La basílica de Sant Vidal de Ravenna () és un dels temples més importants de l'art romà d'Orient. Igual que d'altres de la mateixa ciutat de Ravenna, es va reformar per desig exprés de l'emperador Justinià a partir de construccions anteriors a fi d'accelerar la integració dels territoris reconquerits a l'Imperi Romà d'Orient. L'obra es va finançar amb els diners del banquer Julià Argentari, de qui se'n sap poca cosa: era d'origen grec i també va patrocinar la construcció de la basílica de Sant Apol·linar in Classe. Va ser supervisada per l'arquebisbe de la ciutat, Maximià de Ravenna, qui la va consagrar l'any 547. Tots aquests personatges apareixen a la decoració musivària creada entre els anys 546 i 548, any de la mort de l'emperadriu Teodora. Aquests mosaics són un bon exemple de les arts figuratives romanes d'Orient i donen una idea de com podien ser les obres destruïdes durant la querella iconoclàstica dels segles i i la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs: a Sant Vidal les obres s'han preservat, en primer lloc, perquè Ravenna es va posicionar en contra dels iconoclastes i, en segon lloc, perquè la ciutat ja no era romana d'Orient durant la invasió turca. Per aquestes raons, les imatges es van salvar d'ambdues catàstrofes artístiques.
L'any 1960 l'església de Sant Vidal va rebre el títol de basílica menor del papa Joan XXIII. Està inclosa, juntament amb altres monuments de Ravenna, a la Llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l'any 1996.
Context històric L'emperador Justinià I (527-565) va ser el protagonista del període de màxima esplendor de l'Imperi Romà d'Orient, anomenat «primera edat d'or» (). Justinià va intentar reviure la glòria de l'antic Imperi Romà emprenent la reconquesta del Mediterrani: entre d'altres, recuperà Itàlia —que pertanyia als ostrogots—, on es trobava la ciutat de Ravenna, que al va esdevenir la segona capital de l'imperi i va estar governada per l'exarca. Amb jurisdicció nominal sobre la Itàlia meridional i Sicília, Justinià va reconquistar el Regne Vàndal al nord d'Àfrica; i els dominis d'Espània a la península Ibèrica als visigots. És normal, per tant, que a Ravenna es construïssin els més rics edificis romans d'Orient als territoris reconquerits, entre els quals es troben la basílica de Sant Apol·linar in Classe, la basílica de Sant Apol·linar el Nou i la basílica de Sant Vidal de Ravenna.Pijoan 1966: p. 15
miniatura|esquerra|Imperi Romà d'Orient el 550 (reconquestes de Justinià I en verd) Sota el regnat de Justinià es va desenvolupar una colossal activitat constructiva, emulant la dels grans emperadors romans del passat. L'art romà d'Orient va assolir la seva maduresa amb la unió d'elements grecs, llatins, orientals i cristians. Els principals trets dels temples romans d'Orient són els següents: planta central, voltes de pedra o maó, cúpules normalment recolzades sobre petxines, finestres geminades i, finalment, els principals murs coberts de mosaics i pintures al fresc amb gran riquesa de simbologia i de figures hieràtiques. L'escultura va tenir poc desenvolupament, encara que a l'interior dels edificis s'hi van esculpir capitells tallats de formes cúbiques o piramidals.Salvat 1997: p. 531
Edifici El temple va ser començat l'any 527 sota el patrocini de l'arquebisbe Eclesius (522-532), quan Ravenna encara pertanyia als ostrogots. Posteriorment a la seva mort es va fer càrrec de les obres el seu successor, el bisbe Víctor. Després de la reconquesta romana d'Orient, es va decidir que seria el temple oficial del governador de la regió occidental de l'imperi —l'anomenat Exarcat de Ravenna—, i va ser sota el mandat del bisbe Maximià quan es van finalitzar les obres, la decoració amb mosaics i la consagració de l'església (547).Sureda 1989: p. 60
miniatura|esquerra|Planta de Sant Vidal de Ravenna. L'església consagrada a Sant Vidal és la més rica de totes les que van erigir els romans d'Orient a Ravenna. Es va alçar per dotar aquesta gran ciutat d'un temple digne d'una ciutat que era la segona capital de l'imperi i que, per tant, tenia un fort contingut propagandístic. Es té notícia del cost exacte de l'edifici, ja que quedà inscrit en l'epitafi del seu donant, Iulianus Argentarius: 26.000 sòlids d'or.Historia Universal del Arte 1984: p. 426
Es desconeix el nom de l'arquitecte o arquitectes que van concebre el disseny, que és molt similar al de l'església dels sants Sergi i Bacus, a Constantinoble. Sant Vidal, però, està més allunyat de l'arquitectura paleocristiana, substituint la idea d'«espai-camí» de les primeres basíliques per la de «contemplació de l'àmbit celestial», amb un més gran caràcter ascencional gràcies a l'esvelt tambor que sosté la cúpula.
