El Lissitzky - Эль Лисицкий - pseudònim amb què fou conegut internacionalment , (23 de novembre de 1890 -30 de desembre de 1941) va ser un artista rus, dissenyador, fotògraf, professor, tipògraf i arquitecte. Va ser una de les figures més importants de l'avantguarda russa, contribuint al desenvolupament del suprematisme al costat del seu amic i mentor, Kazimir Malèvitx, i va dissenyar nombroses exposicions i obres de propaganda per a la Unió Soviètica. És considerat un dels principals representants de l'art abstracte i pioner al seu país del constructivisme. La seva obra va influir molt en els moviments de la Bauhaus, el constructivisme, i De Stijl, i va experimentar amb tècniques de producció i recursos estilístics que posteriorment van dominar el disseny gràfic del segle XX. Tota la carrera d'El Lissitsky es va guiar per la creença que l'artista podia ser un agent del canvi social, la qual cosa més tard va resumir en la seva dita "das zielbewußte Schaffen" (La creació orientada en un objectiu). Era jueu i va començar la seva carrera amb il·lustracions de llibres infantils en yidis, en un esforç per promoure la cultura jueva a Rússia, un país que estava passant per un enorme canvi en aquella època i que acabava de revocar les seves lleis antisemites. Als quinze anys va començar a donar ensenyament, una tasca a què es va dedicar durant la major part de la seva vida. Al llarg dels anys, va ensenyar des de diversos càrrecs, escoles, i mitjans artístics, difonent i intercanviant idees a un ritme ràpid. Va portar amb ell la seva ètica quan va treballar amb Malèvitx liderant el grup artístic suprematista Unovis, on va desenvolupar una sèrie suprematista variant pròpia, els prouns | i més encara el 1921, quan va assumir un càrrec com a ambaixador cultural de Rússia a l'Alemanya de Weimar, treballant amb una sèrie de figures destacades, que van influir, tant a la Bauhaus com al moviment De Stijl. Durant la resta de la seva vida, va realitzar innovacions significatives i canvis en els camps de la tipografia, disseny d'exposicions, fotomuntatge, i disseny de llibres, produint obres respectades pels crítics i obtenint l'aplaudiment internacional pels seus dissenys d'exposicions. Així va seguir fins a la seva mort, produint la seva última obra el 1941, un cartell de propaganda soviètica que instava al poble a construir més tancs per a la lluita contra l'Alemanya nazi.
Primers anys El Lissitsky va néixer el 23 de novembre de 1890 a Potxinok, una petita comunitat jueva a 50 km al sud-est de Smolensk, part llavors de l'Imperi Rus i actualment part de l'Óblast de Smolensk, Rússia. Durant la seva infantesa, va viure i va estudiar a la ciutat de Vítebsk, avui part de Belarús, i més tard va passar deu anys a Smolensko amb els seus avis, acudint a l'escola de la ciutat. Sempre va expressar el seu interès i el seu talent pel dibuix; va començar a rebre formació als tretze anys amb Jehuda Pen, un artista local jueu, i als quinze anys va començar a ensenyar ell mateix estudiants. El 1909, va sol·licitar entrar en una acadèmia d'art de Sant Petersburg, però el van rebutjar. Va aprovar l'examen d'ingrés, però la llei tsarista només permetia un nombre limitat d'estudiants jueus a les escoles i universitats russes.
Com molts altres jueus que vivien en l'Imperi Rus, El Lissitsky va marxar a estudiar a Alemanya, concretament, arquitectura i enginyeria en la Technische Hochschule de Darmstadt. Durant l'estiu de 1912, Lissitsky, segons les seves pròpies paraules, «va vagabundejar per Europa», passant un temps a París i recorrent 1.200 quilòmetres a peu per Itàlia, aprenent per si mateix belles arts i fent dibuixos d'arquitectura i paisatges que li interessaven. Aquell mateix any, algunes de les seves peces es van incloure per primera vegada en una exposició de la Unió d'artistes de Sant Petersburg; va ser un destacat primer pas per a El Lissitsky. Va romandre l'Alemanya fins a l'esclat de la I Guerra Mundial, quan va ser forçat a tornar a casa junt amb molts dels seus compatriotes, incloent altres artistes expatriats nascuts en l'antic Imperi Rus, com Vassily Kandinski i Marc Chagall. Va resultar molt influït per Vladímir Tatlin i el seu descobriment del constructivisme.
