Beuningen (Rotterdam) No fou per esperit d'imitació el motiu pel qual Ter Borch entrà en l'escola que llavors restava de moda, i si tractà els mateixos afers sobrepujà a aquells pintors sense un gran esforç. D'aquells dies data la seva primera obra signada i datada el 1635. A primera vista sembla sense importància; d'assumpte pobre i sense originalitat d'execució; la tonalitat grisa del color és desagradable, però observada després amb deteniment s'hi veu el caràcter de gravetat concentrada en aquesta obra juvenil on s'hi ajunten, veritablement, algunes de les qualitats mestres que es veuran desenvolupar més tard. La consulta és un quadre d'assumpte intranscendent, però que fa pensar i es presta a múltiples interpretacions. Se l'aprecia perquè es relaciona lògicament a la floració d'una obra singularment igual. El metge és un vell bondadós d'aspecte ombriu: els seus moviments són lents i compassats; prop de la taula una dona, en actitud d'avorriment; ell observa el flascó que té a la mà amb la misteriosa tranquil·litat de qui prepara un filtre, sense parar atenció en la dona que li consulta. La manera de presentar aquesta escena té d'original que es desenvolupa amb absoluta naturalitat; gens rebuscat, com molts dels afers tractats acadèmicament. Cada figura resta ben col·locada en el seu lloc i en l'actitud que convé al seu caràcter. Els accessoris del conjunt expliquen i exterioritzen en certa manera la psicologia del quadre i el decorat posseeix aquesta sobrietat que dona a l'obra d'art una grandesa que triomfa dels detalls més realistes.
En aquest quadre ja s'hi nota una penetrant facultat d'observació dels personatges i de trobar, amb l'encertada disposició dels accessoris, la impressió d'una idea animada i homogènia, de sort que ben aviat s'oblida de l'assumpte per profunditzar en la intimitat de les figures. A pesar d'això, el quadre està desproveït d'aquell encant que farà simpatitzar amb les altres obres de l'autor. Després de La consulta, altres assumptes trets de la vida vulgar ofereixen els mateixos defectes i qualitats; per exemple, a La família de l'esmolet i El nen i el gos s'hi veu una realització de les tendències dels anys viscuts a Zwolle: el pati tranquil d'una casa, amb tres figures que a penes es mouen, però el seu caminar cansat i absort delata una existència de treball regular i lent, o bé un nen que té sobre els genolls un gos, al qual despuça greument. El lloc està pintat amb un sobri realisme i les figures animades d'una vida regulada pel vetust ambient. Malgrat que el seu art hagué de gaudir ben aviat d'amplis horitzons i respirar més lliurement. El 1635, el mateix any que pintà La consulta, s'acomiadà del seu mestre per dirigir-se a Anglaterra, viatge clàssic al qual cap jove holandès pertanyent a la societat culta podia renunciar.
Els quadres d'aquesta època ja tenien una forma més definida, sense apartar-se dels assumptes a la moda en l'escola de Haarlem, i dominava les escenes relacionades amb els costums soldadescos. El progrés des de La consulta és considerable. El punt de vista, lluny de canviar, en canvi, s'afirma; l'expressió apareix més sòlida, més moguda i més suggestiva. Un colorit més sa anima aquestes últimes obres, a les quals s'ha d'afegir els Saltamarges, que en el museu del Louvre s'atribuí erròniament al pintor Jean le Duq, i La quadra, anomenat també El cavall gris, en els quals, a pesar de la tonalitat grisosa que encara persisteix, s'hi descobreixen subtils harmonies de blaus, vermells i granes: es veu ben clar que l'autor no deixa de modificar-se contínuament.
Canvi en les obres Tan bon punt Ter Borch va deixar el seu país natal, les seves obres ja anunciaren un canvi conscient. Després d'Anglaterra visità Itàlia, on va poder contemplar al seu gust a Rafael, Tiziano i sobretot a Da Vinci, que és el que responia millor al seu temperament. Durant el llarg interval que separa El cos de guàrdia de El ban, signat el 1655, si bé l'obra no es veu augmentada amb cap quadre d'imaginació conegut, es veu, en canvi, enriquida per una sèrie de retrats. Sembla haver deixat de somniar per mirar al seu voltant, observar i anotar trets novament entrevistos per reconcentrar-se en si mateix, limitant-se a descriure fisonomies aïllades, sense esforç d'invenció i amb la veritat més gran possible. Així, quan el 1648 aparegué el quadre de Münster, justament cèlebre, Ter Borch, que fins llavors només havia executat composicions plenes de promeses però incompletes, es revela com un pintor de retrats completament original. La Pau de Münster és el primer pas segur de Ter Borch en terreny conquerit. Malgrat tot, el pintor encara no ha entrat en l'atmosfera que convé al seu temperament, en l'atmosfera d'aïllament necessari al seu geni.
L'èxit dels seus retrats el porta novament lluny del seu país. La seva estança a Münster s'allarga durant tres anys. A més dels retrats que executà allí, també pinta L'arribada dels delegats holandesos, exquisides figures movent-se en un paisatge que Guillem de Hensch, un deixeble de Johann Both, sembla haver idealitzat per harmonitzar-lo en aquells distingits viatgers. També acabà un altre quadre curiós, els Funerals de l'arquebisbe de Cambrai, que demostra, per la seva composició, que Ter Borch era artista capaç de triomfar en totes les dificultats. Tal fou el prestigi d'aquell pintor, que un dels delegats espanyols, el comte de Peñaranda, el va fer decidir que el seguís a Espanya i l'introduí en la cort de Felip IV. Aquest, que tantes vegades es feu pintar per Velázquez, també se'n deixà retratar moltes per Ter Borch. L'omplí d'atencions, el creà cavaller i li'n regalà una espasa i una cadena d'or. Per gran que fos l'èxit del pintor a Espanya, no passà gaire temps perquè enyorés el seu país, al qual retornà el 1656.
Desacord dels crítics