Al temple s'hi accedeix per un nàrtex descentrat que dona pas a una sala d'oració de planta central amb un doble anell octogonal format pel deambulatori, sobre el qual es disposa la tribuna sostinguda per pilastres que delimiten un oratori circular cobert per la citada cúpula semiesfèrica. Aquesta cúpula està envoltada d'exedres de dues ordres superposades amb miradors de triple arcada cap a l'altar major. El presbiteri de planta quadrada es troba al fons, amb un tram cobert per una volta d'aresta i un tancament final en volta de forn de quart d'esfera; a cada costat hi ha les dues estances pastofòries típiques de l'arquitectura romana d'Orient: al nord de l'absis la pròtesi (lloc destinat a preparar, consagrar i custodiar el pa i el vi) i, al sud, el diacònicon (recinte on es desen els objectes litúrgics).
La història de l'edifici, malgrat el seu excel·lent estat de conservació, és llarga i plena de contratemps, igual que passa amb qualsevol edificació antiga. En començar el es va instal·lar al costat de la basílica una comunitat benedictina que va transformar l'atri del temple en claustre per al seu monestir. Després, els frares van obrir una porta d'estil romànic d'ingrés directe a l'església per als laics i, al , van afegir un campanar que es va esfondrar durant el a causa d'un terratrèmol, tot afectant la zona d'accés a la tribuna. Al es van produir nombroses reformes: es va renovar el claustre, es va elevar el paviment uns 80 cm a la zona del presbiteri per evitar humitats i es va substituir la cúpula original, cosa que va implicar la destrucció d'una part dels mosaics. Al , quan els especialistes van començar a tenir consciència del valor de l'art dels primers cristians, es va intentar recuperar el suposat aspecte primitiu del temple amb accions molt agressives i discutibles: es van eliminar totes les estructures afegides a posteriori, inclosa la portada romànica i el mobiliari barroc, es va reobrir l'entrada original a través del claustre i es va tornar el terra a la seva alçada inicial, instal·lant-hi un sistema de drenatge.
Funció Tot l'edifici fou dissenyat respectant la majoria dels elements de la tradició eclesiàstica antiga, en la qual s'exigia la separació de sexes durant els actes de culte així com la possibilitat que hi assistissin altes jerarquies seguint un protocol estricte, reflectit simbòlicament als mosaics. Així doncs, el nàrtex té dues portes, una per als homes i una altra per a les dones; aquestes havien d'entrar per la nau de l'epístola (al sud) i, si estaven casades, havien d'assistir a l'eucaristia des de la tribuna o matroneu, situada en el pis superior, sobre el deambulatori. La tribuna disposa també de llotges que donen directament al presbiteri reservades a les altes jerarquies, teòricament formades per l'emperador i la seva esposa, encara que els representants van ser l'exarca o el governador (ja que mai no van arribar a conèixer el temple conclòs). D'altra banda, per als homes es reservava la part nord o costat de l'Evangeli, tot i que de fet ocupaven la planta principal. Encara que s'ha perdut, és de suposar que l'església va disposar d'un iconòstasi que separava i ocultava l'altar durant certes fases de la litúrgia, i també d'un templet o cimbori situat sobre el mateix iconòstasi.