Després de la guerra, va marxar a Moscou i va estudiar en l'Institut Politècnic de Riga, que havia estat evacuat a Moscou a causa de la guerra. Va rebre el seu diploma en arquitectura i immediatament va començar a realitzar treballs com a ajudant en diverses empreses d'arquitectura. Durant aquesta etapa, es va interessar activa i apassionadament per la cultura jueva que, després de la caiguda del règim tsarista, obertament antisemita, estava florint i experimentant per llavors un renaixement. El nou govern provisional va revocar un decret que prohibia la impressió de lletres hebrees i que privava els jueus de la ciutadania. D'aquesta manera Lissitzky es va dedicar a l'art jueu, exposant obres d'artistes jueus locals, viatjant a Magilov per estudiar l'arquitectura tradicional i els ornaments de les antigues sinagogues, i il·lustrant molts llibres per a nens en yidis. Aquests llibres van ser la primera gran aventura de Lissitzky en el disseny de llibres, un camp que innovaria grandemente durant la seva carrera. Els seus primers dissenys van aparèixer al llibre de 1917 Sihas hulin: Eyne fun di geshikhten («Una conversa quotidiana»), on va incorporar lletres hebrees amb un aire decididament modernista. El seu llibre següent va ser una reelaboració de la cançó jueva tradicional Had gadya («Una cabra»), en la qual Lissitzky va exhibir un recurs tipogràfic que sovint tornaria en dissenys posteriors. Al llibre, Lissitzky va integrar lletres amb imatges a través d'un sistema de codificació cromàtica que aparellava el color dels personatges en la història amb la paraula que s'hi referia. En els dissenys per a la pàgina final (que pot veure's a la dreta), Lissitzky va representar la «poderosa mà de Déu» assassinant l'àngel de la mort, que llueix la corona del tsar. Aquesta representació uneix la redempció dels jueus amb la victòria dels bolxevics en la Revolució Russa.Representacions visuals de la mà de Déu tornarien a aparèixer a nombroses peces al llarg de tota la seva carrera, en particular al seu retrat mitjançant fotomuntatge de 1925 El Constructor en la qual destaca la presència de la mà.
Avantguarda Suprematisme L'any 1919, Marc Chagall, director de l'Escola d'Art a Vitebsk, el va convidar a unir-se al cos de professors per ensenyar arts gràfiques, impressió i arquitectura; aquesta escola havia estat creada per Chagall després de ser nomenat Comissari d'Assumptes Artístics per a Vitebsk el 1918. Chagall també va convidar altres artistes russos, en particular el pintor i teòric de l'art Kazimir Malèvitx, que va ser una important influència per a Lissitzky; també va cridar l'anterior mestre de Lissitsky, Jehuda Pen. Malèvitx va implicar una riquesa d'idees noves, la major part de la qual va xocar amb Chagall i van inspirar a Lissitsky. Després de passar per l'impressionisme, primitivisme, i cubisme, Malèvitx va començar a desenvolupar les seves idees sobre el suprematisme, i defensar-les agressivament. En desenvolupament des de 1915, el suprematisme rebutjava la imitació de les formes naturals i se centrava més en la creació de formes distintives i geomètriques. Va reemplaçar el programa d'ensenyament clàssic amb el seu propi i va estendre les seves idees suprematistas i tècniques per tota l'escola. Chagall defensava ideals més clàssics i Lissitzky, lleial encara a Chagall, es veia dividit entre dos camins artístics oposats. Lissitsky al final va optar pel suprematisme de Malèvitx i es va separar de l'art jueu tradicional. Chagall va deixar l'escola poc després.
En aquest punt, Lissitzky es va adherir plenament al suprematisme i, sota la guia de Malèvitx, va ajudar a desenvolupar més el moviment. Algunes de les seves obres més famoses són d'aquesta època, sent potser la més coneguda el seu cartell propagandístic de 1919 titulat «Colpegeu els blancs amb la falca vermella». Rússia passava per llavors una guerra civil, que es lluitava principalment entre els «Vermells», que eren els comunistes i revolucionaris, i els «Blancs» que eren monàrquics, conservadors, liberals i socialistes que s'oposaven a la Revolució Bolxevic. La imatge d'una falca vermella trencant la forma blanca, sent tan simple com era, transmetia un poderós missatge que no deixava dubtes en la ment dels espectadors, sobre la seva intenció. S'assenyala amb freqüència que aquesta peça al·ludeix a formes similars usades en mapes militars i, al costat del seu simbolisme polític, va ser un dels primers grans passos de Lissitzky apartant-se del suprematisme no objectiu de Malévich per seguir el seu propi estil. Va afirmar:
També el 1919, Lissitzky es va unir i va assumir un paper prominent en el grup Unovis, de curta durada, però de gran influència. El nom és una abreviatura de Utverditeli Novogo Iskusstva («Els defensors del nou art»), una associació proto-suprematista d'estudiants, professors, i altres artistes. Anteriorment conegut com a Molposnovis i Posnovis, el grup va ser rebatejat com Unovis quan Malèvitx es va convertir en el seu líder. El febrer de 1920, sota el lideratge de Malèvitx, el grup va treballar en un «ballet suprematista», coreografiat per Nina Kogan, i precursor de la influent òpera futurista d'Aleksandr Kruchenykh Victòria sobre el sol. Resulta interessant destacar que Lissitzky i tot el grup van triar compartir el crèdit i la responsabilitat de les obres produïdes dins del grup, firmant la major part de les peces amb un quadrat negre solitari. Això era en part un homenatge a una peça similar del seu líder, Malèvitx, i una abraçada simbòlica a l'ideal comunista. Això seria, de facto, el segell d'Unovis que va assumir el paper de noms individuals o inicials. El grup, que es va disgregar el 1922, tindria un paper fonamental en la difusió de la ideologia suprematista a Rússia i a l'estranger també i va llançar l'estatus de Lissitzky com una de les figures líders d'avantguarda.
Els «prounen» Durant aquest període, Lissitsky va procedir a desenvolupar una variant pròpia de l'estil suprematista, una sèrie de quadres geomètrics i abstractes que va denominar «proun» (en plural, «prounen» o «Projectes Proun»). El significat exacte de la paraula proun mai va ser plenament establert, suggerint-ne alguns que és una contracció de «proekt unovsia» («Disseny arquitectònic per a Unovis»), o «proekt utverzhdenia novoga» («disseny per a la confirmació del nou»). Més tard va ser definit per Lissitzky de manera ambigua com «un estat intermedi entre la pintura i l'arquitectura».«La tela es va tornar massa estreta per a mi; per aquesta raó, vaig crear el Proun com a etapa intermèdia entre la pintura i l'arquitectura. Vaig tractar la tela i la superfície de la taula com un terreny on les meves idees constructives trobaven els mínims obstacles. L'escala negre-blanc (amb llampades vermelles) ha estat la matèria i els materials del meu treball. D'aquesta manera naixerà una realitat clara per a tots». Cit. per Essers, V., «La modernitat clàssica. La pintura durant la primera meitat del segle Xx», en Els mestres de la pintura occidental, volum Ii, Taschen, 2005. Isbn 3-8228-4744-5, pàg. 553 Això descriu la seva síntesi dels conceptes de l'arquitectura amb la pintura. En català s'ha parlat de «projectes per a l'establiment -o afirmació- d'un art nou».Hi ha hagut altres traduccions alcatalà entorn de la mateixa idea; així, s'ha considerat que correspon al rus pro unovis o Pro Unovis, i es tradueix al català com «per una renovació de l'art». Altres traduccions en sentit semblant serien: «projecte per a la materialització del nou art», «Projecte per a Afirmar el Nou» o la «renovació de l'art».