Construcció miniatura|Cúpula central amb les pintures al fresc, del Des de l'exterior, summament sobri i volumètric, s'aprecia que el temple fou construït amb materials lleugers, però resistents, amb paraments de maó massís units per morter que deixa a la vista unes línies força grosses. L'edifici està reforçat a les cantonades per grans arcbotants, a més de lesenes i arcs de descàrrega embotits en el mur. El cimbori que oculta la cúpula és octogonal i molt lleuger: està construït amb albellons concèntrics de terracota. En canvi, l'interior està ricament decorat amb marbres viats, ampits, columnes, capitells troncopiramidals finament tallats per mitjà d'un trepant (probablement importats dels tallers del Proconnesus, una illa del mar de Màrmara propera a Constantinoble), pintures al fresc i, sobretot, mosaics.La tècnica del mosaic consisteix en la col·locació de tessel·les (peces petites de diferents mides i colors) formant dibuixos. Les tessel·les de Sant Vidal són, sobretot, de pasta vítria i pedres semiprecioses preparades prèviament sobre un suport provisional: allí es feia el dibuix i després es traslladaven a la paret amb argamassa. L'efecte de l'interior és el d'un espai dilatat i immaterial, ple de contrasts de color i llum, la qual penetra generosament per les grans finestres del tambor.Felici (1991): p. 1052
Decoració Encara que la decoració de l'església està parcialment feta malbé, la part del presbiteri es conserva pràcticament en el seu estat original i és d'un valor inestimable, ja que es tracta de l'únic «edifici àulic romà d'Orient virtualment intacte» que dona una vaga idea de la riquesa del palau de l'emperador o d'altres grans edificacions oficials de Constantinoble actualment destruïdes. Els mosaics que decoren l'interior del temple són uns dels de més alta qualitat i més variats de l'art romà d'Orient (vegeu Mosaics).
La decoració de les imatges de la zona de la cúpula central fou feta a la fi del o principi del per encàrrec dels monjos benedictins a l'artista Serafino Barozzi, i van ser finalitzats per Jacopo Guaraná i Ubaldo Gandolfo, qui prèviament havia col·laborat amb Barozzi. El fresc és una pintura típica il·lusionista i a la cúpula mostra sant Vidal i sant Benet al cel.Pijoan 1966: p. 12
Mosaics miniatura|Aspecte general del presbiteri i l'absis de la basílica La impressió aclaparadora de mosaics que dona el temple es deu principalment als seus colors. A diferència d'altres indrets que, sovint, han perdut la intensitat del color, a Sant Vidal els mosaics estan fets de pedres semiprecioses que conserven millor el seu colorit amb el pas del temps. La fulla d'or incrustada entre les dues capes de vidre d'algunes tessel·les era d'or autèntic i encara es pot apreciar la seva brillantor original.
Els mosaics es distribueixen pels murs i pel paviment del temple. Els del paviment mostren diversos motius ornamentals florals i són de tonalitats de color terra; gairebé a tot el temple es troben intactes, excepte a la part de la cúpula central, on van ser substituïts en tractar-se d'una zona molt transitada.
Els mosaics de Sant Vidal, d'autor desconegut, formen un gran conjunt centrat en el tema de «Déu salvant els homes per mitjà de l'eucaristia»; hi predominen les escenes d'ofrenes similars a la consagració, i els emperadors duen objectes relacionats amb aquest acte litúrgic (un calze i una patena). Tot i això, com succeeix a tota església romana d'Orient, l'ordre de les figures respon a un reflex de la cosmogonia cristiana oriental, amb llocs específicament reservats a les figures segons la seva jerarquia. L'art romà d'Orient és teològic, monàrquic i utilitari; encara que el teològic era el dominant, la relació entre l'humà i el diví va inspirar dues maneres de pensament estètic de l'art (l'oriental i la grega), que van esdevenir uns dels principis de la concepció de l'expressió artística de l'època.Sureda 1989: p. 76